EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

Ja va passar durant la campanya pel Referèndum de la Constitució europea. La present campanya pel Referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya la trobo excessivament partidista, cosa no molt estranya després de seguir tot el procés estatutari que, durant aquests dos anys, precisament s’ha caracteritzat per un partidisme malaltís.

Doncs bé, durant l’actual campanya, el partidisme ha crescut a marxes forçades! Només cal veure els espais electorals, reservats als partits polítics, entenent-se així els que tenen representació al Parlament de Catalunya i diners per poder fer front a la despesa publicitària. Només cal veure els debats radiofònics i televisius, protagonitzats pels líders polítics amb representació parlamentària. A més, massa protagonisme de les sigles i líders dels partits en les respectives campanyes…

Aquesta campanya no hauria de ser partidista. No són unes eleccions per escollir els nostres representants al Parlament, no hi hauria d’haver referències directes i/o indirectes a partits polítics en concret. El que votarem diumenge vinent és si els catalans i les catalanes volem o no un nou Estatut pel nostre país i ja està. Només hi ha dues opcions: SÍ o NO (bé, també el vot en blanc, nul, abstenció…), i l’opció no és PSC, ICV, CIU, ERC o PP… El debat, en definitiva i de forma general, no està girant al voltant del text.

No m’estranya que la ciutadania se senti encara més confosa del que ha estat durant tot el procés d’elaboració de l’Estatut. I no m’estranyaria, a més, que algun innocent es pensi que hi ha eleccions al Parlament… més que res per allò que hi ha gent per a tot i que entén les coses diferent als demés, sobretot si la informació o la desinformació que li arriba així ho provoca. Jo hi ha moments que he de fer esforços per recordar-me que es tracta d’un referèndum i no d’unes eleccions !!!

[@more@]

Tweet

Ángel Sánchez (El Periódico) fa el retrat de Patxi López, secretari general del Partit Socialista d’Euskadi i un bon present i futur del socialisme basc en particular i d’Euskadi en general:

Nou manament polític: no s’ha de pronunciar el nom de Patxi López en va. ¿Què li queda per sentir, procedent de la dreta espanyolista més recalcitrant, al secretari general del socialisme basc després d’haver anunciat que es reuniria amb Batasuna per "atraure’ls a la legalitat"?

En la inauguració del Cinquè Congrés del PSE, l’octubre passat, Patxi López Álvarez (Portugalete, Biscaia, 4-10-1959) va anunciar amb una solemnitat inusual: "Estem al llindar d’un nou temps. No parlo per parlar". Efectivament, ell sabia que hi havia alguna cosa que s’estava movent a Euskadi després d’anys i anys d’esperar el final de la violència. Va ser reelegit com a líder pel 96,7% dels vots. ¿A qui representen, doncs, aquests socialistes bascos que l’ataquen per haver- se desmarcat del PP des que, el març del 2002, va succeir al capdavant del partit un Redondo Terreros cada vegada més en sintonia amb l’aznarisme? Llavors, Patxi, fill de l’històric dirigent del PSOE López Albizu, va deixar clar que els socialistes bascos eren "gent d’esquerra" que no "anirien agafats de la mà del PP" ni es llançarien "als braços del PNB".

[@more@]

Tweet

Article de Juan José López Burniol a El Periódico d’avui:

Acabo de rebre un excel.lent resum de les recents jornades que el Cercle d’Economia ha dedicat a debatre sobre el paper d’Europa en un món en canvi. Aquest document recull una qüestió crucial: si només una dinàmica d’aprofundiment polític permetrà avançar en la integració econòmica. Al llarg de la història, tot procés d’ordenació racional de successius àmbits geogràfics cada vegada més amplis s’ha iniciat sempre per necessitats o exigències econòmiques. Una bona prova d’això la constitueix el fet que no són pocs els estats en què la implantació del liberalisme econòmic (llibertat de mercat) ha precedit, durant molt de temps, la instauració del liberalisme polític (Estat democràtic de dret) i del liberalisme cultural. Ara bé, iniciat el procés, resulta inevitable que la sola existència d’un mercat compartit en un espai geogràfic generi la demanda urgent d’unes institucions polítiques també comunes, que garanteixin la seguretat interna i la projecció exterior d’aquell mateix àmbit.

Europa no és una excepció a aquesta dialèctica, però el seu problema de fons potser és un altre. Va explicar Josep Borrell –en la seva intervenció en les jornades– que un vell amic seu dels temps estudiantils de Stanford, avui rector d’una universitat israeliana, li va dir no fa gaire: "Durant anys us he admirat molt als europeus; però, des de fa un temps, us admiro

menys". "¿Per què?", li va preguntar Borrell. "Perquè –va respondre– cada dia està més clar que els europeus no voleu tenir fills, no voleu fer el servei militar, no voleu pagar impostos i voleu treballar menys". No m’atreveixo a donar-li la raó, però potser val la pena meditar-ho.

[@more@]

Tweet

Noticia publicada a l’edició d’avui del diari ABC:

Ecologistas, hombres y mujeres, del colectivo PETA (Personas por la Etica en el Trato de los Animales) se exhibieron ayer semidesnudos ante la Embajada de España en Estados Unidos como un adelanto de la protesta que hará en julio en Pamplona para pedir la prohibición de las corridas de toros en Sanfermines.

En otras 16 capitales del mundo también se produjeron otras manifestaciones de PETA. En París, con la torre Eiffel de fondo, y en las embajadas de España de Roma, Bruselas y Berlín, integrantes del colectivo ecologista celebraron actos de protesta similares al de Washington.

Ante la mirada divertida de viandantes, conductores y hasta del embajador de España, Carlos Westendorp, diez jóvenes activistas de la asociación PETA mostraron sus cuerpos cubiertos sólo en los genitales, mientras coreaban "La tortura no es arte ni cultura".

Ataviados con unos cuernos de plástico en la cabeza y el tradicional "pañuelico" rojo de los Sanfermines, siete mujeres y tres hombres sostenían carteles con lemas escritos en inglés, español y catalán.

Los policías de Washington, que presenciaban impertérritos el espectáculo, tan sólo intervinieron para frenar a un grupo de escolares que se dirigía directamente al lugar de la protesta.

Westendorp, que se mostró dispuesto a escuchar a los manifestantes, aunque éstos no le entregaron ningún mensaje, aseguró que no tenía nada en contra de la protesta. "Esta protesta es siempre un espectáculo agradable y una forma de demostrar su disconformidad. Ellos quieren llamar la atención sobre algo que les preocupa y nosotros no queremos coartarles, sino dejarles que se expresen como quieran. Al fin y al cabo, también hay mucha gente en España que comparte su opinión y que está en contra de las corridas de toros".

Según una portavoz de PETA, estas protestas son sólo la antesala del "encierro humano" que celebra desde hace cinco años la asociación en Pamplona en vísperas de los Sanfermines.

El evento tendrá lugar este año el 5 de julio, y espera alcanzar los mil participantes en la capital navarra.

[@more@]

Tweet

La campanya pel Referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya es va iniciar divendres de la setmana passada. A Caldes, els únics partits que han mogut fitxa han estat dos d’aquells que volen que el nostre país progressi, avanci i no torni al passat. Convergència i Unió de Caldes i el Partit del Socialistes de Caldes han organitzat actes a favor del SÍ, mentre el PP i ERC sembla que no es volen moure gaire… serà que no estan gaire convençuts de la seva posició? Unes dades: en una enquesta recent es deia que quasi el 40% dels votants d’ERC diran SÍ a l’Estatut i el 20% dels votants del PP també diran SÍ. Treieu les vostres pròpies conclusions.

Doncs bé, CiU de Caldes va organitzar una conferència a càrrec del diputat de CiU al Parlament, Ramon Camp. Es va fer el 27 de maig i va tenir lloc a la Sala Cultural. “L’Estatut que tindrem” és el nom de la conferència que sobre el procés estatutari va pronunciar el vice-president segon del Parlament de Catalunya, Ramon Camp. L’acte fou presentat per l’actual cap de llista de CiU al municipi, Joaquim Arnó.

Per altra banda, el PSC de Caldes ha organitzat un acte pel proper dijous 8 de juny, a les 19.30 hores a la Sala Cultural. Es tractarà d’una xerrada-debat, sota el nom "Sí a l’Estatut", amb en Joan Rangel, Delegat del Govern de l’Estat a Catalunya i alcalde de Caldes entre 1979-1987 i 1991-2004. L’acte el presentarà l’actual alcalde de Caldes i president local del PSC, Josep Maria Freixas.

Caldes, doncs, es mou pel SÍ, pel SÍ a un progrés i a un important salt endavant per a Catalunya. Caldes, estic convençut, es decantarà clarament pel SÍ, perquè som més els que mirem cap al futur i menys els que miren cap al passat.

[@more@]

Tweet

Avui m’ha cridat l’atenció una carta que Rafael Julivert, de

Vilanova i la Geltrú, ha enviat a la secció CARTES DELS LECTORS d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA:

Fa uns quants anys, les cadenes de televisió van emetre una sèrie d’anuncis en els quals es veia uns ninots de plastilina que es deien Los García, en un ambient urbà, els quals asseguraven que la immediata incorporació de la moneda de l’euro no acabaria suposant cap pujada en els preus. M’agradaria que algun creatiu fes un remake en el qual poguéssim veure Los García en un estat d’empobriment creixent i en el qual en aquell ambient de barri haguessin florit com bolets entitats creditícies, empreses de reunificació de crèdits i, per exemple, es veiessin en cartells ben grans les ofertes dels bancs amb hipoteques a 40 i 50 anys. A tot això, haurien de passar per la placeta de barri una convenció d’empresaris amb clars símptomes d’autisme, un representant sindical en la inòpia i un membre del Govern fent especulacions metafísiques.

[@more@]

Tweet

Article d’Elena Martí, a ELPLURAL.COM d’avui, parlant de la segona volta de les eleccions presidencials peruanes:

Y ahora le toca a Perú. El próximo domingo los votantes peruanos elegirán entre dos representantes de la izquierda (la derecha quedó descartada en la primera vuelta).Ambos contendientes representan las dos vías, los dos modelos de emprender las “reformas” que están instalándose en América Latina desde hace unos años.

De un lado la vía indigenista y nacionalista encarnada por Ollanta Humala, inspirada en los cambios expeditivos y sin complejos de Venezuela y de Bolivia, y de otro la más convencional, en definitiva, la más moderada de Alán Garcia.

Los dos aspirantes a la silla que deja vacante Alejandro Toledo han prometido mantener su política fiscal, generadora de un crecimiento económico notable (7 por ciento) aunque haya fracasado estrepitosamente en la lucha contra la pobreza. Tanto García como Humala ofrecen trabajar de modo primordial en la distribución de la riqueza y para ello tendrán que entrar a saco en el mundo del petróleo y la minería.

Humala pretende revisar los contratos de las empresas petroleras extranjeras y lograr para el Estado peruano un papel en todo el proceso extractivo. Una política de recuperación de los recursos naturales que goza del apoyo de la mitad de la población, recluida bajo la línea de la pobreza pese a los éxitos macroeconómicos de Toledo. También García quiere revisar los contratos de las multinacionales pero intentará convencerlas de la sensatez de la medida antes de actuar.

El Tratado de Libre Comercio firmado por Toledo con Estados Unidos en el último momento no es del gusto de ninguno de los dos candidatos: mientras García quiere renegociarlo, Humala está dispuesto a romperlo para unirse al bloque económico que propone Hugo Chávez.

Dos estilos de hacer política en una América Latina, embarcada en un cambio de tendencia ideológica que es consecuencia de los malos vientos sembrados por el neoliberalismo. Y en esta corriente hay que incluir también a Colombia. El triunfo rotundo de Álvaro Uribe y su política conservadora y de autoridad, no debe ocultar una auténtica revolución en el panorama colombiano: la consolidación del Polo Democrático de Carlos Gaviria. El bloque de izquierda ha logrado un buen resultado (22 por ciento), ha desbancado al secular partido Liberal y aparece, por primera vez, como una alternativa de futuro.

[@more@]

Tweet

Avui, l’article de Josep Maria Espinàs a El Periódico:

Un lector diu que s’ha quedat desconcertat pel fet que jo, que escric amb una màquina d’escriure mecànica, trobi bé que el diari tingui ordinadors. Jo només sóc una persona. El diari és una complexa unitat de producció vinculada a una xarxa d’informació universal. No ha d’estranyar que a mi m’agradi que pugui competir disposant de la millor tecnologia. El que no m’agrada –i per això he d’escriure aquestes ratlles– és que el senyor Francesc Trias Puig-Sureda em presenti davant els lectors com un col.laborador que, pel fet d’enviar els articles a màquina, perjudica algú del diari.

"¿No li sembla que la persona que ha de rebre el seu escrit en paper i que l’ha de picar, no faria la seva feina millor i més de pressa si vostè utilitzés l’ordinador?". No, no m’ho sembla. Qui coneix una mica els diaris d’avui per dins sap que compten amb teclistes, que són els que piquen els textos que arriben mecanografiats, cartes, informacions diverses, fins i tot telefòniques… És a dir, jo no tinc el meu teclista al qual fastiguejo. Els teclistes tenen un lloc de treball, com els compaginadors, els correctors. Cap d’ells treballa només per a mi. Per sort tenen més feina.

Estic d’acord amb el senyor Trias quan formula un principi: val la pena fer un esforç per facilitar la feina als altres. Però aplicant aquest principi, sens dubte jo facilitaria la feina enviant cada article en dues versions: en català i en castellà. I els meus col.legues també. Naturalment, els hauríem fet corregir particularment, perquè els lingüistes que treballen al diari no tinguessin feina. ¿Estarien contents?

L’autor de la carta creu que la persona que ha de picar el meu article faria la seva feina millor i més de pressa si jo utilitzés ordinador o internet. Sembla com si pensés que la seva feina no és la de teclista, sinó una altra, i que jo destorbo algú fent-li picar el meu text. No. I celebro que el senyor Trias m’hagi donat l’ocasió d’agrair a tots els teclistes que un dia o altre han picat els meus articles el seu rigor professional.

[@more@]

Tweet

Joan Ferran, portaveu adjunt del grup Socialistes-CpC al Parlament de Catalunya, atribueix a "una rebequeria i manca de maduresa" la decisió dels republicans d’endarrerir l’aprovació de la necessària llei de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

Joan Ferran va assegurar divendres que “la política d´ERC a la cambra és terriblement nociva. En el cas de l´Estatut, pel conjunt dels catalans, i amb la llei de la CCRTV, pels professionals i la llibertat d´expressió”.

Per Ferran “és un absolut despreci als professionals i un mal servei al país fer servir un element d´interès general, com els mitjans de comunicació públics, per motius partidistes”. Ferran ha atribuït a “manca de maduresa” la postura dels republicans que “tindran molt difícil explicar que no han permès el tràmit de la llei per una rebequeria, perquè no ha entrat en l´ordre del dia del ple del dia 1 una llei sobre les curses de braus” .

Joan Ferran ha afegit, a més, que les tesis del diputat republicà Carmel Mòdol són “extemporànies i sense cap mena de fonament, perquè mai ERC havia plantejat un Consell d´Administració de la futura CCRTV de cinc membres”. Per això el portaveu adjunt socialista ha lamentat que els republicans hagin trencat “la unitat de la ponència i la dinàmica de treball, basada fins ara en l´acord i el consens” .

[@more@]

Tweet

Article de Judit Mascó a El Periódico de Catalunya d’avui:

Fa uns dies, em van trucar de Bassat Ogilvy per proposar-me col.laborar en una campanya publicitària pel referèndum de l’Estatut. Juntament amb altres personatges de la societat catalana, vaig gravar un testimoni personal per donar el meu suport a la consulta. Això no era, per mi, gravar un anunci de televisió anunciant un producte, sinó un pas personal, conscient i responsable en un moment històric com aquest. El missatge que dic és ben cert: "El futur de les meves filles és la cosa més important per mi".

El 18 de juny hauríem de ser capaços de superar el 50% de participació, ja que després de tant rebombori i tants litres de tinta vessada, seria molt decebedor no mostrar interès per decidir nosaltres mateixos el nostre futur.

La meva sorpresa ha estat saber que la llei diu que l’Administració no pot promoure la participació en un referèndum, sinó només informar sobre la data i condicions en què se celebrarà la consulta. Però em pregunto: si la gent no va a votar, no sabrem mai el que els ciutadans volen o pensen de l’Estatut. I no ens enganyem: el 18 de juny és diumenge i a les portes de l’estiu.

El que vinc a dir és que, independentment de si es vol votar pel sí o pel no, hauríem de tenir molt clar que la participació és el més important. Participar conscientment en la consulta és fonamental. Molta gent al món desitjaria tenir una oportunitat com aquesta. Doncs bé, nosaltres la tenim i podem expressar-nos en llibertat. Així que em permeto animar tothom a participar en el referèndum.

[@more@]

Tweet