Aquest és un dels editorials del diari EL PAÍS d’avui:

La sociedad española viene ofreciendo abundantes muestras de prosperidad y opulencia en los últimos 15 años. El informe sobre la Riqueza en el Mundo elaborado por el banco de inversión Merrill Lynch y la consultora Capgemini indica que en 2005 España contaba con 148.600 millonarios, entendiendo por tales las personas que disponen de más de un millón de dólares en activos financieros netos; y, todavía más importante, que el número total de millonarios había crecido durante el año a un ritmo del 5,7%, el segundo mayor de Europa, detrás de Austria. Los amantes de las clasificaciones encontrarán destacable que España sea el décimo país del mundo con mayor número de personas pudientes -Estados Unidos, Japón y Alemania ocupan el podio-.

Pero algunas de las estadísticas del informe son tristemente reveladoras. El mayor crecimiento de grandes fortunas se registra en países emergentes, como Corea del Sur e India, o en los que está brotando con fuerza el capitalismo, como Rusia. Con toda evidencia, la multiplicación de millonarios en estas naciones no guarda relación con el aumento de su riqueza real, sino que se debe sobre todo a los efectos del enorme crecimiento de los mercados bursátiles en todo el mundo. Las plusvalías de la Bolsa crean millonarios con rapidez, pero también amplían la distancia entre las rentas más altas, capaces de acumular ganancias especulativas considerables, y las más bajas, las que ni siquiera pueden acceder a los mercados de inversión.

El gran aumento de millonarios en España se explica también por la subida espectacular de la capitalización bursátil y por la creciente participación de las rentas medias en los mercados de acciones. Desde 1995, el número de familias que invierten en Bolsa como una opción para acrecentar sus ingresos se ha más que triplicado. Pero también ha influido la acelerada tasa de crecimiento económico, muy superior a la media europea.

Los rasgos de prosperidad que más satisfacción deben producir a la sociedad española son la presencia masiva de las empresas españolas en los mercados europeos y latinoamericanos, y el aumento imparable de la renta per cápita, hasta aproximadamente el 90% de la de los países de la Europa más rica. Aunque ya no es recomendable trazar fronteras inabordables entre la riqueza financiera -especulativa- y la inversión real, dada su tupida interacción en los mercados más sofisticados, la segunda garantiza mejor la distribución de la renta.

[@more@]

Tweet

Article de Josep Pernau a El Periódico parlant, com no podia ser d’altra manera, de Pasqual Maragall:

El senyor Pasqual Maragall és un president amb data de caducitat. Convocarà eleccions, però ell no s’hi presentarà. S’hauran complert, aproximadament, les tres quartes parts de la legislatura. La notícia es presta a tota classe d’interpretacions. Abundaran les del ja era hora, però no seran menys les que consideraran que és una recompensa merescuda finalitzar un mandat amb els deures acabats i no perquè ho exigeix el calendari. Penso que les legislatures podrien ser per obra realitzada i no per temps transcorregut. Però podria passar que alguns se n’aprofitessin i s’eternitzessin en la realització d’un projecte.

Avança les eleccions, perquè l’objectiu d’un nou Estatut està complert, i no figurarà com a candidat, perquè el poder consumeix, sobretot quan s’endinsa en aspectes inexplorats o que han demostrat ser perillosos quan alguns els han temptejat. Maragall va ser audaç i va avançar pel terreny relliscós d’un nou encaix de Catalunya a Espanya, i, malgrat que comptava amb socis contradictoris, va disposar d’un guia bon coneixedor del terreny, com ha estat el president Zapatero. En aquest sentit, deixa una bona herència al seu successor: declara enterrat el victimisme. L’Estatut converteix en drets el que abans podien ser favors, fruits d’una visió més àmplia d’Espanya que la d’altres, més gasius.

I això, que sembla elemental, ha estat interpretat per part dels apocalíptics com un autèntic atemptat a la integritat d’Espanya. Però al món hi ha una dreta no tan espantadissa i que no ho veu així. Per al Financial Times, el nou Estatut "dóna als catalans més espai per respirar". Maragall ha obert finestres perquè respiréssim millor. ¿Pretendrà Rajoy que declarin inconstitucional l’aire pur?

[@more@]

Tweet

Pasqual Maragall ha decidit no optar a presentar-se com a candidat del PSC a les properes eleccions catalanes. Maragall ha comès errors durant el seu mandat, és cert. Però Maragall també ha aconseguit els millors resultats del PSC en unes eleccions al Parlament de Catalunya i ha aconseguit que, per primera vegada, un socialista fos investit President de la Generalitat. També hi ha hagut canvis notables en quant a acció política, malgrat han estat camuflats pels entrebancs que sobretot han vingut des d’ERC i des de la falta general de cultura de coalició per part de tots. També l’ha perjudicat la política ferotge de manipulació i mentida promoguda pel PP a nivell espanyol i per diversos mitjans de comunicació. Maragall també ha anat molt a la seva sense tenir molt en compte el seu propi partit, però sempre pensant en el que havia de pensar: CATALUNYA.

Ara bé, mirem al futur. Caldrà veure quina estratègia decideix tirar endavant el Partit dels Socialistes de Catalunya, per tal que els que crèiem que calia que Maragall es retirés, al final no haguem de dir que el trobem a faltar. Sobretot caldria una autèntica democràcia interna per a escollir el candidat, un candidat que ha de tenir clar que l’objectiu ha de ser Catalunya i no pas el propi PSC.

[@more@]

Tweet

Seguint amb el debat al voltant de l’abstenció electoral, Victoria Lafora escriu un bon article, avui, a Elplural.com:

A pesar de que, durante los últimos días de la campaña, se crearon expectativas sobre una considerable participación, la abstención ha sido el dominante en el referéndum del nuevo Estatut. No se ha logrado movilizar al electorado por encima del listón psicológico del 50% y eso es malo para todos. En primer lugar es malo para el propio Estatut que nace con la cojera de la abulia, pero también lo es para la clase política en su totalidad (que debería reflexionar muy seriamente) y para unos electores que prefirieron disfrutar de las playas o de los partidos del mundial a ejercer su derecho democrático al voto. Porque, aunque la abstención es una opción legítima en la que cabe desde el desinterés hasta el enfado, el voto en blanco implica una voluntad de participar activamente mostrando ese mismo enfado y ese distanciamiento, pero desde la construcción de un espíritu democrático.

Desde el aquel "¡Habla pueblo, habla!" con que España emprendió su camino a la democracia, la principal función de las campañas publicitarias de los gobiernos centrales, autonómicos y municipales, fue la de promover la participación; por eso hoy se entiende menos que nunca la prohibición que la Junta Electoral hizo de fomentar el voto en la campaña institucional. Sobre todo ante un proceso tan largo, tan conflictivo y tan tedioso, que preconizaba el hartazgo social y hacía más necesario que nunca un inteligente empujón de ánimo. Y, aunque ya empiezan a oírse voces partidarias que tratan de apropiarse de la abstención, considerándola un no indirecto, nadie puede beneficiarse de lo que es objetivamente malo para todos. A pesar de que sea desde la subjetividad, desde donde se analizan siempre unos resultados que, indefectiblemente, terminan dando la razón a todos.

Lo que sí es cierto, y eso es lo que cuenta hoy y contará en el futuro, es que el los catalanes que han votado han dado un amplísimo respaldo al SI –tres de cada cuatro-. Que la suma de quienes han votado en contra es inferior a la del voto de los partidos que lo pedían; lo que significa que muchos de los electores del PP y de ERC han votado a favor. Y que no existe el NO indirecto, porque quien quiere votar NO, va a la urna e introduce esa papeleta.

Quizás lo único positivo de la abstención sea el toque de atención que va a suponer para una clase política que con sus peleas y sus desafueros está desmotivando muy seriamente al personal.

[@more@]

Tweet

Avui, després del dia del Referéndum, estic totalment d’acord i em sento identificat amb l’editorial d’El Periódico de Catalunya. L’abstenció obligarà els partits a reflexionar, però no treu legitimitat a l’aprovació del text:

L’abstenció de mig Catalunya en el referèndum de l’Estatut celebrat ahir ha de moure a reflexió els partits, que no han aconseguit mobilitzar els ciutadans en la mesura que la importància de la consulta ho feia desitjable, però és una dada que cap d’ells pot capitalitzar perquè cap d’ells va demanar l’abstenció. En canvi, és indubtable que les urnes han donat guanyadors –que van promoure el sí– i perdedors –que van demanar el no–, amb un resultat que ha quedat bastant lluny de la mitjana de la seva incidència electoral.

EL FRACÀS DEL ‘NO’. El 20,76% obtingut pel no és un fracàs en tota la línia d’ERC i sobretot del PP. Per als republicans significa certificar el divorci entre el seu electorat tradicional i l’aparell del partit, intuït des de fa temps per uns dirigents, que van desenvolupar una campanya de baixa intensitat. Als populars els obliga a dubtar de l’eficàcia electoral del seu alarmisme sense treva. Fins i tot el 5,34% de vots en blanc es pot atribuir en part a la desorientació sembrada pels promotors del no. En qualsevol cas, queda clar que dels ciutadans afectes als partits del no, una part substancial dels que van anar a votar ho van fer per dir sí.

L’ÈXIT CONTINGUT DEL ‘SÍ’. Cometrien un greu error d’apreciació PSC, ICV i CiU si es limitessin a subratllar el 73,90% de sís. Els partits de l’esquerra, que van passar pel tràngol de veure com el seu suport a l’Estatut acabava amb el tripartit, han de reflexionar sobre la part de culpa que els correspon per no haver mobilitzat l’electorat. Però tampoc poden escudar-se els nacionalistes en la fractura de l’Estatut per explicar la baixa participació electoral. Més adequat és que el tripartit del sí mediti fins a quin punt s’han allunyat de la sensibilitat del carrer, preocupada per la política de les coses abans que per entelèquies indesxifrables.

COMENÇA EL FUTUR. Fetes totes aquestes consideracions, ningú pot dubtar de la legitimitat de l’Estatut. Es tracta de la llei fonamental dels que l’han aprovat, dels que l’han rebutjat i dels que han preferit no pronunciar-se. I a les urnes no pesen més uns vots que uns altres, ni valen més les abstencions –la Constitució europea es va aprovar amb uns vuit punts menys de participació de la que hi va haver ahir– que els votants actius. El que ara importa és girar full, aplicar el text aprovat i demostrar amb els fets que el nou Estatut està a l’altura de les necessitats. Potser així es reconstrueixi la connexió entre els polítics i una part molt important de la nostra societat.

[@more@]

Tweet

Independentment del vot de cadascú (afirmatiu, negatiu, en blanc…) ja podem sentir-nos satisfets perquè els ciutadans hem tingut el dret (i jo afegiria que caldria tenir l’obligació) de decidir el present immediat i el futur del nostre país. Jo sempre he cregut que la democràcia hauria de ser alguna cosa més que anar a votar cada quatre anys als nostres representants polítics i per això, en una elecció diferent a les altres, com és la del Referèndum, caldria que l’haguéssim aprofitat per reivindicar que la ciutadania no només ens volem moure per a escollir els nostres més alts representants institucionals. Alguns, així ho hem fet, però opino que no els suficients. Malgrat això, cal deixar clar que la legitimiat de l’aclaparadora victòria del SÍ cal respectar-la.

Bé, i sobre el resultat final del Referèndum? Ja en parlarem aquesta nit, demà i durant els propers dies…

[@more@]

Tweet

aRTICLE D’ALBERT SÁEZ AL DIARI AVUI:

Encara hi ha alguna cosa més que el referèndum que és capaç de convocar la dita transversalitat catalanista. Mas, De Madre, Duran i Bartomeu Muñoz, entre d’altres, han adreçat una carta als bisbes espanyols demanant-los que es facin enrere en la iniciativa d’aprovar un document de defensa catòlica de la unitat d’Espanya. Segons tots els indicis, l’assemblea de l’episcopat podria aprovar aquesta setmana un text on es vincularia la fe catòlica i la defensa de la unitat de la pàtria pretesament amenaçada per les reformes estatutàries i el diàleg amb ETA. Un paper com aquest deixaria els bisbes en molt mal lloc perquè s’arrenglerarien per primera vegada en democràcia amb l’estricta posició d’un partit, en aquest cas el PP. Tot indica que la crida dels polítics catalans pot ajudar a refermar les posicions del president de la Conferència Episcopal i bisbe de Bilbao, Ricardo Blázquez, que ja no sap què fer per aturar l’embranzida de Cañizares i de Rouco.

[@more@]

Tweet

Cadaqués ha estat el poble de la meva infància i del qual encara en segueixo "enamorat". Les infinites visites al poble de l’Alt Emporà i els bons records que en tinc, m’han provocat que avui us recomani aquest reportatge:

Les gelades del 1956 van marcar un abans i un després a Catalunya. La població de Cadaqués va ser una de les més afectades, tal com demostra el reportatge que el programa d’El 33 El documental ofereix aquesta nit, amb el títol de Cadaqués, l’excepció. A partir d’entrevistes i imatges de l’època, el treball explica com va influir aquella inclemència en l’economia i l’evolució de la localitat de l’Alt Empordà. La gelada va matar les oliveres i Cadaqués es va obrir al turisme.

El procés d’adaptació als nous temps va donar lloc a nombroses anècdotes relacionades amb la convivència entre els habitants, els turistes i els artistes –com Marcel Duchamp, Richard Hamilton i Salvador Dalí–, que van passar per la zona durant els anys 60 i 70.

"Mirant els pobles del litoral vaig descobrir que Cadaqués està en l’actualitat tan exageradament preservat que es mereixia una explicació", aclareix David Pujol, director del documental –juntament amb el seu germà Esteve–, sobre l’origen del projecte. A partir d’una "àrdua" feina de documentació –inclou fotografies de Xavier Miserachs, Francesc Català-Roca i Toni Keeler–, Pujol mostra com el sentiment d’arrelament a la terra ha sobreviscut en la població gràcies als forasters, que els van ensenyar que la identitat "s’ha de preservar".

El documental inclou l’opinió dels pintors Antoni Pitxot i Joan Ponç, els escriptors Teresa Marquina, Rosa Regàs i Heribert Gispert i l’arquitecte Lanfranco Bombelli, entre altres. Els uns i els altres expliquen anècdotes com la protagonitzada per l’actor James Mason, que durant el rodatge d’una pel.lícula va tenir una crisi de personalitat perquè ningú li demanava autògrafs, una mostra que als habitants de Cadaqués no els sorprèn res. En aquest sentit, el doctor Vergara, metge de la població durant 30 anys, afirma que Cadaqués era com una "república independent", allunyada dels designis del franquisme.

Cadaqués, l’excepció també destaca la voluntat dels habitants per preservar el paisatge urbà, a partir de la utilització dels materials de la zona i la seva oposició a l’especulació, fet al qual va contribuir notablement Salvador Dalí des de la seva casa de Port Lligat.

Font: El Periódico de Catalunya 16/06/06[@more@]

Tweet

Article d’Antonio San José a ELPLURAL.COM d’avui:

Aquí está otra vez. La vemos asombrados, la sufrimos y nos produce una horrorosa vergüenza ajena ante la imagen que estamos ofreciendo dentro y fuera. Es la España más siniestra, la de la caspa y la seborrea, el odio cainita, el insulto y la descalificación permanente. Aquí, como decía el poeta, no se salva ni Dios… lo mataron. Vivimos tiempos de enfrentamientos tan crueles como espurios que persiguen fines non sanctos bajo una apariencia de oposición dura al Gobierno. Afortunadamente ya sabemos que se puede engañar a unos pocos todo el tiempo y a todos durante un poco de tiempo, pero es imposible hacerlo con todos, todo el tiempo.

Alguien debería pedirle responsabilidades al alma kamikaze del Partido Popular, a aquellos que están dispuestos a morir matando porque su futuro político es perfectamente descriptible. Son quienes han trazado la estrategia del cuanto-peor-mejor, los irresponsables que siembran dudas como vientos en busca de tempestades que “entierren a Zapatero” (la frase es textual). A estas alturas no resulta decente ni digno jugar así con sentimientos, tergiversar la realidad y utilizarlo todo para los propósitos propios sin la aplicación de la más mínima ética.

La apropiación del dolor y el uso torticero de la sensibilidad de los afectados por atentados de ETA se revela obsceno e innecesario. El volver a plantearse ¿quién ha sido?, en relación con el 11-M es una prueba palpable de que si la AVT escribe al dictado del PP, el principal partido de la oposición lo hace bajo las órdenes de algunos medios de comunicación que parecen manejar a su antojo la deriva del equipo dirigente de Rajoy. Sólo escuchar al líder popular, al día siguiente de su fallida intervención parlamentaria en el debate de la nación, en la radio del santo oficio recibiendo las admoniciones de su locutor estrella y del director del diario de la mochila, ya resultaba algo tan sintomático como sobrecogedor.

[@more@]

Tweet

Bon editorial d’avui d’El Periódico de Catalunya, arran dels incidents que han patit dirigents del Partit Popular en actes de campanya pel Referèndum de l’Estatut de Catalunya. Uns incidents que personalment condemno enèrgicament, sobretot els que van significar agressió física, recordant també l’atac que va patir Arcadi Espada i altres simpatitzants de Ciutadans de Catalunya a Girona. Però com bé explica el següent editorial, cal diferenciar i remarcar alguns aspectes:

El líder del PP, Mariano Rajoy, va ser escridassat dissabte a Collblanc i va ser objectiu del llançament d’ous dilluns a Granollers. Així mateix, el cotxe d’Ángel Acebes va ser sacsejat ahir a Mataró. Els tres fets són lamentables, però no són comparables. Xiular a un polític és admissible, però sempre que no sigui per interrompre un acte de campanya. Perquè això també forma part d’una intimidació impresentable en democràcia. A Collblanc, comerciants i veïns van expressar les seves protestes pacíficament i, tot i que no ens agradi la seva actitud, no se’ls pot qualificar de "nazis", com va fer un dirigent del PP. A Granollers i Mataró, joves independentistes i radicals van cometre actes d’intimidació violenta que han de ser rebutjats absolutament i pels quals els seus autors haurien de ser castigats.

Aquí, tothom ha de tenir el dret a expressar-se. Dit això, els incidents han servit perquè alguns parlin de persecució del PP o dels antinacionalistes i es preguntin què està passant a Catalunya. Doncs a Catalunya no passa res que no passi, per exemple, a Madrid quan un grup de feixistes boicotegen un acte per la presència de Santiago Carrillo.

[@more@]

Tweet