Fixeu-se a quin punt ha arribat Jiménez Losantos i la Cadena COPE que fins i tot el diari ABC, repeteixo, EL DIARI ABC, interposa una demanda!
[@more@]
[@more@]
L’abundància i rendibilitat dels xous de xafarderies i escàndols que abunden a la TV espanyola han merescut l’atenció de The Times. "Convertint la porqueria a la televisió en una mina d’or" ha estat el titular aquesta setmana del prestigiós diari londinenc, que analitzava a les seves pàgines de negocis els avantatjosos beneficis que proporcionen els xous més execrables. Il.lustrat amb fotos d’Aquí hay tomate, Crónicas marcianas i Salsa rosa, Graham Keeley assenyala en el seu article que a Espanya, "on a cada casa es veu la televisió una mitjana de tres hores al dia, hi ha 18 programes de teleporqueria setmanals, nou d’ells diaris". L’article també ofereix els beneficis que Antena 3 TV i Tele 5 aconsegueixen amb la teleporqueria, que van en vertiginós augment. "La situació és demencial. La degradació de la programació mostra que baix que ha caigut la nostra societat", diu a The Times Juan Martín Seco, portaveu en temes econòmics d’IU.
Aquesta és la notícia que publica avui El Periódico de Catalunya, però jo afegiria que, més greu que això és el fet que la mateixa televisió pública d’Espanya (TVE) segueixi idèntic camí que alguns programes anomenats “telebrossa” de les televisions privades… tema que ja he tractat en altres articles.
[@more@]
La recentment creada associació Estatut, Jo Sí (tot just té 10 dies de vida) es va presentar ahir en societat amb més de 370 vistoses adhesions personals que, d’aquí al 18 de juny, confia que creixin com una bola de neu rodant pendent avall. La lectura del manifest a favor del sí, celebrada ahir al Teatre Nacional, va ser un modest i gairebé tímid acte, res a veure amb l’exhibició de força que la plataforma contrària a l’Estatut va fer el 18 de febrer passat pels carrers de Barcelona, però el col.lectiu Jo Sí tenia ahir un poderós comodí amagat a la màniga: entre les seves firmes hi ha fins i tot militants d’ERC i exdirigents del PP.
És el ventall polític català obert al màxim i amb un objectiu comú i compartit. "Des de la convicció que hem d’avançar tots junts i sense renunciar a les legítimes aspiracions democràtiques dels catalans, considerem que rebutjar el nou Estatut portaria el país a un estancament i a la pèrdua d’oportunitats i horitzons de progrés". És una de les frases del manifest que, en certa manera, expressa quin és el mínim denominador comú que permet que en la mateixa plataforma hi trobin empara independentistes, convergents i socialistes, però, sobretot, empresaris, arquitectes, actors, cuiners de renom, esportistes, professors universitaris i altres cares conegudes de la societat catalana.
Rosa Cullell, directora general del Liceu, és el motor (o com a mínim un d’ells) de la plataforma. Ahir va exercir de portaveu, però va compartir aquest paper gairebé conjuntament amb Agustí Colomines, professor d’Història a la Universitat de Barcelona (UB) i de públiques tendències independentistes. El missatge enviat a ERC era inequívoc: l’independentisme més convençut també pot votar a favor d’aquest projecte d’Estatut, sense que això comporti cap renúncia a metes posteriors més ambicioses.
Aquesta guerra de noms quedava singularment subratllada ahir amb una atenta lectura dels primers firmants del manifest. Defensen el sí a l’Estatut el delegat de la UGT a Catalunya i militant d’Esquerra Josep Maria Andreu Torres i també el defensa l’exdirigent del PP Manuel Milián Mestre.
L’entrada en escena del col.lectiu Jo Sí en la campanya del referèndum del 18-J dóna un tot picant a la ja ben condimentada pugna que mantenen els detractors de l’Estatut (ERC i PP) i els partidaris (PSC, CiU i ICV-EUiA). Així, per una part els partits confronten opinions, entremesclades, això sí, amb les seves particulars estratègies de cara a les eleccions autonòmiques de la tardor. Per una altra, i com a esdeveniment poc usual en una cita amb les urnes, els col.lectius socials han decidit no ser simples espectadors i han decidit passar a l’acció. Per avui, per exemple, ja està previst a TV-3 el primer debat entre les dues principals plataformes creades com a conseqüència de la polèmica estatutària, Jo Sí i Pel Dret de Decidir, aquesta última promotora de la gran manifestació del febrer.
En tot cas, ¿quina mena de campanya farà la nova plataforma partidària del sí? Cullell va assegurar que a la seva agenda no hi ha multitudinaris actes al carrer o mítings d’estil clàssic. El propòsit és, amb una arma aparentment tan inofensiva com el telèfon, multiplicar de forma geomètrica el nombre d’adhesions gràcies a la col.laboració dels qui ja han aportat la seva firma. Els dies vinents preveuen obrir la llista també a entitats i associacions. En certa manera, l’objectiu és que els indecisos, però també els simpatitzants d’Esquerra que dubten, trobin en la llista un referent, ja sigui intel.lectual o sentimental, per decantar el sentit del seu vot.
La plataforma Estatut, Jo Sí www.estatutjosi.cat té previst dissoldre’s tan bon punt s’hagi celebrat el referèndum del 18 de juny.
Font: EL PERIÓDICO DE CATALUNYA 25/5/06
[@more@]
El 1991, després de quatre anys a l’oposició, el Partit dels Socialistes (PSC) de Caldes d’Estrac va tenir l’oportunitat de formar Govern. Aquesta oportunitat que el PSC tingué el 1991, la tornà a tenir el 1995, el 1999 i el 2003, ampliant progressivament el recolzament electoral per part de la ciutadania de Caldes.
El PSC, com a tal, es presentà per primera vegada a Caldes el 1987, amb la major part de la mateixa gent i amb el mateix cap de llista, en Joan Rangel, que el 1979 i el 1983 ho féu sota les sigles de grups independents (Nova Gent per Caldes el 1979 i l’Agrupació d’Electors per Caldes el 1983). El 1987, però, malgrat el PSC guanyà les eleccions, un pacte entre Units per Caldes i CiU va fer possible el canvi de Govern, que fins llavors estava en mans dels grups independents abans esmentats.
Com dic, el 1991, el PSC, amb en Joan Rangel al capdavant, alcalde de 1979 a 1987, va formar govern i es va iniciar un projecte de poble que enguany compleix 15 anys. 15 anys on s’ha anat articulant i transformant el Caldes del futur, un Caldes que té els seu major potencial actual en quant a infrastructures i desenvolupament, com per exemple l’Hotel Balneari-Colón, la Fundació Palau o el Poliesportiu; en quant a moviment associatiu i participació ciutadana, essent un dels pobles amb un tant per cent d’associacionisme i participació per sobre d’altres municipis i ciutats si ho analitzem des d’un punt de vista proporcional; en quant a cultura, amb una agenda estable, variada i renovant-se constantment; en quant a serveis públics en general amb millores i modernització constant, i un llarg etcètera de noves polítiques que també han fet possible que el creixement poblacional de Caldes s’hagi multiplicat a marxes forçades en els darrers anys. El lema “el poble de la cultura del benestar i el termalisme vora la mar” resumeixen clarament aquests 15 anys de governs socialistes.
El projecte de poble del PSC s’ha caracteritzat per tenir un inici, però no un final, ja que la idea de millores constants i l’aparició de noves oportunitats han fet possible l’ampliació d’un projecte de poble que en uns inicis es podia pensar que només tenia un termini de 4 o 8 anys.
Evidentment que aquests 15 anys no han estat un camí de roses. El Govern del PSC ha tingut una dura oposició per part de CiU, una oposició necessària malgrat que a vegades ha estat poc constructiva i fora de lloc. El Govern del PSC ha comès errors, també és evident. Però quin govern, i més quan porta tants anys prenent decisions, no comet errors? Quan un governa té l’enorme responsabilitat de prendre les millors decisions de cara a la ciutadania i al poble, amb el risc d’equivocar-se que això comporta. Amb encerts i errors, amb polítiques adequades i polítiques fracassades, el que interessa pel manteniment del benestar de Caldes és la valoració global i, sobretot, també aprendre dels errors per encarar adequadament el futur. I la valoració global la fan els ciutadans dia a dia i cada quatre anys votant als seus representants a l’Ajuntament. I la realitat és la que és: el PSC ha renovat la confiança dels caldencs i les caldenques des de 1991, des de llavors fins el 2004 amb Joan Rangel al capdavant (eleccions 91, 95, 99, 03) i des de 2004 amb Josep Maria Freixas com alcalde.
Tots aquells ciutadans de Caldes, ens sentim o no propers als socialistes locals, cal que agraïm, felicitem, als nostres representants del PSC, per educació democràtica, per aquests 15 anys de servei al poble des de les seves responsabilitats de Govern. Però atenció, es tracta d’un agraïment sense deixar de ser exigents amb els nostres representants, perquè ells tenen la responsabilitat de governar de la millor manera possible el nostre poble, però els ciutadans tenim la responsabilitat i el dret democràtic d’estar informats, opinar, criticar, exigir, de forma constructiva, amb l’objectiu de, entre tots, construir el Caldes del present i del futur.*
*Article publicat al número 1 de la revista d'informació local ELS TR3S MICOS DE CALDES D'ESTRAC http://escomar.bloc.cat
[@more@]
El primer ministre de Montenegro, Milo Djukanovic, va anunciar ahir que després de guanyar l’històric referèndum sobre la independència, el principal objectiu d’aquest país sobirà és entrar a la Unió Europea després de Croàcia, però abans que Sèrbia. El 55,5 per cent dels montenegrins van votar diumenge a favor de la secessió, just per sobre del mínim del 55 per cent imposat per la Unió Europea per reconèixer l’estat independent. El resultat final del referèndum, i oficial, s’ha confirmat avui mateix. Els observadors internacionals van dictaminar que el referèndum s’havia fet d’acord amb els estàndards internacionals d’un procés democràtic.
Diumenge a la nit, milers de ciutadans partidaris de la independència van sortir al carrer per celebrar la llavors presumible victòria, tot i que no es coneixien oficialment els resultats, que van ser confirmats ahir al matí pel primer ministre montenegrí, malgrat que la comissió electoral central va ajornar fins avui l’anunci del resultat final.
En la primera roda de premsa després del referèndum, Djukanovic va explicar que la integració amb la UE i l’OTAN tenen la màxima prioritat per a Montenegro, i va precisar que espera adherir-se a la UE just després de Bulgària, Romania i Croàcia, però abans de Macedònia, Albània i Sèrbia. Així, va expressar la seva confiança que a final d’aquest any es podrà tancar l’acord d’associació i estabilització amb la UE, les negociacions del qual es van suspendre recentment perquè Sèrbia i Montenegro no havien extradit el criminal de guerra serbi Ratko Mladic. A més, va assegurar que Montenegro complirà totes les exigències del Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia.
Sobre aquest tema, la Comissió Europea demanarà al Consell Europeu un mandat per modificar l’acord d’estabilització i associació que negocia amb Sèrbia, i un altre per negociar un acord a part amb Montenegro.
Sobre les relacions amb Sèrbia, va dir que té prioritat col·laborar amb el país veí: « El primer que s’havia de fer era eliminar el dilema dels últims 88 anys i restablir la nostra independència. I això ho hem aconseguit.» Les autoritats sèrbies van optar per no pronunciar-se sobre la victòria de l’opció independentista fins que no s’hagin publicat els resultats provisionals.
La UE i l’OTAN van destacar el bon desenvolupament i l’elevada participació en el referèndum, d’un 86,3%, i l’OSCE va avalar el procés i el va qualificar d’«equitatiu».
Cal recordar que després de la desaparició de la República Federal de Iugoslàvia a principis dels anys 90, van aparèixer els nous Estats que avui tots coneixem: Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina i Macedònia. Serbia i Montenegro era el cinquè Estat, que ara es separarà en dos.
Font: El Punt 23/5/06
AQUÍ TENIU L’ENLLAÇ AL WEB DEL GOVERN DE LA REPÚBLICA DE MONTENEGRO http://www.vlada.cg.yu/eng I AL WEB DE LA REPÚBLICA DE SÈRBIA http://www.srbija.sr.gov.yu/?change_lang=en , QUE FINS ARA FORMAVEN UN PAIS DE DOS ESTATS http://www.gov.yu/start.php?je=e&id=6
[@more@]
Bon article de Daniel Fernández, diputat del PSC al Congrés, a El Periódico de Catalunya d’avui:
El 20 de maig del 1906 Barcelona va viure una d’aquelles manifestacions el record de les quals sobreviu les generacions que la protagonitzen. Més de 100.000 persones van desfilar ordenadament pel passeig de Sant Joan per homenatjar els diputats que havien intervingut a les Corts contra el projecte de llei de jurisdiccions. La Festa de l’Homenatge va constituir, sense cap dubte, un dels moments culminants i més emotius de Solidaritat Catalana. Cent anys després, la societat catalana protagonitza el debat sobre l’Estatut, que també ha estat i és un debat sobre el futur de Catalunya i Espanya.
El nou Estatut confirma, en primer lloc, que la voluntat del catalanisme d’assolir cotes més altes d’autogovern polític i financer camina del braç de l’impuls de reformes en el conjunt de la política espanyola. També la Solidaritat Catalana va tenir una dimensió espanyola. En realitat, va néixer al Congrés en forma d’invitació que el líder republicà Nicolás Salmerón va realitzar als diputats regionalistes per unir forces contra la suspensió de garanties constitucionals a Catalunya. Salmerón hi va veure una oportunitat de sumar esforços en el seu afany per modernitzar i democratitzar Espanya. I no poques regions van veure aparèixer efímeres Solidaritats que van seguir l’exemple català, encara que totes elles amb escassa fortuna.
En segon lloc, la formació d’amplis consensos socials i polítics a Catalunya sempre ha estat una condició prèvia i necessària per plantejar-se objectius reformistes ambiciosos, tant en experiències frustrades –Solidaritat Catalana–, com en experiències exitoses –Estatut del 1979–. L’Estatut del 2006 no n’ha estat una excepció. Únicament va tenir en contra des del primer moment el PP. A la recta final, fet que lamentem, ERC –no així la majoria dels seus votants– ha ingressat al front del no, sense cap dubte per raons diferents, però amb les mateixes (negatives) conseqüències per a Catalunya. ¿Què és el que ens hi juguem els catalans en el referèndum del pròxim 18 de juny? El president Pasqual Maragall ho ha resumit molt encertadament: "Disposar de l’Estatut d’autonomia més potent d’Europa".
[@more@]
En aquest enllaç directe podeu escoltar la canço guanyadora del 51 Festival d’Eurovisió, celebrat ahir dissabte a Atenes. Opineu vosaltres mateixos, és FINLÀNDIA:
http://www.youtube.com/watch?v=B2N28V0OQeY&search=finlandia%20eurovision%202006
Aquesta va ser la classificació final i us poso l’enllaç de les 5 primeres classificades:
1- Finlàndia – 292 punts
2 – Rússia – 248 punts http://www.youtube.com/watch?v=KMCvgmlpLfQ&search=russia%20eurovision%202006
3 – Bòsnia i Herzegovina – 229 punts http://www.youtube.com/watch?v=rFxhUglS0qs&search=bosnia%202006
4 – Romania – 172 punts http://www.youtube.com/watch?v=vOnrGIENUXw&search=romania%20eurovision%202006
5 – Suècia – 170 punts http://www.youtube.com/watch?v=qgfLCiL0Ajo&search=sweden%20eurovision%202006
6 – Lituània – 162 punts
7 – Ucraïna – 145 punts
8 – Armènia – 129 punts
9 – Grècia – 128 punts
10 – Irlanda – 93 punts
11 – Turquia – 91 punts
12 – FYR Macedònia – 56 punts
13 – Croàcia – 56 punts
14 – Noruega – 36 punts
15 – Alemanya – 36 punts
16 – Letònia – 30 punts
17 – Suïssa – 30 punts
18 – Dinamarca – 26 punts
19 – Regne Unit – 25 punts
20 – Moldàvia – 22 punts
21 – Espanya – 18 punts
22 – França – 5 punts
23 – Israel – 4 punts
24 – Malta – 1 punt
En aquest web podeu escoltar-les totes: http://blogs.ya.com/eurovision2005/
[@more@]
L’editorial d’El Periódico explica el resultat d’una enquesta que, com no podia ser d’una altra manera, reflexa que la majoria dels catalans estem a favor del progrés del nostre país, a favor de més autogovern i a favor d’una millor i més avançada norma suprema de la nostra Nació. Cal remarcar la participació que, avui, seria només de quatre punts menys que el Referèndum per l’Estatut de 1979, quan llavors hi havia un entusiasme superior pel fet de sortir d’una llarga dictadura i iniciar un nou règim polític basat en la democràcia:
Quan falta menys d’un mes per a la celebració del referèndum sobre el nou Estatut de Catalunya es comença a detectar que el sí guanyarà amb claredat, però que la participació en la consulta serà baixa. Així ho indica l’enquesta que avui publica EL PERIÓDICO, segons la qual només el 55% del cens acudirà a votar el pròxim 18 de juny. Es tracta d’un percentatge quatre punts inferior al registrat el 1979, quan es va sotmetre a referèndum el text autonòmic en vigor. El llarguíssim i aspre debat polític que s’arrossega des de fa mesos sembla haver acabat fastiguejant l’opinió pública catalana. La complexitat del text debatut és un altre factor que pot alimentar una alta abstenció.
La societat catalana sembla, per altra banda, apostar pel possibilisme a l’inclinar-se majoritàriament pel sí (68%) a un projecte que suposa un avanç sobre la situació actual, tot i que no satisfaci completament les expectatives. Els missatges contraposats que arriben des del PP i des d’ERC no han penetrat en les capes més moderades de l’opinió pública, que són les que al final inclinaran la balança. Caldrà veure si la intensa campanya ja iniciada alterarà les posicions i si estimularà sensiblement la participació.
Us recomano llegir l’article d’El Periódico que signa el catedràtic de Ciència Política Francesc Pallarès i en el qual parla dels referèndums. Enllaç directe a l’article:
[@more@]
Avui he entrat al web de la BBC WORLD en espanyol i he llegit el següent text sobre la revolució dels blocs:
Cada segundo, en un rincón del planeta, nace un nuevo blog. Es casi imposible desechar hoy en día, la relevancia que tienen los blogs o bitácoras personales, sobre todo cuando hablamos de noticias que conmueven al mundo, la vida diaria y hasta cosas tan triviales como qué lavadora comprar o qué color se usará en la próxima temporada.
Para muchos es una nueva manera de conversar, de compartir experiencias e historias con amigos, desconocidos y otros habitantes del mundo virtual, para otros una manera de perpetuar el hablar por hablar sin comunicarnos.
Las razones para crear un blog son tan variadas como la cantidad de bloggers en el ciberespacio. Por esta razón, BBC Mundo conversó con cuatro bloggers que viven en distintas partes del mundo, cada uno de ellos con una historia distinta que contar.
Haga clic en cada una de las fotos para conocer a Milton, un joven a quien le diagnosticaron leucemia, a Hernán, creador de las llamadas "blogonovelas", a Rodrigo quien con sus imágenes registra la vida en Bogotá y a Faiza, una mujer iraquí que cuenta la historia de su familia en Bagdad, después de la ocupación estadounidense.
Cliqueu directament sobre http://news8.thdo.bbc.co.uk/hi/spanish/forums/newsid_4970000/4970414.stm# i podreu clicar, tot seguit, sobre cadascuna de les fotografies.
[@more@]
L’editorial del diari EL PAÍS tracta del recent constituït Govern italià:
Italia tendrá finalmente un Gobierno de centro-izquierda; en realidad, un Governino, como se puede definir en la jerga política italiana a los Ejecutivos débiles y de incierta singladura que presagian no llegar hasta el final de la legislatura. Romano Prodi, que ganó por estrechísimo margen a Silvio Berlusconi en las elecciones de abril, entregó ayer su lista al recién elegido presidente de la República, Giorgio Napolitano: 25 ministros, de los cuales sólo seis son mujeres.
Destaca sobre todo la presencia en la cartera de Exteriores de Massimo d’Alema, el ex dirigente del extinto PCI y actual líder de los Demócratas de Izquierda y que sustituyó precisamente a Prodi en la jefatura del Gobierno en 1998; el retorno a la política activa del ex primer ministro socialista Giuliano Amato como titular de Interior, y la entrada del independiente moderado Tomasso Padoa-Schioppa en Economía, antiguo miembro de la dirección del Banco Central Europeo. Padoa-Schioppa, cuya designación ha sido bien acogida por los mercados internacionales, tendrá que hacer milagros para curar a ese enfermo que es hoy el país alpino, y al que la Comisión Europea y el FMI exigen sin tardanza medidas para reducir el déficit fiscal y estimular el crecimiento.
Las duras negociaciones que Prodi ha librado con varios de los nueve grupos que componen su coalición evidencian las dificultades que éste sigue teniendo a la hora de controlar la propia alianza de centro-izquierda, pese al fortalecimiento de confianza que le han supuesto, conforme a su guión, las elecciones de los presidentes de las dos Cámaras y del jefe del Estado. El baile de poltronas ha durado hasta poco antes del anuncio, poniendo en entredicho la capacidad e independencia del próximo primer ministro. Prodi ha tenido que soportar tanto las amenazas de los democristianos de Clemente Mastella -éste, al final, será ministro de Justicia-, como las de los socios más a la izquierda (Refundación Comunista). Las presiones han evocado las que soportó cuando trató inútilmente de escoger a los comisarios más competentes al llegar a la presidencia de la Comisión Europea en septiembre de 1999. En esta ocasión, por ejemplo, tan pronto Emma Bonino exigía ser ministra de Defensa o de Educación para pasar luego a aceptar ser responsable de Asuntos Europeos (más lógico, por su pasada experiencia bruselense). Poco importa si el implicado está o no capacitado para la función. Lo que interesa es "estar" antes que "ser".
Todo ha recordado tristemente a los tiempos del manual Cencelli, una minuciosa guía de equilibrios inventada por un funcionario de igual nombre, a la que la Democracia Cristiana siempre recurría cuando estaba en el poder y había crisis para el reparto de carteras ministeriales entre las corrientes internas de la DC y los partidos laicos.
[@more@]