Article de Juan José López Burniol a El Periódico d’avui:
Acabo de rebre un excel.lent resum de les recents jornades que el Cercle d’Economia ha dedicat a debatre sobre el paper d’Europa en un món en canvi. Aquest document recull una qüestió crucial: si només una dinàmica d’aprofundiment polític permetrà avançar en la integració econòmica. Al llarg de la història, tot procés d’ordenació racional de successius àmbits geogràfics cada vegada més amplis s’ha iniciat sempre per necessitats o exigències econòmiques. Una bona prova d’això la constitueix el fet que no són pocs els estats en què la implantació del liberalisme econòmic (llibertat de mercat) ha precedit, durant molt de temps, la instauració del liberalisme polític (Estat democràtic de dret) i del liberalisme cultural. Ara bé, iniciat el procés, resulta inevitable que la sola existència d’un mercat compartit en un espai geogràfic generi la demanda urgent d’unes institucions polítiques també comunes, que garanteixin la seguretat interna i la projecció exterior d’aquell mateix àmbit.
Europa no és una excepció a aquesta dialèctica, però el seu problema de fons potser és un altre. Va explicar Josep Borrell –en la seva intervenció en les jornades– que un vell amic seu dels temps estudiantils de Stanford, avui rector d’una universitat israeliana, li va dir no fa gaire: "Durant anys us he admirat molt als europeus; però, des de fa un temps, us admiro
menys". "¿Per què?", li va preguntar Borrell. "Perquè –va respondre– cada dia està més clar que els europeus no voleu tenir fills, no voleu fer el servei militar, no voleu pagar impostos i voleu treballar menys". No m’atreveixo a donar-li la raó, però potser val la pena meditar-ho.
[@more@]
