EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

Article de l’escriptor Antoni Dalmau a El Periódico de Catalunya d’avui:

Ara que fa tanta calor, potser els peus us portaran fins a la Casa de l’Ardiaca, a prop de la catedral de Barcelona, encara que només sigui per buscar l’ombra del seu petit claustre o el consol de la palmera i els rajolins de la font que els turistes fotografien constantment. Aquests dies us hi trobareu una pantalla que us impedirà veure la bústia de la façana d’aquesta casa originària del segle XII, que des dels anys 20 del segle passat acull l’Arxiu Municipal d’Història de la ciutat, però que abans havia estat la seu del Col.legi d’Advocats. La bústia està tapada perquè l’estan restaurant els tècnics de l’Institut Municipal del Paisatge Urbà.

Un rètol ens explica l’origen d’aquesta bústia singular, i val la pena recordar-lo, justament ara, a tants passavolants distrets que potser somriuen quan hi veuen una insòlita tortuga. Resulta que el restaurador de la casa, l’arquitecte modernista Domènech i Muntaner, la va dissenyar l’any 1902, pensant no pas en els ardiaques medievals que hi havien tingut la seva seu oficial, sinó justament en els lletrats barcelonins. Per això hi trobem esculpit l’escut del seu col.legi professional i els tres elements que en fan una peça realment original: les orenetes que simbolitzen la rapidesa amb què voldrien els advocats que correguessin els seus plets; l’heura frondosa de la burocràcia que fa impossible que els papers vagin tan de pressa com voldrien, i, finalment, la tortuga, símbol de la lentitud inveterada de la maquinària judicial…

Quan la bústia torni a ser visible per a tothom, potser en traurem algunes conclusions que no esperàvem si no en coneixíem la història: l’una, que es podia ser arquitecte modernista i tenir un bon sentit de l’humor, cosa que no sempre els noucentistes d’ara fa un segle semblaven ser capaços de permetre’s, i l’altra, que això de la lentitud de la justícia no és precisament un mal recent, i que els nostres avis ja s’havien de carregar de paciència quan entraven al jutjat. Ben pensat, una mica d’ironia i una certa relativització dels problemes no són males receptes per prendre’s la vida, ara que fa tanta calor…

[@more@]

Tweet

La Colla de Diables de Caldes d’Estrac, els Diables d’Estrac, es va crear l’any 1996, tot i que es formalitzà com a tal i amb uns estatuts l’any 1997. És a dir, ja fa una dècada que els caldencs i els visitants podem gaudir d’aquesta gent i de la seva marxa. Inicialment, la colla s’anomenava Ashtaroth, però al saber que una colla tenia aquest mateix nom es va decidir canviar-lo per "Diables d’Estrac", deixant el nom d’Ashtaroth per referir-se al drac.

El magnífic drac que té la Colla existeix des de 1990. Des dels primers anys de vida la Colla es va fer un nom en el món dels diables, gràcies a les ganes de realitzar diferents i diverses activitats i al fet de voler reactivar la colla i, sobretot, innovar i crear. I és que una de les seves característiques diferenciadores és, precisament, aquesta: innoven i creen amb música i foc i les seves actuacions no deixen indiferent ningú.

La Colla, formada per unes 40 persones, té dos actes centrals durant l’any: el conegut Correfoc de la Festa Major d’Estiu i la Dormida. El Correfoc d’Estiu es dur a terme el diumenge de Festa Major (enguany el 10 de setembre) i hi assisteixen persones d’arreu del Maresme i de Catalunya, convertint-se així en una festa multitudinària i espectacular. S’ha de viure perquè, sincerament, no es pot explicar. El poble es queda a les fosques i els Diables, amb el seu drac i colles convidades, es passegen pel poble des de la platja fins la Plaça de la Vila, on acaben el correfoc amb un espectacle de llum, foc, aigua i música impressionant. Jo, m’emociono i tot !

La tradicional Dormida també és organitzada pels nostres Diables. Ja porten dotze edicions i, aquest any, a partir de les vuit del vespre del dissabte 26 d’agost, a la zona de les pistes de volei-platja de Caldes, hi podrem trobar, com sempre, tallers, animació infantil, carpes, servei de bar, paradetes… A partir de les nou de la nit hi haurà una botifarrada i després actuacions de tota mena: “La Pegatina Sound Sistem”, Punxa-discos de rumba “El Capità”, “Plouen Catximbes” (reggae català), “Kilombo” (malabars i batucada), “Fundación Convenio Latino” (hiphop), “Terroristes del son” (mestissatge i rumba), més música, espectacles improvisats i, a més, sorpreses que sempre ens tenen preparades els diables.

Els Diables d’Estrac són una de les entitats amb més marxa i activitat ja que, a part de les sortides que fan a altres poblacions, també organitzen inauguracions i cloendes de diversos actes com la Trobada de Creadors, la Festa de Sant Joan, el Petit Correfoc de Santa Llúcia, etc.

Endavant Diables d’Estrac! I que no pari la marxa… Caldes us necessita, us necessitem !

[@more@]

Tweet

Noticia publicada a l’edició del divendres del diari ABC, fent referència a l’estudi “Clases sociales y estructura social” del CIS, un treball que dur a terme una radiografia dels espanyols:

El Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) hizo público ayer el estudio «Clases sociales y estructura social» de España. Del estudio se concluye que el español medio es casado (55,4% de los encuestados), católico (76,9%), votante del PSOE (30%), tiene un trabajo (47,3%), cobra una media de 1.122 euros netos al mes y vive en casa propia (82,8%).

Pero la estructura social de España es, evidentemente, mucho más. Desde qué porcentaje de hombres y de mujeres (a partir de 16 años) viven en nuestro país hasta los programas de televisión que les gustan más, cuántas habitaciones tiene la casa donde viven, la música que prefieren o el tipo de ropa que les gusta vestir.

Casi como complemento al estudio, se ha dado a conocer también por parte del CIS las profesiones más y menos valoradas por los españoles. Con ciertas sorpresas; por ejemplo, que los jueces sean menos estimados que informáticos, albañiles, fontaneros o escritores, por ejemplo. Sucede que la profesión de juez ha perdido valor para la mayoría de los encuestados, como la de abogado o militar. Normal se puede considerar que aquellos en cuyas manos ponemos nuestra salud (médicos y enfermeros) sean los más considerados. Y normal también, aunque suene a utopía, que el aspecto más valorado al recomendar una profesión sea la vocación. Eso sí, seguida de los ingresos económicos.

Los médicos obtienen una nota de 8,29, más por su prestigio social que por la remuneración. Enfermeros, profesores, arquitectos, informáticos y albañiles llegan al 7. Después, por este orden, figuran fontaneros, policías, escritores, empresarios, jueces, abogados, periodistas y militares.

Volvemos al estudio social de España. Según el último padrón municipal hecho público, en nuestro país a 1 de enero de 2005 vivían 37.389.399 personas de 16 o más años. Y con los datos del CIS sobre la mesa, de ellos un 93,4 por ciento son españoles; una mayoría, mujeres (51.3% frente al 48.7% de hombres), y uno de cada cinco tiene entre 25 y 34 años de edad.

¿Cómo vivimos? Pues juntos casi dos de cada tres, aunque no todos casados. En pareja viven el 63,1%, no todos ellos casados, que son el el 55,4%, de lo que se debe deducir que casi tres millones de personas viven en pareja en España sin estar casadas. Un 4,2% de los españoles están separados o divorciados legalmente y un 33,4% se declaran solteros. La media de hijos es de 1,51, aunque al incluir la muestra a personas a partir de 16 años se entiende que la mayoría (35,4%) no tengan hijos. Entre uno y tres hijos tienen el 55,1% de los encuestados, más de veinte millones de personas en este país.

También los encuestados fueron sometidos a preguntas sobre su hogar. Desde el número de dormitorios (3,14) al número de personas que viven en su hogar (3,17 incluido el encuestado), lo que supone que cada persona tiene un dormitorio para él o ella, y en el hogar tipo del que estamos hablando aportan recursos una media de 1,79 personas. Son trabajadores fijos, por cuenta ajena y a tiempo completo.

La inmensa mayoría viven exclusivamente de su sueldo, aunque algunos, unos pocos, tienen complementos, como divididendos por acciones o participaciones en empresas y en Bolsa (6,8%) o intereses o dividendos por cuentas de ahorro o inversiones a plazo fijo (16%).

Dentro de otro apartado, tiene una gran importancia conocer los ingresos mensuales totales que entran en cada hogar por todos los conceptos y sumando los de todas las personas que aportan ingresos, después de impuestos. Y es que aunque el sueldo medio neto es de 1.122 euros, un 7,4% de las personas (2.766.000) viven en un hogar en el que como mucho entran 600 euros al mes. Eso sí, la inmensa mayoría tiene la vivienda en propiedad (82,8%) y casi uno de cada seis españoles goza de una segunda vivienda.

También tienen un hueco en esta encuesta social los estudios de las personas que viven en nuestro país y tienen 16 o más años. De ellos, un 1,7% son analfabetos y un 5,3% tampoco tienen estudios, pero saben leer y escribir. Quizá reflejo de otras épocas, cuando a uno de cada cuatro padres les importaba poco o nada que sus hijos estudiasen, o incluso les disgustaba porque «lo más importante era que encontrara cuanto antes un trabajo serio».

Como prólogo a una serie de preguntas de tinte político, el CIS da a elegir a los encuestados entre disfrutar de derechos civiles (derecho a la propiedad privada y a la intimidad), políticos (libertad de expresión, asociación política y voto) o sociales (derecho a educación y a una vivienda). Y por esta última opción se decantan más de la mitad. Ya metidos en política, la razón mayor para apoyar a un partido en unas elecciones generales es su programa electoral, y la menor es la imagen y el carisma del líder del partido.

Una vez dicho esto, queda también claro que el PSOE lleva ventaja clara en las preferencias de los encuestados, ya que tres de cada diez afirman que se decantaron por él en las pasadas elecciones generales. Entre todos los demás partidos no llegan al 30% que obtiene el Partido Socialista (el PP, segundo, un 18,6%) en esta consulta, más de un 25% no votó, el 2,4% lo hizo en blanco y el 13,7% no contesta o dice que no recuerda.

Muchísima mayor aceptación recibe el catolicismo, pues casi ocho de cada diez se declaran católicos (76,9%), aunque en distintas versiones: católico practicante de asistencia a misa cada semana es el 17%, de asistencia más ocasional, el 22,7%, y no practicante, el 37,2%. Entre política y religión, supone un notable contraste las grandes reservas de la población a sincerarse sobre sus opciones políticas con respecto a las religiosas.

Poco más de un seis por ciento de los encuestados son extranjeros, ya sean residentes por motivos de trabajo o no residentes que trabajan en nuestro país con carácter temporal. En este capítulo no hay casi sorpresas, pues la mayoría proceden de Ecuador, Marruecos y Rumania (35,4%), como es bien conocido. Sí sorprende que el CIS concluya que sólo un 0,8% de los extranjeros que viven en España proceden de China.

[@more@]

Tweet

L’equip del programa APUNTDEPETAR, de Caldetes Ràdio, vam començar a actualitzar el web de la ràdio local de Caldes d’Estrac a partir del mes de març del 2004, un web que fins llavors es trobava totalment abandonat. Des d’APUNTDEPETAR vam entendre, i seguim entenent, que el web de Caldetes Ràdio és un bon mitjà de comunicació i per això, durant aquests dos anys i mig, de forma totalment voluntària i sense que fos una feina que ens pertoqués, hem estat actualitzant l’espai de Caldetes Ràdio a internet.

Ara ha arribat el moment de ser més independents i deixar de fer una feina que no hauríem de dur a terme i que, a més, ningú dels que ho haurien de fer ens ho agraeix ni valora. Però els d’APUNTDEPETAR volem seguir trobant-nos a internet i, a poder ser, en una millor situació. L’equip del programa hem posat en marxa un nou web, de creació pròpia i que engloba, a més de les notícies de Caldes que habitualment “penjàvem” al web de Caldetes Ràdio, totes les seccions del programa amb apartats independents, espais per poder opinar i concursar, fotografies, música per escoltar… El web és http://www.apuntdepetar.tk

Entra-hi i gaudeix-ne !

I ja sabeu, cada dijous, de 19 a 21 h, des de Caldetes Ràdio 92.3FM, APUNTDEPETAR amb Ramon de Clascà, Toni Sánchez, Mati López i Marc Vergés.

[@more@]

Tweet

La periodista Sílvia Cóppulo va presentar el llibre “Com neix COMRàdio”, el qual sintetitza els primers anys de vida de COMRàdio. La presentació es va fer el dimarts 18 de juliol al Col·legi de Periodistes. La presentació anà a càrrec de la mateixa Cóppulo i de Josep M. Carbonell (president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya), Albert Sáez (professor de Periodisme de la Universitat Ramon Llull) i Agustí Colomines (Angle Editorial).

Sílvia Cóppulo, després de 10 anys dirigint i presentant el programa CATALUNYA PLURAL, cada tarda de quatre a set, avui, dia 21 de juliol de 2006, s’ha acomiadat de la temporada, però també del programa, ja que CATALUNYA PRURAL s’ha emès per últim cop. A partir de setembre, Jordi Duran farà el programa de la tarda de COMRàdio, el qual encara no té nom.

Un magnífic programa que marcava la diferència, CATALUNYA PLURAL, s’ha acomiadat amb la Silvia Cóppulo reivindicant una ràdio i TV de qualitat, és a dir, el que ella portava a la pràctica, i les seves últimes paraules han estat… “ens seguirem veient, escoltant, llegint”.

[@more@]

Tweet

Article d’ANDRÉS VILLENA OLIVER a ELPLURAL.COM d’avui:

El ser humano, como consecuencia de su racionalidad y experiencia, suele mirar las rosas con un doble rasero. Sean del color que sean, éstas acostumbran a tener su tallo cubierto de espinas. Por ello, no es raro ver al hombre sujetar esta preciosa flor con una mezcla de respeto y admiración. Sin embargo, lo presenciado estos días podría hacernos pensar que la serpiente, un astuto animal, sería menos sensata que nosotros. La última estrategia de la oposición no es sino su siguiente paso (quizá más escandaloso) para obstaculizar lo que hemos venido a denominar el proceso de paz en el País Vasco.

Resulta interesante comprobar cómo los populares han utilizado el dibujo aparecido días antes en el diario Gara. Sabemos que Batasuna y ETA no están interesadas en que la negociación consista precisamente en un sencillo trámite. Hay muchos fanáticos en el País Vasco que perderían bastante con la desaparición de la organización armada, unida al fin del conflicto. Es relevante, en este punto, comprobar cómo el Partido Popular ha copiado el dibujo del diario vasco: podríamos estar ante dos extremismos (de signo contrario y bien diferentes) que coincidirían en una misma premisa: es necesario que el proceso no llegue a buen puerto y hay que ponerlo lo más difícil posible. ¿Qué perdería el Partido Popular con el fin de ETA? Esta pregunta puede darnos la respuesta a muchos de los más recientes acontecimientos.

La finalidad del sistema de democracia representativa es que, con la competencia entre partidos (como si de empresas privadas se tratara), la población perciba una serie de beneficios fundamentales. El problema es que, igual que Platón temiera la democracia como posible engendradora de demagogia, la leal competencia (con el reflejo en la colaboración de 1998) se ha tornado hoy en pura y salvaje confrontación.

El Partido Popular, asesorado por mesiánicos comunicadores y otros expertos, parece decidido a continuar con sus anuncios simplistas y apocalípticos, sin intención de recapacitar y convertir los fines en medios: que la toma de poder sea un paso para mejorar la vida de los ciudadanos y que la pérdida legítima de éste no los condicione eternamente. Lo consiga o no, el PP, sin saberlo, se encuentra también enroscado en la rosa, ignorando que esta flor, sea del color que sea, tiene, en su tallo, prominentes y legítimas espinas. Por su bien, las serpientes (una, dos, o las que sean) se retirarán antes del pinchazo.

[@more@]

Tweet

Editorial d’El Periódico d’avui:

No per esperada s’ha de passar per alt la dada del creixement de l’economia xinesa en el segon trimestre, un inesperat 11,3%, que se suma a una sèrie de xifres similars des de fa una dècada. És una dada que confirma el dinamisme de les economies asiàtiques. El que és dolent és que l’exuberància xinesa, alimentada en bona part per les inversions de les grans indústries occidentals en aquell país, perd l’entusiasme dels que la posaven com a exemple indiscutible de país emergent quan es contemplen els peatges que paga el gegant asiàtic –el quart mundial per PIB segons el Banc Mundial– per mantenir aquest creixement.

La Xina és el segon país més contaminant del planeta. La seva voracitat de consum de matèries primeres l’ha convertit en un dels principals països en desenvolupament importadors de petroli, ciment, acer, níquel i alumini. En contrast, la Xina també és un país capaç de dedicar a inversió el 45% del seu PIB. Aquesta xifra, inusualment alta en països emergents, només es veu superada per la capacitat d’estalvi dels xinesos, que és del 55% dels seus ingressos. Les tres dades donen una pista sòlida sobre la poca sostenibilitat del model xinès, que pel seu pes global amenaça el conjunt de les economies mundials: produir molt, barat i amb gran consum d’energia no és la millor manera de promoure el creixement sostenible. Per tal com creix, la Xina és una tribulació mundial.

[@more@]

Tweet

UN ESPAI EN BLANC, O AMB POQUES PARAULES, PER RECORDAR LA DESGRÀCIA QUE VA SIGNIFICAR EL DIA 18 DE JULIOL DE 1939 PER ESPANYA I EL SEU LLARG FUTUR DE 40 ANYS.

PER CERT, RECORDAR NO SIGNIFICA TORNAR ENRERE I IGNORAR EL FUTUR. RECORDAR SIGNIFICA APRENDRE DELS ERRORS PER A NO REPETIR-LOS.

[@more@]

Tweet

Article de Josep Pernau a El Periódico, fent referència al 18 de juliol de fa 70 anys, inici de la Guerra Civil espanyola:

Demà es compliran 70 anys d’allò tan greu que va encapçalar un general baixet i amb bigoti, amb unes conseqüències que es van prolongar una eternitat. Ho estan recordant els mitjans de comunicació, apareixen nous llibres sobre el tema i se celebren aquests dies molts actes commemoratius.

Hi ha tres postures davant del que va passar. Es podria parlar de les tres Espanyes. Dues, majoritàries: una per qui el tema segueix obert; una altra, la de tombes tancades amb pany i clau, entre elles la del general, perquè considera que no queda res de nou per dir sobre l’assumpte. Per aquests, el que va passar és innominable. Encara que crec que és millor debatre el que va passar, parlo d’allò sense esmentar-ho. Que no diguin que no participo de l’afany de concòrdia. I hi ha una tercera Espanya, insignificant, però exhibicionista, que vesteix vells uniformes, que en aquest dia se’n va d’excursió al Guadarrama, i que coreja himnes, visques i amunts.

Em vull referir a la segona, la que vol deixar tancat el que va succeir. Ho ha d’estar passant molt malament aquests dies amb tants actes que miren al 1936 i als 40 anys següents. Com si tingués mala consciència del que va passar, esgrimeix el lema que no s’ha de mirar enrere, tot i que, si fos sincera, reconeixeria que ho incompleix. No s’entendria, si no, l’amor que demostra per la Constitució del 1978, que molts dels seus dirigents no van votar. Només un enamorament sobtat pot explicar tanta passió per un text que a alguns dels que després han estat mandataris els va semblar horrible. Ara només s’ha de sentir com parlen embadalits de l’"Estat de dret".

L’altre Estat va quedar enterrat i ben enterrat. Si a aquest li posen cognom deu ser perquè no se’ls confongui.

[@more@]

Tweet

Ahir, com ja fa molts anys, vam tenir sortida de gegants a Sant Miquel de Balenyà. Vam marxar de Caldes, amb autocar, a les sis de la tarda, una hora no gaire habitual però que té la seva explicació: la trobada de gegants no començava fins les 19.30 hores. Vam arribar al nostre destí quan passaven alguns minuts de les set i ja pel camí van començar a caure quatre gotes del cel i fou el senyal del que seria aquella trobada.

Arribem al poble. No vam ni treure els gegants de l’autocar i des de la Colla de Sant Miquel de Balenyà ens van informar que ens esperéssim una estona a veure què passava… Doncs bé, durant aquella estona, llarga, vam tenir temps d’anar a prendre un cafè amb llet a la Plaça de l’Església del poble i a jugar a més d’un joc de cartes, a més de riure un munt i fer tertúlia!

Va passar una hora, i la pluja no parava. Cap a les 20.30 ens van dir que es faria l’entrega de records a la mateixa Plaça de l’Ésglésia i sense passeig pel poble amb els gegants. Seguia plovent. Només hi havia convidades tres colles, així que vam acabar en pocs minuts. Tot seguit, i com ja estava previst per després de la trobada, vam anar a sopar tots plegats al Casal d’Avis del municipi, un sopar a base de pa amb tomàquet, embotits, síndria, meló i cafès! La festa seguia malgrat no hi va haver cercavila…

La veritat és que, tot i no haver realitzat l’activitat per la que ens havíem traslladat a Sant Miquel, ens ho vam passar força bé. Cap a les deu de la nit tornàvem cap a Caldes i vam arribar passades les onze.

Bé, ara fins dissabte vinent a Sant Vicenç dels Horts. L’estiu és una de les temporades que hi ha més festes majors i, per tant, més trobades de gegants. Ah! i a més, els geganters de Caldes ja estem preparats per a la tradicional Botifarrada Gegantera (l’onzena!), de la qual ja en parlaré més endavant.

Vinga, bon diumenge !

[@more@]

Tweet