EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

Avui, dia que el PSC elegeix oficialment a José Montilla com a candidat socialista a la Presidència de la Generalitat, El Periódico de Catalunya publica un diàleg entre l’escriptor Suso del Toro i el President Maragall. Jo en destaco el següent fragment:

Suso del Toro a Maragall: “La política és un llenguatge, no té matèria. Realment pot canviar les coses?”

Resposta de Maragall: “La política se situa a la superestructura, no és la vida, és una part de la vida, i és la part pública. Ha de permetre que la ciutadania pugui circular de la manera més còmoda possible. La política és una condició, no és sens dubte una solució de la vida de les persones”.

Impecable resposta del President, no cal afegir-hi més paraules.

[@more@]

Tweet

Article de Carlos Carnicero a ELPLURAL.COM d’avui:

Como no podía ser de otra manera, todos los grupos del Congreso de los Diputados, con excepción del PP, han concertado la discreción como la mejor arma para el dialogo con ETA. Por el contrario, el principal partido de la oposición pretendía que el presidente del Gobierno acudiera a sede parlamentaria para desmentir la información publicada por el diario Gara sobre supuestos acuerdos rubricados entre el Gobierno y ETA.

De todos es conocido que el partido que dirige Mariano Rajoy da más crédito a la banda terrorista que al Gobierno legítimo de la nación. Eso ocurre en todos los casos, salvo en los reiterados desmentidos de la organización terrorista sobre su participación en el atentado de Atocha; ahí, solo porque no le conviene al PP desvirtuar sus diatribas contra el Gobierno, ETA no dice la verdad que le asiste, en criterios del PP, en todos los demás temas.

En la política que el PP trata de hacer, para obstruir el final dialogado de la violencia, la vertiente mediática es capital. Se trata de trasladar cotidianamente a los medios de comunicación toda clase de rumores, insidias y estados de opinión en donde la manipulación de las víctimas, las suposiciones y las acusaciones infundadas apuntalen el fracaso del proceso que tiene esperanzados a la mayoría de los españoles. No importa que todavía no dispongamos de un informe parlamentario completo de las negociaciones que llevó a cabo el Gobierno de José María Aznar con ETA. No sirve el ejemplo de acercamiento de presos que realizó Jaime Mayor Oreja a cárceles del País Vasco, sin que la oposición de entonces se le tirara a la yugular. Los tiempos han cambiado solo porque quien ahora está en la oposición es el Partido Popular y quien gobierna es el PSOE.

Lo ocurrido durante el homenaje a Miguel Ángel Blanco es paradigmático de lo que nos aguarda. EL PP, sus aliados mediáticos y sus movimientos afines, como la Iglesia Católica, van a manipular los hechos que se conozcan para calzarlos en la indignación que provocan sus acusaciones de que existe una negociación política. Nada de lo que se diga servirá para cambiar su criterio, porque se trata de una estrategia política perfectamente concertada. Con los parámetros actuales, lo mejor es dejar de contestar al PP para que se cueza en sus propios escándalos y mantener una prudente discreción que permita avanzar hacia la paz. La transparencia es otra cosa: es la claridad de las explicaciones que está dando el Gobierno de la nación hasta el punto de que cuenta con una autorización precisa y votada en el Parlamento para hacer lo que está haciendo.

[@more@]

Tweet

Article de Xavier Foz a El Periódico d’avui:

Al pati del Reial Col.legi de Nostra Senyora de les Escoles Pies (conegut per l’alumnat com a Can Culapi), del carrer de la Diputació de Barcelona, se celebraven al llarg de l’any diversos actes patriòtics: la Victòria, l’Alliberament de Barcelona, el Dia del Caudillo, el Dia del Dolor (mort de José Antonio), el Dia de la Raça (12 d’octubre)… El pare rector i un peix gros falangista exaltaven les virtuts del catolicisme i del Generalísimo, abominaven del marxisme, del separatisme, del liberalisme i, és clar, de "la nefasta República".

Els mítings acabaven sempre amb el cant del Cara al Sol i amb els crits de rigor: "¡España, una, grande, libre! ¡Viva España! ¡Arriba España! ¡Viva Franco! ¡Viva Cristo Rey!", corejats disciplinadament per l’alumnat. Parlem de la dècada dels anys 40, amb les ferides de la guerra civil encara recents.

Evidentment, aquest record el motiva el 70è aniversari del 18 de juliol, fatídica data en què, després del fracàs als grans nuclis urbans de la sublevació militar contra la Segona República (el "glorioso Alzamiento Nacional", segons l’argot franquista), va començar la immensa tragèdia de la guerra civil. El record d’aquell conflicte que va enfrontar ferotgement les dues Espanyes ha suscitat un dels debats polítics més intensos i fascinants dels últims anys: el de l’oportunitat de la recuperació de la memò- ria històrica.

A propòsit d’aquest clima, crec que val la pena fer una reflexió al voltant de la memòria individual, la personal, del record que de la postguerra conservem milions de ciutadans d’aquest país: els que vam néixer durant el conflicte. ¿En quina mesura ha condicionat les nostres vides, la nostra conducta i la nostra visió de les coses la me- mòria d’aquells fets i del clima de repressió que van generar? ¿Ens ha causat alguna mena de trauma potser no del tot superat? Una vegada més, les respostes les podem trobar en els clàssics: "El record del dolor encara és dolor", proclamava Lord Byron. Per la seva part, Goethe, encara més obscur, sentenciava el següent: "Tots vivim del passat i ens enfonsem amb ell". Quedem-nos amb Unamuno. "Procurem més ser pares del nostre futur que fills del nostre passat", va deixar escrit.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Malgrat no compartim la mateixa ideologia, és un orgull per a mi, i també ho hauria de ser per Caldes, que una caldenca com la Susanna Romero, jove, regidora i militant de CDC, opti a ocupar un lloc a la llista que CiU presentarà a les properes eleccions catalanes.

Els militants de CDC del Maresme triaran dijous en assemblea a Arenys de Mar els candidats a formar part de les llistes al Parlament. Segons informa el diari EL PUNT d’avui, divendres es va acabar el termini oficial per presentar candidatures i els tres noms confirmats són Joan Morell, alcalde de Pineda de Mar, Joaquim Ferrer, cap de l’oposició de Vilassar de Mar, i Susanna Romero, regidora a l’oposició de Caldes d’Estrac. Els tres hauran de ser ratificats pels militants en l’assemblea de dijous i les candidatures es faran arribar a la comissió nacional de CDC.

Endavant Susanna Romero i sort !

[@more@]

Tweet

Bon article de Vicenç Villatoro a El Periódico d’avui:

Probablemente cal dir-ho ara una vegada i no tornar-ho a repetir en els pròxims mesos: seria un desastre, una injustícia i una distorsió que l’origen del candidat José Montilla es convertís en un dels temes de la campanya de les eleccions catalanes. Seria un retrocés històric. En els dos últims segles, Catalunya ha tingut un model de convivència –avalat pel catalanisme– en què l’origen es considera irrellevant i les possibilitats d’integració se centren en la voluntat. Per ser català n’hi ha prou de voler-ho ser, i el termòmetre generalment acceptat d’aquesta voluntat, el signe extern entès per tots, és l’adopció de la llengua.

Si el país –i la llengua– no haguessin atret i assumit moltes persones nascudes fora de Catalunya, els seus fills i els seus néts, avui quedaria molt poc de la vella identitat catalana. Ho explica magníficament Anna Cabré en el seu llibre El sistema català de reproducció, i ho expliquen també els textos de Francesc Candel que s’hi recullen. El model català ha funcionat, en línies generals, i ara la qüestió és que continuï funcionant –associat a un ascensor social que no s’ha aturat mai– davant de la nova immigració. Reobrir el tema relacionat amb les immigracions de ja fa molts anys seria un retrocés inacceptable. Per tant, per favor, no ho convertim en tema de campanya. En cap direcció.

Perquè hi ha diverses formes de convertir l’origen de Montilla en tema de campanya. La més òbvia, i la pitjor, seria que algú expressés alguna forma de rebuig o de desqualificació de la candidatura de Montilla pel seu lloc de procedència. A la manera de la relliscada que va fer el ministre Jordi Sevilla, quan va assenyalar que no hi podia haver un president de la Generalitat "xarnego". Això és inadmissible i insultant.

És cert que en alguns països s’exigeix per ser president haver nascut al país. És cert que ser català s’ha convertit en un inconvenient per optar a alguns càrrecs importants a la resta d’Espanya. Però això no està en la tradició de Catalunya ni en la del catalanisme. Seria una traïció inadmissible al propi model. Per entendre’ns, res seria més antipujolista i més llunyà a la tradició catalanista que excloure algú pel seu lloc d’origen.

Però una altra forma de convertir l’origen de Montilla en tema de campanya és exactament la contrària: considerar que el seu origen és un avantatge, un motiu per votar-lo. No pot ser un motiu per excloure’l, no s’ha de convertir en un desavantatge, però tampoc en un avantatge. Perquè serien les dues cares de la mateixa moneda: la de considerar que Catalunya és un país amb dues comunitats, que ets dels uns o dels altres, que et votaran els uns o els altres. Rebutjar Montilla pel seu origen o preferir Montilla pel seu origen són dues formes simètriques de trencar amb la tradició catalana i convertir l’origen en una cosa rellevant i partir el país en dos. Condemna per a qui desqualifiqui Montilla per haver nascut a Andalusia. I la mateixa condemna per a qui demani el vot per a Montilla per haver nascut a Andalusia. És el mateix, amb dues cares.

Existiria encara una altra fórmula –que s’hauria d’evitar– que l’origen de Montilla es convertís en tema de campanya: excloure alguns temes de debat natural en unes eleccions catalanes pel fet que Montilla ha nascut a Andalusia. Per exemple, és rellevant el debat polític sobre si a Catalunya li convé un president nacionalista o un president no nacionalista. I més en la perspectiva de l’aplicació de l’Estatut. No ens podem estalviar aquest debat amb l’excusa de l’origen cordovès de Montilla. Perquè ser nacionalista o no ser-ho no és una qüestió ni genètica ni geogràfica. És una qüestió ideològica. Hi ha moltes persones nascudes a Catalunya de famílies catalanes de tota la vida que no són catalanistes. I tenen tot el dret a no ser-ho. I hi ha persones nascudes fora –no parlem ja dels seus fills i dels seus néts– que són profundament nacionalistes. Montilla ha proclamat que ell no és un nacionalista català. D’acord. No és pas una qüestió d’origen, sinó d’idees. Però debatre sobre el fet de si Catalunya necessita avui un president de la Generalitat nacionalista o exactament el contrari no és pas debatre sobre el dret de Montilla a ser president al marge dels seus propis orígens. És parlar de política. I en la campanya tenim l’obligació de parlar de política.

Permetin-me una reflexió personal, per acabar. El meu pare és cordovès i la meva mare era catalana. No he sentit mai que aquest fos un handicap per a mi. Ni per portar a terme una tasca pública que –i perdonin, perquè no és immodèstia, sinó que em sembla un exemple significatiu– ha inclòs ser el director general dels mitjans públics de la Generalitat de Catalunya i el director general de promoció cultural d’un Govern nacionalista, a més a més de director d’un diari en català. No m’he sentit mai ni discriminat ni en pitjors condicions que gent amb cognom català de tota la vida.

Només una vegada m’he sentit dolgut per una referència al meu origen familiar. Quan vaig guanyar fa moltíssims anys, el 1981, el premi Sant Jordi de novel.la, algú va escriure que me l’havien donat –al marge dels possibles valors de la meva obra– perquè el fet que un Villatoro guanyés el Sant Jordi demostrava la integració dels fills dels immigrants. No m’he sentit mai marginat. I només m’he sentit dolgut en aquesta única vegada en què algú va insinuar que els meus orígens familiars havien estat un avantatge, un plus al meu favor. No hauria tolerat discriminacions en contra. No podia acceptar discriminacions a favor. Amb tota la distància i tot el respecte, estic convençut que a Montilla li passa el mateix.

[@more@]

Tweet

Article de Daniel Fernández, coordinador dels diputats al Congrés i senadors del PSC, publicat a El Periódico d’ahir dissabte:

Dilluns passat, el ministre José Montilla va signar un conveni amb el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, a través del qual es destinaran sis milions d’euros a reforçar la presència de les empreses editorials catalanes a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007. En el decurs de l’acte, Montilla afirmà que "resulta una prioritat la defensa de la llengua catalana, però no per això s’ha de marginar els creadors catalans que s’expressen en castellà, ja que també són una mostra de la diversitat i vitalitat de la nostra cultura". Amb aquest conveni, José Montilla –el primer ministre que ha parlat en català en un Consell de la Unió Europea i el que ha fet possible el domini cat a internet– ha fet un pas més en la promoció de la llengua catalana. Ho ha fet a través d’una política de fets i realitats que aspiren a obtenir resultats per al català. I ho ha fet, a més a més, reivindicant la bandera de la convivència del català i el castellà a casa nostra. L’única bandera capaç de representar amb coherència la Catalunya dels catalans i catalanes d’avui i de demà. I la més intel.ligent per fer avançar el català.

¿Com es pot donar prioritat al català sense excloure el castellà? El mateix conveni firmat dilluns passat és una bona resposta a aquesta qüestió. El Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç i l’Institut Català de les Indústries Culturals es comprometen a impulsar la tecnificació empresarial per afavorir la internacionalització de les empreses editorials catalanes, especialment de les pimes del sector; a incentivar la traducció (preferentment a l’anglès i l’alemany) de produccions editorials d’empreses catalanes; a elaborar una revista trimestral –en format paper i en format digital– dirigida a editors internacionals per donar a conèixer permanentment les novetats del llibre en català; a inserir un noticiari estable sobre les accions del sector editorial català a les principals revistes i mitjans editorials espanyols i internacionals… Una proposta, en definitiva, plena de sentit comú que no cau en el parany de l’exclusió i que veu en el castellà, aquí i més enllà de les nostres fronteres, no un adversari del català, sinó el millor aliat per conquerir nous mercats.

El mateix dilluns, la Mesa del Parlament Europeu aprovava una resolució que fa possible que els ciutadans de Catalunya, el País Valencià, Balears, Galícia i Euskadi es puguin dirigir a l’Eurocambra en les seves llengües pròpies. La iniciativa havia estat del Govern espanyol. El suport dels socialistes europeus i, especialment, el vot de qualitat del president de la Cambra, Josep Borrell, van ser decisius per assolir aquest objectiu i superar l’oposició frontal de la dreta europea, encapçalada per Vidal-Quadras. Amb aquesta decisió, el català ja es pot utilitzar en la comunicació escrita amb el Parlament Europeu i és llengua d’ús a la resta de les institucions de la Unió Europea. La inclusió del català a Europa és obra del conjunt de la societat catalana, amb el suport de la majoria de la societat espanyola. Que s’hagi produït amb un Govern socialista, presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, del qual forma part el primer secretari del PSC, José Montilla, no ha estat casualitat, sinó la constatació que dos anys de coincidència d’un Govern socialista a Espanya amb un Govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat han fet més pel reconeixement del català que els vuit anys de majories parlamentàries de CiU i el PP a Barcelona i Madrid.

L’endemà, i en el mateix hemicicle de l’Eurocambra, únicament el PP –per boca de Mayor Oreja– i l’extrema dreta van evitar condemnar la dictadura franquista, tot coincidint amb el 70è aniversari del cop d’Estat de Franco contra el Govern democràtic de la Segona República. Un eurodiputat polonès de la Lliga de les Famílies, Maciej Gyertich, va aprofitar l’ocasió per fer una encesa defensa de la dictadura, afirmant que "gràcies a l’Església, a l’Exèrcit i a Franco, l’atac comunista contra l’Espanya catòlica es va poder superar". Hans Gert-Proettering, portaveu popular alemany –i catòlic– li va respondre que "els partidaris dels règims totalitaris no estan en condicions de defensar els nostres ideals". Quan parlem d’una dreta europea no excloent pensem precisament en persones com Gert-Poettering.

"Totes les literatures nacionals són excloents", va afirmar recentment la diputada i escriptora Maria Mercè Roca, tot defensant que únicament els autors en llengua catalana podien estar representats a Frankfurt. A nosaltres no ens interessen ni les exclusions de Vidal-Quadras ni les de Roca (la visió del nostre passat de Mayor Oreja té una dimensió encara més preocupant). Preferim les paraules que, també dilluns passat, va pronunciar Joan Manuel Serrat al rebre la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona: "Barcelona és mestissa com jo, poble de pobles, terra d’acollida". Com també ho és Catalunya.

[@more@]

Tweet

Promocionar la riquesa de l’oferta turística i d’oci de Catalunya és l’objectiu d’On anem?, el nou espai divulgatiu que estrena avui TV3 (20.45 hores). La sèrie documental, presentada per Elisabet Carnicé, consta de 13 episodis, en els quals, a través de reportatges, es proposen activitats familiars i de baix cost. Cada episodi compta amb la presència d’un famós relacionat amb la zona, com Òscar Nebreda, Raquel Sans, Toni Albà o Lluís Llach.

El Periódico, 8 de juliol de 2006

[@more@]

Tweet

Avui ens informen que el 89,07% dels alumnes de batxillerat aproven l’examen de selectivitat per a l’accés a la Universitat, amb una nota global del 6,02. Fins aquí, cap novetat.

Ara bé, la presència dels fills d’immigrants a l’ensenyament superior encara és lluny de la dels espanyols i, en el cas d’algunes nacionalitats, ni tan sols han arribat a Espanya al nivell d’estudis que tenien els seus pares abans d’emigrar. Segons una investigació de la Secretaria d’Estat d’Immigració, només un 8% dels fills d’immigrants estudien una carrera i amb prou feines un 14,7%, el batxillerat superior.

Aquestes xifres pugen una mica amb la Formació Professional, estudiada pel 17,5% d’aquests joves, i amb l’Educació Secundària Obligatòria (ESO), amb el 33%.

L’estudi “Fills d’immigrants que es fan adults” recull 593 entrevistes a fills de marroquins, dominicans i peruans residents a Barcelona i Madrid i que han nascut a Espanya o hi han arribat abans dels 19 anys. Els autors avisen que la integració d’aquests nois i noies "encara està en marxa" i no es pot donar "per definitivament reeixida".

L’estudi avisa que els fills de dominicans i peruans no han millorat el nivell educatiu dels seus pares. Només un 15% de fills de peruans han arribat a la universitat, respecte al 22,6% dels seus pares. Entre els pares dominicans, un 34,6% va completar la secundària respecte al 28,8% dels seus fills. Només els fills de marroquins superen els pares.

Font: El PERIÓDICO DE CATALUNYA 7/7/06

[@more@]

Tweet

No dic res de nou si parlo d’en Joan Rangel com un dels candidats a ocupar el lloc que aviat deixarà José Montilla al capdavant del Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme del Govern espanyol. El President Zapatero ha dit que el relleu es farà a finals d’agost, un cop en Montilla ja sigui oficialment candidat a la Presidència de la Generalitat. El nom de Rangel sona per tot arreu i Zapatero ja ha dit que el relleu de Montilla serà català.

Bé, Joan Rangel fou l’alcalde del meu poble entre els períodes 1979-1987 i 1991-2004, càrrec que abandonà per ocupar el lloc de Delegat del Govern espanyol a Catalunya. També va haver de deixar els càrrecs que tenia a la Diputació de Barcelona, on ocupà la presidència de l’Àrea de Govern Local i la vice-presidència quarta.

Rangel, advocat, casat i pare de tres fills, ha estat un bon alcalde pel meu poble. Alguns en tindran bons records i d’altres no tants. És evident que ha comès errors, però també és evident que el poble de Caldes ha progressat positivament amb ell com alcalde al capdavant. Per a mi és un orgull tenir-lo de Delegat del Govern a Catalunya, però encara seria més orgull per a mi, i segurament per a molts caldencs, que fos l’elegit per ser el nou Ministre d’Indústria. Seria un càrrec que es mereix, sobretot tenint en compte la seva feina i capacitat, ben demostrada en els diversos càrrecs que ha ostentat. També seria l’escenificació d’ocupar un càrrec de prestigi, conseqüència positiva de tota una carrera política, després que no arribés a ocupar el lloc que molts esperàvem en el seu moment: la presidència de la Diputació de Barcelona.

Repeteixo, molts tindran coses positives a dir sobre en Joan, i d’altres negatives, però no podem negar que seria un orgull, i és, que el nostre ex alcalde estigui ocupant llocs de rellevància en l’àmbit polític del nostre país.

Més endavant ja escriure algun altre article sobre en Joan Rangel, tot esperant que sigui després d’haver estat nomenat Ministre d’Indústria.

Recupero, a continuació, un fragment de l’article que el periodista Saül Gordillo http://blocs.mesvilaweb.cat/sgordillo va escriure el divendres sobre en Joan Rangel i les especulacions envers el seu possible futur com a Ministre. Fragment que, per cert, comparteixo força:

Rangel, l’home equilibrat que sona com a ministre

Quan escric sobre Montserrat Tura acabo escrivint de Joan Rangel, el delegat de l’Estat a Catalunya. Tenen una relació de més odi que no pas amor, encara que els hagin fet seure junts a les executives de can Nicaragua. Els han posat colze a colze com a càstig, perquè gairebé no es parlen. Normalment la relació entre el delegat de l’Estat i el titular d’Interior és aspra. Ho havia estat històricament. El que sobta és que sigui així amb un delegat estatal i una consellera d’Interior socialistes tots dos.

L’exvicepresident de la Diputació de Barcelona i exalcalde de Caldes d’Estrac, actualment delegat del govern Zapatero al Principat, també sona com a ministre d’Indústria de cara al setembre. Rangel va ser la mà dreta de Montilla a la Diputació durant el breu període en què l’exalcalde de Cornellà de Llobregat va presidir aquest potentíssim organisme supramunicipal. Rangel també va ser secretari d’Organització i Finances del PSC abans que els baixllobregatins desembarquessin massivament a Nicaragua. El trio Maragall-Montilla-Rangel va ser fruit d’aquell congrés del PSC celebrat a Sitges si no recordo malament, i que va ser un punt d’inflexió en què les dues ànimes dels socialistes -les elits barcelonines de tota la vida i els obreristes del cinturó roig- pactaven i es repartien el poder del partit. Doncs Rangel era l’home pont d’aquella època al partit, resultat dels equilibris entre maragallistes i montillistes. Rangel no incomodava ni uns ni altres. Al contrari.

El socialista maresmenc, capità de la Marina Mercant, aspirava a capitanejar el vaixell de la Diputació, però va perdre la cursa successòria en detriment d’un Celestino Corbacho reforçat. Montilla cedia la seva cadira de can Serra a l’alcalde de l’Hospitalet de Llobregat. El premi de consolació per a Rangel era la delegació del govern espanyol, que tampoc és cap broma. Doncs, ara, i veieu com és la vida política, Rangel podria acabar rellevant Montilla al ministeri de Madrid. A mi, m’alegria. Per què? Primer perquè conec Rangel, de la política del Maresme. Segon perquè és un home solvent i seriós. Tercer perquè és segurament un dels càrrecs del PSC que millor representa l’equilibri de les dues ànimes dels socialistes catalans.

[@more@]

Tweet