Tito Drago és periodista i escriptor hispanoargentí. És autor del llibre “El Che y Castro, cara y cruz” de pròxima aparició. Avui podeu llegir el següent article a El Periódico de Catalunya:
Més enllà que Fidel Castro sobrevisqui mesos o anys, l’anunci de la seva mala salut i la seva decisió de delegar "transitòriament" el poder evidencien que la successió ha començat i que l’històric líder ha deixat la conducció de Cuba, sobretot, en mans del seu germà Raúl. No obstant, no s’ha de desestimar l’impacte que la seva desaparició pugui causar, donant pas a una transició pacífica cap a la democràcia, una revolta popular o un aixecament impulsat pel Govern dels Estats Units.
Encara que Fidel ha preparat amb molt de compte la seva desaparició i ha deixat els caps ben lligats, tres fets permeten preveure que Raúl Castro no aconseguirà emular-lo mantenint la concentració unipersonal del poder, cosa que significaria el final del castrisme. El primer és que Fidel va delegar en el seu germà la presidència del Consell d’Estat i la secretaria general del Partit Comunista (PC), però també va traspassar importants responsabilitats al vicepresident, Carlos Lage; al ministre president del Banc Central, Francisco Soberón, i al canceller, Felipe Pérez Roque.
El segon és que a principis de juliol va disposar restaurar el secretariat del PC, un òrgan executiu integrat per 12 membres que havia deixat de funcionar 15 anys enrere. El tercer fet, i potser un dels més importants, és la falta de carisma i de capacitat política de Raúl, bolcat des del triomf de la revolució en les qüestions organitzatives i a exercir el poder a l’ombra.
L’objectiu de la revitalització d’aquest secretariat, dins de les línies que Castro ha perfilat per a la seva successió, és el de facilitar als que el substitueixin el poder de decisió a través de l’única organització política legalitzada a Cuba, encara que aquesta maniobra no assegura que l’oposició interna i externa ho acceptarà sense més ni més.
L’absència d’altres partits polítics i la falta de llibertat de premsa i opinió impedeixen tenir una idea raonada del que pensen la majoria dels cubans, encara que pocs dubten que tenen por de la repressió i volen avançar cap a la democràcia. La fugida constant de persones que arrisquen la seva llibertat i fins i tot la seva vida travessant el mar cap a Miami sense les més mínimes condicions de seguretat ho posa de manifest. També ho prova la negativa de la gent a parlar públicament de política, si no és per repetir les consignes oficials.
Un altre fet que fa pensar que aquesta transició pot derivar en un canvi democràtic és l’existència d’una oposició interna pacífica –encara que també reprimida i obstaculitzada pel castrisme– que pressionarà perquè es produeixi l’obertura política, i que té com a primers objectius l’alliberament dels presos polítics, la llibertat de premsa i el respecte del dret de reunir-se i expressar idees. Hi ha opositors que fins i tot creuen que Raúl Castro pot ser una garantia d’institucionalitat, com va manifestar el portaveu de l’opositor Arco Progresista, Manuel Cuesta Morúa. També opina positivament en aquest sentit Eloy Gutiérrez Menoyo, exguerriller castrista i actual president de l’organització d’exiliats Cambio Cubano, a qui el mateix Fidel va perseguir i va enviar a la presó dues dècades. En la seva opinió, amb Raúl seria més factible fer alguns passos cap a la democràcia, encara que va advertir que "si tot continua igual, el futur de Cuba continuarà segrestat i embargat".
Molts altres dissidents aposten també per una transició pacífica, però no s’ha d’oblidar que el Govern dels Estats Units, a través de la seva Comissió d’Assistència per a una Cuba Lliure, creada el 2003 per disposició de George Bush, i que controla fons superiors als 60 milions d’euros anuals per finançar accions d’oposició dins i fora de l’illa, impulsa una opció molt diferent. Aquesta activitat és la responsable que molts cubans no s’atreveixin a criticar la política oficial del seu Govern o a esbossar posicions dissidents, per por de ser qualificats de proianquis o d’agents de l’imperialisme, cosa que no només els aïllaria dels seus veïns i els faria perdre l’accés als aliments bàsics i a altres serveis, sinó que els portaria a la presó. El que el Govern dels EUA no ha volgut comprendre fins avui és que el bloqueig i l’agressivitat que ha exercit contra Cuba des del triomf de la revolució, contràriament al que diu pretendre, ha enfortit el sentiment nacionalista dels habitants de l’illa, al marge que estiguin o no d’acord amb el castrisme.
A aquestes altures, seria d’incauts pensar que els EUA s’abstindran d’actuar si mor Fidel o si la successió s’aferma a favor del seu germà. Contràriament, el fet més probable és que els EUA impulsin i recolzin financerament un retorn massiu d’exiliats ultradretans residents a Miami per disputar el poder traspassat a Raúl. I en aquesta línia no es pot eliminar la hipòtesi de l’enfrontament armat, cosa que, a més a més de perjudicar la restauració de la democràcia, podria portar el país a la guerra civil, com està passant a l’Iraq, envaït sota un idèntic pretext.
Una actitud oposada a aquesta possibilitat és sostinguda no només dins dels EUA, sinó també en altres països, per governs i organitzacions civils que insistentment s’han pronunciat contra el bloqueig a Cuba i a favor de promoure una transició pacífica cap a un sistema democràtic. En aquesta línia, tenen un paper important, i el continuaran tenint, l’Amèrica Llatina i la UE, sobretot Espanya.
L’illa s’enfronta a un gran desafiament: que no prosperi la violència impulsada des de Miami i que no esclati una revolta popular, com la que va enderrocar Ceacescu a Romania, sinó que el canvi s’aproximi al que va passar en altres països que van patir anys de dures dictadures, com per exemple Espanya i Xile. Una transició participativa, consensuada, sense sang i en pau.
[@more@]
