Article de Josep Pernau a El Periódico, fent referència al 18 de juliol de fa 70 anys, inici de la Guerra Civil espanyola:
Demà es compliran 70 anys d’allò tan greu que va encapçalar un general baixet i amb bigoti, amb unes conseqüències que es van prolongar una eternitat. Ho estan recordant els mitjans de comunicació, apareixen nous llibres sobre el tema i se celebren aquests dies molts actes commemoratius.
Hi ha tres postures davant del que va passar. Es podria parlar de les tres Espanyes. Dues, majoritàries: una per qui el tema segueix obert; una altra, la de tombes tancades amb pany i clau, entre elles la del general, perquè considera que no queda res de nou per dir sobre l’assumpte. Per aquests, el que va passar és innominable. Encara que crec que és millor debatre el que va passar, parlo d’allò sense esmentar-ho. Que no diguin que no participo de l’afany de concòrdia. I hi ha una tercera Espanya, insignificant, però exhibicionista, que vesteix vells uniformes, que en aquest dia se’n va d’excursió al Guadarrama, i que coreja himnes, visques i amunts.
Em vull referir a la segona, la que vol deixar tancat el que va succeir. Ho ha d’estar passant molt malament aquests dies amb tants actes que miren al 1936 i als 40 anys següents. Com si tingués mala consciència del que va passar, esgrimeix el lema que no s’ha de mirar enrere, tot i que, si fos sincera, reconeixeria que ho incompleix. No s’entendria, si no, l’amor que demostra per la Constitució del 1978, que molts dels seus dirigents no van votar. Només un enamorament sobtat pot explicar tanta passió per un text que a alguns dels que després han estat mandataris els va semblar horrible. Ara només s’ha de sentir com parlen embadalits de l’"Estat de dret".
L’altre Estat va quedar enterrat i ben enterrat. Si a aquest li posen cognom deu ser perquè no se’ls confongui.
[@more@]
