Article de l’escriptor Antoni Dalmau a El Periódico de Catalunya d’avui:
Ara que fa tanta calor, potser els peus us portaran fins a la Casa de l’Ardiaca, a prop de la catedral de Barcelona, encara que només sigui per buscar l’ombra del seu petit claustre o el consol de la palmera i els rajolins de la font que els turistes fotografien constantment. Aquests dies us hi trobareu una pantalla que us impedirà veure la bústia de la façana d’aquesta casa originària del segle XII, que des dels anys 20 del segle passat acull l’Arxiu Municipal d’Història de la ciutat, però que abans havia estat la seu del Col.legi d’Advocats. La bústia està tapada perquè l’estan restaurant els tècnics de l’Institut Municipal del Paisatge Urbà.
Un rètol ens explica l’origen d’aquesta bústia singular, i val la pena recordar-lo, justament ara, a tants passavolants distrets que potser somriuen quan hi veuen una insòlita tortuga. Resulta que el restaurador de la casa, l’arquitecte modernista Domènech i Muntaner, la va dissenyar l’any 1902, pensant no pas en els ardiaques medievals que hi havien tingut la seva seu oficial, sinó justament en els lletrats barcelonins. Per això hi trobem esculpit l’escut del seu col.legi professional i els tres elements que en fan una peça realment original: les orenetes que simbolitzen la rapidesa amb què voldrien els advocats que correguessin els seus plets; l’heura frondosa de la burocràcia que fa impossible que els papers vagin tan de pressa com voldrien, i, finalment, la tortuga, símbol de la lentitud inveterada de la maquinària judicial…
Quan la bústia torni a ser visible per a tothom, potser en traurem algunes conclusions que no esperàvem si no en coneixíem la història: l’una, que es podia ser arquitecte modernista i tenir un bon sentit de l’humor, cosa que no sempre els noucentistes d’ara fa un segle semblaven ser capaços de permetre’s, i l’altra, que això de la lentitud de la justícia no és precisament un mal recent, i que els nostres avis ja s’havien de carregar de paciència quan entraven al jutjat. Ben pensat, una mica d’ironia i una certa relativització dels problemes no són males receptes per prendre’s la vida, ara que fa tanta calor…
[@more@]
