EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

Article de Josep Maria Espinàs a El Periódico d’avui: 

Els telèfons no paren de sonar. Els mòbils i els immòbils. M'imagino que hi ha un bon negoci de comissions per part de les televisions o les empreses que inciten els clients perquè truquin o els enviïn un missatge. Potser guanyen més rebent trucades que venent els seus productes.  Els telèfons truquen i truquen, doncs, i, contra tot el que seria previsible, les converses es fan cada vegada més llargues. En general, hi ha una desproporció notable entre el valor d'allò que es diu i el cost de la trucada. I últimament s'ha imposat la resposta selectiva, sobretot en hospitals i institucions diverses. El ciutadà que truca sent la veu d'un contestador automàtic que li respon, per exemple: "Aquí la clínica Tal. Si vol parlar amb algú ingressat i sap el número de l'habitació, marqui'l directament. Si vol parlar amb el servei de…. marqui el número 2. Si vol parlar amb administració, marqui el 3. Si desitja alguna altra mena d'informació, no pengi, que l'atendrem en pocs moments". I aleshores sona una música, i el cost de la trucada, que ja havia anat pujant, augmentarà segons només hàgim d'escoltar quatre compassos o un fragment, molt bonic, d'un concert per a piano i orquestra.  Els contestadors dels domicilis particulars, en canvi, són una mostra molt suggestiva de variants. El "Parleu després de sentir el senyal" bat el rècord de l'eixutesa. "Deixeu el vostre número i us trucarem" no és tan amable com "En aquest moment no us podem atendre. Si voleu, podeu deixar-nos un missatge…". Alguns ja han deixat de justificar-se dient allò de "En aquest moment no som a casa, si voleu…" perquè l'explicació podria ser temptadora per a un lladre.  Si el contestador ens diu: "Ha trucat al número…", ens permet de comprovar que no ens hem equivocat quan trucàvem; gràcies. Alguns contestadors donen noms, a vegades d'una manera brevíssima. "Sóc Núria, si voleu…", i a vegades amb una informació completa: "Heu trucat al telèfon de Mateu Rodríguez" o "al telèfon de la família Roca-Campdesús", quan a la casa hi ha diverses persones telefonables, a més del cap de la casa.  Se m'ha acudit fer aquest petit inventari de respostes quan avui he trobat un contestador que em deia: "Som la família P-B i heu trucat a Cal Músic de Salon. Si no us podem contestar és perquè no hi som, o perquè no hem sentit el telèfon, o perquè estàvem massa lluny i no hem arribat a temps…"  El contestador s'ha fet humà.

[@more@]

Tweet

Ja fa uns mesos vaig parlar, en un dels articles a Els Tr3s Micos de Caldes d'Estrac  (http://escomar.bloc.cat/post/4806/88890 ), sobre la pràctica existència del bipartidisme a Caldes (PSC-CiU) i la necessitat de trencar amb aquesta dinàmica per tal d’obligar al pacte.  Feia esment també de la necessitat, per poder complir aquest objectiu, de l’existència de noves forces polítiques i nova gent compromesa amb el poble, lluny dels candidats i llistes fantasma a les que estem acostumats els caldencs des de fa anys.  També vaig parlar, en el mateix article, sobre el fet que la nova candidata del PP a Caldes comenci a destacar en un sentit positiu com a nova força política compromesa.  Ens falta conèixer encara amb quin equip es presentarà davant el poble de Caldes i amb quin programa electoral, però crec que, objectivament parlant i per primera vegada en molts anys, el Partit Popular té una oportunitat real d’obtenir representació a Caldes a les properes eleccions municipals del maig de 2007. La nova candidata popular està treballant per aconseguir representació i trencar amb el bipartidisme existent a Caldes des de fa anys.  En una entrevista a l’últim número de la revista Els Tr3s Micos de Caldes d’Estrac (http://escomar.bloc.cat/post/4806/119760 ), Marta López Paytubí remarca que el seu compromís amb el nostre poble és “seriós, meditat i que va per llarg”, declaracions que cal valorar després de veure llistes del PP amb candidats “fantasma” en darreres convocatòries.  I la veritat és que els primers passos van en aquest sentit, ja que des de fa temps podem veure a la candidata en diversos actes i en els Plens municipals que s’acostumen a convocar un cop al mes, donant a conèixer la seva persona i les seves idees. També cal valorar positivament la posada en marxa del seu bloc a internet http://holacaldetes.bloc.cat  , una eina indispensable en els temps que vivim i que encara no utilitzen cap dels altres candidats a l’alcaldia de Caldes. Evidentment que li queda molta feina per fer, però ningú pot negar que els primers passos són positius de cara a configurar una nova alternativa i opció política real.  A més a més, valoro també positivament la resposta de López Paytubí a la pregunta sobre possibles futurs pactes post-electorals.  La candidata del PP deixa clar que, malgrat alguns diuen que el pacte amb CiU ja està tancat, el seu equip decidirà en funció del que es consideri millor pel poble de Caldes i en base als respectius programes electorals i propostes de govern.  Fent un breu apunt històric, cal recordar que l’última vegada que el PP va obtenir representació a l’Ajuntament de Caldes d’Estrac fou l’any 1983, quan llavors el partit s’anomenava Aliança Popular (AP).  En aquella legislatura (1983-1987), els dos regidors d’AP van ser els únics que eren a l’oposició, davant del Govern de coalició entre els sis regidors independents de l’Agrupació d’Electors per Caldes (AEC) i l’única regidora de Convergència i Unió (CiU).  A partir de les eleccions de 1987, el PP va perdre la representació, una representació que no ha tornat a aconseguir. Serà aquesta la seva oportunitat? La Marta López està cridada a trencar amb el bipartidisme a Caldes?

[@more@]

Tweet

Editorial d’El Periódico de Catalunya d’avui: 

Els primers dies del president Montilla són estudiats com si cada gest hagués de transmetre un missatge en clau, un senyal sobre el desenvolupament futur de la legislatura. Arriba el Dia de la Constitució i s'obre, per a José Montilla, un nou interrogant. Assistint (com així ha estat) a la recepció oferta pel Congrés i el Senat, és titllat de seguidista, "sense personalitat pròpia", com ha declarat Artur Mas. Si no hi hagués assistit, la renúncia protocol.lària segurament s'hauria llegit, en mitjans de la capital de l'Estat, com una ofensa. El cert és que un acte com el d'ahir ha tingut, al llarg de la seva història, presències i renúncies notables. Fa uns anys, Joaquín Almunia, en aquell moment líder del PSOE, no hi va assistir. Aquell mateix any, 1999, tampoc va estar a Madrid el llavors president del País Valencià, Eduardo Zaplana. El president Maragall mai va assistir a la recepció i va substituir la commemoració de la Carta Magna per una declaració institucional. El president Pujol es va presentar al Congrés alguna vegada, però després va preferir celebrar l'aniversari a Catalunya.  L'actitud de José Montilla s'ha de llegir com un afany de treure ferro a les acusacions de deslleialtat que segons quines forces regressives van voler –i volen– veure en l'edició –i la reedició– del tripartit. La Constitució és la norma suprema de l'Estat i el mateix Estatut de Catalunya s'emmarca en la seva legalitat: va ser possible gràcies a l'esforç negociador dels catalans i gràcies a l'encaix en les possibilitats legals que ofereix el text constitucional.  Commemorar la Constitució amb la presència de la més alta representació de Catalunya no significa cedir en cap dels principis que informen el desig d'autogovern català. També suposa una aposta decidida per una relació menys tensa, més cordial, amb els poders estatals. Una dosi de normalitat.  El fet que Montilla, com a president de la Generalitat de Catalunya, assistís a la recepció institucional, a Madrid, dels actes que commemoren la Constitució del 1978 s'ha d'entendre com un rebuig als que han vist en Catalunya un adversari. Dins de la legalitat, en els marges de la confiança mútua, amb el desig de contribuir des de Catalunya a un Estat més obert, plural i sensible a les realitats nacionals, el gest de Montilla transmet la clau d'una convivència respectuosa i allunyada de la crispació. No entendre aquest gest suposa seguir en la anormalitat.

[@more@]

Tweet

Divendres vinent, 8 de desembre, comença la celebració de la Festa de Santa Llúcia de Caldes, coneguda popularment com la Festa Major petita del poble.  Tres mesos després de finalitzar la Gran Festa Major, els caldencs estem cridats a participar en la versió reduïda, però més íntima, de la Festa del setembre.  Tot llegint el programa de Santa Llúcia, s’observa que els grans protagonistes en són els nens i nenes, amb un munt d’actes dirigits especialment als més menuts de la casa, els quals també són els actors principals en aquestes dates nadalenques que s’acosten.  A més, la petita Trobada de Gegants, el petit Correfoc, el petit Ball popular, l’íntim Recital poètic i la celebració del 13 de desembre, Santa Llúcia, són els principals actes d’aquests dies.  Es pot consultar el programa sencer a través de l’enllaç a www.caldetes.cat .  Res a dir negativament sobre una festa que va néixer i s’ha consolidat amb l’objectiu d’anar acomiadant l’any,  a partir d’uns actes senzills però que, com diu el nostre alcalde en la salutació del programa, han anat “contribuint a reforçar-nos com a poble que vol preservar la seva identitat i personalitat pròpia”.  Bona Festa de Santa Llúcia a tothom ![@more@]

Tweet

Independentment de creure que cal modificar-la per tal d’adaptar-nos als nous temps, no dubto a l’hora de qualificar la nostra Constitució com l’eina bàsica, i positiva, pel desenvolupament democràtic del nostre país durant aquests quasi 30 anys (1978-2006).  Cada 6 de desembre, Dia del Referèndum de la Constitució l’any 1978, ha de ser una data assenyalada i celebrada per tots, perquè aquest text fou, ha estat i és la columna vertebral del nostre sistema democràtic.  Per això mateix sento amb orgull, per exemple, que el nostre President, el català, assisteixi a Madrid amb motiu de la celebració del 6 de desembre.  Es pot discrepar sobre la conveniència o no de la reforma de la Carta Magna i sobre quins articles cal tocar i quins no, però tots hem d’estar d’acord en què, en el marc de la situació político-social de 1978, el text del redactat final fou el més adequat.  Visca la Constitució, i ho dic sense complexes ! I visca també el necessari inici d’un debat sobre la Reforma consensuada del text constitucional ![@more@]

Tweet

Editorial d’El Periódico d’avui: 

L'exalcalde d'Andratx (Mallorca) està en presó provisional mentre s'investiga la seva participació en les irregularitats urbanístiques de tota mena que han succeït durant el seu mandat. La seva actuació abusiva acumula fins a vuit supòsits de violació del Codi Penal, des del delicte urbanístic fins a l'engany a Hisenda o el blanqueig de diners. És el cas de presumpta corrupció més destacat de l'última setmana, però no l'únic, perquè s'afegeix a totes les corrupteles descobertes els últims mesos, que han aparegut des que es va desmantellar, amb gran interès mediàtic, la trama marbellina. Telde, Riba-roja, San Javier i Pilar de la Horadada, petites poblacions pròximes a grans ciutats, han estat notícia els últims dies per comportaments similars, que se sumen als casos ja coneguts detectats a Ciempozuelos i Seseña. I a Catalunya n'hi ha prou de recordar els recents escàndols de Torredembarra i Salou.   Malgrat la seva diversitat, tots aquests casos presenten línies comunes. La primera, que ja són massa els municipis que no administren correctament les seves competències urbanístiques, sinó més aviat tot al contrari: la connivència dels alcaldes amb els promotors urbanístics –si és que no reuneixen en una mateixa persona les dues condicions– està en l'origen de les males pràctiques, que acaben en delicte. La segona, que els governs autonòmics no han sabut corregir aquestes desviacions, i molt menys si són del mateix color polític que el regidor del municipi on hi ha corrupció urbanística. Tercera, que el fenomen afecta de la mateixa manera els grans partits, PP i PSOE, i que arriba, tot i que en un to més moderat, a Catalunya. I quarta, que la falta de competències del Govern central per tallar els abusos urbanístics ha forçat en excés que s'actuï a través d'altres organismes, com quan el Ministeri de Medi Ambient avisa de falta d'aigua en algunes urbanitzacions irracionals o el de Foment recorda que no hi ha carreteres programades per accedir a les noves promocions.Al final, el recurs ha estat la utilització dels fiscals que lluiten, i bé, contra la corrupció, que compten amb la sensibilitat dels jutges per acollir les seves denúncies. És la solució extrema, però no és la idònia, perquè així s'estén la sensació que l'autonomia de cada nivell d'administració no garanteix que s'impedeixin els abusos urbanístics que s'han estès per tot Espanya, sense excepció.

[@more@]

Tweet

Encara recordo com a principis d’any vaig parlar de la primera sortida que vam fer amb la Colla gegantera de Caldes aquest 2006.  Doncs bé, avui, 3 de desembre, hem fet l’última sortida de l'any.  I aquesta vegada hem anat a la població veïna de Sant Andreu de Llavaneres on, com sempre, ens han rebut amb els braços ben oberts i amb un bon esmorzar, a base de pa amb tomàquet i botifarra, al local d’El Casal de Llavaneres.   Hem marxat de Caldes a les 9.30 del matí i a les 10 ens posàvem a esmorzar, després d’haver muntat els nostres gegants. Cap a les 10.30 hem anat a prendre el cafè de torn al mateix Bar d’El Casal de Llavaneres.  A les 11.30 estàvem a punt per iniciar la trobada de gegants davant un públic força nombrós, que ha sortit al carrer per gaudir d’un dia més propi de plena primavera que no pas del mes de desembre. Juntament amb les colles geganteres convidades, també ha vingut un grup de música tradicional de Galícia, el qual ens ha fet gaudir amb les seves peces.  Cap a les 13 hores hem arribat a Ca l’Alfaro, el parc on hem finalitzat la trobada amb el parlament de l’alcalde, Víctor Ros, i amb una ballada final conjunta.   Un dia ben aprofitat i amb un temps que ens ha acompanyat a la perfecció.  Bona trobada per acabar l’any.  Ara bé, aquesta ha estat l’última trobada fora de Caldes, però diumenge vinent tenim la Trobada de Santa Llúcia 2006 de Caldes d’Estrac, una festa per a tancar l’any d’activitat gegantera de la nostra Colla ![@more@]

Tweet

Per qui encara no hagi vist el vídeo del PSOE sobre el paper del Govern del Partit Popular durant la treva d’ETA declarada el 1998, us el recomano. Enllaç directe: 

http://video.google.es/videoplay?docid=-1310133703581585695&q=VIDEO+PSOE

[@more@]

Tweet

Article d’EDUARDO MADINA a ELPLURAL.COM: 

Hace tan sólo unos días, se aprobó en el Congreso de los Diputados una Ley, de carácter histórico, para la gestión de la deuda externa. Un Ley, inspirada en las aportaciones de diferentes colectivos de la sociedad civil española y trabajada durante casi un año por los grupos políticos de las Cortes Generales que ha quedado aprobada por práctica unanimidad.  Una Ley que instala sobre el mapa de la cooperación al desarrollo española una nueva línea de avance y de regulación para que el Estado cuente con un nuevo instrumento, importantísimo por sus implicaciones, con el que contribuir mejor al desarrollo de los países del mundo que más lo necesitan.  Este nuevo código legislativo, aparece en un momento en el que la cooperación española está viviendo una profundísima transformación tanto en cantidad destinada a la solidaridad internacional (del 0,26% de nuestro PIB en 2004 al 0,42% en 2007%) como en calidad de la ayuda y en nuevos instrumentos. Cae en la red legislativa española, sobre la base de una inercia inaugurada desde el año 2004 por el Gobierno central y consistente en una política de canje de créditos pendientes con España por terceros países por inversiones en desarrollo en esos mismos países.  La nueva Ley recoge esa inercia y se erige en el marco regulador para operar con deuda por parte de éste o futuros gobiernos. En primer lugar, establece una vinculación directa entre políticas de deuda y políticas de desarrollo y liberación de créditos pendientes con inversiones de esas cantidades en prioridades de desarrollo del país deudor.  De forma complementaria se desvinculan esos créditos liberados de la compra de bienes y servicios españoles, por la obligación legislativa de dar prioridad al tejido asociativo y productivo local, del país en el que se opera.  Además, la Ley de gestión de la deuda externa dota a las dos cámaras legislativas españolas y a la sociedad civil de amplios espacios de control de lo que el Gobierno haga en materia de concesión, renegociación o cancelación de créditos con países terceros. Así, el sometimiento a códigos de transparencia y al control tanto parlamentario como social, quedan convertidos por ley, en una pauta de comportamiento obligado para cualquier Gobierno.  Por otro lado, se establece también, el mandato de reforma de los créditos del Fondo de Ayuda al Desarrollo (FAD) para adecuar éstos a la nueva política de cooperación española y convertirlos en un instrumento de desarrollo más ajustado a los nuevos modelos por los que está apostando nuestro país.  Incorpora, a su vez, una aportación de 528 millones de euros para contribuciones a proyectos y programas de Naciones Unidas para el desarrollo en forma de donaciones y queda convertida, con todo ello, en la ley para la gestión de la deuda externa más avanzada de toda la Unión Europea.  Su entrada en vigor, ha marcado ya un antes y un después en la historia de la política de cooperación española. A partir de ahora ya sólo se condonará a cambio de desarrollo, se preverán los sobreendeudamientos de países terceros y se darán las explicaciones oportunas a las instituciones y a la sociedad civil.  Al día siguiente de su aprobación fueron muy pocos medios de comunicación los que le dedicaron algo de espacio a un instrumento que repercutirá directamente en el desarrollo de muchos países y que se ha convertido en un ejemplo a seguir por otros países europeos (son bastantes los parlamentos nacionales de otros países, los que ya están pidiendo una copia). España es ahora, la que da ejemplo a otros para avanzar en la lucha contra las desigualdades en el mundo, contra el hambre y contra la pobreza.  Al día siguiente de su aprobación, buscando alguna referencia informativa entre los medios de comunicación, en el mar de periódicos, radios y televisiones, todo era rendición ante ETA, ácido bórico y libro de Espe. Muy curioso.  ¿Se puede decir que así no son las cosas pero que así nos las están contando? Pues eso, tomemos nota.

[@more@]

Tweet

Bon article d’Olga Merino a El Periódico d’avui: 

Som un país cridaner. Clàxons, motos encabritades, gent que confon la persuasió amb els decibels i els bars amb la tele a tota màquina, l'escurabutxaques i un innecessari estrèpit de tasses a sobre de la cafetera. L'absència de soroll incomoda perquè vessa de preguntes. Dissabte, durant la projecció d'El gran silencio, de Philip Gröning, un documental sobre la vida dels cartoixans al monestir de la Gran Chartreuse, al peu dels Alps francesos, la sala va passar del trepidant tràiler de Casino Royale a l'univers contemplatiu d'uns monjos que han abraçat el vot de silenci. El brusc trànsit es va saludar amb estossecs –estem en època de refredats –, mòbils i espectadors que demanaven respecte a la cinta ("¡però si és muda!", va replicar un dels reconvinguts). Una senyora va arribar tard i va perdre el seu acompanyant en la foscor: tot el pati de butaques es va assabentar que es deia Pepita. També hi va haver roncs, mereixedors d'indult perquè les gairebé tres hores de metratge submergeixen en un tou silenci que embolcalla la becaina. Per tot diàleg, l'espetec de la tisora mossegant el drap, les campanes que criden a matines, el cop de destral en un tronc, la maquineta de rasurar, una cullera escurant l'escudella…  El silenci és una categoria moral. És reflexió i autoconsciència. És estudi i inspiració. Esforç. És la lentitud i paciència que ha devorat la vida moderna. És la veritat despullada. També és austeritat, que els objectes recuperin el seu just valor en l'imperi del consum. Potser per tot això diu un vell proverbi hindú: "Quan parlis, procura que les teves paraules siguin millors que el silenci".

[@more@]

Tweet