Bon article d’Olga Merino a El Periódico d’avui:
Som un país cridaner. Clàxons, motos encabritades, gent que confon la persuasió amb els decibels i els bars amb la tele a tota màquina, l'escurabutxaques i un innecessari estrèpit de tasses a sobre de la cafetera. L'absència de soroll incomoda perquè vessa de preguntes. Dissabte, durant la projecció d'El gran silencio, de Philip Gröning, un documental sobre la vida dels cartoixans al monestir de la Gran Chartreuse, al peu dels Alps francesos, la sala va passar del trepidant tràiler de Casino Royale a l'univers contemplatiu d'uns monjos que han abraçat el vot de silenci. El brusc trànsit es va saludar amb estossecs –estem en època de refredats –, mòbils i espectadors que demanaven respecte a la cinta ("¡però si és muda!", va replicar un dels reconvinguts). Una senyora va arribar tard i va perdre el seu acompanyant en la foscor: tot el pati de butaques es va assabentar que es deia Pepita. També hi va haver roncs, mereixedors d'indult perquè les gairebé tres hores de metratge submergeixen en un tou silenci que embolcalla la becaina. Per tot diàleg, l'espetec de la tisora mossegant el drap, les campanes que criden a matines, el cop de destral en un tronc, la maquineta de rasurar, una cullera escurant l'escudella… El silenci és una categoria moral. És reflexió i autoconsciència. És estudi i inspiració. Esforç. És la lentitud i paciència que ha devorat la vida moderna. És la veritat despullada. També és austeritat, que els objectes recuperin el seu just valor en l'imperi del consum. Potser per tot això diu un vell proverbi hindú: "Quan parlis, procura que les teves paraules siguin millors que el silenci".
[@more@]
