EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

Som un país estrany.  Els dos principals partits polítics d’Espanya no es posen d’acord en un tema de màxima importància i prioritat urgent com és el del procés de pau i el final del terrorisme.   Qui en surt perjudicat?  el procés de pau, el país i els ciutadans.  L’editorial d’El Periódico d’avui parla de la reunió d’ahir entre Rajoy i Zapatero:     L'entrevista entre el president del Govern i el líder del principal partit de l'oposició es va celebrar ahir en un moment que semblava més propici que cap altre per arribar a algun tipus d'acord. L'anomenat procés de pau passa, efectivament, per un tràngol delicat, i resultava lògic esperar que la bretxa que per la seva causa s'havia obert entre els dos líders polítics es comencés a tancar. No obstant, tot dóna a entendre que l'únic que la reunió ha aconseguit és posar de manifest la distància que els separa. La mateixa brevetat de la trobada, així com la localització partidista que Mariano Rajoy va triar per retre compte dels seus resultats, van semblar dissenyades perquè l'opinió pública percebés que els des- acords es mantenen i fins i tot s'aprofundeixen.   Rajoy havia explicitat les seves condicions per a l'entesa abans fins i tot d'acudir a la reunió. Un mal procediment si de debò es busca l'acord. A la sortida, va negar a més que, en relació amb elles, hagués rebut per part del president cap mena de certesa o compromís. Per tant, les coses segueixen, avui, tal com estaven dijous. El president Zapatero haurà d'afrontar el procés amb els mateixos socis amb què ja comptava des del seu començament i sense el suport, o ni tan sols, la comprensió del principal partit de l'oposició.   Les condicions que planteja el PP podrien no ser, en principi, inassumibles per al Govern. Renunciar al diàleg amb ETA mentre segueixi havent-hi violència urbana; no procedir a la legalització de Batasuna mentre ETA no es dissolgui, i negar-se a la formació d'una taula de partits, en la qual s'inclogui Batasuna, per abordar assumptes polítics. Es tracta, al- menys, de condicions sobre les quals resultaven possibles tant el debat com la transacció. Així, la primera no és una altra que la que s'inclou en la pròpia resolució del Congrés dels Diputats, de 17 de maig del 2005, en què es van fixar els límits per al final dialogat de la violència. És, per tant, acceptable que, sense una voluntat clarament manifestada per part d'ETA de posar fi a la violència, no es puguin iniciar processos de diàleg entre el Govern i la banda. Però seria portar les coses a un extrem inassumible prohibir al Govern que, en una situació d'alto el foc permanent com aquesta en què ens trobem, mantingui contactes discrets per sondejar si aquesta voluntat existeix o bé per intentar promoure-la.  Pel que fa a la legalització de Batasuna o, per dir-ho millor, pel que fa a l'acceptació en la legalitat d'un partit que representi l'esquerra abertzale, no sembla acceptable imposar condicions que vagin més enllà de les que ja imposa la llei de partits. I la dissolució prèvia d'ETA no està contemplada en la citada llei. Per tant, hi ha possibilitats per a la legalització d'una representació de l'esquerra abertzale a les quals el Govern no pot de cap manera tancar-se, si és que vol trobar una via de solució a aquest espinós problema.  Finalment, la creació de fòrums extraparlamentaris en què els partits puguin debatre i assolir acords és una pràctica comuna en qualsevol sistema democràtic. Per tant, no hi ha res que es pugui objectar a la constitució a Euskadi d'una taula de partits al marge del Parlament amb l'objectiu que aquells contrastin parers i arribin a acords. I tampoc hi hauria res que es pogués objectar a la inclusió en ella d'una formació que, una vegada legalitzada i desvinculada, per tant, de la violència, representés el parer de l'esquerra abertzale. Una altra cosa és que, si els eventuals acords pretenguessin adquirir un rang normatiu, s'haurien de veure confirmats en les institucions segons els cursos oportuns.  I, no obstant, malgrat que l'acord semblava factible, no es va produir a la reunió d'ahir. Cosa que dóna a entendre que la verdadera discrepància es troba en un altre lloc i que té a veure amb l'opció que cadascun dels interlocutors tenia ja presa per endavant de, o bé procedir a propiciar una sortida dialogada de la violència, o bé assolir la total derrota del terrorisme per la via policial i judicial. No sembla que hi hagi terme mitjà.[@more@]

Tweet

Malgrat no comparteixo ni el sentit religiós ni el sentit de compra compulsiva d'aquestes festes… US DESITJO UN BON NADAL I UNA BONA DIADA DE SANT ESTEVE !

[@more@]

Tweet

Carmen Caffarel, que deixarà el seu càrrec al capdavant de RTVE el 2 de gener, es va acomiadar ahir de la comissió de control parlamentari fent un balanç positiu de la seva gestió, que ha tingut com a punt negre la caiguda de l'audiència. Les dues cadenes de la tele estatal han baixat, des del 2004, un total de 8,6 punts de quota de pantalla; 6,2, corresponents a TVE-1, i 2,4, a La 2.  La ja pràcticament exdirectora general de RTVE va atribuir aquesta caiguda a l'aparició de dos nous operadors televisius en aquests anys, Cuatro i La Sexta, que han copat gairebé 10 punts de share. Va explicar que la pèrdua d'espectadors ha afectat totes les cadenes, tret de les noves. També va inscriure el descens de TVE en la pèrdua generalitzada de les cadenes públiques autonòmiques, que, en conjunt, no reuneixen sinó el 14,5% dels espectadors.  Carmen Caffarel es va mostrar "satisfeta" del resultat global de la seva gestió i va comunicar als periodistes amb qui es va reunir per dinar, després de la seva compareixença al Parlament, que marxava "amb la consciència tranquil.la".  Segons va explicar als congressistes, Caffarel considera complerta la tasca que la va portar a RTVE, una "regeneració ètica" de la radiotelevisió estatal, basada en "la independència informativa" i la "transparència en la gestió". L'encara directora general va explicar que en els seus dos anys a RTVE s'havia reduït el dèficit anual en 417 milions d'euros.  Des que va prendre possessió del càrrec el 26 d'abril del 2004, Carmen Caffarel va haver d'enfrontar-se amb la reestructuració de RTVE, que, entre altres coses, ha portat a la jubilació anticipada de 4.150 treballadors, una operació que, segons Caffarel, ha tingut "un cost inevitable, que ens ha dolgut".  Al fer-se càrrec de RTVE, Caffarel es va trobar amb un deute acumulat de 6.892 milions d'euros, amb 1,8 milions de pèrdues al dia, 209 milions de despeses financeres anuals i un dèficit de 724 milions a l'any. Entre els èxits que ahir va destacar la directora general sortint figuren la reducció del dèficit en 132,7 milions d'euros, el 2005, i de 284,3, el 2006, així com haver acabat " amb la televisió de partit" i la manipulació informativa. El deute, per la seva part, ha estat assumit pel Govern.  Els diputats van mantenir opinions enfrontades sobre la gestió de Caffarel. Per Macarena Montesinos, portaveu del PP, la gestió ha estat marcada pels " tons grisos" i la pèrdua d'audiència. Segons el socialista Óscar López, en canvi, la directora general "ha complert el mandat del Parlament".  Font: EL PERIÓDICO DE CATALUNYA 21/12/2006

[@more@]

Tweet

Article de Carlos Carnicero a ELPLURAL.COM: 

Si una entrevista entre el primer ministro y el líder de la oposición es noticia de primera página, algo funciona muy mal en las instituciones democráticas. Nueve meses después del último encuentro, José Luis Rodríguez Zapatero y Mariano Rajoy celebrarán un encuentro en el palacio de La Moncloa y la agenda puede ser tan amplia como ellos quieran porque tantos meses sin otro roce que el cruzarse por los pasillos del Congreso producen un déficit de comunicación memorable.  Estamos entrando en un periodo electoral con citas encadenadas. NO es el mejor momento para construir una relación política que ha estado lastrada, desde el primer día, por la manera en la que el PP encajó una derrota electoral inesperada para ellos. Discutir la legitimidad del 14-M y negarse también a que los jueces determinen las responsabilidades del atentado de Atocha, ha sido sin duda el primer peldaño de esa incomunicación. La negativa a aceptar el derecho y la obligación del Gobierno a dirigir la lucha antiterrorista es el segundo jalón de un desencuentro institucional que ha sustraído cualquier capacidad de normalidad a la vida política y parlamentaria.  La cita del viernes es una buena señal pero no hay motivo para pensar que este encuentro reedite una normalidad que nunca tenía que haber dejado de existir. Bastaría que el PP aceptara las reglas normales de la democracia que se basa en el juego de las mayorías para que el ambiente político español fuera respirable. Pero esa necesidad que sentimos los ciudadanos lo es especialmente para el futuro político de Mariano Rajoy porque la cuerda de la crispación está ya tan tensa que si se sigue apretando terminará por romper.  Las encuestas son tozudas: el PP tiene un suelo firme pero solo puede crecer hacia el centro y esa posición de la geografía política nunca se puede alcanzar desde la crispación, la obstrucción política y el ejercicio de la oposición entendido como un desgaste de las instituciones.

[@more@]

Tweet

Article d’Albert Garrido a El Periódico d’avui: 

Tan devastadores com les mateixes dictadures són les herències que deixen. Els tirans moren, però la seva llavor segueix donant fruits durant llarg temps. Molt després del suïcidi de Hitler i de la fi del nazisme, la nazificació d'una part de la societat alemanya es va mantenir incòlume. Després de la mort de Stalin i d'enunciar la desestalinització, l'estalinisme va perviure en la societat soviètica. Encara avui el franquisme treu el cap amb freqüència. Amb Pinochet i el pinochetisme passa el mateix. Aquests ismes s'agafen a l'ADN de la societat i es transmeten de generació en generació amb una vitalitat inusitada, com les pitjors malalties genètiques. La periodista María José Ramudo, tractada de mala manera en un carrer de Santiago, té gravades totes les proves.   L'ànima dels escorxadors alena en les estàtues que els van aixecar en vida i excita els ànims dels seus sequaços fins a data indefinida. L'ànima dels carnissers es refugia als bitllets de banc en els quals es troba la seva efígie, a les monedes en les quals es va encunyar el seu perfil, als murs de les esglésies, on figura el seu nom escrit amb lletres de bronze com si es tractés del d'un elegit pels déus. L'ànima dels botxins habita a tot arreu molts anys després de l'última execució. Es tracta d'ànimes inquietes i aclaparadores, fantasmes que emeten un xiuxiueig permanent a l'orella i que alimenten una por infinita, consistent, sòlida i aparentment indestructible, com el Valle de los Caídos; una por que ni deixa descansar els morts ni dormir en pau els vius. Es tracta d'esperits malalts que estan disposats a qualsevol cosa amb la finalitat d'evitar que es rehabiliti les seves víctimes amb honor i dignitat, i a elles, se les enviï a l'infern per sempre i sense remissió possible.

[@more@]

Tweet

La justícia ha tornat a desestimar la demanda de l'Ajuntament de Caldes d'Estrac per fer-se seva una part dels termes municipals d'Arenys de Mar i Sant Vicenç de Montalt, territoris que es troben molt més propers a Caldes que no pas a Arenys o Sant Vicenç i que, a més, els seus ciutadans fan vida al nostre poble. El Tribunal Suprem ha emès una sentència que ratifica la resolució que fa dos anys va fer el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i condemna el consistori de Caldes a pagar el cost de tot el procés, segons ha informat aquesta setmana el diari EL PUNT. Els governs de Sant Vicenç i Arenys de Mar coincideixen a dir que la resolució no hauria d'afectar la relació «cordial» i de «bon veïnatge». L'alcalde de Caldes, Josep Maria Freixes, defensa que el procés judicial seguirà «si els veïns de la zona ho reclamen», cosa que previsiblement passarà.  La majoria de veïns d’aquestes zones reclamen pertànyer a Caldes per molts motius com, per exemple, per anar a fer amb condicions una simple gestió a l’Ajuntament del seu municipi, anar al metge de capçalera que els pertoca o rebre uns serveis públics mínims amb condicions.  Caldes d'Estrac volia incorporar al seu terme municipal, entre altres zones, una part de la C-32, la urbanització del Cònsol Andersen, el vessant oriental de la Torre dels Encantats, el Balneari Titus, el Restaurant Hispania i la zona de la Musclera, per part d’Arenys, a més de 8,9 hectàrees de Sant Vicenç.   Com exemple de reivindicació ciutadana, aquest juliol passat vam viure, precisament, una denúncia dels veïns del barri marítim de Sant Vicenç de Montalt.  Els veïns de Can Ripoll, Can Boada i Montalparc de Sant Vicenç estan farts de promeses i exigeixen una actuació d'urgència al barri, tot denunciant que l’Ajuntament els té abandonats i sense serveis.  Aquesta noticia no fou cap novetat, sinó una situació constant que perjudica a tots els veïns de la gran perifèria santvicentina. Per als residents d'aquest veïnat, que es troba a tocar de la carretera Nacional II, el poble està dividit en dos espais diferenciats i separats per uns tres quilòmetres: el poble de dalt i el poble de baix.  «Però tots els serveis i les infrastructures s'han fet a dalt», es queixaven els mateixos veïns.   El president dels veïns de Can Boada i Can Ripoll va dir llavors que per al govern de Sant Vicenç els més de 2.400 residents de la zona són considerats «ciutadans de segona». «Paguem els impostos com tots però les inversions i millores van a parar només a dalt del poble, aquí per no tenir, encara no disposem ni d'una xarxa d'aigües pluvials en condicions», va dir.    A part de les zones ja esmentades d’Arenys de Mar, aquesta zona marítima de Sant Vicenç és una de les parts que històricament Caldes d’Estrac ha reivindicat que s’integrés al municipi, juntament amb la part de la Riera de Torrentbó, ja que els veïns utilitzen els serveis de Caldes i “viuen” i fan vida a Caldes.  

[@more@]

Tweet

Article de Jordi García-Soler a ELPLURAL.COM: 

“Hemos de pasar página, porque no podemos vivir del pasado, ni de lo positivo ni de lo negativo”. Estas palabras de Josep Maria Pelegrí, secretario general de Unió Democràtica de Catalunya (UDC), el socio democristiano de Convergencia Democràtica de Catalunya (CDC) en CiU, son un muy buen reflejo del fuerte impacto que ha causado en la cúpula directiva de la federación nacionalista la constatación de que de nuevo están en la oposición en el Parlamento de Cataluña, ahora frente a un Govern d’Entesa presidido por José Montilla que no parece dispuesto a repetir los errores del anterior gobierno tripartito.   Desde las filas de UDC se insiste en marcar un perfil ideológico y político propio en el seno de CiU. Los democristianos presididos por Josep-Antoni Duran Lleida rechazan de plano la pretensión expresada reiteradamente por Artur Mas de ser “la casa común de todo el catalanismo” y “el palo de pajar de la política catalana”, siguiendo la estela marcada con gran éxito por Jordi Pujol. El mismo Josep Maria Pelegrí lo rebate con claridad: “El tiempo y las circunstancias cambian. Esa realidad ya no existe”. Sus palabras, dichas en una conferencia de prensa posterior a la reunión de la ejecutiva de su partido, reflejan la opinión de la dirección de UDC encabezada por Duran Lleida, que no parece dispuesta a aceptar sin más la radicalización nacionalista que Artur Mas quiere dar a CiU. En una clara alusión a la larga historia de UDC, partido fundado en 1931, Pelegrí dijo también que “no debemos sentirnos sólo la casa común del catalanismo”, para añadir que “Unió tiene muchos otros valores y contenidos, tiene un bagaje e historia que va mucho más allá de ser la casa común del nacionalismo”.   El cambio que se está produciendo en la política catalana parece de gran calado y sus consecuencias futuras pueden ser enormes. De la mano de la continuidad de la coalición de gobierno formada por los tres partidos catalanistas de izquierdas, en Cataluña se está pasando a la lógica confrontación ideológica y política entre derechas e izquierdas.   Artur Mas, y con él la mayoría de la dirección de Convergència, sigue apostando por mantener la dicotomía entre nacionalistas y no nacionalistas que tan buenos resultados les dio, hasta el punto de garantizarles el monopolio del gobierno de la Generalitat de 1980 a 2003.   Mientras, Unió no parece estar por esta labor. Pelegrí lo ha dejado muy claro: “CiU no debe ocupar el espacio de ERC. Al menos Unió no lo hará porque no es nuestro espacio”. Y ha ido aún más allá: “Los tiempos y circunstancias cambian y CiU tiene la obligación de adaptarse”, y por ello rechaza su aislamiento parlamentario en la oposición y dice que “debe abrir puertas para hablar con todos, incluso, si es necesario, con el PP”.   No es extraño que Artur Mas, en una entrevista en Catalunya Ràdio, se haya dirigido a los dirigentes de UDC pidiéndoles que diriman sus diferencias en el seno de la coalición, sin hacerlas públicas. En la misma radio, el actual presidente de CiU ha negado que un sector de su partido pretenda sustituirle por Oriol Pujol, el único de los hijos de Jordi Pujol dedicado a la política activa y diputado autonómico de CiU.

[@more@]

Tweet

Article de Joan Tharrats al diari AVUI, en el qual parla dels 500 programes emesos d' “ELS MATINS DE TV3”, magazin de gran qualitat presentat per Josep Cuní:  

Els matins va celebrar el seu programa 500. Aquesta dada podria entrar en el Llibre Guinness dels rècords perquè avui dia mantenir en antena un espai almenys el temps previst és per celebrar-ho. Mantinc la teoria que arribarà el dia en què no solament deixaran d'emetre's els capítols previstos d'una sèrie o un magazín, sinó que ja no tornaran després de la publicitat.   Mantenir 500 programes apujant l'audiència diu molt de la feina que hi ha al darrere. I la cosa sembla que no s'atura en aquest programa matinal.   La celebració del número 500 va venir farcida de personatges convidats de renom (Serrat, una icona) i es va aprofitar per encetar un tema en una minitertúlia a la qual se'm va convidar, per parlar del gran tema de la teleporqueria. Evidentment, en uns moments en què la tele del morbo s'imposa (ara mateix hi ha lluites per veure qui parla més dels affaires de Lola Flores i el Pescaílla, de preguntar-se si la Faraona es prostituïa, etc.), s'ha de qüestionar una vegada i una altra la seva existència. La típica incògnita de si és el que l'audiència demana o si s'ho mira perquè l'hi ofereixen continua vigent. De tota manera, és cert que els programes del cor de crits diversos, rebosteria d'insults i altres variacions del tema triomfa, perquè veure bronques també distreu i en certs moments és l'única opció que hi ha, fins i tot més fàcil que apagar la tele.  Els matins, però, ha demostrat que es pot tractar de tot amb estil i sense recórrer en cap moment a la trampa de la teleporqueria ni al discurs buit en què alguns matinals cauen.

[@more@]

Tweet

La setmana passada vaig poder llegir, al diari EL PUNT, la noticia sobre que RENFE adaptarà l’estació de Caldes d’Estrac per a minusvàlids, una mesura que arriba tard però que cal valorar com a fet positiu.  Cal valorar-lo com a fet positiu si al final s’arriba a realitzar aquesta obra, perquè els caldencs ja estem farts de rebre promeses sobre futures reformes de l’estació de Caldes i que mai arriben.  Segons informa el diari comarcal EL PUNT, l'estació de Caldes d'Estrac serà una de les que es milloraran, per fi, durant el 2007. RENFE s'ha compromès a millorar l'accessibilitat a tres estacions de la comarca: la de Sant Pol de Mar, la de Sant Andreu de Llavaneres i la del nostre poble. Els treballs consistiran a apujar el nivell de les andanes i la mesura servirà per adaptar el servei a persones amb mobilitat reduïda. Les obres tindran un termini d'execució de 10 mesos un cop estiguin adjudicades. En aquestes millores de la línia 1 de Rodalies també s'inclouen les estacions de Maçanet i Blanes, ambdues a la comarca de la Selva. El pressupost per adequar les cinc estacions és de més de 910.000 euros. Cal recordar que la companyia també posarà en funcionament nous trens i té previst incorporar nou personal d'informació al viatger tant dins els combois com a les estacions, després de la desastrosa imatge donada per la companyia durant aquests últims mesos d’avaries i problemes diaris.  Caldrà veure ara si la remodelació parcial de l’estació de Caldes ve acompanyada d’una necessària reforma més àmplia que hauria d’incloure tot l’edifici de RENFE i el seu entorn.  Acabaríem dient “ja era hora!”, però prefereixo dir aquest frase que no la de “i ens ho vam creure un cop més…”.  Aquí teniu un enllaç de l’escrit, sobre la nostra estació, que vaig escriure en aquest mateix bloc el 8 de desembre de 2005 (fa un any!!!): http://marcvergesros.bloc.cat/post/3040/43995 [@more@]

Tweet

Programa: Línea 900;  Diumenge 10/12/2006;  20.35 h [Reportatge] La 2 TVE.   “Sol, playa y hospitales” analitza l'atractiu turístic en què s'ha convertit la sanitat de l'Estat espanyol, característica que li suposa un gran dèficit.  El programa recorre diverses ciutats de les Illes Balears, del País Valencià, d'Andalusia i de Múrcia per analitzar el fenomen de l'augment de residents europeus. Es calcula que aquest any seran un milió els ciutadans europeus amb residència a l'Estat; la majoria són jubilats amb més de 65 anys que han descobert que, a més d'un bon clima, poden gaudir d'un dels sistemes sanitaris més generosos del món. En alguns països nòrdics i centreeuropeus, per exemple, la seguretat social cobreix les operacions de maluc, però l'usuari ha de pagar la pròtesi, que pot costar uns 12.000 euros.  Un pensionista estranger resident té els mateixos drets sanitaris que un ciutadà espanyol; alguns dels entrevistats al reportatge denuncien que hi ha agències de viatges que ofereixen llargues estades amb un preu que inclou viatge i assistència mèdica.   Font: AVUI 10/12/2006

[@more@]

Tweet