Ja podeu llegir el meu nou article a la revista Els Tr3s Micos de Caldes d’Estrac. Enllaç directe:
http://escomar.bloc.cat/post/4806/118069
[@more@]
Ja podeu llegir el meu nou article a la revista Els Tr3s Micos de Caldes d’Estrac. Enllaç directe:
http://escomar.bloc.cat/post/4806/118069
[@more@]
Enric Sopena, dins la secció EL ANÁLISIS DE ELPLURAL.COM, parla de la retransmissió de dissabte de la manifestació de l’AVT per mitjà de Telemadrid, i ho compara amb la TVE de Manuel Fraga, quan aquest era Ministre d’Informació del règim de Franco.
En dos años y medio de Gobierno socialista, Francisco Javier Alcaraz, presidente de la Asociación de Víctimas del Terrorismo (AVT) e inasequible agitador al servicio de la derecha genovesa, se ha montado, como mínimo, cinco plazas de Oriente. En cuanto a movilidad, este hombre es en efecto bastante más activo que el difunto Caudillo. Aunque Alcaraz haya contado desde la primera de sus manis con el valioso concurso de la cúpula del PP, aparte del incondicional apoyo mediático de Federico y sus obispos, de Pedro J. Ramírez, del diario madrileño de Lara Bosch, de Libertad Digital y también haya dispuesto del respaldo del maldito Zarzalejos -entre otros soportes periodísticos en absoluto despreciables- lo cierto es que a él no se le ha de regatear mérito alguno. ¿Quién hubiera pensado hace sólo ocho años, cuando aconteció la tregua de Aznar, que este tipo llamado Alcaraz, de discretísimo curriculum, mudo como estaba entonces, iba a convertirse a partir de 2004 en uno de los iconos de la derecha española? Por cierto, esa tregua, la de Aznar, al parecer nunca existió, según sostienen en la actualidad la doctrina del PP y la de Rosa Díez, cuya lealtad al PSOE empieza a ser ligeramente más débil aún que la de Eduardo Tamayo.
La manifestación no aportó en especial nada nuevo. Se trató de un déjà vu estrictamente obsceno. Fue un mitin del PP, bajo el paraguas de las víctimas que controla Alcaraz, con oradores de la derecha extrema como el estrafalario profesor Agapito Maestre, otro de los peones de Jiménez Losantos, cuya voz campanuda sonaba en la noche madrileña como la de aquellos charlistas de la televisión de Fraga Iribarne, hacia la segunda mitad de la década de los sesenta, cuando repetían las consignas del Régimen a través de TVE falangistas como Roberto Reyes y Jesús Suevos, conversos como Gabriel Elorriaga padre u otros especímenes del llamado Movimiento Nacional con algún obispo incluido posteriormente.
Ayer esa TVE en blanco y negro, sujetada a lo largo de la dictadura con mano férrea desde el Ministerio de Información, o sea de Propaganda, volvió a ser Telemadrid. Ni las retransmisiones de la fiesta del 1 de mayo, día de San José Artesano, en el estadio Bernabeu, con los coros y danzas celebrando qué bien vivían los trabajadores gracias al Generalísimo, alcanzaron el nivel de apología conseguido por Telemadrid, una televisión pública privatizada de facto por Esperanza Aguirre hasta convertirla en una máquina al servicio del PP y, muy singularmente, al servicio de la presidenta autonómica de Madrid. ¡Suerte que Aguirre se confiesa liberal, que si llega a no serlo…! En la mesa, los comentarios corrían a cargo de Cayetano González, mano derecha de Mayor Oreja y director del Congreso Internacional de Víctimas del Terrorismo celebrado en Valencia. A su lado, Conchita Martínez, víctima del terrorismo, quien no se salió ni un milímetro del guión de Génova, con tono redicho y resabiado. El presentador se sumó al cortejo y los periodistas que cubrían el evento parecían más bien –sin duda convenientemente obligados- profesionales adscritos a la Oficina de Prensa del PP o de FAES, como se prefiera. El mitin/manifestación fue transmitido íntegro por Telemadrid sin que se oyera una sola voz ligeramente discrepante. Las víctimas, las otras víctimas, reunidas en Córdoba, deben de ser –según los parámetros de Esperanza Aguirre- impostores, víctimas fingidas, atrapadas fatídicamente por el síndrome de Estocolmo o bien incluso etarras escondidos en el interior del caballo de Troya. ¡Qué espectáculo tan sectario, qué desprecio a más de la mitad –al menos- de los madrileños que no comparten el odio visceral al proceso de paz que trata de conducir el presidente del Gobierno, Rodríguez Zapatero! ¡Qué obsesión por la concepción de España una, y no cincuenta y una o por aquella España, una, grande y libre, que ni era por fortuna una, ni era grande ni mucho menos libre! La apropiación indebida de Telemadrid por parte de la derecha, lo que se comprueba en la mayoría de sus programas y de sus debates, claramente escorados hacia las posturas más conservadoras, a pesar de que Buruaga lo intente disimular con su amabilidad característica, constituye un escándalo sin precedentes. Bueno, el precedente ya está escrito. Fue la TVE del presidente-fundador de AP/PP, Manuel Fraga. Ahora es la televisión de Alcaraz y de Agapito. Donde ni siquiera cabe Germán Yanke. Lo que le honra.
[@more@]
Article de l’escriptora Alicia Giménez Bartlett a El Periódico d’avui:
Fa uns anys, ser professor d'ensenyament mitjà no estava malament. Tenies bones vacances, estaves en contacte amb gent jove i t'ocupaves d'una tasca intel·lectual que omplia les teves ànsies vocacionals. Pel que sembla, en els dies que vivim, tot això s'ha acabat. Passem per una crisi mai vista i els professors en són testimonis i víctimes. A part d'agressions de pares i alumnes, de falta d'estima social, de tensions que impossibiliten el desenvolupament normal de les classes, aquest diari (El Periódico) ha publicat dades que mostren que professors i alumnes no confien els uns en els altres. Menys que a la resta d'Europa, ja veuen com estan les coses. La societat ha variat i avui és més complexa. D'acord, però no és només això. S'hauria d'escriure una llista llarguíssima, si haguéssim d'enumerar-ne els motius: poca valoració de la cultura (de tot el que no doni diners ràpids), pares laxos amb l'educació dels seus fills, societat consumista i alienant, joves als quals s'ha donat a entendre que són els reis… I n'apunto una altra molt difícil de solucionar: el format teocràtic de la classe (un parla, els altres escolten) està obsolet. S'haurien de buscar camins nous, però som reticents, ens fa pànic variar. I tot continua igual: programes, sistemes…
[@more@]
José Montilla Aguilera s'ha convertit avui en el 128è president de la Generalitat amb els vots dels 70 diputats de l’Entesa Nacional, formada per PSC, ERC i ICV-EUiA, coalició que governarà a Catalunya. Els 48 diputats de CiU han votat en contra, igual que els 14 del PPC i els 3 diputats de Ciutadans-Partit de la Ciutadania. Així, doncs, 70 vots a favor i 65 en contra. S’inicia una nova etapa plena d’esperança, d’il·lusió i de polítiques veritablement necessàries pel país i pels seus ciutadans. Es presenta un inici de legislatura amb crides sinceres a l’estabilitat, a la unitat, al diàleg i al treball constant amb l’objectiu de millorar el país. S’inicia una etapa, més madura, basada en la cultura de la coalició. Els primers passos són positius, ja que els tres partits que governaran estan creant estratègies i sistemes per a una millor coordinació. Un detall d’aquesta nova etapa de més unitat i responsabilitat: fins avui no ha aparegut cap rumor dels possibles futurs consellers excepte, evidentment, dels càrrecs que ocuparan Joan Saura i Josep Lluís Carod Rovira. Cal donar una oportunitat a aquesta Nova Entesa i, sobretot, cal respectar la seva legitimitat ja que, cal recordar-ho, tenim un sistema polític en el qual no governa qui guanya unes eleccions, sinó qui té majoria al Parlament de Catalunya. [@more@]
Quan durant el mes de juny de 2005 es va presentar la Plataforma Ciutadans de Catalunya, amb caps visibles com Albert Boadella, Francesc de Carreras o Arcadi Espada, ningú es podia arribar a pensar que al cap d’un any la plataforma esdevindria partit i que el partit aconseguiria 3 diputats en unes eleccions catalanes que no s’haurien d’haver celebrat fins al novembre de 2007. Sent realistes, la Plataforma va dur a terme una bona estratègia per mitjà de reunions per arreu de Catalunya, conferències, xerrades-col.loqui, inici de contactes amb totes aquelles persones descontentes pel “camí catalanista emprès per PPC i PSC”, per “l’hegemonia nacionalista existent a Catalunya” i pel descontentament general de la ciutadania envers la política. I això, agradi o no, es comparteixi o no, “ven molt” i crida l’atenció. Semblava una bona fórmula per aglutinar un bon nombre de simpatitzants i recolzament, i així va quedar palès en la posada en marxa del partit ara fa pocs mesos i en els seus resultats electorals aconseguits amb una campanya transgressora i marcant la diferència amb els altres partits. Ara bé, té futur aquest nou partit? La veritat és que és aviat per extreure’n una resposta clara, però ningú pot negar que dins de Ciutadans hi ha gent de diferents sensibilitats, a l’igual que també hi ha gent ideològicament diferent dins la gran bossa de votants. Caldrà veure quina política fan des del Parlament, i de cara a la ciutadania, per tal de palpar veritablement quina ideologia practiquen, una tasca difícil per a tenir contents a l’heterogeneïtat dels seus votants. Diuen que en política social recolzaran al PSC i que en política de símbols i d’identitat recolzaran al PP. La seva actuació pot ocasionar la desaparició de Ciutadans a les properes eleccions catalanes, a causa que els seus votants poden optar altra vegada pel seu “antic vot” o, simplement, per quedar-se a casa… I les coses clares, tampoc els van sobrar vots a Ciutadans !
[@more@]
Article de Jordi García-Soler a ELPLURAL.COM d’avui:
Mientras José Montilla prepara el discurso de su investidura como nuevo presidente de la Generalitat, que pronunciará mañana en el Parlamento de Cataluña, Artur Mas sigue empeñado en negarle “fuerza moral”. Lo hizo de nuevo ante los más de 2.000 militantes de CiU congregados el pasado 20-N en el “acto de afirmación” que la federación nacionalista organizó en Barcelona. Pocas horas antes, a la salida de su brevísima entrevista con el presidente del Parlamento catalán, el mismo Artur Mas dijo que el preceptivo turno de consultas abierto por Ernest Benach era “pura comedia”, negó “autoridad política y moral” a Montilla e incluso llegó a calificar la constitución del nuevo gobierno de la Generalitat como una “reducción de la calidad democrática” y un “debilitamiento del sistema democrático y de la confianza de la gente en sus instituciones”. Como si siguiera estando aún en plena campaña electoral, Artur Mas recurre a un lenguaje que en nada le ayuda a salir del pozo en que ha caído tras comprobar que, a pesar de su incuestionable victoria en las elecciones del pasado 1-N, no cuenta con el apoyo necesario para ser el nuevo presidente de la Generalitat. Se ha producido lo que el propio Mas había vaticinado: al haber sumado PSC, ERC e ICV votos más que suficientes para contar con la mayoría parlamentaria que se requiere para la investidura del nuevo presidente de la Generalitat, CiU, a pesar de su triunfo electoral y de acuerdo con la legislación vigente, se queda de nuevo en la oposición, como ya sucedió en 2003. A pesar de los reiterados intentos hechos por el secretario general de CiU, Josep-Antoni Duran Lleida, para rebajar el jeremíaco lenguaje de Mas y otros dirigentes nacionalistas, parece que el presidente de CiU sigue sin acabar de lamerse las heridas causadas por la decepción que le ha provocado este segundo fracaso político. La atmósfera predominante en el acto celebrado el 20-N por CiU fue de pasión, en un intento más de realizar su propia cartasis colectiva ante las indeseadas e inesperadas consecuencias políticas negativas que la victoria electoral del 1-N ha tenido para la federación creada por Jordi Pujol. Sólo Artur Mas puede hacer salir a CiU del pozo en que se encuentra desde que se supo que el nuevo presidente de la Generalitat no será él sino el socialista José Montilla. Pero para hacer esto Artur Mas necesita salir él mismo de este pozo sin fondo, que le aísla aún más de las restantes fuerzas políticas catalanas. Todas ellas –no sólo PSC, ERC e ICV, sino también PP y C-PC- han censurado y criticado con dureza las declaraciones de Mas. Incluso en el interior de CiU son muchos los dirigentes que, aunque por ahora sea sólo en privado, critican la deriva catastrofista adoptada por Artur Mas, cuyo futuro político comienza a ser cuestionado tras haber fracasado por segunda vez en su intento de dar continuidad a los casi veinticuatro años de control absoluto de CiU del gobierno de la Generalitat.
[@more@]
Article de Rosa Cullell a El Periódico de Catalunya:
No es preocupin. Aquesta vegada ha guanyat el millor. Ni paritats ni discriminació positiva. Ségolène Royal ha aconseguit el 65% dels vots a les primàries dels socialistes francesos. Gràcies a ella, l'esquerra té alguna possibilitat de tornar a l'Elisi. Amb Laurent Fabius i Dominique Strauss- Kahn, aquests senyors tan solemnes, no en tenia cap.
Tampoc pateixin pels quatre fills de Ségolène. "¿Qui se'n cuidarà?", preguntaven els afectuosos contrincants. Els proposo que, en un acte de fraternal solidaritat socialista, facin de cangur dels nens mentre la candidata va de mítings. Ara, ells tindran molt temps lliure. I també podrien dedicar una estona a repetir cent vegades la famosa frase: "Liberté, egalité, fraternité".
Els francesos poden respirar tranquils. No crec que cap d'aquests superbs i avorrits elefants del partit influeixin en el futur discurs de la candidata. Molts d'ells van opinar que "la noia" no tenia un pensament profund, que era populista i buida. Strauss-Kahn, l'exministre d'Economia, fins i tot li va aconsellar que "llegís les seves fitxes de cuina". Era un bon consell. Una recepta del verdader soufflé au fromage o de la dolça tarte tatin val més que mil teories passades de moda.
També van arrufar el nas perquè era guapa. És cert. No es tallin al pensar i dir que té unes cames precioses. Algú que llueix amb tanta elegància la faldilla estreta i calça sempre sabates de taló acceptarà els seus piropos. Ségolène Royal ha guanyat en camp obert i per golejada. El seu marit, François Hollande, secretari general del PSF, l'observa complagut. Felicitats, monsieur.
[@more@]
Crònica de Laia Forés al diari AVUI:
Veure una sèrie o un programa de televisió als Estats Units pot arribar a ser un suplici per a aquells que quan arriben els anuncis practiquen el zàping. Allà no només es bombardeja l'espectador contínuament amb talls publicitaris: també es practica habitualment l'aparició de productes comercials a les sèries a l'estil de la pel·lícula El show de Truman. Recorden les escenes en què la dona de Truman només es preocupa que les marques dels productes que consumeixen es vegin bé davant la càmera? És l'estil de la televisió dels EUA i podria ser el de l'europea en un futur pròxim: la Unió Europea (UE) aprovarà el 2007 una revisió de la directiva Televisió Sense Fronteres, la llei que regula els continguts televisius, en què hi ha la publicitat. Els Vint-i-cinc ja han arribat a un principi d'acord per modificar-la i augmentar en gairebé un 60 per cent la publicitat permesa. La comissària de Comunicació, Viviane Reding, assegura que no es busca un model de televisió basat en la "publicitat continuada". El cert és que la reforma de la llei promou l'autoregulació de les emissores pel que fa a la publicitat, un àmbit en què no es pot dir que hagin actuat amb responsabilitat. L'experiència demostra que les televisions, especialment les privades, obvien l'actual normativa que limita a tres el màxim d'hores diàries d'anuncis i permet fer talls publicitaris només cada 20 minuts: els ingressos multimilionaris de publicitat compensen les multes que els imposen. Si la directiva s'aprova tal com està -encara ha de passar pel Parlament Europeu- desapareixerà l'obligació de fixar intervals d'almenys 20 minuts entre talls publicitaris, tot i que es manté el màxim de 12 minuts d'anuncis per a cada hora. També s'amplia fins a 4,8 el màxim d'hores diàries de publicitat. Ara està fixat en tres hores. La directiva també regula per primer cop la publicitat encoberta i en principi la prohibeix, però permet als Estats derogar la prohibició i introduir aquest model de publicitat en pel·lícules, sèries, programes i transmissions esportives.
[@more@]
Ahir a la tarda, l’Escola Sagrada Família de Caldes, amb els nens, nenes i mestres de protagonistes, ens va oferir un gran espectacle al Poliesportiu Municipal, una activitat dins el marc de la Trobada de Creadors Locals 2006. CIRC CALDERET era el nom de l’espectacle: PETIT CIRC CALDERET amb els més menuts de l’escola i GRAN CIRC CALDERET amb els més grans. Jo anava mentalitzat per anar a veure la típica obra de teatre d’escola i a gaudir del treball fet per mestres i alumnes. Però, des d’un primer moment, ja em va sorprendre l’enorme escenari que s’havia preparat per l’ocasió, un escenari que ocupava tota la pista poliesportiva, la qual estava ambientada en un circ, amb una il·luminació de professional i una pantalla gegant a través de la qual es podien veure imatges relacionades amb el món de l’espectacle i també fer el seguiment de la història que ens van representar els nens i nenes de l’escola. Una música ben escollida va acompanyar als nens i nenes malabaristes, pallassos, xinesos, domadors, granotes, bombers, policies… els quals van destacar per la seva meravellosa i treballada representació. El públic del Poliesportiu, un pliesportiu ple de gom a gom (mai l’havia vist tan ple!), va quedar bocabadat del gran espectacle ofert i de la feina que hi havia hagut al darrera de tot plegat. Cal felicitar a l’Escola, a les mestres i als alumnes per la seva gran feina i per fer-nos emocionar a tots els que ens trobàvem entre el públic. A part, cal tenir en compte que aquesta mena d’espectacles també són un mètode d’educació per als nens, ja que són un incentiu per aprendre a: treballar en equip, conèixer, ser constants en el treball, augmentar el nivell cultural, sentir-se satisfet d’un mateix, etc.
[@more@]
Avui s’ha inaugurat la Trobada de Creadors 2006. Des de les 12 del migdia, a l’Equipament de Promoció Econòmica i Cultural, ens hem aplegat un bon nombre de ciutadans caldencs i també llavanerencs, ja que el poble veí és el convidat d’enguany de la Trobada de Creadors Locals. Després dels parlaments de l’alcalde de Caldes, Josep Maria Freixas, i de l’alcalde de Llavaneres, Víctor Ros, els assistents a l’acte inaugural hem pogut visitar les diverses exposicions que es podran gaudir durant aquests 15 dies de mostra artística de Caldes. Un cop visitades les exposicions, els Grallers de la Colla gegantera de Caldes hem acompanyat a la gent fins arribar a la Pèrgola de Can Muntanyà, lloc on s’ha fet un petit piscolabis per tal de celebrar l’inici de la Festa. A part de representants de diverses entitats locals i de Llavaneres i de ciutadans d’ambdós pobles, també hi eren presents, a més dels dos alcaldes, regidors de l’Ajuntament (Rosabel Cantenys, Ricardo Pérez i Miquel González, tots tres del PSC i del Govern) i també la representant i candidata a l’alcaldia pel PP de Caldes, la Marta López Paytubí, que sembla ser que al final es convertirà en l’única alternativa seriosa, compromesa i amb una clara voluntat de treball per Caldes. En un acte tan important com l’inici d’una de les festes més consolidades de Caldes, no s’hi ha pogut veure cap representant del Grup Municipal de Convergència i Unió a l’Ajuntament. Cap regidor, ni el candidat a alcalde, s’han vist entre els assistents a la festa. La veritat és que aquest fet ja acostuma a no ser notícia, perquè els caldencs estem força acostumats a no veure massa als que pretenen ser l’alternativa a l’actual govern municipal. Si segueixen el camí que fa temps van iniciar, una candidata que fins fa ben poc no era coneguda, i malgrat formar part d’un partit amb poca implantació a Caldes, s’acabarà convertint en l’autèntica alternativa i oposició si segueix movent-se tal i com ho està fent fins ara. Senyors i senyores de CiU, l’alternativa es va construint dia a dia i escenaris com aquest, que es repeteixen sovint, no fan més que reduir la possibilitat d’alternança democràtica al nostre municipi.
[@more@]