EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

En Bolivia, los recursos energéticos ya son una realidad nacional. Y es que, cuando Evo Morales prometió que si ganaba las elecciones en su país, nacionalizaría los hidrocarburos situados en suelo boliviano, todo el mundo pensó que las cosas no irían tan rápido como finalmente han ido. La medida, derivada de un referéndum celebrado en julio de 2004, no sorprende en su fondo pero choca directamente con nuestra estética europea en su forma. Un Decreto y no una Ley, el ejército boliviano convertido en garante de su aplicación y un cierto aire chulesco que, en conjunto, han ensuciado lo que podría haber sido una imagen de normalidad de un gobernante que aplica lo que su propio país ha votado y decidido. En cualquier caso, la nacionalización de los hidrocarburos, esto es, la titulación jurídica de los mismos a nombre de la nación boliviana, no afecta a las empresas en sí mismo. Afectará en función de los planes que Evo Morales tenga a partir del Decreto aprobado.

Aquí es donde los intereses contables de algunas empresas que operan en la zona, entran en contradicción con la inercia de amplios beneficios que han venido disfrutando a lo largo de los últimos años. En lo tocante a Repsol YPF, empresa española con amplias raíces en territorio boliviano, lo explicaba ayer muy bien en este mismo diario, José García Abad: de los 3150 millones de euros de beneficio neto que alcanzó el año pasado esta empresa, tan sólo 50 provenían de sus participaciones en Andina S.A. Por lo tanto, no será este Decreto el que condene a la quiebra a la multinacional energética.

Sea como fuere, lo más inteligente que podría hacer Evo Morales cuando presente los nuevos contratos a las empresas del sector presentes en su país, sería que orientara éstos a la consecución de un equilibrio entre los beneficios de las empresas y un aumento de la tributación fiscal por parte de éstas para el desarrollo de un país que, ciertamente, lo necesita.

Y mientras tanto, aquí en España, todo en su sitio. Los mismos que ahora atacan duramente al Gobierno central (política exterior y condonaciones de deuda incluidas) acusándole de no defender los intereses de las empresas españolas, son los mismos que le han atacado sin piedad en el capítulo de la OPA por, precisamente, haber defendido los intereses españoles en el sector energético. En el fondo, ya casi hasta hacen gracia.

[@more@]

Tweet

El socialista Miquel Iceta ha afirmat, sobre la decició final d’ERC pel referèndum de l’Estatut, que "és una decisió greu. Mai en la història del catalanisme polític un partit catalanista havia negat un avenç en l’autogovern"

El portaveu del PSC diu que el president Maragall "té el nostre màxim suport per a prendre qualsevol decisió que estimi necessària". Personalment crec que ERC no hauria de seguir ni un minut més dins el Govern del nostre país. Un partit poc seriós, irresponsable i desestabilitzador no pot governar Catalunya.

El viceprimer secretari i portaveu del PSC, Miquel Iceta, ha qualificat d´“enorme decepció” i “decisió greu” el fet que avui la direcció d´ERC hagi près la determinació de posicionar-se pel NO al nou Estatut de Catalunya. “Mai en la història de Catalunya l´autogovern havia arribat tan lluny i mai en la història del catalanisme polític un partit catalanista havia negat un avenç en l´autogovern”, ha afirmat Iceta.

El portaveu socialista ha recordat que “la direcció d´ERC s´havia compromès amb nosaltres que aquest moment no arribaria”. I, vista la “situació molt delicada que atravessa el partit (ERC) i especialment la seva direcció” i tenint en compte que la posició encara no és ferma, ja que ha de ser ratificada pel Consell Nacional que els republicans celebren demà, “esperarem que es faci definitiva o no per fer una valoració en ferm”.

En aquest context, el portaveu socialista ha manifestat que el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, “té tot el nostre màxim suport per prendre qualsevol decisió que estimi necessària i oportuna en aquest moment trascendent per a l´autogovern de Catalunya”.

Finalment, Iceta ha lamentat que avui, el Partit Popular, “que ha recollit una nova derrota producte del seu aïllament”, hagi tingut “un punt d´alegria” amb la decisió d´ERC.

[@more@]

Tweet

Després de molts anys de lluita i reivindicacions ciutadanes i feina per part del Govern local, l’Ajuntament de Caldes va inaugurar el Complex Poliesportiu Municipal el 14 d’abril de 2003. Les instal·lacions consten d’una pista poliesportiva coberta, cinc pistes de petanca i un local annex amb cafeteria-restaurant, sales de reunions, vestidors i gimnàs, així com també d’una piscina encara inutilitzada.

L’Ajuntament va adquirir els terrenys i les instal·lacions de l’antic Club Tennis Caldes d’Estrac a inicis del 2001 amb el suport de la Diputació de Barcelona, per tal de culminar una aspiració molt anhelada pel caldencs: disposar d’una pista poliesportiva coberta.

El Complex Esportiu Municipal va ser ideat per acollir-hi actes esportius i socials, així com el Casal d’Estiu durant els mesos de juliol i agost on hi participen més de 150 infants. La pista poliesportiva, de 44×23 metres, està molt ben equipada per a la pràctica de diversos esports –futbol sala, bàsquet, handbol, volei-bol, tennis. L’aforament és de 140 persones assegudes en les graderies alineades en tres trams amb quatre accessos d’escala. Té uns laterals transparents que li donen molta llum i un disseny modern i funcional, que el fa apte per a la pràctica de l’esport i com a escenari cobert per a la celebració d’actes i esdeveniments populars.

Ara, 3 anys després des de la seva posada en marxa, aquest indret s’està consolidant com un dels centres neuràlgics de la vida socio-esportiva de Caldes. Algunes reformes, necessàries, com la quarta paret de la Pista Poliesportiva, i la futura posada en marxa de la piscina, milloraran notablement els seus serveis i funcionament.

[@more@]

Tweet

Elplural.com publica aquesta notícia a l’edició d’avui d’aquest diari electrònic:

"España se nos muere y no podemos esperar más", augura el lider de Democracia Nacional (DM), Manuel Canduela, quien ha pedido la unidad de todas las "organizaciones serias" para participar juntas en las próximas elecciones municipales y autonómicas, como antesala de la gran batalla electoral de las generales de 2008.

Partidos de extrema derecha negocian una coalición electoral inspirada en Italia. El objetivo no son las elecciones municipales, que se aprovecharán para la presentación de la iniciativa, sino las generales de 2008, porque «éste es el momento».

Según publica el diario ABC, bajo el reclamo "La hora de los nacionales" los partidos políticos de la extema derecha empezaron a organizarse para concurrir juntos a las elecciones. Al menos tres de estos partidos, Democracia Nacional (nacionaldemocrático), La Falange (nacionalsindicalista) y Alternativa Española (católico y patriota) han confirmado al periódico madrileño que están dispuestos a formar esta coalición electoral.

Modelo: la nieta de Mussolini

El modelo sería la coalición italiana de la nieta de Mussolini, Alternativa Social, más que el Frente Nacional francés de Le Pen, y la puesta de largo coincidiría con las próximas municipales, aunque el objetivo son las generales de 2008, asegura ABC.

Coalición neofascista

Alternativa Social es un movimiento de derecha radical, una coalición italiana promovida por Alessandra Mussolini, la nieta del dictador italiano Benito Mussolini. Alessandra Mussolini lo creó hace dos años, cuando abandonó Alianza Nacional porque su líder (Gianfranco Fini) afirmó públicamente que el fascismo era "una cosa del pasado". La nieta de Mussolini creó esta coalición neofascista, en "clave democrática", uniendo a su propio partido (Acción Social) con otros grupos similares como Fuerza Nueva o el Frente Social Nacional.

Sin ningún escaño

La coalición neofascista llegó a un acuerdo con la Casa de la Libertad (la coalición de Silvio Berlusconi) para las elecciones italianas de 2006, que no estuvo exenta de polémica, pues tuvo que retirar a sus candidatos iniciales por otros menos radicales. A pesar de que Alternativa Social se creó con la intención de aumentar sus posibilidades de obtener representación parlamentaria, en las elecciones legislativas de abril no consiguió ningún escaño. Alessandra Mssolini, sin embargo, es eurodiputada desde las elecciones europeas de 2004.

Por la unidad de España

Las organizaciones de la derecha radical que se quieren unir en nuestro país defienden la unidad de España, los trabajadores españoles primero, el derecho a la vida, la soberanía frente a las potencias extranjeras, defensa de la cultura para evitar "islamismo que nos invade" y la justicia social.

Democracia Nacional

Manuel Candela, el líder de Democracia Nacional (DN), proviene del grupo Acción Radical de Valencia. Su actual partido, DN, se autodefine como "social-patriota", y entre sus Principios Fundamentales figura el "Principio nacional": "Los seres humanos no son individuos puros, ni miembros anónimos de una humanidad abstracta". Los miembros de DN dejan claro que "nuestra táctica es la de la lucha pacífica y legal, lo que no impide la radicaliiad cuando es necesaria".

Contra separatistas y mundialistas

DN Defiende la "unidad, la soberanía y la identidad de España", y se opone a todo lo que consideran que la ponen en peligro. Esto es: "a separadores y separatistas, a centralistas e independentistas; a las instancias mundialistas (como la OTAN, la Unión Europea o el Fondo Monetario Internacional,FMI); y a la inmigraicón masiva".

Falange Española

La Falange Española se declara "nacionalsindicalista" y en su escudo figura el lema "Por la Patria, el Pan y la Jusitica. Arriba España!". Este partido advierte del peligro en que se encuentra España por su "progresivo deterioro de la situación polìtica y social", y por los "graves momentos de confusión e incertidumbre" que vive el país. Hablan de una España "que trasciende el hecho meramente constitucional".

A la derecha del PP

La Falange se sitúa a la derecha del Partido Popular, a quien critica por su política "débil". Por ejemplo, con la aprobación de los Estatutos. Al catalán lo califica de "intolerable" porque "supone reconocer que Cataluña es una nación, y el contenido del mismo supone prácticamente una independencia de hecho (contenido, por otra parte, no muy alejado del que contiene el Estatuto valenciano aprobado por el PP)". En definitiva, consideran que "hoy ya no puede hablarse de una nación española".

Como talibanes

En su "Manifiesto político a los españoles", denuncia "la destrucción de nuestro patrimonio histórico, copiando al detalle la más pura y ortodoxa técnica de los talibán afganos, lo que incluye, cómo no, derribar las estatuas, los escudos y toda clase de símbolos que no resultan gratos a sus totalitarios, intolerantes y estrechos cerebros".

Alternativa Española, "limpiar la vida pública"

Por su parte, Alternativa Española también defiende la unidad de España, y los valores de la Vida y la Familia. Así lo expresa en su Programa, que es de la "defensa de España, de los españoles y de su identidad; de los Valores y Principios isnpirados en la Ley Natural y la doctrina moral y socialcristiana; de defensa de los valores morales basados en la Norma, de la vida y la familia; de humanización de la vida económica y de limpieza de la vida pública española".

[@more@]

Tweet

Adequat i realista article a Elplural.com de Carlos Carnicero:

Existe una ley política no escrita que sin embargo es de inexorable cumplimiento: las catástrofes anunciadas deben consumarse para poder ser corregidas. El PP está ahora en ese curso de la historia. Las encuestas de intención de voto son absolutamente tozudas. Nadie ha movido sus posiciones previas frente a los pilares básicos de la política liderada por Mariano Rajoy y, sin embargo, persisten en actitudes que evidencian la incapacidad de crecimiento del Partido Popular para constituirse en alternativa posible de gobierno.

El PP está invalidando su política de oposición por el tremendismo con que la ejerce. Su principal punto de apoyo inicial fue la negativa a aceptar los resultados electorales y la concatenación de esta circunstancia con su tozuda pretensión de que ETA estaba implicada en la matanza de Atocha, tal y como sostuvo José María Aznar y su gobierno en los días siguientes a la elección. Todavía hoy, a pesar del auto dictado por el juez del Olmo y por los informes de los servicios de inteligencia de todo el mundo, siguen en sus trece.

Su aislamiento en todas las políticas consensuadas con el resto de grupos del Congreso le ha dejado fuera del juego político. No ha querido participar en la elaboración del Estatuto de Cataluña más que desde la pretensión de su inconstitucionalidad. En el proceso de final de la violencia, abierto en el País Vasco, no ha tenido distinto comportamiento: durante el último año y medio de preparación de las condiciones de un diálogo con la banda terrorista, ha predicado la destrucción del Estado y ahora, que ha visto el camino de la paz prácticamente irreversible, no disimula sus deseos cotidianos de entorpecerlo.

Solo la catástrofe puede convalidar su política y es una apuesta demasiado fuerte. No parece que haya nada en el horizonte capaz de cambiar el rumbo del Partido Popular porque sus líderes actuales están demasiado comprometidos con la defensa de sus propias posiciones. Como los viejos y testarudos marinos están empeñados en hundir la nave para no ahogarse solos.

Como creo profundamente en la obstinada ley que impulsa a los partidos en deriva a su propia destrucción, asistiremos a un batacazo electoral como fórmula esencial de la regeneración del PP en un partido democrático, moderno y europeo, que es lo que necesita España.

[@more@]

Tweet

Llegeixo avui a El Periódico de Catalunya que, en l’actualitat, només la meitat dels nens catalans fan la primera comunió. La situació actual, quan és normal tant fer la comunió com no fer-la, és totalment diferent a la d’anys enrere. Jo, nascut l’any 1979, i per decisió pròpia, tampoc vaig fer la comunió. En un moment en què la llibertat que donaven els pares als fills a l’hora de decidir era gairebé nul·la, els meus pares recordo que em van explicar què era això de la comunió, el que havia de fer, etc., i, a més, recordo que m’ho van explicar d’una manera totalment objectiva perquè jo pogués prendre la decisió amb total llibertat. I així ho vaig fer. Després d’unes setmanes havent anat a la famosa catequesi, vaig dir a casa que no volia fer la comunió perquè no li trobava cap tipus de sentit. No entenia ni el sentit religiós ni el sentit d’obtenir beneficis a través de regals, tal i com senten molts nens, les coses clares! Ara, n’estic més orgullós que mai d’haver pres aquesta decisió, tot i que us podeu imaginar els comentaris de la gent de l’època quan un nen de 8, 9, 10 anys decideix no fer la comunió. Llavors, érem minoria els que preníem aquesta decisió. Afortunadament, les coses han canviat. Però, em segueixo fent una pregunta. Les coses han canviat en el sentit de deixar decidir als fills? O són els pares els que segueixen imposant la seva pròpia decisió sobre si es vol que el fill faci la comunió o que no la faci?

Tal i com diu la informació d’El Periódico, parròquies, esglésies, col·legis i restaurants a tot Catalunya tornen a reflectir aquest mes de maig l’habitual enrenou de nens que fan la primera comunió, amb gran festí posterior o sense. Però són força menys que abans, que fa 10 anys per exemple, i el descens de la natalitat no n’és l’única causa. L’any passat, només la meitat dels nens de Catalunya van prendre l’hòstia per primera vegada, percentatge molt per sota que al conjunt d’Espanya, on es manté al voltant del 74%.

Segons xifres recopilades entre les 10 diòcesis catalanes, el 2005 van ser 27.173 els nens entre 8 i 10 anys que van passar pel ritu tradicional de l’Església catòlica. Suposen més o menys la meitat del total, prenent com a referència el grup d’edat de 9 anys, amb uns 55.000 nens a Catalunya. La xifra real de comunions, no obstant, és lleugerament superior, ja que no totes les parròquies envien les dades als registres centrals de la diòcesi.

"És veritat que en general hi ha menys nens, però d’aquests són també menys els que fan la primera comunió. No és una disminució molt important, i és una cosa bastant normal, amb el menor interès per la pràctica religiosa en general", explica Xavier Armengol, rector de l’església de Santa Magdalena d’Esplugues de Llobregat.

En aquesta àrea d’influència de l’arquebisbat de Barcelona –incloent-hi les diòcesis de Terrassa i Sant Feliu, que fa només dos anys que es van independitzar–, el descens respecte del 1995 ha estat del 21%. Baixades similars s’han registrat també a Girona, Lleida i Vic, mentre que a Tortosa, amb el 35% menys, falten encara dades de bastantes parròquies, segons el secretari de la diòcesi. Només a Tarragona ha pujat el nombre de nens que feien la primera comunió aquests 10 anys, mentre que a Urgell i Solsona el descens ha estat mínim.

"Això és perquè en el món rural els valors religiosos es mantenen gairebé com abans. La primera comunió forma part de la tradició de la gent d’aquí", explica Joan Pujol, sacerdot del bisbat d’Urgell. "Calculo que el 80% i escaig dels nens d’aquí es bategen i després el 70% dels batejats es confirmen. El que ha caigut en picat són els matrimonis religiosos, abans la gent es casava molt més per l’església. Això deu ser perquè també hi ha moltes segones núpcies".

Tradicionalment, les xifres a Catalunya han estat bastant inferiors que a la resta d’Espanya des que en la democràcia va desaparèixer el caràcter eminentment religiós de l’educació tant pública com privada. Abans, fins i tot els pares amb menys conviccions religioses es veien gairebé obligats a portar el seu fill a la catequesi –que fins i tot s’impartia al col·legi mateix– i, dels espanyols més grans de 30 anys, pràcticament tots han passat per l’església vestits de mariner, almirall, núvia o monja.

Ara, per a molts pares que opten per la comunió dels seus fills, aquest dia primaveral del mes de maig significa una de les poquíssimes vegades que ells mateixos van a missa, ja que fins i tot aquesta meitat de nens és superior al nombre de catòlics que practiquen regularment la seva religió.

A la resta d’Espanya, no obstant, el descens del nombre de primeres comunions, de més de 400.000 el 1990 fins als 271.000 de l’any 2004, ha seguit exactament el mateix ritme que la disminució de la natalitat. El nombre de nens espanyols que participen per primera vegada en aquest sagrament gairebé no ha baixat mai del 70%.

Seguint aquestes pautes, el nombre de comunions podria tornar a pujar d’aquí a dos o tres anys gràcies a la recuperació de la natalitat. De fet, en números absoluts ja hi ha una línia ascendent des del 1998, quan amb 365.000 naixements es va arribar al punt més baix de natalitat: va ser fa justament vuit anys, l’edat en què els nens poden fer la comunió. El 2004 ja van néixer gairebé 455.000 nens a Espanya.

Font: El Periódico de Catalunya 1-5-06

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Ángel Sánchez fa El Retrat del president navarrès a El Periódico d’avui:

El neguit que envaeix el president navarrès Miguel Sanz Sesma (Corella, Navarra, 19-9-1952) arran de l’alto el foc d’ETA és el mateix que va patir arran de la treva temporal del 1998. Llavors, Sanz va forçar una audiència amb Aznar, que, sol.lícit, va procurar tranquil.litzar-lo aclarint-li que Navarra no era "moneda de canvi" en una hipotètica negociació amb els etarres. Quan va sortir de la Moncloa aquell 13 d’octubre del 1998, Sanz va dir que Navarra seria "generosa" si ETA abandonava les armes. Aquesta flexibilitat es devia al fet que el seu partit –la Unió del Poble Navarrès (UPN)– representa a la comunitat foral els interessos electorals del PP. Per contra, com que ara governa el PSOE de Zapatero, Sanz no ha reprimit la seva tendència al catastrofisme.

Alcalde de Corella del 1983 al 1991, exprofessor d’EGB i empresari familiar, Sanz va ser home de confiança de Juan Cruz Alli fins que aquest es va escindir i va fundar Convergencia de Demócratas Navarros (CDN), moderadament inspirada en la CDC pujolista. Des del 2003 governen en coalició entre si i contra el que anomenen "colonialisme" d’Ibarretxe.

Més informació de Miguel Sanz i d’UPN a http://www.upn.org

[@more@]

Tweet

Com va dir ahir José Montilla, la postura que ha anunciat Josep Lluís Carod Rovira davant el referèndum sobre l’Estatut és pròpia d´un partit poc madur, no d´un partit de govern, tot i que, evidentment, cal respectar la decisió d’Esquerra.

La decisió de demanar el vot nul és propi d’un partit poc responsable davant el país. Per qui no ho sàpiga, vot nul significa introduir una papereta oficial amb algun tipus d’escrit o dibuix, una papereta estripada o introduir dues paperetes contradictòries (com el SI i el NO en aquest cas) o introduir una papereta de producció pròpia… Fins i tot Carod Rovira ha proposat que en alguna de les paperetes oficials els votants escriguin “volem l’Estatut que va sortir del Parlament, som una nació”. Es pot arribar a fer més el ridícul?

Com també va dir el primer secretari dels socialistes catalans, s’ha de lamentar de manera especial per la molta gent d´ERC que ha treballat per fer un bon Estatut i per una gran part dels seus votants, que diuen les enquestes que votaran sí.

Sort que el temps posarà a cadascú al seu lloc, però això no deixa d’una banda que Esquerra estigui fent el ridícul més estrepitós i, de rebot, que la política catalana en surti afectada negativament. I que consti que si Esquerra s’hagués decantat pel NO, per l’abstenció o pel vot en blanc, no hagués fet aquesta reflexió.

[@more@]

Tweet

L´eurodiputada del PSC i membre de l´Executiva del partit, Maria Badia, ha lamentat que el Partit Popular Europeu hagi evitat que els ciutadans puguin adreçar-se en català a l´Eurocambra. “Amb el discurs d´Aleix Vidal Quadras, anticatalanista i partidista, s´ha perdut una bona oportunitat per avançar en el reconeixement del català a Europa”. Segons Badia “s´havia treballat molt en aquesta direcció, hi havia un acord i la proposta era ben vista per la resta de grups, però Vidal Quadras ha jugat sense escrúpols amb la sensibilitat dels nous països de l´ampliació, utilitzant arguments sense fonament”.

“S´ha perdut la votació d´una forma sorprenent que no entenem”, ha afirmat l´eurodiputada socialista. “La Unió Europea, com a defensora de la identitat cultural i de la protecció de les llengües, ha de mirar que les llengües més petites tinguin cabuda. És la millor manera de construir l´Europa que volem. El Grup Popular sembla que no vol aquesta Europa i es proposa allunyar amb la seva actitud els ciutadans de les seves institucions” .

Cal recordar que la votació de la Mesa del Parlament europeu fou la següent: els sis vicepresidents del Partit Popular europeu presents (entre ells Vidal Quadras) i un vicepresident liberal polonès van votar en contra, mentre que el president de l’Eurocambra, el socialista català Josep Borrell, dos vicepresidents socialistes, un dels liberals i els vicepresidents d’esquerra unitària i dels verds van votar a favor. És a dir, 7 contra 6.

[@more@]

Tweet