EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

Convençuts que "el nou Estatut és molt millor que l’actual", un grup de persones independents, "que voten diferent i que són de diferent condició i procedència", s’han unit per promoure una "intensa campanya a favor del sí" en el referèndum sobre l’Estatut que tindrà lloc el 18 de juny i ho faran a través de la creació d’una plataforma.

El nucli promotor del que es convertirà en l’associació “Estatut, jo sí”, està format per vuit persones, entre les quals hi ha Rosa Cullell, directora del Gran Teatre del Liceu, i Agustí Colomines, d’ideologia independentista i director del Centre Unesco de Catalunya.

Els impulsors de l’associació asseguren que ja compten amb el suport d’una llarga sèrie de personalitats de la vida social catalana. Els seus noms es donaran a conèixer dilluns que ve, juntament amb el contingut d’un manifest. Aquest acte servirà per fer la presentació oficial d’aquest col.lectiu, l’existència del qual es prolongarà únicament fins a la celebració del referèndum.

Els promotors de la plataforma reconeixen la dificultat que comportarà mobilitzar els ciutadans partidaris del nou Estatut. "Instal.lar-se en la dinàmica del no és molt més fàcil que fer-ho en la del sí", asseguren. Malgrat això, es mostren convençuts que, en contra del que es pugui pensar per la proliferació de plataformes en contra de l’Estatut, "hi ha un ampli sector de la societat civil catalana que està al costat dels que defensen el sí".

Els impulsors de la plataforma “Estatut, jo sí” són conscients que la llarga i polèmica elaboració del text estatutari i la crisi política que ha suposat poden ser factors que contribueixin a l’abstenció o al no. El seu objectiu és lluitar contra aquest estat d’ànim que aprecien en la societat catalana: "No ens podem quedar aturats. Aquest país no es mereix quedar parat perquè hi ha en joc el seu futur i el seu progrés", diuen.

CiU, PSC i ICV han estat informats de la campanya, a la qual han donat suport. Fonts de la plataforma asseguren que es tracta únicament d’un suport moral i insisteixen que no estan vinculats a cap partit. "També hem informat de la nostra iniciativa partits que defensen el no", expliquen.

Com a conseqüència d’aquesta proclamada independència, la plataforma assegura no disposar de gaires mitjans econòmics. Això obligarà a oblidar- se de grans desplegaments publicitaris i a centrar-se en la celebració de nombrosos actes informatius d’àmbit local.

Setmanes enrere, CiU va plantejar al PSC la possibilitat de realitzar un gran míting conjunt a favor de l’Estatut amb la participació, entre altres, d’Artur Mas, Pasqual Maragall i fins i tot José Luis Rodríguez Zapatero. Els socialistes, en principi, van rebutjar la idea, encara que els últims dies han matisat la seva oposició com a conseqüència de la seva por a una baixa participació en el referèndum. Inicialment, el PSC va deixar oberta la possibilitat de donar suport conjuntament a un acte desvinculat de qualsevol partit i en què no intervinguessin polítics.

Les característiques de l’associació “Estatut, jo sí” s’ajusten al model plantejat pel PSC. Per això no és descartable que, segons com evolucioni la campanya del referèndum, aquesta plataforma independent sigui convidada pels partits que recolzen l’Estatut a organitzar un acte de masses. Que en aquest mateix acte hi intervinguin els líders polítics o persones no alineades dependrà en bona part de les previsions que reflecteixin els sondejos.

El Periódico de Catalunya 17-5-06

[@more@]

Tweet

Curiós article de Josep Maria Espinàs a El Periódico d’avui:

De tant en tant llegeixo als diaris alguna informació estadística sobre les causes de mort entre els humans. Es precisen quin tant per cent hi ha de víctimes degudes als diversos tipus de càncer, als problemes cardíacs, als accidents vasculars, a les malalties infeccioses, a les moltes alteracions que es poden produir en el funcionament del cos humà.

Però sovint no apareixen en aquests quadres estadístics les causes de mort que en podríem dir "accidentals". Potser perquè la informació és estrictament mèdica i únicament té en compte les malalties. Potser perquè les altres causes de mort constitueixen una petita minoria enmig del panorama global.

Ens diuen, per exemple, quants morts hi ha hagut durant un cap de setmana, o durant un any, a causa dels accidents de circulació. Ens diuen que són molts, i és veritat, però ¿quina és la proporció que hi ha entre aquestes víctimes i les que ho són per culpa d’una malaltia hepàtica o bé respiratòria?

I, encara, els morts en accident de circulació constitueixen un grup fàcilment identificable, però hi ha altres accidents d’una gran diversitat, que considerats un per un no són estadísticament rellevants però que en conjunt potser s’han de tenir en compte. Hi ha qui mor durant una excursió, o practicant un esport d’aventura o qualsevol activitat en la qual falla la prudència o un mecanisme de seguretat. Sense que hagi patit cap malaltia. Hi ha qui mor atropellat, assaltat per un gos, ofegat en una piscina. Per cremades, per una relliscada en sortir de la banyera o per qualsevol altre accident domèstic. O a la feina.

La llista seria llarguíssima, i incompleta. L’únic que voldria és saber alguna cosa més que les probabilitats que tinc –que tenim tots– de morir d’una determinada malaltia. Seria interessant saber quin percentatge de gent mor sense estar malalta. I divulgar aquesta dada estadística, per tranquil·litzar-nos o per espantar-nos una mica més.

[@more@]

Tweet

Aquest mes de maig surt al carrer una nova revista d’informació local a Caldes d’Estrac: ELS TR3S MICOS. D’aparició mensual i distribució gratuïta, amb un disseny de qualitat a tot color i amb un equip de redactors, periodistes professionals, al darrera, la revista procurarà fer arribar a tots els ciutadans informació puntual i d’abast, verídica, digne i contrastada d’allò que succeeix, tal i com descriu la mateixa presentació d’ELS TR3S MICOS.

L’editorial del primer número d’ELS TR3S MICOS especifica que no és una publicació amb vocació sensacionalista ni que tampoc neix amb voluntat de generar polèmiques innecessàries. Al contrari. És declara independent, plural, democràtica i respectuosa amb els drets de les persones i de les institucions, així com defensora i promotora activa del dret d’informació i de la llibertat d’opinió.

ELS TR3S MICOS es sustenta de les aportacions dels seus anunciants i, per tant, no està sotmesa a cap orientació, influència, subvenció, simpatia o color polític. La seva línia ideològica serà únicament l’ expressada als editorials. Les opinions dels col·laboradors no seran necessàriament compartides per l’editor i la responsabilitat sobre els seus continguts serà dels qui ho signin.

La veritat és que es tracta d’una molt bona noticia per Caldes el fet de veure néixer una nova publicació, basada en la informació, la independència i la pluralitat. El temps dirà si aquesta descripció que es fa la mateixa revista s’adequa a la realitat, però l’inici ja marca un bon camí.

Personalment també he de dir que se’m va demanar la col·laboració regular a la revista, i ho agraeixo, amb un article dins l’apartat El balcó de l’Estrac. Així ho vaig acceptar. Podeu llegir l’article, i comentar-lo, directament clicant sobre http://escomar.bloc.cat/post/4806/70770

I precisament un fet característic i diferenciador d’aquesta publicació és que tindrà la seva edició electrònica, a través de la qual també es podran fer comentaris a totes aquelles notícies i articles de cada número de la revista. El web és http://escomar.bloc.cat

I, finalment, només desitjar que ELS TR3S MICOS aportin a Caldes un enriquiment de diàleg, debat, informació, pluralitat i opinió i sempre des del respecte mutu. Felicitats TR3S MICOS i per molts anys!

[@more@]

Tweet

Ángel Sánchez fa el retrat de l’advocat Rodríguez Menéndez, detingut ahir, a El Periódico de Catalunya d’avui:

Gairebé fa un any que l’advocat José Emilio Rodríguez Menéndez (Madrid, 16-10-1948) va fugir de la justícia que en va ordenar la recerca i captura. El juliol del 2005, va ser detingut a l’Argentina, però una jutge el va deixar en llibertat, sense poder sortir del país, fins que se n’aprovés l’extradició a Espanya. Però qui va ser en un altre temps defensor de la dolça Neus, del segurata lladre Dioni i de dos policies del desaparegut i torturat Nani, entre altres clients, va escapar-se de l’Argentina. Des que es va instal.lar com a protagonista principal en la delinqüència, ha viscut amb la policia i fins i tot perseguit per la mort. El 1999, la seva ofesa esposa de llavors (Laura Fernández, de 27 anys) va contractar un sicari perquè el matés. Es va salvar per poc, i el frustrat assassí es va quedar sense cobrar els "50 milions, un Cartier i un clau" que ella li havia ofert.

Si el 1997 l’execrable lletrat tenia obertes, només a Madrid, 14 causes, va ser el 2002 quan va patir condemna de dos anys per divulgar un vídeo sexual del periodista Pedro J. Ramírez. El 2005, també va patir condemna (sis anys) per defraudar a Hisenda. Ja se sap el que li va passar a Al Capone.

[@more@]

Tweet

El President Maragall ha cessat als consellers d’Esquerra Republicana i personalment només veig una escenari possible i coherent després de les eleccions anticipades: un govern de gran coalició CiU-PSC i sense Pasqual Maragall de candidat dels socialistes. Esquerra ha demostrat que no està preparada per governar i s’ha creat enemics entre els socialistes i CiU. El Partit Popular també s’ha creat, des de fa temps, enemics arreu i, per tant, l’única opció responsable i adient per Catalunya és l’entesa entre convergents i socialistes i, si es vol, també amb ICV.

Pasqual Maragall ha desenvolupat el seu projecte amb molts entrebancs i, a sobre, no el podrà finalitzar de manera satisfactòria. La valoració global del govern tripartit no és positiva, malgrat cal reconèixer que en 2 anys s’ha avançat molt en diversos àmbits i s’han tirat endavant polítiques que no s’havien fet durant els 23 anys de CiU. L’error? tot ha estat eclipsat per l’Estatut i les sortides de to d’ERC.

Per altra banda, Maragall ja ha perdut la confiança de molts ciutadans, i fins i tot crec que de part del seu partit, i per aquest motiu cal rellevar-lo. Com a simpatitzant i votant socialista incondicional, avui em sento trist i decepcionat, però miro cap el futur amb esperança i de forma positiva, esperant que aviat vindran més bons temps i, precisament, el temps serà qui posarà a cadascú al seu lloc. Els que saben governar al govern i els que no saben governar a l’oposició.

[@more@]

Tweet

Després de la retirada de la graella d’Antena 3 de dues de les meves sèries preferides, "Sin Rastro" i "Numbers", ara he descobert una nova bona sèrie.

‘Gènesis, en la mente del asesino”, és la nova aposta de ficció del canal Cuatro. La cadena de Sogecable va estrenar aquesta sèrie el dimecres 3 de maig, a les 22:00 hores. La ficció narra el treball de membres d’una brigada especial de la policia encarregada de combatre crims sàdics i inexplicables.

Es tracta d’un nou estil de sèrie de policies que arriba a les pantalles de la televisió espanyola. Produïda per "Anada i Volta" i dirigida per Ignacio Mercero, Juan González i Javier Cinquenes, la nova sèrie té com a protagonistes a Verónica Sánchez, Pep Muné, Quim Gutiérrez, Álvaro Vagueán, María Alamúdever i Sonia Almarcha.

Els integrants d’aquesta secció especial de la policia haurà d’investigar i resoldre un tipus de crims sense sentit i sense mòbil aparent que difícilment es poden resoldre mitjançant la utilització de mètodes d’investigació tradicionals. La brigada aborda d’una nova manera la investigació dels casos, incidint sobretot en la psicologia i l’antropologia criminal. Per a això, es veuran obligats a arribar fins a la gènesi del mal i furgar en la ment de l’assassí per a assolir atrapar-lo.

L’assassí que generalment està darrere dels horribles crims que ha d’investigar la brigada especial té una motivació perversa. La seva manera d’actuació és molt diferent a la de qualsevol altre criminal, ja que empra mètodes sofisticats i molt poc habituals. Per aquesta raó, l’enfocament psicològic del seu treball és de vital importància. En alguns casos, l’assassí arriba fins i tot a reptar als membres de la policia establint un espècie de joc macabre del ratolí i el gat. En uns altres, l’antropologia juga un paper fonamental perquè l’assassí estableix un pla d’actuació relacionat, d’una forma o altra, amb fets històrics.

Si voleu veure, i us ho recomano, la sèrie, ho podeu fer tots els dimecres a les 22 hores a Cuatro. Més informació a http://www.cuatro.com/genesisenlamentedelasesino

[@more@]

Tweet

L’estudiant Raül Giró Salvatierra, de Sant Celoni, ha escrit aquesta carta per a l’apartat Cartes dels Lectors d’El Periódico d’avui, fent referència a un obert i etern debat que precisament jo he patit no fa gaire temps i també a la mateixa Universitat Pompeu Fabra que, malgrat la qualitat i el prestigi d’aquesta Universitat, és una de les que complica més la vida dels estudiants a l’hora de combinar estudis i feina:

Sóc un estudiant de Comunicació Audiovisual a la UPF i vull manifestar la meva indignació per les males combinacions d’horaris. No és només el fet que tinguis assignatures a la tarda, al matí o la jornada completa, el que és realment molest és que cada trimestre l’horari canviï. Encara que estudiem, ¿per què no podem alternar-ho amb una feina? Sembla que a vegades la universitat s’estructuri així expressament per evitar que l’alumne dediqui el temps a alguna cosa més que no siguin les seves assignatures. I, per rematar-ho, només ens faltava Bolonya. A aquest ritme cada facultat haurà de disposar de lliteres, o, per què no, podem venir també en horari nocturn obligatori ¡o els diumenges! (val més que no ho digui gaire fort). I no cal parlar sobre les surrealistes combinacions de transport que hem de fer a vegades els que no som de Barcelona, perquè això ja seria per a un llibre al director.

[@more@]

Tweet

El 9 de maig de 1950, Robert Schuman va presentar la seva proposta per a la creació d’una Europa organitzada, requisit indispensable per al manteniment d’unes relacions pacífiques.

Aquesta proposta, coneguda com a "Declaració Schuman", es considera el l’inici de la creació del que actualment és la Unió Europea.

El 9 de maig s’ha convertit en el símbol europeu (Dia d’Europa) que, juntament amb la bandera, l’himne, el lema i la moneda única (l’euro) identifiquen l’entitat política de la Unió Europea.

Avui, doncs, Dia d’Europa, se celebren activitats i festes a molts municipis que acosten als seus ciutadans a la Unió.

Però, malauradament, la poca atenció dels mitjans de comunicació, la situació política actual de la Unió i el poc entusiasme, coneixement i informació del tema que en tenen els ciutadans i al ser un dia no festiu, a més a més de no celebrar-se arreu, molts europeus ni saben la importància d’un dia com avui, 9 de maig, que significà, el 1950, l’inici dels actuals i futurs Estats Units d’Europa.

[@more@]

Tweet

Brillant article d’Enric Sopena, director d’Elplural.com, a El Periódico d’avui:

El secret del creixement espectacular d’ERC tant el novembre del 2003 (eleccions catalanes) com el 14-M de 2004 té un nom que no és cap altre que José María Aznar. Esquerra no hauria pogut somiar mai amb un director de campanya tan eficaç. ¿Es disposa ara el partit independentista a tornar aquell favor al PP?

Sabem la resposta. No, és clar. Nosaltres estem als antípodes del PP. Ells votaran no en el referèndum per raons que són exactament contràries a les nostres. Barrejar-nos amb la dreta espanyolista és demagògia.

No obstant, les coses no són tan simples. I és que hi ha una qüestió prèvia important. El no d’ERC qui prodest? És a dir, ¿a qui beneficia? Evidentment, al principal enemic de l’Estatut i de la majoria de ciutadans de Catalunya. Mariano Rajoy està a punt de rebre un regal fins fa ben poc inesperat. L’opció d’Esquerra enforteix el PP i debilita el PSOE en el conjunt d’Espanya. ¡Quin Estatut, el defensat per José Luis Rodríguez Zapatero, incapaç d’obtenir el consens del PP i tampoc el d’ERC!, repetiran fins a l’extenuació dialèctica les tribunes reaccionàries.

A Catalunya el no desestabilitza el tripartit i l’invalida com a fórmula de futur. I el que és pitjor per a Esquerra: s’autodestrueix com a partit de Govern (tant a Catalunya com a Madrid) i es consagra com un col.lectiu d’immadurs irats. El no que preconitzen alguns dirigents d’ERC –desautoritzats al cap i a la fi per les seves bases– se l’haurien d’aplicar ells mateixos dimitint. Però no ho faran. Quo vadis, Esquerra.

[@more@]

Tweet

Nacho Para parla avui a El Periódico sobre el nou programa de TVE “Odiosas”. Aquest espai és una mala còpia de Caiga Quien Caiga, però només format per noies. Veient el primer programa i les primeres audiències, ja es preveu com un nou fracàs de la televisió “Pública” espanyola, una TV que en els últims temps no viu els seus millors moments ni com a televisió de qualitat ni per bons resultats d’audiència. Com a mínim La 2 de TVE compleix el primer requisit, el qual també hauria de complir La Primera com a televisió pública que és:

Per què el llibre més llegit és la Bíblia i el programa més vist no és Pueblo de Dios?", preguntava una de les noies d’Odiosas, el nou magazín de TVE-1. ¿I per què un programa conduït per noies tan guais, amb un format tan àgil i actual, té números per morir abrasat a la graella de l’audiència?, deuen preguntar-se als passadissos de TVE. Hi ha una resposta per a les dues preguntes: el que no funciona, no funciona.

Ruixar amb l’encant d’Els àngels de Charly l’atreviment de Caiga quien caiga potser tindria sentit ajuntant Eva Hache, Patricia Conde i Yolanda Ramos, però no amb un càsting de belleses desnaturalitzades, prestes a recitar un guió monòton i insípid. És com si l’únic objectiu no fos cap altre que cobrir la quota de noies Farala de la tele pública per aprofitar el rebuf de Mujeres desesperadas, a anys llum en qualitat. Però a la caixa tonta no hi ha un terme mitjà. O ofereixes qualitat, o ofereixes vísceres, o ofereixes caspa.

Odiosas, com tants programes, es queda al mig, i per això és mediocre. Però té encerts estratègics destacables. La decisió d’escollir sis models de noia amb les quals pugui connectar un ampli ventall de mascles, del metrosexual al mascle, es veu realçada per la selecció d’homes entrevistats, capaços també d’interessar a femelles diverses: Ian Gibson, Ricky Martin, Fernando Tejero, Antonio Gala, Alfredo Urdaci, José Saramago i Willy Toledo van sortir el primer dia.

Només per veure reunits sota un mateix logo espècimens tan dispars mereixeria un esforç perquè l’espai no sigui devorat per les flames del share. Però ja fa pudor de cremat. Per implicar els intel.lectuals en el món dels pagerols, en un mal plagi de Caiga quien caiga, es necessita molt talent. I això és el que falta: "Aquí no hi ha talent ni coratge per fer una bona tele pública", li va dir el brillant hispanista Ian Gibson a una pètria reportera, més tediosa que odiosa.

[@more@]

Tweet