EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

Article de Josep Pernau a El Peródico:

Dins d’una gran urbs coexisteixen diverses ciutats i així, si hi ha un Madrid que repudia Rubianes, hi ha un altre Madrid que s’hi solidaritza i que li brinda un local perquè representi el seu muntatge Lorca eran todos, que uns no han volgut veure i que, per la seva culpa, altres no han pogut presenciar. Vázquez Montalbán va recollir en un llibre l’existència de diverses ciutats en els límits d’una de sola, al qual va posar l’eloqüent títol de Las Barcelonas. Cada una amb la seva imatge i unes idees inconfusibles. Juntes conformen la gran urbs.

S’han complert 25 anys de l’arribada a Madrid del Guernica. La fama de Picasso i la celebritat del quadro poden haver dissimulat el rebuig d’alguns cap a l’artista i la seva obra, però, si ha ocorregut aquest fenomen, no ha estat fruit d’una evolució, sinó perquè l’autor de la denúncia de la barbàrie feta art és mort. Formen part del Madrid, l’Espanya i el món de la intolerància. Rubianes havia d’evocar a l’escenari la tragèdia de García Lorca. El poeta té presumptes admiradors que diuen que aprecien la seva figura. Perquè és mort. En el seu moment, els primers haurien estat al costat dels que van llançar les bombes i dels que els ho van permetre, i, en el segon cas, es disfressen de tolerants els que el 1936 haurien pres partit amb els que empunyaven les armes contra el poeta.

No ha estat Madrid en abstracte el que ha silenciat Rubianes. Ha estat el Madrid repressiu i intolerant. Totes les generalitzacions són perverses. Hi ha un Madrid transigent i obert amb el qual és fàcil l’entesa. S’ha de desconfiar de les persones que no volen parlar de certs temes perquè ja queden molt llunyans. De García Lorca i del Guernica, per exemple.

[@more@]

Tweet

Avui us recomano l’editorial d’El Periódico de Catalunya:

L’estabilitat és fonamental en un àmbit com el de l’educació, on les decisions polítiques i administratives donen resultats a mitjà i a llarg termini. Així estan pensats els cicles educatius, que transcorren paral.lels a les principals etapes de la pubertat i adolescència.

Però l’assoliment de l’estabilitat en els programes docents no és l’únic objectiu. Garantir la pau escolar o contribuir a conciliar la vida laboral amb la familiar també ha de ser possible amb tot aquest conjunt de reformes que pretenen assolir un ensenyament de més qualitat. No podem passar per alt que en aquest curs 20.000 alumnes encara estudiaran en aules prefabricades, una manca de previsió inacceptable en un país avançat com el nostre. Igualment, el ritme de creixement de l’oferta de places públiques de guarderies és exasperantment lent. Tampoc es pot obviar el caos amb què algunes escoles han aplicat la sisena hora lectiva diària, o que aquesta mesura encara no s’ha implantat en les poblacions de menys de 10.000 habitants.

Polítics i educadors han de ser conscients que, com va passar fa una dècada amb la sanitat, la consolidació d’un bon sistema farà augmentar l’exigència de la societat respecte a l’escola. Una institució que en els últims anys ha estat sobrecarregada de tasques que possiblement no li pertoquen, però que ha de recuperar els seus compromisos bàsics. Si fa uns anys el repte principal era la universalització de l’ensenyament i la seva adaptació als nens i nenes amb necessitats especials, avui creix la preocupació pel rendiment. Un debat plenament vigent a Europa que Catalunya no pot eludir.

[@more@]

Tweet

Diumenge 10 de setembre. Es va notar que l’endemà era dia festiu, i molt. Del matí del diumenge cal destacar les 500 puntaries que exhibien els seus treballs al Parc Joan Maragall i la presentació del nou llibre de la ja coneguda col·lecció de monografies locals Caldae Aquae (enguany, “Aigua termal i aigua de mar a Caldes d’Estrac, de Maria Victòria Humbert.).

Espectacular fou l’acte del Brindis de Festa Major d’aquest any. Els Veïns del carrer Església i Arrels Cultura ens van preparar, amb una gran feina, un carrer acollidor i adornat amb material de la pagesia i de la producció de vi. La Colla de Geganters també hi vam col·laborar fent ballar El Nano al so de les nostres gralles i timbals des del costat de Can Russinyol fins a Can Milans.

Els parlaments de la Núria Serra, d’Arrels Cultura, i d’en Josep Maria Freixas, alcalde de Caldes, van precedir el brindis conjunt de la multitud que ens vam reunir al carrer de l’Església.

A les 10 de la nit, el Correfoc no ens va deixar de sorprendre un any més. Els Diables d’Estrac, acompanyats d’altres colles, ens van fer gaudir d’un espectacle de foc, música, llum i emoció, demostrant així que es tracta d’un dels millors Correfocs del país. Després dels focs artificials a la Plaça de la Vila, la ruixada des del terrat de l’Ajuntament van acabar d’arrodonir un visiblement multitudinari Correfoc, amb molta més gent que l’any passat.

Per altra banda, la magnífica Orquestra Girasol va estar donant marxa a l’Esplanada de Can Muntanyà des de les 12 fins a les 5 de la matinada davant d’una pista plena de gom a gom des del principi fins al final. El Bar dels Geganters no va parar de funcionar a un ritme impressionant i diuen que les existències van desaparèixer quasi totalment al final del ball ! Tot un èxit del diumenge de Festa Major, afavorit, com deia, pel fet que l’endemà era festiu.

Dilluns 11 de setembre. Avui és la Diada de Catalunya. Com sempre, ciutadans, entitats, partits polítics i Ajuntament han ofert les seves flors en memòria de Lluís Companys. Després del discurs introductori i de benvinguda del regidor Ricardo Pérez, les entitats i els partits han anat desfilant i deixant els seus rams de flors. Als partits polítics ja habituals (PSC, CiU, ERC), s’ha afegit enguany el Partit Popular de Caldes, encapçalat per la cap de llista Marta López Paytubí. Després del discurs de l’alcalde, i com a anècdota, remarcaré que el CD en el qual hi havia l’himne d’Els Segadors no ha funcionat, i hem hagut de cantar tots plegats sense el so del CD com a referència (no ha sortit tan malament).

Com sempre, doncs, l’11 de setembre marca el punt i final de la nostra Festa Major, una festa que pot ser millorable en quant a contingut i, sobretot, en quant a organització, però que cal valorar-ne l’esforç i dedicació de molta i molta gent implicada, ja sigui des d’una entitat o associació com de forma totalment individual. Felicitats a tots.

Aquesta tarda tanquem la Festa amb un Concert de Música Catalana a l’Esplanada Can Muntanyà (19 hores) i amb les Havaneres al Parc Joan Maragall (22 hores).

Visca la nostra Festa Major ! L’any que ve, torne-m’hi !

[@more@]

Tweet

Dissabte 9 de setembre. A les 11 del matí l’escumada i xeringada va reunir, un any més, a grans i petits a la Plaça de la Vila. És un dels actes més ràpids i intensos ja que, en pocs minuts, comença i acaba sense que te n’adonis. Fa goig participar-hi, però també fer d’observador. És un espectacle.

Diferent és la Trobada de Gegants, enguany molt especial per la celebració dels 25 anys de Gegants a Caldes. Des de les 6 de la tarda els gegants de trenta poblacions catalanes es van passejar per la Riera, Carreró, Camí Ral, Sant Josep, Sant Pere, Riera altre cop i fins a la Plaça de les Barques. Durant més de dues hores Caldes va ser el Poble Geganter per excel·lència.

Com a geganter que sóc, destaco la recuperació que vam dur a terme els Grallers de la cançó El Nano de Caldes (lletra del caldenc Jaume Baulenas), estrenada l’any 1994. Particularment també vull remarcar l’emoció que em produeix la gran quantitat de gent que contempla com passen els gegants per davant seu i aplaudeixen sense parar. S’agraeix perquè nosaltres, que visitem molts pobles amb els nostres gegants, observem ambients molt diferents als de Caldes, és a dir, sense públic o sense aplaudiments… (sempre hi ha excepcions, és clar!).

Emoció vaig sentir també quan els grallers vam tocar sota el túnel de la via del tren, ressonant les gralles i els timbals amb un so més fort de l’habitual. I aquest any, la sorpresa amb focs artificials que ens tenien preparats els Diables d’Estrac van arrodonir una Trobada impecable.

Després de la festa, els 800 geganters ens vam traslladar a l’Esplanada Can Muntanyà, on ens esperava un sopar a base de pa amb tomàquet, pernil, formatge, vi, aigua, gelat, galetes, cava…

A les 10 de la nit, a la mateix Esplanada Can Muntanyà, l’Orquestra Internacional Montgrins va oferir un concert de repertori divers, un conert que ja no pot faltar en una Festa Major de Caldes. La mateixa orquestra va oferir el ball popular d’ahir a la nit, molt més multitudinari que el del divendres.

La cara negativa: un altre cop el tema de la megafonia. Ni a la Xeringada ni a la Trobada de Gegants la megafonia estava a l’alçada de l’acte. No pot ser que una veu a través d’una megafonia d’una gran festa quedi tapada pels crits i aplaudiments de la gent. Ja fa anys que passa el mateix i això desllueix, en part, els actes.

La cara positiva: la sorpresa, pels geganters, dels Diables d’Estrac amb els focs artificials a la Plaça de les Barques, amb els quals vaig poder comprovar que la gent va quedar bocabadada perquè no s’ho esperava. També hem de parlar de l’associació de la Petanca de Caldes, ja que van guanyar el Torneig Internacional de Petanca que, enguany, es feia a Caldes juntament amb Castelfranco di Sopra (Itàlia) i Saint Saturnin les Apt (França). Moltes felicitats, però llàstima que el Torneig se celebrés a la mateixa hora que la Trobada de Gegants (a veure si ho canviem per a un altre any).

[@more@]

Tweet

Ahir, 8 de setembre, era festiu a Caldes d’Estrac. Celebrem el Dia de la Mare de Déu del Remei, patrona del nostre poble. Personalment vaig poder "tastar" una estona l’ambient que es vivia a l’Esplanada Can Muntanyà cap a les set de la tarda. Com sempre, multitud de nens i nenes, pares i mares perseguint-los amunt i avall i d’inflable a inflable. I és que ahir es va muntar el tradicional Parc d’Atraccions Inflables.

A les dotze de la nit va començar el primer dels tres balls populars amb l’orquestra Privada. Molt bon ambient, festa i força ball (encara em fan mal els peus…). El ball es va acabar ¿a les 4 de la matinada?. Jo havia marxat abans.

La cara negativa : Ahir es va representar l’obra de teatre “En Narcís s’ha tornat boig”, a càrrec de l’Agrupació de Pensionistes i Tercera Edat. Sobretot cal remarcar l’esforç de la gent que fa possible que es representin aquestes obres, i d’altres, a Caldes. També cal defensar la repetició d’aquesta obra, perquè es diu que ho ha demanat el públic. Ara bé, aprofitant el més o menys potencial d’artistes teatrals locals, ¿no hagués estat positiu representar una obra nova, reconeixent l’esforç que comporta aquest fet, però tenint en compte també que es tracta de la Festa MAJOR de Caldes? A més a més, una Festa Major que es caracteritza pels seus actes a l’aire lliure, no es podria haver realitzat l’esmentada obra a l’Esplanada Can Muntanyà, tal i com s’ha dut a terme en alguna festa major anterior? La Sala Cultural no és el lloc adequat per fer un acte d’una festa en la qual hi participen centenars i centenars de persones (recordo que a la Sala només hi poden entrar 180). De totes maneres, felicitats a l’Agrupació per aquesta obra, les passades i les futures, esperant que en siguin moltes !

Per altra banda, algú va convocar un acte alternatiu de Festa Major. Amb un cartell de disseny poc atractiu es convocava el següent acte: Primera Regata de Festa Major de Caldes el dia 8 a les 7 de la tarda a la Bassa del Bassiot, al costat de l’Hotel Colón. Fins aquí, cap problema, ja que es tracta d’una manera més de reivindicar la millora del penós i vergonyós aspecte d’aquesta enorme bassa plena de brossa i aigua pudorosa que hem d’aguantar tots els caldencs i visitants. Ara bé, el vergonyós d’aquest “cartell informatiu” és el fet d’afegir un fals organitzador de l’acte, és a dir, l’Ajuntament de Caldes d’Estrac. O sigui, algú ha utilitzat el nom d’una altra persona (en aquest cas entitat pública) per convocar un acte que no ha organitzat l’esmentada persona i/o entitat. Ho trobeu ètic, lògic i legal ? La convocatòria de l’acte en si, no és denunciable (llibertat d’expressió), però el fet que surti el nom de l’Ajuntament de Caldes com a organitzador, si que ho és de denunciable. “Denunciable” com a crítica, no com a presentació de denúncia davant la justícia.

La cara positiva: Sobretot el bon temps que està fent aquests dies de Festa Major i la previsió pels tres dies forts que tenim per endavant. Ah! i us heu fixat que, per fi, s’han col·locat banderoles a més carrers de Caldes i no només a la Riera i al Camí Ral? Ara et trobes banderoles fins i tot sota terra ! Val més tard que mai, però ja era hora de tenir en compte que tot el poble està de Festa i que no només cal adornar aquells indrets on es desenvolupen actes. A més, cal aprofitar que vivim en un poble petit i és fàcil arribar a tots els racons.

I, sobretot, la cara positiva és la gran participació de la gent en cadascun dels actes que s’han fet fins ara. I atenció, perquè avui dissabte i demà diumenge s’espera que siguem més gaudint de la nostra Festa! (avui ja ho hem pogut comprovar amb la Xeringada i l’Escumada, la qual comentaré en un proper article).

[@more@]

Tweet

Avui, us recomano llegir l’editorial del diari EL PAÍS:

Las migraciones se mueven por causa de las diferencias extremas de riqueza entre los países, y la brecha entre los ricos y los más pobres ha aumentado hasta el delirio en las últimas décadas. Según el informe El estado de la población mundial que acaba de publicar la ONU, en los últimos 50 años se han duplicado los movimientos migratorios, que afectan a 191 millones de personas. Para confirmar la tesis de las diferencias trágicas de bienestar, resulta que tres de cada cuatro inmigrantes están viviendo en sólo 28 países de destino; y el décimo país con mayor número de extranjeros es España, cuya opinión pública sufre el debate constante entre el Gobierno y el PP sobre la presunta existencia del efecto llamada y las dificultades para articular políticas razonables de control de la inmigración.

El informe de la ONU describe y recopila, pero ni aclara ni sorprende. Resulta llamativo el peso creciente de las mujeres en los movimientos migratorios -son ya más de 95 millones-, y produce consternación el tráfico sexual persistente, que afecta cada año a unas 800.000 mujeres. Pero, como motivo principal de reflexión, resalta el hecho de que existen en el mundo entre 30 y 40 millones de emigrantes en situación irregular, es decir, que malviven sin derechos en los países de destino. Ante esta evidencia y ante la seguridad de que la gran marcha de desfavorecidos seguirá presionando sobre las fronteras del Primer Mundo, las cuestiones inmediatas, como ha demostrado el ejemplo de España, consisten en decidir qué políticas de regulación se aplicarán en cada país o zona económica, y en determinar si los inmigrantes deben acceder a los derechos mínimos, el sanitario por ejemplo, o permanecer en la miseria de los sin patria.

Hoy no existe otro tratamiento que el reconocimiento periódico de los extranjeros que trabajen y aporten riqueza a la sociedad en la que viven, con papeles o sin ellos. Un informe de Caixa Catalunya calculaba recientemente que la inmigración ha aportado seis décimas anuales al crecimiento del PIB per cápita español entre 1995 y 2005. El control racional de la inmigración sólo puede conseguirse a medio plazo con planes continuados y sustanciales de inversión en las zonas con mayor emigración, la coordinación de políticas de inmigración en todos los países de la UE y la presión sobre los países de origen para que eviten las huidas de su población. Desgraciadamente, ninguna de las tres iniciativas está en marcha.

[@more@]

Tweet

Segons informa literalment Elplural.com: "El PSOE va a por todas en la disputa por la alcaldía de Madrid", declararon a este periódico fuentes socialistas. La hasta ahora candidata a disputarle el puesto a Gallardón, Trinidad Jiménez, será nombrada en el próximo Consejo de Ministros Secretaria de Estado para Iberoamérica, cuya creación ha anunciado esta misma mañana el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero.

Després de la retirada de Trinidad Jiménez, qui serà ara el candidat o candidata a l’alcaldia de Madrid i que pugui plantar cara a Alberto Ruiz Gallardón ?

[@more@]

Tweet

Ho reconec. El diumenge passat vaig escoltar, a través de la Cadena SER, tot el partit de la final del Mundial de Bàsquet que va enfrontar Espanya i Grècia. No m’agrada l’esport en general, i qui em coneix ho sap prou bé, però sempre que hi ha esdeveniments importants m’acostumo a transformar en un aficionat més. A més a més, en aquest cas, Espanya va guanyar i em vaig endur una alegria d’un esport que no m’interessa. Però, és clar, també se’m va encomanar l’emoció general i van guanyar els "de casa".

La veritat és que això em va passar, també, amb la final de la Champions League amb el FC Barcelona, em va passar quan el tenista Rafael Nadal va jugar, i guanyar, ara no sé quina final de quin torneig (demostració del meu nul interès per l’esport), em va passar quan la selecció espanyola de Futbol estava jugant el Mundial…

Més que deixar-me guiar per l’eufòria general que es viu, i com argument més contundent i raonable, tot plegat crec que és causa del meu interès en saber tot el que passa pel món, o intentar-ho, i estar-ne ben informat per després poder-ho explicar i/o comentar.

Deuen ser les meves inquietuds periodístiques que fan que em vulgui assabentar d’allò que fins i tot no m’agrada gens. Abans passava per alt l’apartat d’esports del diari, però ara, malgrat no m’ho llegeixo amb lupa, si que faig una ullada a les notícies esportives. Bé, també em miro la Borsa i tot…

A vegades m’he fet la pregunta ¿m’estaré tornant aficionat a l’esport? Però després, reflexionant tranquil·lament, arribo a una altra conclusió: el que busco és viure, en directe, la informació rellevant que s’està produint en aquells moments (a part d’una mica d’emoció), per a després poder-la analitzar, contrastar, comentar, explicar… És a dir, a la pregunta de l’article d’avui contesto "qüestió d’informació".

[@more@]

Tweet

El notari Juan-José López Burniol ha escrit un article, extret d’El Periódico d’ahir, en el qual defensa l’actuació del Delegat del Govern a Catalunya, Joan Rangel, en la crisi de l’Aeoroport del Prat. Per cert, López Burniol utilitza uns arguments similars als que vaig utilitzar jo mateix en un article anterior d’aquest Diari (http://marcvergesros.bloc.cat/archives/3040/20060805):

El text següent és un relat personal. Aquest estiu havia tornat a reunir tots els meus fills, després d’anys, per a un viatge familiar que ens exigia estar sens falta a Estocolm el dimarts 1 d’agost. La idea era sortir de Barcelona el divendres 28 i passar el cap de setmana a la capital sueca; però, com que un fill tenia un casament el dissabte fora de Barcelona, vam ajornar la marxa fins al dilluns 31. Això ens va salvar, perquè el dia 28 es va produir el caos a l’aeroport.

Vaig tenir notícia de la vaga salvatge el mateix matí, quan algú em va dir que l’atorgant d’una escriptura no podia venir perquè feia més d’una hora que era tancat a l’avió. Després, a casa, a l’adonar- me de la magnitud del desastre vaig sentir una triple indignació: 1. Amb els treballadors, pel menyspreu amb què tractaven els seus conciutadans al lesionar greument els seus interessos; a l’escoltar per TV les raons d’una de les vaguistes –rossa, grassoneta, despentinada i desafiadora– vaig apagar el televisor. 2. Amb Iberia, que ha permès, durant anys, que els pilots utilitzin com a ostatges els seus clients en el marc de les negociacions col.lectives. 3. Amb AENA, que no va preveure o va deixar podrir una situació que –ho vaig dir i ho mantinc– no hauria permès mai a Madrid.

Però, en aquell moment, vaig témer sobretot que irrompés un milhomes disposat a emular –i mai més ben dit– Don Camilo Alonso Vega, i ordenés desallotjar la pista a les braves. L’embolic hauria estat llavors inenarrable i, evidentment, nosaltres no hauríem sortit el dilluns. Per fortuna, Joan Rangel va conservar la calma i va aconseguir que el mal no fos pitjor. L’hi agraeixo. Diguin el que diguin ara, en seu parlamentària, els tenors i els braus furiosos. Ni cas.

[@more@]

Tweet

Ahir dissabte, a la tarda, vaig assistir al Festival esportiu, una de les novetats d’aquesta Festa Major. Fou una bona mostra d’algunes de les activitats que es fan durant l’any al mateix Poliesportiu, lloc on s’ha desenvolupat el Festival. L’acte va començar puntualment a les 19 hores i, en primer lloc, hi va haver una exhibició de la gent que fa Aikido, un art, més que un esport, d’origen japonès. Tot seguit, el grup de Patinatge demostrà el que sap fer amb un magnífic espectacle de música i ball amb cançons i escenificacions de pel·lícules com Mary Popins o Sister Act. Al final, els petits que aprenen bàsquet ens van fer una demostració entranyable i amb molta gràcia. Cal valorar positivament la feina dels organitzadors de l’acte i, sobretot, agrair a tota aquella gent que fa possible que durant l’any es practiquin aquests esports a Caldes. Esport és salut i cultura, aspectes que cada cop prenen més valor en una societat que es troba en decadència des de molts punts de vista.

La cara negativa: la megafonia del Poliesportiu fa 3 anys que no funciona correctament, els mateixos que té de vida el complex esportiu. Cada cop que s’utilitza comprovem el seu no funcionament. Avui ha quedat totalment deslluït el parlament de l’alcalde, del regidor Miquel González i dels organitzadors, ja que el públic assistent no hem pogut entendre o sentir ni una sola paraula. El so de la música tampoc era bo.

La cara positiva: hi ha hagut un gran nombre de públic demostrant el seu entusiasme per aquest nou acte de Festa Major, tot animant als participants. Han estat dues hores de demostració i entreteniment que tots hem gaudit. Així que cal prendre nota i repetir-ho l’any vinent.

Per cert, allà mateix s’estava celebrant el Campionat Infantil de Petanca. A les pistes de petanca que es troben al costat del Poliesportiu vaig poder observar que hi havia un nombre important de nens i nenes jugant a un esport que algú pot pensar que no és per nens. Doncs només feia falta veure ahir el Campionat infantil de petanca per canviar d’opinió.

[@more@]

Tweet