Ho reconec. El diumenge passat vaig escoltar, a través de la Cadena SER, tot el partit de la final del Mundial de Bàsquet que va enfrontar Espanya i Grècia. No m’agrada l’esport en general, i qui em coneix ho sap prou bé, però sempre que hi ha esdeveniments importants m’acostumo a transformar en un aficionat més. A més a més, en aquest cas, Espanya va guanyar i em vaig endur una alegria d’un esport que no m’interessa. Però, és clar, també se’m va encomanar l’emoció general i van guanyar els "de casa".
La veritat és que això em va passar, també, amb la final de la Champions League amb el FC Barcelona, em va passar quan el tenista Rafael Nadal va jugar, i guanyar, ara no sé quina final de quin torneig (demostració del meu nul interès per l’esport), em va passar quan la selecció espanyola de Futbol estava jugant el Mundial…
Més que deixar-me guiar per l’eufòria general que es viu, i com argument més contundent i raonable, tot plegat crec que és causa del meu interès en saber tot el que passa pel món, o intentar-ho, i estar-ne ben informat per després poder-ho explicar i/o comentar.
Deuen ser les meves inquietuds periodístiques que fan que em vulgui assabentar d’allò que fins i tot no m’agrada gens. Abans passava per alt l’apartat d’esports del diari, però ara, malgrat no m’ho llegeixo amb lupa, si que faig una ullada a les notícies esportives. Bé, també em miro la Borsa i tot…
A vegades m’he fet la pregunta ¿m’estaré tornant aficionat a l’esport? Però després, reflexionant tranquil·lament, arribo a una altra conclusió: el que busco és viure, en directe, la informació rellevant que s’està produint en aquells moments (a part d’una mica d’emoció), per a després poder-la analitzar, contrastar, comentar, explicar… És a dir, a la pregunta de l’article d’avui contesto "qüestió d’informació".
[@more@]
