Promeses electorals

Us transcric l’editorial d’El Periódico d’avui, el qual fa èmfasi a les tan criticades promeses electorals que només s’entenen en període de pre-campanya i que, un cop passades les eleccions, els polítics se n’obliden aviat o topen amb la seva lògica inviabilitat:

Siguin benvingudes les promeses electorals, però sempre que es plantegin de forma seriosa i es respongui del seu incompliment. No n’hi ha prou d’anunciar més pisos de protecció oficial, o que es repartiran de forma gratuïta els llibres escolars, o se subvencionarà de forma esplèndida l’increment de la natalitat. També s’ha de dir d’on s’obtindran els diners per fer-ho –¿increment d’impostos? ¿retallada d’altres partides?– i presentar un projecte de viabilitat.

El socialista Montilla promet llibres escolars gratis, i el nacionalista Mas, subvencions a les famílies, en especial a partir del tercer fill. Vegem. La primera promesa no és nova: correspon a un programa que ja tenia en marxa el Govern tripartit que el socialista vol portar més lluny, però no ho quantifica. Pel que fa a la segona promesa, no s’ha presentat cap estudi seriós de la seva viabilitat: els periodistes han arrencat a CiU una quantificació de 250 milions d’euros addicionals. Des de la Conselleria d’Economia es replica que no baixa de 900 milions addicionals.

Es dóna la circumstància, a més, que la proposta de CiU perjudica les famílies amb un o dos nens en guarderies públiques, que passarien a rebre menys diners que en l’actualitat, i afavoriria aquelles persones que porten els seus fills a guarderies privades, que cobrarien 2,5 vegades més de subvenció que en el sistema vigent. A partir del tercer fill les ajudes promeses per CiU es disparen, encara més per a qui opta per la guarderia privada. I encara que l’objectiu és "no fiar només en la immigració el creixement demogràfic" de Catalunya, és probable que l’incentiu per tenir tres o més fills arreli més entre els immigrants que entre els natius.

[@more@]

1 comentari

A propòsit de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (o RENFE)

Com bé va dir la periodista Glòria Serra al seu programa de COMRàdio, Matins.com, “hi ha coses en aquest país que sembla que no canviaran mai”. Aquesta setmana, Serra ha obert el seu repàs informatiu de les 8, que és el que escolto, parlant de RENFE i dels seus problemes. Com ha mínim, si no recordo malament, ho ha fet en tres dies diferents i parlant de problemes també diferents. Això sense tenir en compte les notícies sobre avaries i altres afers que sorgiren la setmana passada després de les fortes pluges. Altres mitjans també se n’han fet ressò i, com sempre, qui n’ha sortit perjudicat ha estat l’usuari de RENFE, grup en el qual m’hi incloc.

Llegint aquestes notícies i reaccions sembla que s’hagi parat el temps, perquè malgrat pugui semblar que sigui un fet nou, sincerament, el “problema RENFE” ve d’anys. Evidentment que ha millorat el servei, però no podem negar que encara fa vergonya alguna de les coses que passen en aquest servei públic bàsic, com per exemple: retards, inundacions i avaries quan plou (i no fa falta que plogui massa!); estacions amb una imatge depriment; comunicació RENFE-usuari pràcticament inexistent; servei poc professional a les mateixes estacions, aglomeracions exagerades (i perilloses!) en hores punta i no tan punta…

I, a sobre, aquests dies ha sortit un dirigent de RENFE dient que els problemes s’han solucionat ràpidament, amb eficiència, que quasi no hi ha hagut queixes i que per les obres de l’AVE encara hi pot haver algun problema que altre durant uns 8 mesos. I es queda tan tranquil ! . Ja poden estrenar nous trens de Rodalies, però si no es canvia la gestió (gran canvi necessita !) i si no es dur a terme una inversió eficient, i també un manteniment, seguirem amb les mateixes notícies durant anys, malgrat vulguin encegar als usuaris amb nous trens ultra moderns i reformes superficials d’estacions.

[@more@]

Comentaris tancats a A propòsit de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (o RENFE)

A propòsit dels comentaris d’APUNTDEPETAR sobre la Diada de Catalunya a Caldes

El dijous passat vam rebre una trucada al programa de Caldetes Ràdio APUNTDEPETAR. A l’equip del programa ens van fer il·lusió trobar-nos un missatge al contestar automàtic, perquè feia temps que no en rebíem cap. Us recordo que APUNTDEPETAR és un programa que portem a terme quatre persones tots els dijous de 19 a 21 hores a Caldetes Ràdio.

La trucada la vam emetre en directe, i sense talls, al principi del programa. Era una senyora de 70 anys que estiueja des de sempre a Caldes, tal i com ella es va descriure. Va explicar que no li agrada la picabaralla política entre “els dos blocs” que hi ha a Caldes i que caldria fer quelcom per no deixar “morir” el poble, cosa que segons ella està passant ara.

Però sobretot va trucar per criticar unes opinions nostres que, segons ella, van basar-se en mofar-se de la Diada Nacional de Catalunya, una “festa tan important per a nosaltres”, com la senyora va dir.

Sincerament, i repassant les opinions que vam fer sobre la Diada en el programa del dijous 14 de setembre, no hi ha cap moment en què riem de la festa en si i, encara menys, que la ridiculitzem. La Diada Nacional de Catalunya no va ser objecte, per part nostre, de mofa. Ara bé, dins del context del programa, que cal recordar que bàsicament és “musical, d’entreteniment i d’humor”, evidentment vam explicar amb to irònic l’acte de la Diada celebrat a Caldes. Però vam ironitzar sobre alguns fets de l’acte en si, no de la Festa de la Diada. Que quedi clar!

Agraïm els comentaris de la senyora, ja que això ens serveix per explicar-nos millor i mantenir un feed-back necessari i productiu amb l’audiència.

[@more@]

Comentaris tancats a A propòsit dels comentaris d’APUNTDEPETAR sobre la Diada de Catalunya a Caldes

El castellà també és la llengua de Catalunya

Pensava que no em sorprendria, perquè sempre hi ha qui ha considerat que el castellà no és una llengua del nostre país. Però he trobat extremadament desmesurades les crítiques a l’alcalde Jordi Hereu, i a l’Ajuntament de Barcelona, pel fet d’haver escollit a Elvira Lindo com a pregonera de les Festes de la Mercè d’enguany i, en conseqüència, un pregó llegit en castellà.

No vull endinsar-me en l’etern debat de les llengües, però amb una frase n’hi ha prou per deixar constància de la realitat del nostre país, agradi o no: LES LLENGÜES OFICIALS A CATALUNYA SÓN EL CATALÀ I EL CASTELLÀ.

Aprofito, doncs, per transcriure quatre línies sobre Elvira Lindo, les quals he extret del web de l’Ajuntament de Barcelona:

Diuen que a Elvira Lindo li agrada resumir la seva trajectòria professional amb un lacònic: «Elvira Lindo viu i treballa a Madrid.» De tota manera, si assumíssim aquesta versió, se’ns escaparien alguns detalls que convé tenir presents: nascuda a Cadis el 1962, una part de la seva infantesa la va viure a Tarragona. Des de la proximitat, Barcelona es convertiria, com ella mateixa explica, “en un somni d’infància”. Elvira Lindo es va traslladar a Madrid quan tot just tenia 12 anys, i una mica més crescuda, va començar els estudis de periodisme. Va trobar feina a Ràdio Nacional d’Espanya i ja no va acabar la carrera. El seu personatge més famós, Manolito Gafotas, va néixer precisament dels guions que escrivia per a la ràdio. Lindo es va acabar decidint a portar aquest trapella de Carabanchel al món dels llibres, on viu des del 1994. Des d’aleshores, Manolito s’ha convertit en una celebritat que fins i tot ha arribat a les pantalles de cinema. La seva autora ha publicat altres llibres per al públic infantil, així com novel•les per a adults com El otro barrio o Algo más inesperado que la muerte. També ha treballat en el món del cinema, fent d’actriu i escrivint guions per a produccions com El cielo abierto o Plenilunio, aquesta última basada en la novel•la del seu marit, Antonio Muñoz Molina.

Elvira Lindo va guanyar el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil per Los trapos sucios de Manolito Gafotas i el 2005 va obtenir el XIX Premio Biblioteca Breve per Una palabra tuya. Tot i la seva relació d’amor sense fissures amb Madrid, Elvira Lindo manté amb Barcelona forts vincles d’amistat i professió: els seus editors estan aquí, i aquí s’ha escapat en alguna ocasió, per tal de passejar per aquesta ciutat que ella titlla de “bellíssima i plena de secrets”.

[@more@]

1 comentari

ABC, Jiménez y Ramírez

Us transcric l’editorial que l’ABC va publicar la setmana passada. Aquest escrit va crear polèmica augmentant les desqualificacions, de ja fa unes setmanes, entre la Cadena COPE i el mateix diari, dos dels referents periodístics del centre-dreta espanyol:

A tenor de la insistencia vitriólica y difamatoria con la que, desde la cadena episcopal, Cope, tanto Federico Jiménez como el director de «El Mundo», Pedro José Ramírez, se ocupan de los editoriales e informaciones de ABC, como ayer se pudo comprobar, habrá que deducir que atribuyen a nuestro periódico -como no podía ser de otra manera- una extraordinaria importancia en términos de audiencia, difusión e influencia. O en otras palabras: saben -y de ahí la perseverancia en el ataque falsario- que este periódico es el auténtico referente de una serie de valores que ellos están lejos de encarnar por mucho que lo pretendan. Propalan ser lo que no son ni serán nunca -algo así como el guión mediático de la derecha-, haciendo bueno el refrán español según el cual «dime de qué presumes y te diré de lo que careces».

Jiménez y Ramírez, al alimón, han planteado una doble operación de marchamo comercial y político -en ningún caso editorial- que consiste en construir sobre testimonios de delincuentes -pagados o no- y fabulaciones contradictorias con las investigaciones policiales una tesis conspirativa en torno a los atentados terroristas del 11-M. Con esta teoría inverosímil y que la investigación policial y judicial desmiente de manera rotunda, ambos -Jiménez y Ramírez- tratan de capturar la voluntad colectiva del Partido Popular, procurando así restringir su margen de maniobra opositora al Gobierno de Rodríguez Zapatero, al mismo tiempo que, desde un acendrado sensacionalismo, han creado un nuevo sector que en España no existía: el de los periódicos y radios de tonalidad amarilla. Nada podía convenir más a los intereses del socialismo zapaterista, que, como bien es sabido, camufla sus errores y sectarismos en el «ruido» que propician estos falsos divos de la vida pública española.

Sin embargo, toda esta estrategia les falla por un flanco esencial: ABC no se suma -ni se sumará- al debilitamiento de las instituciones del Estado democrático, ni perjudicará la causa del centro derecha -del Partido Popular- restringiendo su autonomía en el ejercicio de la oposición al Ejecutivo. ABC no sólo no descalificará al jefe de la oposición con insultos tales como «maricomplejines», ni acusará al alcalde popular -o de cualquier otro partido- de Madrid de erigir su trayectoria política sobre los 191 cadáveres del 11-M; tampoco motejará de «criptonacionalista» al dirigente del PP en Cataluña; ni atacará a Su Majestad el Rey ni a los Príncipes de Asturias; tampoco regalará su portada a presuntos delincuentes que atribuyen a las Fuerzas de Seguridad del Estado la comisión de «un golpe de Estado».

ABC -como lo ha venido haciendo desde su fundación- reclamará la verdad y la buscará; discrepará y lo hará salvando la dignidad de las personas; se opondrá a muchas de las decisiones del Gobierno socialista, pero sin negarle la legitimidad del ejercicio de sus funciones; mantendrá -como siempre- la defensa de la Nación española y el apoyo sin fisuras a la monarquía parlamentaria; fomentará los valores cristianos en la sociedad y apostará de forma constante y sin sectarismo por la excelencia de la cultura allá donde se encuentre. Por lo tanto, ABC nunca estará con prácticas periodísticas como las de Jiménez y Ramírez por más que desde los micrófonos de uno -cuya propiedad es episcopal- y desde las páginas del otro se urdan estrategias de amedrentamiento que, si efectivas con no pocos políticos, algunos empresarios y, lamentablemente, abundantes colegas en la profesión periodística, en ABC ni han hecho, ni hacen ni harán mella.

Este periódico, editado por Vocento, es depositario de una larga tradición de decencia de la que no vamos a abdicar. Comprendemos que esta firme disposición de autonomía editorial, defensa del Estado y de sus instituciones y promoción de los legítimos intereses del centro y la derecha democrática española irriten a medios y personas para los que ABC se ha convertido en una auténtica obsesión. Lo seguirá siendo porque, apreciando y mucho la leal competencia y el bien entendido compañerismo, cuando una y otra se desprecian, lo que procede es poner pies en pared ante unas prácticas que desfiguran hasta la caricatura el recto ejercicio del periodismo.

Tan grave impostura -que incluye por Jiménez y Ramírez la difamación a este periódico- compromete a ABC a situarse de forma explícita y denunciatoria en el terreno de la defensa del Estado democrático, de los auténticos intereses de la Nación, de la autonomía absoluta del Partido Popular en el respeto a todos sus líderes leales con el proyecto político que esta organización encarna bajo la dirección de Mariano Rajoy y de nuestra independencia editorial e informativa. Así lo decimos -por si tenían alguna duda- y así lo hacemos y lo haremos. Y que cada cual, editores incluidos, asuma sus propias responsabilidades, tanto por lo que dice como por lo que calla y, sobre todo, por lo que manipula.

[@more@]

Comentaris tancats a ABC, Jiménez y Ramírez

Envase y contenido

Editorial del diari EL PAÍS:

En la clausura de la Conferencia Política del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero reafirmó casi todas sus líneas de acción política y casi todos sus estilos o modos de gobernar. Así lo demuestra su rechazo a la impaciencia en el espinoso proceso de negociación del fin de la violencia en Euskadi, precisamente cuando se esperaba que diese una fecha para el inicio del proceso; o el reconocimiento público a la aportación de la derecha democrática a la democratización del país, acompañada de la descalificación de la extrema derecha que pretende "revisar la historia" y deslegitimar las elecciones; la llamada inequívoca al voto joven, con la promesa de un plan en toda España encaminado a construir 10.000 viviendas de alquiler para jóvenes universitarios y becarios de investigación. Rodríguez Zapatero entiende la política práctica como un medio para extender los derechos y el bienestar social, y precisamente esa concepción es la que, en opinión de los estrategas del partido, conecta al PSOE con la modernidad.

El discurso de ayer del presidente del Gobierno y secretario general del PSOE prolonga el objetivo de la conferencia de Madrid, que se ha planteado como un intento de abrir vías alternativas de participación con ayuda de las nuevas tecnologías. El debate previo de ponencias y enmiendas se ha presentado en formato digital. Y se ha lanzado un canal de televisión, que sus promotores han presentado como cauce directo de canalización de las críticas, sugerencias y opiniones de la gente hacia el partido, y de información y respuesta del partido hacia la gente.

A fines de la década de 1980, los socialistas, que llevaban un lustro en el poder, lanzaron un debate, bautizado como Programa 2000, que tenía la pretensión de comprometer a cientos de miles de personas, no necesariamente identificadas con el PSOE, en debates sobre múltiples cuestiones teóricas unidas por la pregunta que entonces se consideraba crucial: cómo hacer compatible la gestión socialdemócrata con los fines del socialismo. Aquello produjo documentos teóricos interesantes, pero su influencia en la política gubernamental fue escasa: había otras urgencias, como demostró la huelga general de 1988. Más tarde ha habido otros intentos de implicar a sectores más amplios en el debate, como la propuesta de participación de los simpatizantes en las primarias. Ninguno ha cuajado.

Ahora se trata de atraer a esos sectores, sobre todo jóvenes, mediante un debate orientado a mejorar la calidad de la democracia. Está bien, pero de los discursos e iniciativas se desprenden dos problemas: uno, que parece darse más importancia a la presentación que a los contenidos. De poco serviría interesar a los jóvenes en los instrumentos digitales de comunicación si los dirigentes no los utilizan para dar cuenta de sus políticas, incluyendo los cambios introducidos en las mismas, como ahora con la inmigración. Y dos, que la renovación de mensajes es incompatible con los excesos de autocomplacencia: la lógica satisfacción con los avances en políticas de extensión de derechos no debería hacer olvidar la continuidad de problemas que la ley no puede resolver por sí sola (violencia contra las mujeres, empleo sumergido), y la aparición de otros nuevos derivados, en parte, de errores de cálculo en las políticas aplicadas.

[@more@]

Comentaris tancats a Envase y contenido

El cost d’un pres

Editorial d’El Periódico de Catalunya d’avui:

No és un mal recurs didàctic fer saber el que costa a l’erari públic enviar i mantenir a la presó els que incompleixen les lleis penals. A Catalunya, el cost mitjà diari d’un reclús és de 60 euros, i crear la plaça que ocupa costa a la Generalitat uns 90.000 euros d’inversió. Tanta precisió econòmica es coneix quan a Catalunya tenim en marxa la construcció de vuit centres penitenciaris nous, després de no poques polèmiques amb els que seran veïns d’aquests establiments. Aquestes quantitats s’assumirien més bé si s’anunciés, com és habitual, que amb aquesta inversió es resol la qüestió de l’amuntegament en aquests centres per, com a mínim, una dècada. No és així. Ara se sap que, a més, són insuficients.

Però la xifra que falta encara és més reveladora: el saldo final entre entrades i sortides de la presó és de tres nous ingressats cada dia, 1.000 a l’any de mitjana. I no hi ha base racional per deduir que l’increment de població genera índexs més alts de delinqüència, perquè aquests es mantenen estables.

La causa principal d’aquesta reserva anticipada de places carceràries és l’enduriment del Codi Penal –iniciat pel PSOE i ampliat pel PP– quant al compliment de les penes. L’exigència que s’allargui l’estada a la presó, la restricció de permisos i del règim obert i l’ampliació de causes de reclusió (com la conducció temerària) expliquen aquest fenomen. Aturar aquesta espiral de despesa té un cost social perquè potser s’hauria d’acabar amb el fàcil recurs del ¡tots a la presó! i tornar a l’opció dels càstigs alternatius per als que realment no són un perill per a la vida dels seus semblants.

[@more@]

Comentaris tancats a El cost d’un pres

FÒRUM DE DEBAT “ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA 2006”

Des d’ara mateix, l’espai EL CAFÈ DE CALDES, el qual trobareu a l’apartat Categories d’aquest Diari, es converteix en un lloc de debat obert sobre les eleccions al Parlament de Catalunya del dia 1 de novembre de 2006. Per què el nom de “EL CAFÈ DE CALDES” ? Doncs perquè ens hem d’imaginar que ens trobem tots plegats al voltant d’una taula (virtual) d’una cafeteria (imaginària i virtual) del poble de Caldes. Hem quedat per prendre un cafè i parlar sobre les eleccions al Parlament, però amb un avantatge que només té aquest mitjà: és un punt de trobada de gent que potser d’una altra manera no seríem capaços de seure al voltant d’una taula i parlar, i és un incentiu per treure a la llum la realitat que ens envolta, basada en la pluralitat i la llibertat d’idees, opinions i reflexions, sense que això impedeixi el diàleg entre persones civilitzades. I un altre avantatge és que el nombre de participants és il·limitat i tampoc cal tenir en compte l’espai i el temps.

Recordeu, el debat és a la Categoria EL CAFÈ DE CALDES – ESPECIAL ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA 2006

Que comenci el debat !

[@more@]

Comentaris tancats a FÒRUM DE DEBAT “ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA 2006”

Novetats a la xarxa

El món d’internet cada cop ens ofereix més possibilitats d’informació i d’interconnexió personal.

A Caldes estem d’enhorabona perquè la Marta López Paytubí (Partit Popular) és la primera candidata a l’alcaldia de Caldes que estrena bloc personal (http://martalopezpaytubi.bloc.cat), a partir del qual ja ha començat a opinar i a parlar sobre temes del nostre poble. En poc temps els blocs s’han convertit en un mitjà de comunicació bàsic i ara, quan les relacions entre polítics i ciutadans semblen més allunyades que mai, ¿què és millor que un bloc com a instrument de comunicació política i d’interacció polític-ciutadà?, davant dels cada cop més impersonals butlletins de paper, campanyes electorals superficials o mítings teatrals. L’avantatge del bloc és el fet de poder opinar, parlar i reflexionar directament amb la persona que l’escriu, i això encara pren més valor quan aquesta persona és candidata a l’alcaldia d’un poble. També és una manera d’arribar al màxim nombre de gent sense tenir en compte l’espai i el temps. Espero que els altres candidats a l’alcaldia de Caldes en prenguin nota i aviat també obrin el seu bloc. Caldes d’Estrac i els seus ciutadans, el dret a la informació, el dret a la confrontació d’idees i el dret a la proximitat ciutadans-politics, en sortirien guanyant.

Una altra de les novetats que ha aparegut aquests dies a la xarxa ha estat la primera televisió per internet creada per un partit polític. Avui, el PSOE ha posat en marxa IPSOE TV, el canal de televisió que parlarà de tot el que envolta al Partit Socialista. Us recomano visitar el canal per mitjà del web del PSOE (www.psoe.es), on hi ha un enllaç directe a IPSOE TV.

[@more@]

Comentaris tancats a Novetats a la xarxa

«Cuéntame cómo pasó» torna avui a TVE 1

Una de les millors sèries espanyoles torna avui a La Primera de TVE. Història, coneixement i cultura és el que transmet aquesta ben dirigida, ben interpretada i ben ambientada producció. Així es descriu el retorn de Cúentame a El Periódico d’avui:

El 25 d’abril de 1974, militars portuguesos es van sublevar contra la dictadura que governava el seu país en un poc habitual cop d’Estat, incruent i democràtic, que es va batejar com a Revolució dels Clavells. Amb aquest fet, com a rerefons històric del primer capítol, torna aquesta nit a TVE-1 la sèrie Cuéntame cómo pasó, que en la vuitena temporada ha fitxat Juanjo Puigcorbé per al repartiment.

L’actor català donarà vida a Rafael Prieto, un publicitari d’èxit, client de la impremta que dirigeix Antonio Alcántara (Imanol Arias), que es convertirà en impulsor de l’empresa i la bonança econòmica que viurà la família aquesta temporada. També debuten en el repartiment Ana Risueño, Mapi Galán, Enrique Alcides i Israel Ejalde. En els nous capítols tornarà a la sèrie Juan Echanove, que ja havia participat en temporades anteriors.

El capítol d’aquesta nit (Lisboa era una fiesta), que narra el viatge de Toni (Pablo Rivero) a Lisboa arran de l’aixecament militar, compta amb l’actriu portuguesa Maria de Medeiros, directora de la pel.lícula Capitanes de abril, que retratava amb precisió els primers dies d’aquella rebel.lió democràtica.

Cuéntame cómo pasó, que el seu productor executiu, Miguel Ángel Bernardeau, defineix com "un reflex de la família mitjana espanyola de l’època", va tornar a ser el gran èxit de la cadena la temporada passada. Fa un any van seguir la sèrie a tot Espanya 4.912.000 espectadors, el 28% de l’audiència, 8,4 punts més que la mitjana de TVE-1 el 1995. A Catalunya la van veure el 21,4% dels espectadors (578.000), 5,9 punts més que la cadena.

TVE-1 – 22.00 hores

[@more@]

Comentaris tancats a «Cuéntame cómo pasó» torna avui a TVE 1