EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

Ja tenim un tema més per a parlar de la llibertat d’expressió. Fa uns dies que els caldencs hem rebut a casa nostra el programa de la Festa de Santa Llúcia 2007, la nostra festa major d’hivern.  El programa d’actes és més o menys el de sempre, però el format i el disseny força diferents al d’anys anteriors.  A la portada s’hi pot veure una imatge de Santa Llúcia que ocupa tota la pàgina.  Fins aquí, res fora del considerat generalment “normal”.  Ara bé, l’aspecte extraordinari es troba en el fet que a la patrona de Caldes me li han col·locat unes ulleres grogues i fosques, que recorden a unes ulleres de disfressa de carnaval (dins del programa es tornen a veure les mateixes ulleres, però soles).  Bé, de seguida que vaig veure aquesta portada, sense sentir personalment cap sensació ni de rebuig, ni d’alegria, ni d’escàndol, ni de tristesa, sabia que hi hauria polèmica.  Independentment de considerar-la una portada adequada o no, respectuosa o no, original o de mal gust, aquí el debat ha de ser, com sempre, el de la llibertat d’expressió.   Quins límits té la llibertat d’expressió? I de quin tipus són aquests límits?  Morals? Legals? De respecte?  Com mesurem la moralitat? I la legalitat que no és sempre clara, malgrat ho sembli? I el respecte?  Recordeu el cas recent de la revista EL JUEVES, amb el dibuix dels Prínceps d’Espanya ?    El Govern Municipal ha fet ús de la llibertat d’expressió (cal tenir clar que la decisió final de la portada del programa és, en aquest cas, dels responsables públics, i no del dissenyador).  El Govern local ha fet ús de la imatge de la nostra patrona amb un complement com les ulleres, que evidentment pot haver ferit moltes sensibilitats, igual que va ferir sensibilitats la portada famosa d’EL JUEVES, igual que fereixen sensibilitats alguns programes de la cadena COPE (per cert, és l'emissora de l’Església), igual que fereixen sensibilitats les infinites vinyetes còmiques sobre personatges i símbols religiosos, igual que han ferit sensibilitats altres portades de programes com el de les Santes de Mataró o el de la Mercè de Barcelona,  i igual que fereix sensibilitats el programa Escenas de Matrimonio de Tele 5. I només he citat alguns dels molts exemples que ens trobem al voltant nostre i que, inevitablement, ens fan pensar i reflexionar sobre la llibertat d’expressió, sobre la realitat.

[@more@]

Tweet

Des del dia que el Sr. Joan Ferran, diputat del PSC al Parlament de Catalunya, va dir que calia treure la “crosta nacionalista” de TV3 i Catalunya Ràdio, em vaig decidir a posar més atenció a aquests mitjans públics catalans.  La veritat és que, entenent el que el Sr. Ferran volia dir amb això de “crosta nacionalista”, jo encara l’estic buscant i no la trobo.  El primer que em trobo quan miro TV3 o escolto Catalunya Ràdio és qualitat amb majúscula, una qualitat que és la que els ciutadans hem d’exigir a qualsevol mitjà públic que paguem tots els ciutadans.  A més a més, els mitjans de la Generalitat tenen un “ingredient” que si no es veu, no es pot creure, sobretot si parlem de l’Estat espanyol:    TV3 i Catalunya Ràdio són mitjans totalment plurals, independents i lliures.    Bé, primer tenia l’esperança que l’opinió del Sr. Ferran fos minoritària dins del PSC, però ara veig que no.  Molt trist i preocupant.  En tot cas, els catalans podem estar satisfets d’uns mitjans que compleixen la tasca de servei públic des d’una forma totalment diferent a altres del nostre entorn.  Només cal veure, per exemple, Televisió Espanyola que, després de tants anys de promeses de canvi i reformes previstes, segueix sent un mitjà que no pot presumir de massa qualitat ni de massa imparcialitat, ja que sempre ha estat utilitzat de forma descarada pel Govern de torn i volent-se acostar més al prototip de televisió privada que no al de servei públic.  En tot cas, insistiré i seguiré buscant per TV3 i Catalunya Ràdio aquesta crosta nacionalista. De moment, jo, que de nacionalista no en tinc res, a gaudir de la pluralitat i qualitat dels mitjans públics catalans![@more@]

Tweet

Eleccions 1993: primer i únic debat, fins ara, entre els dos principals candidats a la presidència del Govern espanyol.  El llavors president Felipe González i José María Aznar, candidat del Parit Popular, van protagonitzar un històric debat cara a cara. Va ser “el primer” debat, una descripció que feia preveure que seria l’inici d’una nova manera d’encarar les següents convocatòries electorals. És a dir, acceptar com a costum portar a terme un debat entre els dos candidats més ben posicionats per a presidir el Govern, en un sistema que, malgrat ser parlamentari, tendeix, i molt, al sistema presidencialista.    Un debat d’aquestes característiques, a nivell espanyol, només s’ha realitzat una vegada.  Sembla mentida, però durant la campanya de les eleccions 2008 es celebrarà el segon debat de la història entre candidats a la presidència. La part positiva és que hi haurà un debat (esperem que tracti sobre temes que afecten i preocupen als ciutadans), un cara a cara, entre les dues persones que després del 9 de març podran ser escollits President del Govern espanyol. El debat sempre és bo i això ajuda a fer gran la democràcia. La part negativa: un debat d’aquest tipus pot aprofundir encara més en el fet de remarcar la tendència al sistema presidencialista.  Per aquest motiu, el debat entre Zapatero i Rajoy no ha de significar ignorar als demés partits polítics. Calen altres formats de debat amb la participació de tots. Tot i que es pugui creure que aquest sistema parlamentari amb tendència al presidencialisme, juntament amb el seu funcionament i ús, caldria modificar-lo, podem donar la benvinguda a un debat que, al cap i a la fi, és una resposta a les possibilitats que ens dóna el nostre sistema actual.[@more@]

Tweet

Carta del lector Javier Martínez Solano (El Prat de Llobregat) al diari EL PAÍS d’avui:  Os propongo un nuevo concepto de ir de compras. En vez de shopping (del inglés shop, tienda) lo voy a denominar sheeping (del inglés sheep, oveja, y, por extensión descendente, borrego). Es el tipo de compras que la gente acude a realizar en masa, normalmente en grandes centros comerciales, y sobre todo en los domingos y festivos próximos a las fechas navideñas. Los amantes del sheeping suelen aparecer en televisión respondiendo encuestas a pie de calle y defendiendo con una chispeante mezcla de entusiasmo y petardeo la apertura de los comercios en días festivos. Cuando los veo, pienso que sus parejas, hijos, padres o hermanos no trabajan en cualquiera de las firmas que año tras año consigue abrir más días.   Los sheepers o compradores-borregos son egoístas a los que les trae sin cuidado el hecho de que la política de horarios de España siga dejando sin vida familiar a miles de personas. No sólo hacen falta campañas de consumo responsable de agua y electricidad; hace falta reivindicar de una vez, y por el bien de todos, un consumo responsable del consumo.[@more@]

Tweet

Avui, a l’entrar a la pàgina principal de http://bloc.cat , i observant la llista dels nous blocs, he pogut trobar el que ha creat Convergència i Unió de Caldes d’Estrac:  http://elpedrisdigital.bloc.cat/   Benvinguts al món dels blocs!  Primer va ser el meu Diari, després el bloc d’Els Tr3s Micos, el bloc de la Marta López Paytubí i, el darrer, el bloc d’en Ramon de Clascà.  Amigues i amics, la família dels blocs caldencs creix, i això es positiu. Teniu l’enllaç a tots ells a l’apartat d’Enllaços d’aquest Diari.[@more@]

Tweet

LA FUNA DE VÍCTOR JARA és el títol del reportatge que el programa 30 Minuts (TV3) va emetre el passat 18 de novembre.  El reportatge és la història de la preparació de la "funa" a Edwyn Dimter Bianchi, "El Príncep", inculpat per l'assassinat del cantautor xilè Víctor Jara. Víctor Jara va ser el cantautor d’una generació i les seves cançons es van convertir en símbols contra el cop d'estat i la repressió militar en molts països de Llatinoamèrica.  Aquí teniu el reportatge en tres blocs:  http://www.youtube.com/watch?v=IRwQl1hZ758 (primera part);  http://www.youtube.com/watch?v=fbuMnqTMTfE (segona part);  http://www.youtube.com/watch?v=cD5zX4SA8AY (Tercera part).  I avui, 9 de desembre, un reportatge sobre Bòsnia i Hercegovina, on el drama segueix:  Aquest cap de setmana s'acaba el termini que les Nacions Unides tenien per decidir sobre el futur estatus de Kosovo, la província sèrbia que a partir d'ara, i segons quina sigui la decisió de l'ONU, podria independitzar-se. Una decisió d'aquesta magnitud influirà a tota la zona, però especialment a Bòsnia i Hercegovina, on els nacionalistes serbis pretenen que una part de Bòsnia -on ells viuen- passi a formar part de Sèrbia. Aquesta mesura compensatòria no es descarta. Flota en l'aire, es respira en l'ambient enrarit d'una Bòsnia en què croats, musulmans i serbis conviuen amb desgana i amb una idea del futur que no convergeix i que de vegades fa que tornin a sonar els tambors de guerra. (Web 30 Minuts: http://www.tv3.cat/p30minuts/30Seccio.jsp )

[@more@]

Tweet

Llegint la premsa escrita del dia, em trobo un anunci que em fa recordar que avui és dia 8 de desembre de l’any 2007.  I seguidament reflexiono i arribo a la conclusió que segurament aquest anunci es tracta d’un desig, d’una necessitat, d’una futura realitat o d’una realitat actual tergiversada. Jutgeu vosaltres mateixos. Aquest és el missatge:  Ha arribat el moment de deixar de pensar en el territori per a preocupar-nos de les persones (Santiago Goto, Foro Ardile). Valors Cristians.  Cada dia a COPE CATALUNYA, la ràdio amb valors.[@more@]

Tweet

Dos han estat els temes, aquesta setmana, que han tingut com a protagonista al PSC: l’un, la manifestació Pel Dret a Decidir del dissabte passat, en la qual els socialistes no hi van participar oficialment;  i l’altre, les declaracions del diputat al Parlament Joan Ferran, fent referència als mitjans de comunicació de la Generalitat.  Aquí us transcric dues de les reaccions a aquests temes que he trobat per la xarxa:     Xavier Febrer, regidor del PSC a l’Ajuntament d’Arenys de Mar i membre de Ciutadans pel Canvi, escriu al seu bloc http://xfebrer.blogspot.com/ una reflexió que ha destacat el portal http://poliblocs.cat:  Les de Joan Ferran van ser unes declaracions desafortunades:  Aquests dies es parla de les declaracions fetes per Joan Ferran en relació als mitjans de comunicació, i molt concretament a professionals de TV3 i Catalunya Ràdio. Xavier Febrer pensa "que són unes declaracions desafortunades que no beneficien a ningú; ni al mateix diputat, ni a la classe política, ni als periodistes dels mitjans de comunicació de titularitat pública. El binomi premsa-política és conflictiu, i us adonareu que diguis el que diguis segur que s'interpreta de la pitjor manera possible. Si a tot això, a més, algú surt a provocar o llançar crítiques furibundes, no és estrany que la reacció sigui colèrica." /// Joan Margall, alcalde de Torroella de Montgrí i l'Estartit per UPM-PM-PSC i membre de Ciutadans pel Canvi, afirma el següent al seu bloc http://joanmargall.blogspot.com/   “Tot el meu suport a la Plataforma pel Dret a Decidir. Perquè tenim dret a decidir quin ha de ser el nostre futur com a poble.”  ///  Aquests són dos exemples més de les diferències de posicions dins del PSC o dins de l’òrbita socialista.  No són els únics exemples, ni d’ara ni del passat recent.   I un cop més ens hem de preguntar:  Es tracta, de nou, una mostra de la pluralitat del PSC? O es tracta de l’inici d’una separació que tard o d’hora acabarà en divorci?[@more@]

Tweet

La Constitució espanyola del 1978 és l’actual llei suprema per mitjà de la qual es regeix l’Estat espanyol i com a tal, i pel que va costar la seva elaboració, podem pensar que és just retre-li un homenatge, per senzill o discret que pugui ser i malgrat es pensi que podria haver estat una Constitució diferent. Al cap i a la fi, és una llei bàsica que l’any vinent arribarà als 30 anys de vigència.  És evident que aquesta Constitució necessita una reforma, i profunda, perquè l’Espanya del 1978 no és l’Espanya del 2007 i davant d’aquesta afirmació ningú hi pot estar en contra, ja que és una simple descripció de la realitat.   Ara bé, una norma tan fonamental com aquesta necessita un consens ampli o, si pot ser, millor un consens total. La del 1978 tingué un consens ampli, però no total, i potser per això ara estem pagant algunes conseqüències.  ¿Creieu que és possible un consens total davant d’una situació política espanyola, i catalana, que personalment opino que no hi ha paraules prou clares que la puguin descriure, sobretot pel surrealista que són certes situacions? ¿És possible iniciar un debat profund, seriós i amb responsabilitat sobre la Constitució de l’Estat espanyol, quan la classe política està donant una imatge penosa? (pregunteu-li a Manuel Marín, president del Congrés, que és una de les persones que està vivint la situació de més a prop).  Per tota aquesta situació, que ve d’anys, ni el Dia de la Constitució és tractat igual per tothom.  Alguns fan actes “anti-Constitució”, altres homenatges amb veu alta. Alguns fan homenatges “obligats” i altres dissimulen i no fan res. Uns aprofiten per cridar més que mai “Independència!” i altres reivindiquen encara més la seva “espanyolitat”.  L’objectiu hauria de ser no ferir sensibilitats, però la divisió profunda entre grups sembla que farà impossible celebrar un Dia de la Constitució units i reformar la mateixa Carta Magna de cara al futur i amb un consens responsable.  Com sempre, el debat de les dues (o tres o quatre Espanyes) i de les dues (o tres o quatre) Catalunyes. Com sempre, un debat extremadament partidista, no responsable i allunyat del ciutadà.  [@more@]

Tweet

PAU[@more@]

Tweet