Roger Jiménez parla avui, a El Periódico de Catalunya, sobre el fet que el president espanyol s’ha convertit en una icona de la llibertat en una Itàlia sota la TV de Berlusconi. Clica sobre "segueix" i podràs llegir l’article sencer.
[@more@]
L’Espanya de José Luis Rodríguez Zapatero s’ha convertit per a molts italians en un bon referent en una doble dimensió: la recerca del pluralisme informatiu i la presència de la dona a la política. La creació d’un comitè de savis perquè la televisió pública espanyola no sigui parcial i no canviï de color cada vegada que canvia el Govern ha estat molt favorablement comentada i ha convertit el líder espanyol en una icona nacional de les llibertats a Itàlia, pel fet de complir amb el seu programa i aplicar la lògica democràtica a l’ens públic.
En política o es fracassa del tot o es triomfa obertament, no hi ha premis de consolació. I bona part de l’èxit es deu també al fracàs dels altres, en aquest cas el Govern de Silvio Berlusconi, amb el qual resulta bastant fàcil comparar-se amb avantatge. S’ha de posar en quarantena, per tant, l’estat de gràcia que viu Zapatero al país transalpí, conseqüència directa del fiasco d’Il Cavaliere, i també de la promoció gratuïta que li proporciona un documental de l’actriu i directora Sabina Guzzanti, ¡Viva Zapatero!, actualment en procés de distribució a les sales espanyoles després d’haver triomfat en el recent festival de Venècia.
GUZZANTI i el cantant i presentador Adriano Celentano estan conjurant la cadena d’iniciatives provocadores del primer ministre italià utlitizant les seves pròpies armes. La primera, a part del documental, representa als teatres d’Itàlia una sàtira titulada R(A)IOT, que es va començar a emetre fa dos anys a la RAI, però que va ser suspesa com a conseqüència d’una demanda presentada per Mediaset (el grup televisiu de Berlusconi) en la qual reclamava 20 milions d’euros per danys i perjudicis. La demanda no va prosperar, però la por i la submissió no coneixen fronteres, i els alts executius de la RAI van decidir suprimir el programa, malgrat que la primera entrega havia superat els dos milions de teleespectadors. R(A)IOT es compon d’episodis monotemàtics d’una hora de durada en què Guzzanti es caracteritza de Berlusconi, Massimo d’Alema i altres personatges públics. A més de les funcions teatrals, ha editat el programa en DVD i en un llibret en la que pot ser considerada una acció de resistència fins al final contra el poder del president del Govern.
El veterà Celentano sí que ha aconseguit colar a la RAI un programa titulat Rockpolitik, on intervenen Roberto Benigni i altres figures de l’escena per posar en evidència la trista realitat política del país, segons explicava a les pàgines d’EL PERIÓDICO Rossend Domènech des de Roma. La reacció de Berlusconi ha estat d’ira i estupor, però està atrapat en el dubbio d’efectuar un cop de poder i ordenar a la RAI que suprimeixi la sèrie, amb les conseqüències derivades en l’opinió pública quan falten amb prou feines cinc mesos per a les eleccions generals, o tolerar que segueixi i que Celentano i els seus convidats diguin que el carnet de Força Itàlia (el partit de Berlusconi) "garanteix un 20% de descompte en la condemna de qualsevol tribunal del país" i coses per l’estil.
El cas és que els dos presentadors han tocat un important nervi al descobert. Molts han dit que Itàlia és una república fundada en la televisió i amb un home, el seu màxim exponent, amb el telecomandament d’or a les mans. Alguna cosa s’està movent en el sentit de treure’s del damunt el sopor d’aquests anys. El país està vivint un apassionant debat sobre l’ambivalència de la TV que conté una qüestió crucial: si la TV és vulgar perquè reflecteix fidelment la vulgaritat de la societat de masses, o si la societat de masses es veu arrossegada a la vulgaritat pel baix nivell d’aquest mitjà.
Entre l’ou i la gallina hi hauria d’haver un tercer actor en aquest escenari, i és la responsabilitat individual que sembla que comença a despertar en aquestes últimes iniciatives. Els gustos, els sentiments, l’elecció personal de cada individu, el seu comportament i les seves paraules. L’autèntic drama està en la potència dels mecanismes socials, en la seva implacable inèrcia, el seu conformisme letal, que fan que sembli inútil i invisible qualsevol opció individual que pugui sorgir. A la televisió, com a la resta de la societat, impera allò de "així ho fan tots", que avorta qualsevol discussió des del començament. Es raona i s’expressa mitjançant mòduls prefabricats. En fi, la vulgaritat no consisteix a deixar anar paraulotes i ensenyar el cul. La vulgaritat, sobretot, és deixar anar paraulotes i ensenyar el cul perquè així ho fan els altres.
LA CAPACITAT erosiva que té la televisió se’n pot anar en orris a Itàlia amb la presentació amena i documentada d’una bona i dura anàlisi dels errors del Govern. La discussió d’idees pot conduir a una nova generació de ciutadans que no seran induïts per allò que sigui purament visual. Els uns i els altres, Govern i oposició, han de prendre nota d’aquesta incipient revolució.
