"La recuperació de la memòria històrica és imprescindible per desenvolupar el nostre futur". L’article que us proposo llegir avui ja té uns mesos de vida (juliol 2005), però és una mostra dels profunds i treballats escrits de Vicenç Navarro (www.vnavarro.org), catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra.[@more@]
La transició immodèlica de la dictadura a la democràcia que va tenir lloc a Catalunya i a la resta d’Espanya sota el gran domini de les forces conservadores va determinar un silenci polític i mediàtic sobre què va ser la República, la Generalitat republicana de Catalunya i les reformes progressistes que aquestes van desenvolupar; sobre el cop militar que les va interrompre amb la instauració d’una de les dictadures més repressives i brutals que han existit a Europa el segle XX (per cada assassinat polític que va fer Mussolini, Franco en va fer 10.000), i sobre les seves conseqüències en la vida econòmica, cultural i política del nostre país.
Aquest silenci ha determinat la desideologització de sectors de les esquerres, cosa que n’explica la decreixent capacitat de mobilització, i transmet un missatge centrat en la gestió. Però aquest silenci ha significat també un enorme cost polític i cultural, ja que aquests sectors de les esquerres, a l’ignorar les seves arrels, han perdut la capacitat de capitalitzar l’heroica lluita dels seus avantpassats per la democràcia, la llibertat i la justícia social.
Aquests sectors no se’ls veu com els continuadors de les enormes lluites del moviment obrer i altres moviments socials que van ser el motor del canvi progressista durant la major part del segle XX. En realitat, el moviment que va capitalitzar en més mesura aquesta memòria històrica quan va governar va ser el moviment nacionalista democràtic, que va interpretar la història d’acord amb una visió que va servir els seus interessos i que va rendibilitzar amb èxit en la seva capacitat mobilitzadora. Les esquerres governants, no obstant, es van mantenir majoritàriament en silenci, fet paradoxal ja que van ser els seus antecessors els que van protagonitzar aquella lluita i van determinar que, per fi, avui Espanya tingui democràcia i avui hi governin les esquerres.
Els papers de Salamanca tipifiquen aquesta situació. La majoria dels que es troben a l’Arxiu van ser espoliats a les esquerres d’aquest país, que van patir el gruix de la repressió. Però els hereus d’aquelles esquerres no van demanar la devolució dels seus papers, i amb això van perdre la capacitat de recuperar la memòria i protagonitzar la seva recuperació. Com em deia un exiliat republicà sindicalista, "ens han robat la nostra història dues vegades: una quan ens van robar els documents i després quan van ignorar que existíem". La responsabilitat de sectors de les esquerres en aquesta situació és enorme i estan pagant un cost polític molt elevat per aquest motiu.
SE’M DIRÀ que, per fi, aquesta recuperació està tenint lloc. Però, a més a més de tímida, s’està fent amb bases que ens distancien de l’entesa del que va passar. Per exemple, s’estan fent programes televisius sobre què va passar durant la guerra civil però molt pocs sobre la naturalesa de la dictadura i encara menys una anàlisi dels col.laboradors que se’n van beneficiar. Paradoxalment el reconeixement de les víctimes s’està fent sense anàlisi de les persones i institucions que les van victimitzar.
¿Per què encara no s’ha fet una anàlisi del comportament de l’Església (eix ideològic central d’aquella dictadura) a la televisió espanyola o a la televisió catalana? Quan vaig suggerir que es fes se’m va respondre que no era oportú. ¿Fins quan haurem d’esperar que sigui oportú i es perdi aquesta cautela i por, més d’un quart de segle després que s’establís la democràcia?
Un altre problema que ens trobem en aquesta recuperació de la memòria és conseqüència de l’elitisme que caracteritza la nostra societat (incloent-hi sectors de les esquerres). En aquesta visió elitista sembla com si la història del nostre país l’escrivissin grans homes (amb algunes grans dones de tant en tant). La recuperació de la memòria històrica no pot ser, no obstant, la substitució de grans personatges conservadors per personatges d’esquerres en la narrativa històrica.
Em sembla molt bé que es recuperi la història de Companys, Macià i un llarg etcètera de grans figures. Però em sembla molt més urgent que es recuperi el protagonisme històric dels lluitadors anònims, gent normal i corrent que va ser empresonada, torturada, assassinada i/o exiliada a causa del seu compromís amb la democràcia i amb la justícia social i que va constituir la majoria de les bases dels partits d’esquerra, sindicats i moviments socials i que aquells personatges històrics van tenir el privilegi de liderar. És per això que la història real del nostre poble és primordialment la història de les classes populars que s’hauria de recuperar en tots els àmbits de reproducció de valors, des de les escoles fins als mitjans d’informació, un projecte cultural d’enorme envergadura que els nous governs espanyol i català haurien de portar a terme i encara no ho estan fent.
UNA ALTRA conseqüència d’aquesta escassa sensibilitat de cara a recuperar la nostra història és l’escàs coneixement que la joventut té de les nostres realitats i les causes que la determinen. Un exemple d’això és la percepció generalitzada durant anys que Espanya anava bé, a la qual cosa a Catalunya s’afegia que Catalunya anava fins i tot millor, percepció que contrastava amb la dura realitat de les dades que mostraven que Espanya estava a la cua de la Unió Europea dels Quinze en el desenvolupament del seu Estat de benestar, i que la situació catalana encara era pitjor en uns quants d’aquests components.
Aquesta realitat no es pot entendre fora que s’entengui la nostra història, incloent-hi l’enorme domini que les forces conservadores han tingut en la vida política i mediàtica del país, responsables de l’escàs desenvolupament social i del silenci històric. Esperem que la nova situació política faciliti que hi hagi un canvi.
