Avui us proposo llegir un article sobre un tema eternament d’actualitat al nostre país: l’educació. Aquest l’escriu en Francesc Puigpelat al diari AVUI:
Tinc dos fills de set anys que van començar a llegir l’any passat, i enguany ho fan a pas de tortuga. Tinc una filla de nou anys que encara s’ha de repassar les taules de multiplicar. Fa temps que temo que avancin poc. Sort que la Comissió Europea (CE) m’ha deixat tranquil. No és que els meus fills siguin rucs, ni que els seus mestres siguin incompetents: és que el sistema educatiu (tot, en el seu conjunt) és un desastre. Espanya és a la cua dels 25 en educació, en posició només comparable amb Malta, Portugal, Grècia i Eslovàquia.
Alumnes meus a la Universitat segueixen un curiós sistema per redactar: primer fiquen les paraules i, després, a l’atzar, reparteixen punts i comes. Em semblava que eren dolents. Però no: segons la CE són normals, perquè el 21% dels estudiants espanyols, als 15 anys, tenen dificultats per llegir. Un profe de matemàtiques s’escandalitzava perquè alumnes de primer curs d’enginyeria no sabessin fer una equació de segon grau (que jo vaig aprendre als 14 anys). Però no: és normal, perquè el nivell espanyol en matemàtiques és a la cua d’Europa.
El ministeri d’Educació creu que no hi ha motiu per alarmar-se. I per demostrar-ho ha preparat una llei, la LOE, que no ha de servir perquè els estudiants aprenguin més (per a què?), sinó per regular la religió i les escoles concertades. Els estudiants ja s’han manifestat contra la religió i a favor de l’ensenyament públic (però no s’han compromès a fer la seva feina: estudiar). Ahir, els bisbes i el PP es manifestaven per la religió i l’escola concertada (però tampoc no es van comprometre a fer que els alumnes de les seves caríssimes escoles fossin menys ignorants que els de les públiques). El país és prodigiós: només ens amoïna una horeta de religió o una quota de poder escolar. I l’educació? I la formació de ciutadans competents? No interessen a ningú.
He examinat un informe comparatiu dels sistemes educatius espanyol i finlandès, elaborat per una institució prou coneguda. En destacaré dos punts. 1. Finlàndia: disciplina alta, deures i esforç. Espanya: baixa disciplina i pocs deures, pobra cultura de l’esforç. 2. Finlàndia: reconeixement de l’excel·lència. Espanya: impossibilitat de reconeixement de l’excel·lència.
Els autors hi toquen: com ha de funcionar un sistema on sembla que els alumnes sempre estiguin de colònies o al pati, on els professors no poden castigar ni suspendre? Com han d’aprendre els estudiants, si ningú no els exigeix esforç? Com han d’existir estudiants excel·lents, si ningú no els premia?
Algú pot creure que he tret aquestes dades d’una malèvola institució neocon, neoliberal, dretana o elitista. Però no: apareixen a la revista d’octubre del 2005 de Comissions Obreres. Sí: CCOO, aquells que abans eren comunistes. I aquí sí que acabo la ironia: si fins i tot els professors de CCOO s’adonen que cal fomentar la cultura de l’esforç i deixar-se d’entelèquies del cretinisme progressista, és que anem malament. Molt malament.
[@more@]
