Espanya necessita un altre PP

Alberto Núñez Feijóo, Josep Piqué, Alberto Ruiz Gallardón, Jaume Matas, són exemples de líders d’una dreta moderada i civilitzada, enfront dels Zaplana, Acebes, Aznar, Mayor Oreja, Arenas, els quals representen a la dreta més dura d’aquest país. Malauradament, la direcció del PP, encapçalada per Zaplana i Acebes (Rajoy fa el que pot), està duent a terme una política radical de dretes que no es troba a cap país d’Europa. ¿Potser, tal i com he comentat en algun altre article, és pel fet que a Europa hi ha clarament diferenciats els partits d’extrema-dreta i de dreta i en canvi a Espanya no? El PP espanyol ha de satisfer a un ampli electorat d’extrema-dreta/dreta/centre-dreta/centre, la qual cosa és força complicada, sobretot a partir de mentides, manipulacions i discursos catastrofistes sense cap ni peus.

Tinc ganes que l’Estatut s’aprovi, per tal de viure i veure com el PP argumenta la clara no destrucció de la Nació espanyola i que, precisament, la major cohesió i unitat dels pobles d’Espanya depèn de reformes estatutàries i constitucionals necessàries com la de l’Estatut de Catalunya.

El PP s’ha d’adequar a la realitat d’Espanya, aquest país que amb l’esforç de tots ens l’hem de fer més nostre. Senyors del PP, Espanya no es desintegra ni es desintegrarà, però és responsabilitat vostra d’intentar construir un país més cohesionat, ja que la majoria ja estan treballant en aquesta direcció. Estic convençut que gent del PP, moderats, realistes i dialogants, estarien disposats a treballar per un millor país, malgrat les diferències (Núñez Feijoo, Ruiz Gallardón, Piqué).

I el més trist de tot plegat, és que en aquests moments l’alternança democràtica a Espanya estarà paralitzada durant molts anys, ja que el PP no pot ni podrà pactar amb ningú a conseqüència de la seva política radical, si és que no obté majoria absoluta, escenari pràcticament impossible.

Ni dreta moderada, ni possibilitat d’alternança democràtica… fins quan aquest escenari tan negatiu pel nostre país? Espanya necessita un altre PP.

[@more@]

3 comentaris

Artur Mas

Aquest és el retrat que ÁNGEL SÁNCHEZ fa, a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, del president de Convergència i Unió, demostrant un cop més l’estratègia de la federació nacionalista:

Al novembre, Artur Mas Gavarró (Barcelona, 31-1-1956), president de CiU i secretari general de CDC, va manifestar sobre l’Estatut: "Tenim voluntat de pacte, però una cosa és perdre alguna ploma i una altra ser plomats". Un cop consumat el ressonant acord a la Moncloa, sembla clar que si el president Zapatero s’ha aplicat a fons en allò de la neteja de patena, el text, de tota manera, no ha quedat del tot plomat.

El màxim hereu del pujolisme ha sabut capitalitzar brillantment l’estira i arronsa que el seu partit i el tripartit català han entaulat amb el Govern socialista. Mas ha administrat meticulosament el que s’havia d’anar dient a cada moment. El juliol del 2004, per exemple, tocava escandalitzar els lectors de La Razón parlant de "no renunciar a l’autodeterminació". Uns quants mesos més tard, en canvi, va asserenar els ànims a Abc dient el següent: "CiU no aplicarà l’autodeterminació perquè el futur de Catalunya s’emmarca a Espanya".

Ara el missatge és: "CiU no es pot implicar a fons en el Govern d’Espanya si no governa a Catalunya".

[@more@]

4 comentaris

Primera sortida de la Colla de Geganters de l’any 2006 !

Ahir, diumenge 22 de gener, vam fer la primera sortida gegantera de la temporada. Aquest any 2006 ens esperen un munt de sortides per arreu de Catalunya, ja que enguany celebrem els 25 anys de gegants a Caldes i volem preparar una gran festa dins el marc de la Festa Major d’Estiu, el proper mes de setembre. I farem un munt de sortides perquè precisament la intenció de la Colla és convidar a 25 pobles.

Doncs bé, com estava dient, ahir vam fer la primera sortida del 2006. Com sempre, tots els membres de la Colla havíem quedat a la Plaça de l’Ajuntament de Caldes, per tal de carregar els gegants i iniciar el nostre petit viatge cap a Mollet del Vallès. Aquest diumenge vam quedar les 8.30 del matí ! si, si, i era diumenge ! Però bé, ja podem estar contents perquè molts altres diumenges quedem encara més aviat.

Cap a les 9 iniciàvem el nostre camí direcció Mollet. Un cop vàrem arribar, descarregàrem els gegants i vam poder gaudir d’un esmorzar ben complert que ens van preparar la Colla de Mollet, a base de pa amb tomàquet, embotits, xocolata desfeta i pastes, tot dins un local ben climatitzat, cosa que vam agrair molt perquè fora al carrer feia un fred que pelava!

Després d’esmorzar, quan devien ser les 10.30 aproximadament, vam haver de fer temps perquè la Trobada de Gegants no començava fins les 11.30 (que al final van ser les 12.15). Per fer temps, tal i com fem habitualment, vam anar a un bar a prendre un cafè amb llet ben calent i a fer tertúlia… ja que el temps ho demanava (repeteixo, al carrer feia un fred!).

A les 11.30 ens vam dirigir fins on es trobaven tots els gegants, per tal d’esperar l’inici de la Trobada. Va ser llavors quan els grallers i timbalers de la Colla de Caldes vam començar a escalfar els instruments i a animar l’ambient amb algunes de les nostres cançons. La veritat és que vam tocar força abans de començar oficialment la festa, sense pensar-nos ni molt menys que la passejada per Mollet amb els gegants duraria quasi 2 hores! Dues hores (+30 minuts previs) tocant cançons sense parar! Però fou molt divertit.

Bé, en general són d’aquelles sortides de les que quedes satisfet. A casa vam arribar cap a les tres de la tarda. Dinar i, evidentment, després migdiada, ja que era diumenge i m’havia aixecat a les vuit del matí!

La propera, el dissabte 4 de febrer a la tarda a Calafell.

[@more@]

1 comentari

Hágaselo mirar, señor Rajoy

Genial i adequat article d’Enric Sopena a ELPLURAL.COM d‘avui:

¿ZP, bobo solemne? Hágaselo mirar con urgencia, señor Rajoy. Este fin de semana ha cambiado el signo de los tiempos. O, al menos, se ha modificado el rumbo de la brújula de marear. Habrá Estatut, avalado como primer y principal padrino por Artur Mas, dirigente máximo de CiU. ¿CiU? Sí, el mismo partido, o coalición, o federación, que mantuvo relaciones estables durante ocho años con el PP de Aznar. Si no se rompió España entonces, ¿cree usted, señor Rajoy, que alguien puede creerse en serio que ahora va a romperse?

La fuerza política en teoría más susceptible de aliarse con el PP era CiU. Adiós a las ilusiones vanas. CiU ha optado por Zapatero. Una lástima, señor Rajoy. Se ha quedado usted compuesto y sin novio a la vista. El Estatut saldrá, aunque aún habrá sustos hasta que sea formalmente aprobado. Sustos que usted y los suyos procurarán seguir convirtiendo –faltaría más- en la quiebra de la unidad de España, cada vez con menos eco, cada vez de forma más patética. Señor Rajoy, ¡qué pena! El bobo le ha roto el juguete. Tendrá que buscarse otro bobo u otro juguete. Mientras, el Estatut de todas las desgracias parece haber superado –por fin con éxito- todos los boicots, todas las mentiras y todas las desdichas que la derecha española se ha inventado últimamente.

Y, además, señor Rajoy, Otegui se salió ayer con la suya, montó un mitin paralelo y –lo que es peor, desde la lógica catastrofista del PP- no hubo incidentes. Ni un solo incidente. Hubo, sin embargo, un aviso inequívoco de Otegui a navegantes despistados: “Se acerca un proceso de soluciones al conflicto y actuaremos con responsabilidad”. ¿Le sigue pareciendo, señor Rajoy, que la política del bobo supone traicionar a las víctimas? ¿O, más bien piensa que conduce –con dificultades, claro- a un escenario donde no haya, ¡por fin!, más víctimas?

Comprendo su nerviosismo pero le aconsejo que se lo haga mirar, señor Rajoy. Así no va a llegar usted a ninguna parte y su partido se va a quedar más solo que la una. Saludos muy cordiales, señor Rajoy.

[@more@]

4 comentaris

El Parc Can Muntanyà, un indret envejable però millorable

El Parc Can Muntanyà es va inaugurar el 1987 amb la idea de disposar d’un espai de passeig, esbarjo i tranquil·litat, envoltat de natura i d’un bell paisatge. Al llarg de la seva extensió s’hi poden trobar quatre llacs, dues casetes condicionades per fer-hi activitats i una varietat impressionant de flors, plantes i arbres.

Gaudeix d’una gran diversitat d’espècies vegetals com ara mimoses i lliris, rosers i geranis; plantes medicinals, com la farigola, el romaní i l’eucaliptus; arbres tarongers, llimoners i els avets i, sobretot, pins, com també moreres i xiprers entre d’altres.

Un altre dels objectius prioritaris ha estat preservar i millorar el Parc de Can Muntanyà i el seu entorn, per garantir el desenvolupament equilibrat i harmònic de Caldes tot mantenint i potenciant el seu ecosistema natural.

D’encà de la seva obertura, s’hi han portat a terme millores i treballs de manteniment de forma constant, sovint amb l’ajut de voluntaris del poble.

La brigada municipal hi efectua treballs periòdicament i el parc acull força actes i activitats, a banda de les visites de passeig. El seu ús racional en garanteix la seva conservació.

Un dels exemples més de destacables fou l’organització del Casal d’Estiu, dels anys 1996 al 1999. Aquest servei municipal va anar acollint progressivament més nens i nenes, tant de la vila com estiuejants, fins a superar-ne el centenar diàriament durant els mesos de juliol i agost.

La masoveria, situada a l’entrada del parc, acull els tallers de bonsais que es realitzen cada any des de mitjans de desembre fins a Setmana Santa. Això, a banda d’altres activitats.

Els tradicionals concerts d’estiu a la pèrgola i les passejades comentades per la Torre dels Encantats i el poblat ibèric són una mostra més del simbolisme del parc, i també del Puig Castellar, en el seu conjunt, per als caldetencs.

Bé, fins aquí una part de la descripció del nostre Parc Can Muntanyà que podem llegir al web de l’Ajuntament de Caldes (www.caldetes.org).

Evidentment tots estarem d’acord sobre que aquest Parc és un indret únic a la zona i que ja podem estar satisfets pel sols fet de poder-hi passejar i de celebrar-hi un munt d’actes. Però el tema és… ¿Hi ha un manteniment constant i progressiu del Parc? ¿S’han fet millores considerables des que es va obrir al públic? ¿On són els canvis que tant s’han anunciat per a la millora del Parc? ¿Alguna persona que passa per primera vegada pel davant de l’entrada d’aquest indret, realment pot saber que aquella pujada el pot portar a un magnífic Parc? ¿O fins i tot, entrant al poble, com pots saber que existeix el Parc Can Muntanyà? En definitiva, no estaria malament establir una mena de Pla pel Parc Can Muntanyà, i no únicament per millorar-ne l’entorn i les seves instal·lacions, sinó també per donar a conèixer que aquest Parc existeix, tant pels ciutadans de Caldes, com pels que vénen de visita.

[@more@]

2 comentaris

Carta oberta de familiars de Miguel de Unamuno

Salamanca, 9 de diciembre de 2005

Muy Sr. nuestro:

Los que firmamos esta carta, nietos y bisnietos de Miguel de Unamuno y Jugo, queremos expresarle nuestro creciente malestar, escándalo, sorpresa e indignación por la utilización por parte de ese ayuntamiento (y la formación política que lo apoya), en su campaña contra la devolución a Cataluña de los archivos de la guerra, de la famosa frase de Unamuno "venceréis pero no convenceréis". La manipulación de la verdad histórica que ello representa es evidente. Vds. saben que esa frase fue dirigida a los militares golpistas de 1936, al ejército franquista que robó esos papeles en Barcelona y se los llevó a Salamanca. No podemos aceptar que utilicen en su campaña la figura de Unamuno. ¡Ah, cómo se estremecería en su tumba si les oyera, y cómo atronaría su voz nunca acallada condenándoles! Pero ya que ello no es posible tenemos nosotros, sus descendientes, que intentar suplirle haciéndonos oír. ¡Por respeto a la verdad y a su figura, exigimos que retiren de todos sus carteles, folletos, etc, relacionados con su campaña, no sólo el nombre de Unamuno sino la frase misma, tan ligada a él que la asociación con su nombre es automática!

Atentamente,

Firmado:

Miguel de Unamuno Adarraga DNI 12 543 923

Concha de Unamuno Pérez DNI 7 717 859

Mercedes de Unamuno Adarraga DNI 12 515 603

Josefina de Unamuno Pérez DNI 7 742 972

Carmen de Unamuno Adarraga DNI 12 514 132

María Teresa de Unamuno Adarraga DNI 12 579 296

Pablo de Unamuno Pérez DNI 7 742 715

Salomé de Unamuno Adarraga DNI 12 530 980

Concha de Unamuno Adarraga DNI 12 579 297

Firman también esta carta treinta y cinco bisnietos de Unamuno.

P.S. Dada su calidad de carta abierta nos reservamos el derecho a dar a este documento la publicidad que estimemos oportuna.

[@more@]

Comentaris tancats a Carta oberta de familiars de Miguel de Unamuno

El loco de la colina

Aquest article de Joan Tharrats al diari AVUI parla del retorn de Jesús Quintero a la televisió, amb la seva peculiar manera de fer i d’entrevistar. Us recomano l’article, però també veure el programa, perquè es tracta d’un espai que combina la intel·ligència i la filosofia amb l’entreteniment i amb personatges rellevants i els anomenats freakys (combinació estranya però que convida a la reflexió). La veritat és que no es pot explicar, s’ha de veure. De moment, "El Loco de la Colina" l’emeten els dimarts a les 22 hores a TVE 1 (dic de moment perquè en els temps que corren pot ser que aviat el canviïn de dia, d’hora o fins i tot de cadena!)

El boig del turó

Joan Tharrats

Es fa dir boig i en ocasions al plató es tanca dins una gàbia. "Ja s’ho farà la gent assenyada amb la seva educació", diu. La bogeria controlada i responsable m’agrada. Obre alternatives, perspectives, com l’humor o el caos. El Loco de la Colina va tornar definitivament a TVE-1 després del seu primer intent amb la Rocío Jurado. És un home que fa de l’entrevista pausada i plena de silencis un gènere atractiu, incisiu. Pot fer més mal amb un silenci que amb una pregunta punyent. Quan vol, va directe al gra: només començar i veient Alejandro Sanz, va preguntar-li: "¿Siempre has querido ser rubio?". Directe a la vena. Jesús Quintero inclou minimonòlegs filosòfics, que fins i tot inclouen aquella frase de Camilo José Cela: "No es lo mismo estar dormido que estar durmiendo, como tampoco es lo mismo estar jodido que estar jodiendo".

L’art de l’entrevista d’aquest boig (la meva bogeria particular em fa fer una suma: Jesús Quintero = Antonio Gasset + Toni Rovira) pot fer que un freaky sigui interessant. Freud ja comparava els sistemes filosòfics amb paranoies exitoses i alguns psiquiatres afirmen que el boig és aquell que ho ha perdut tot menys la raó.

Santiago Segura, Antonio Gala (el "que fa llibres a punta pala", recordava Albert Om al mateix moment a Telemonegal, per la qual cosa era qüestionat pel crític), el Cuñaaaooo, les actuacions? Quintero ha fet una bogeria amb estil, un format de programa d’entrevistes i actuacions diferent, cosa que demostra que la fórmula no està esgotada.

Conclusió: val la pena estar una mica boig per poder-lo seguir.

[@more@]

2 comentaris

Los costes políticos del silencio histórico

Avui us recomano llegir aquest article que Vicenç Navarro ha escrit a EL PAÍS. Vicenç Navarro és un dels millors professors, per no dir el millor, que he tingut a la Universitat al llarg de la carrera, sobretot pel fet que ens feia una radiografia de la realitat, lluny de discursos teòrics i a vegades poc útils.

CLIQUEU SOBRE "SEGUEIX" PER LLEGIR L’ARTICLE (si voleu llegir més sobre Vicenç Navarro, visiteu el web www.vnavarro.org)

[@more@]

La limitada simpatía a nivel popular que las propuestas del Estatuto aprobadas por el Parlamento catalán han tenido en España, junto con las dificultades que el Gobierno socialista español ha encontrado en poder aprobarlo, sin que ello pudiera suponerle un coste electoral, es el precio que las izquierdas están pagando por su complicidad en el silencio que ha existido en España sobre lo que fue la República (que aceptó la plurinacionalidad de España), lo que significó la dictadura y cómo se realizó la transición (en términos muy favorables a las fuerzas conservadoras). Tal silencio supuso, en la práctica, la aceptación de la visión conservadora de España promovida durante la dictadura y aceptada después en la transición: una España uniforme, que negó la plurinacionalidad de España, incluso a costa de interrumpir su existencia con un golpe militar el año 1936.

Las únicas comunidades autónomas que rompieron este silencio fueron Cataluña y el País Vasco, que, bajo gobiernos nacionalistas conservadores, reescribieron la historia de España, presentando la Guerra Civil como un conflicto entre España, por un lado, y Cataluña y el País Vasco, por el otro. Al hacerlo, ignoraron que la Guerra Civil fue predominantemente una lucha de clases, en la que las clases dominantes de Cataluña y el País Vasco apoyaron, en general, el golpe fascista militar, aunque hubo también un conflicto interterritorial, consecuencia de la victoria de la España centralista uniforme de los golpistas (que se autodefinieron como nacionales) sobre la España plurinacional liderada por las fuerzas republicanas populares y de izquierdas, las cuales también protagonizaron en Cataluña y en el País Vasco la lucha por la identidad nacional catalana y vasca durante la dictadura, hecho ignorado en la historiografía nacionalista conservadora catalana y vasca. En el resto de España, las izquierdas, que habían sido las protagonistas en la lucha por la justicia social, la libertad y las identidades nacionales (a lo largo de toda España hubo manifestaciones ilegales durante la dictadura bajo pancartas que pedían libertad para España y Estatuto de autonomía para Cataluña), aceptaron durante la transición una Constitución que reproducía una visión de España predominantemente uniforme, que negó su plurinacionalidad y que incluía elementos que significaban una clara renuncia a muchas aspiraciones que las izquierdas habían tenido históricamente en España, aceptando, entre otras concesiones, la existencia de una Monarquía, convirtiéndose sus símbolos en los símbolos del Estado español, transformándose la bandera borbónica, que fue la bandera del bando franquista (con eliminación de sus símbolos fascistas), en la bandera española, y una Marcha Real en el Himno Nacional; la consolidación de la escuela privada (mayoritariamente de propiedad de la Iglesia) como paritaria con la escuela pública; la perpetuación de los privilegios de la Iglesia católica; la asignación del Ejército como garantía de la unidad de España (convirtiéndole así en un organismo policial de carácter doméstico); una excesiva protección de la propiedad privada (que está dificultando, por cierto, la resolución del enorme problema de la vivienda en España), y otras muchas concesiones que fueron aceptadas a cambio de muchos otros aspectos de la Constitución que fueron y continúan siendo auténticamente progresistas. Entre éstos, el más importante fue la aceptación por parte de las fuerzas conservadoras de que todo poder y legitimación en el Estado español procede de la voluntad popular, hecho que históricamente las fuerzas conservadoras en España no habían respetado.

Otra gran cesión por parte de las izquierdas fue el silencio sobre su propia historia, así como la aprobación de la amnistía para los responsables de las violaciones de los derechos humanos realizadas durante la Guerra Civil y durante la dictadura, pertenecientes en su mayoría a las fuerzas conservadoras y derechistas en España. Se me dirá que, considerando la correlación de fuerzas en aquel momento, no había otra alternativa. Pero aun aceptando tal lectura del momento histórico, el silencio que las izquierdas adoptaron fue no sólo una profunda injusticia, sino también un gran error político, pues permitió la perpetuación de la visión conservadora de España, uniforme, centralista y esencialista, que se convirtió en la visión dominante de lo que es España, hecho que se interpretó erróneamente como la desaparición de las dos Españas. Silencio significó acatamiento, reproduciendo una enorme ignorancia de lo que fue la otra España, la republicana, que históricamente fue siempre la que luchó por la libertad, por la justicia social y por la diversidad de los distintos pueblos y naciones de España, silencio que incluso alcanzó situaciones extremas como la prohibición de la bandera y del himno republicanos.

Aunque las izquierdas guardaron silencio, no lo hicieron las derechas, que continuaron promoviendo su visión de España, honrando -como hace constantemente la Iglesia católica- a sus muertos, presentando al bando republicano como el responsable de sus muertes. Las izquierdas, en lugar de estar silenciosas, tendrían que haber mostrado -en los medios públicos de información televisiva y radiofónica que tenían a su alcance- el papel antidemocrático que la Iglesia tuvo durante la República en defensa de sus intereses corporativos, realizados a costa de los intereses de las clases populares, lo cual explica -aunque no justifica- que sectores de estas clases populares decidieran en muchas partes de España -incluyendo Catalunya- tomar la justicia por sus manos el 19 de julio (el día después del golpe militar). Las izquierdas, sin embargo, callaron, subvencionando extensamente a la Iglesia, y ofreciendo los medios públicos de información y persuasión televisivos y radiofónicos para la promoción de su ideario.

Este olvido por parte de las izquierdas de sus raíces históricas fue acompañado de una dilución de su ideología, sustituyendo ésta por un deseo e imagen de modernización que diluyó su especificidad. En lugar de presentarse como herederos de la República -que fue, por cierto, la época más modernizada de la historia de España en la primera mitad del siglo XX- enfatizando el discurso (narrativa y terminología) de izquierdas, éste fue sustituido por un patriotismo constitucional, tal como ocurrió también en Alemania, olvidando que en aquel país el nazismo ganó unas elecciones y gozó de un gran apoyo, mientras que en España el fascismo se impuso tras una enorme resistencia popular de tres años, a pesar del apoyo militar que Hitler y Mussolini dieron al bando golpista nacional. En Alemania, la Constitución significaba la necesidad de olvidar un pasado colectivo. En España, las izquierdas no tenían por qué olvidarse de las conquistas sociales de la República y de la resistencia frente al golpe fascista y a la dictadura. En realidad, el gran temor de las derechas -como ha quedado reflejado en muchas de las declaraciones de sus dirigentes- es que las izquierdas quieran conseguir los derechos políticos y sociales que el alzamiento militar interrumpió durante la República.

Pero este olvido llega a situaciones extremas cuando la visión "nacional" centralista se reproduce en sectores de la izquierda que están anteponiendo su nacionalismo a los compromisos que las izquierdas debieran siempre tener con las clases populares, tal como ocurre cuando exigen al Gobierno socialista español que cambie de alianzas y se apoye en el partido de las derechas catalanas en lugar de un partido de izquierdas (por ser independentista). Tales voces muestran gran desconocimiento de Catalunya (en la que la mayoría de catalanes nos sentimos españoles), donde veintitrés años de Gobierno de derechas fue una de las causas del escaso desarrollo de los servicios públicos tales como educación, sanidad, servicios de ayuda a la familia y otros, y ello como resultado de su apoyo a los servicios privados, situación que ha cambiado significativamente con el nuevo Gobierno catalán (que incluye el partido independentista). Es más, cuando los gobiernos españoles gobernaron con el apoyo de las derechas catalanas 1993-2000, el gasto público social por habitante descendió (primero, en términos absolutos, y después, en términos relativos) en comparación con la UE-15. Esta situación ha cambiado significativamente a partir del nuevo Gobierno español, y ello como resultado de la presión realizada por las izquierdas (incluyendo ERC), de la cual las clases populares, no sólo de Cataluña, sino de toda España, se están beneficiando. ¿Hasta cuándo antepondrán el nacionalismo centralista a su compromiso con las clases populares?

1 comentari

Xile al cor

Josep Pernau escriu aquest article avui a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, després que diumenge passat la socialista Bachelet guanyés les eleccions presidencials a Xile:

La revenja ha arribat i els demòcrates del món celebren que la senyora Michelle Bachelet hagi estat elegida per presidir Xile. Primer, per ser d’un partit la militància del qual el sàtrapa Pinochet va voler deixar extingida, propòsit pel qual va pagar amb la seva vida el president Salvador Allende i pel qual moririen milers de persones; i segon, perquè ho ha aconseguit una dona.

S’ha d’agrair a la providència que hagi permès que el tirà hagi arribat amb vida fins a aquest moment. Les idees que va voler extirpar es mantenen i es reprodueixen. Prou perquè les comparteixi més de la meitat de la població. La proporció que permet l’exercici del poder legítim, no pas el de les pistoles. Les hores actuals han de ser molt més dures per al torturador en cap que les que pot reservar-li la justícia, si algun dia acaba la llarga tramitació dels expedients sobre el seu tèrbol passat. Té consciència del que passa al seu voltant. Va voler donar un curs diferent a la història i per aquest motiu es va aixecar en armes i va imposar un règim de terror, precisament al país menys colpista del continent del cabdillisme. Avui, 33 anys després, tot torna a estar com abans: una socialista a la Casa de la Moneda. És una lliçó per a tots els que poden tenir la temptació de la força. El tirà no ha anat a votar i s’ha de reconèixer que la seva abstenció ha estat un dels actes més coherents de tota la seva vida.

El triomf de la senyora Bachelet se celebra ara des d’aquest costat de l’Atlàntic. Des de Felipe González fins a Ana Belén l’han acompanyat en les vigílies. Aquest estiu es compliran 70 anys del poema España en el corazón, del xilè Pablo Neruda. Es va inspirar en el començament de la guerra civil. Set dècades després, des d’aquesta riba hem sentit Xile al cor.

[@more@]

Comentaris tancats a Xile al cor

La campanya de promoció del poble “VISCACALDES!”

L’any 2003 es va iniciar una campanya de promoció del poble de Caldes, basada en un vídeo on hi surten imatges d’indrets del municipi i de ciutadans, adhesius que reparteixen l’Ajuntament i els comerços, samarretes, tríptics amb diferents idiomes… El lema de la campanya és VISCACALDES!, on es remarca de diferent color la lletra A, per a mostrar el doble significat del lema:

1. VISC A CALDES!: de “viure” a Caldes, que es pot relacionar bàsicament amb els habitants del poble i el seu orgull de viure-hi i,

2. VISCA CALDES! exclamació lloant el poble, sentiment que poden tenir tant els ciutadans de Caldes com els visitants.

Durant molts anys, el lema de Caldes ha estat “El poble del termalisme vora la mar”, tot aprofitant la situació quasi única a Espanya de tenir aigües termals i platja a la vegada. Altres lemes que s’han afegit per a la descripció de Caldes han estat “El poble de la cultura del benestar” i, fent una barreja dels dos, “El poble del termalisme i la cultura”.

Aquesta campanya de promoció iniciada el 2003 va començar amb força i el seu logo encara acompanya les diverses activitats i jornades que es celebren a Caldes. Malgrat tot, sembla que a la campanya li faria falta un impuls més gran i constant, per tal de mantenir l’esperit de l’objectiu de la mateixa campanya. Per exemple, recordo que fa uns anys, concretament l’any 1995, es van fer, amb motiu de la Festa Major d’aquell any, unes samarretes amb el lema VIU CALDES! Doncs bé, encara avui hi ha gent que porta o portem aquestes samarretes i és que des de llavors no hi ha hagut una altra oportunitat perquè els caldencs i els visitants puguem lluir una samarreta amb el nom de Caldes, és a dir, una de les millors maneres de promocionar el nostre poble.

Les campanyes de promoció serveixen i solen ser positives (sense dedicar-hi una gran despesa, és clar!), però cal que aquestes siguin constants i rebudes de forma atractiva i positiva per part de la ciutadania, per tal que tots ens les fem nostres i ens sentim partícips de les mateixes.

[@more@]

4 comentaris