EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

L’editorial d’El Periódico d’avui (en aquest text el podeu llegir a partir de la marca * ) es basa en algunes de les posicions del PP i del PSOE pel que fa referència a l’Estatut valencià. Amb aquest acord PSOE-PP es mostra la incoherència del Partit Popular, recolzant coses per a la Comunitat Valenciana que nega a Catalunya. I el Partit Socialista, per no ser acusat del trencament del pacte estatutari valencià, accepta una disminució de la democràcia com és el fet de mantenir el 5% de vots per poder obtenir representació (això no hi serà a l’Estatut però es regularà en una llei posterior) i, el més greu, accepta definir el valencià com a idioma. Evidentment que el PSPV i el PP representen a la gran majoria del poble valencià i tenen tota la legitimitat per poder decidir el que creuen millor per la seva terra, però això no justifica que hagin de prendre decisions incoherents, decisions en contra d’augmentar el nivell de democràcia i decisions en contra de realitats científicament comprovades com la que el valencià no és un idioma, sinó un dialecte.

* El PSOE tenia tanta necessitat de tirar endavant l’Estatut valencià que va cedir en els temes que dificultaven el seu acord amb el PP. Encarrilat l’Estatut català, per a Zapatero és vital avançar en els altres i donar sensació de normalitat al procés general de retoc i millora de la descentralització.

El PP aprofita aquesta conjuntura, però pacta deixant proves de la seva incongruència. Accepta per a la Comunitat Valenciana coses que nega a Catalunya. El previst Servei Tributari s’assembla molt a l’Agència Tributària Consorciada catalana que tant rebutja, per exemple.

És una pena que el PSOE no hagi defensat fins al final que n’hi hagués prou amb un 3% del vot per poder estar a la Cambra autonòmica. És una pena per als valencians i per a l’expressió de la seva pluralitat, ja que l’actual 5% expulsa del seu Parlament els representants de prop del 10% dels electors. Una altra decepció: al final no s’ha substituït en aquest text estatutari l’expressió "idioma valencià" per, simplement, "valencià". El primer és una concessió als ultramuntans secessionistes de la llengua i el segon, en la seva modèstia, hauria suposat un pas endavant cap a la raó i els arguments científics en aquesta matèria.

* Fragment de l’editorial d’El Periódico de Catalunya (4/2/06)

[@more@]

Tweet

En un article anterior vaig parlar de la necessitat de crear consells sectorials de participació ciutadana a Caldes d’Estrac. Doncs bé, ara concretament faré referència a la necessitat d’un Consell d’Entitats o d’associacions, per tal d’aglutinar el gran moviment associatiu del poble de Caldes.

Durant els últims trenta anys, les societats occidentals han experimentat un conjunt de transformacions socials i culturals que han modificat els mecanismes de participació política i d’acció col·lectiva i els processos de formació de les identitats col·lectives.

La realització d’accions col·lectives, esporàdiques o permanents, és la via mitjançant la qual els ciutadans i les ciutadanes defensen i promouen els seus interessos en la nostra societat. D’aquesta manera es fa inevitable l’establiment de contactes i relacions amb institucions o organitzacions que formen part d’aquest conjunt que anomenem Estat (aquí el concepte Estat s’entén com el conjunt de les Administracions Públiques).

El resultat, que comporta una acció col·lectiva, es conceptualitza com un bé públic, ja que un cop produït tots els individus que tenen necessitat o interès se’n poden beneficiar, independentment de si han contribuït o no en la seva producció. Per tant, el producte de l’acció col·lectiva no permet l’exclusivitat ni la rivalitat en la seva oferta.

Per altra banda, podem definir el concepte de “free-rider” com una actitud determinada d’un individu. Es tracta d’una actitud egoista on una persona maximitza la seva utilitat esperada estalviant-se la participació.

Però aquest estalvi de participar pot ser obligat o voluntari i per tal que sigui voluntari cal donar alguna oportunitat perquè el ciutadà pugui decidir.

Fa uns anys vaig haver de realitzar un treball sobre el meu poble, Caldes d’Estrac, i en un dels apartats es feia esment del gran nombre d’entitats que té Caldes (unes 20), un municipi de poc més de 2.500 habitants.

Tenim un gran potencial associatiu, cosa que no s’aprofita per tal d’aconseguir una més eficient coordinació i col·laboració entre totes aquestes entitats i entre les mateixes entitats i l’Ajuntament. Amb un elevat nombre d’associacions, des de fa anys crec que seria necessari un autèntic Consell d’Entitats, a partir del qual s’estructurés, s’organitzés i es coordinés tota l’activitat cultural del poble que afectés a totes les entitats.

Però aquest Consell cal que sigui eficient i que tingui uns objectius clars a complir, ans el contrari està condemnat al fracàs. A més, com més temps es trigui a crear un Consell d’aquestes característiques, més dificultós serà posar-lo en marxa, ja que la confiança en què un autèntic Consell es pugui arribar a crear (i a funcionar) anirà disminuint cada cop més.

[@more@]

Tweet

Després de les declaracions desafortunades del Ministre d’Administracions Públiques, Jordi Sevilla, sobre el fet que José Montilla no pot ser candidat a la presidència de la Generalitat perquè és “xarnego”, us transcric una Carta al director d’El Periódico d’avui, amb la qual comparteixo plenament tots els arguments. És una pena que encara s’utilitzi aquest concepte en to despectiu i, sobretot, incloent-lo en unes declaracions com les que va fer Sevilla, un Ministre del Govern espanyol i… socialista! Vergonya aliena vaig sentir! I que no em vingui amb l’excusa de que era una conversa informal i privada, perquè precisament per això fa més mal, ja que en privat s’acostuma a dir realment el que es pensa.

Polítics xarnegos

Carlos Serrano López

L’Hospitalet de Llobregat

Em sembla patètic el comentari que el ministre d’Administracions Públiques, Jordi Sevilla, va fer al líder de CCOO, José María Fidalgo. I no perquè considerés o no capaç José Montilla per succeir Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat, que hi té tot el dret, sinó perquè l’argument donat per descartar-lo és la seva procedència. Els meus pares són d’Albacete, fa més de 40 anys que viuen a Catalunya, sóc fill del que ell en diu "xarnegos" –i amb molt orgull–, i em nego a pensar que es pugui considerar si una persona és la idònia per desenvolupar un càrrec pels seus orígens i no per la seva capacitat, que Montilla, per cert, ja fa molts anys que està demostrant. Voldria fer-li saber al senyor Sevilla que a Catalunya, a diferència d’altres llocs, no mirem l’Rh de les persones. Aquí només ens fixem en la seva preparació i en la seva capacitat. ¡Només faltaria!

[@more@]

Tweet

En Xavi Martín, el qual ja considero company i amic malgrat no el conec personalment, m’ha llençat, des del seu bloc http://www.xavimartin.blogspot.com una memè, cosa molt de moda en aquest món dels blocs. Aquesta consisteix en dir 5 manies o estranys hàbits personals.

Aquests són, doncs, 5 dels molts estranys hàbits que tinc:

1.- Cada dia, quan tinc una estona lliure, em dedico a repassar totes les notícies del dia a un gran nombre de diaris digitals, i quan dic gran nombre em refereixo a uns 9 o 10 diaris!

2.- Actualitzar cada dia el meu diari marcvergesros.bloc.cat i llegir amb atenció els comentaris, a més de donar una passejadeta a altres blocs de la xarxa.

3.- Sacrificar 30 minuts de llit per arribar a la Universitat mitja hora abans de la que caldria, per tal de prendre’m el meu cafè amb llet amb tranquil·litat.

4.- Menjar formatge en tots els meus menús… és com una droga, però sana!

5.- Despertar-me minuts o segons abans que soni el despertador (serà que tinc un rellotge interior?)

Buff! Podria fer un llistat de, com a mínim, 20 estranys hàbits més!

Per cert, és costum enviar una memè a 5 persones. Doncs jo decideixo enviar-li a tothom qui llegeixi això! Vinga, animeu-vos!

[@more@]

Tweet

Eduard Punset (Barcelona, 1936), exministre d’UCD, economista, advocat i professor, compleix avui 10 anys al capdavant del divulgatiu ‘Redes’, de La 2 de Televisió Espanyola.

He de reconèixer que poques vegades m’he quedat despert per gaudir d’aquest programa, tot i que quan ho he fet, sempre he trobat interessant allò del que es parlava i se m’ha despertat la meva curiositat per la ciència, una curiositat que no he sentit al llarg de la meva vida (sóc de lletres!).

Tot i que s’emet passada la una de la matinada, la rigorosa divulgació científica de Redes té un bon nombre d’incondicionals: durant l’última temporada, una mitjana de 126.000 espectadors, xifra que significa una quota del 5,2% (a Catalunya, 19.000 i un 5%), que és similar a la mitjana de La 2.

El Periódico fa una breu entrevista a Punset:

–¿Què representa Redes a la televisió espanyola?

–Els canvis culturals són tan lents que costa molt adonar-nos d’una cosa que està passant, i que jo mateix deia fa 10 anys que estava passant tot i que encara no era veritat, i que ara sí que aflora: la irrupció de la ciència en la cultura popular. Redes ha sigut un exemple modest d’aquesta irrupció.

–Però una dècada és molt per a qualsevol programa. ¿Com és que el seu ha durat tant?

–Entre altres raons, perquè sortim de matinada. El mèrit de Redes ha sigut suggerir, no dic demostrar, però sí suggerir, que la ciència és compatible amb l’entreteniment.

–¿Però la una de la matinada no és molt tard per suggerir?

–No m’he queixat mai de l’horari, al contrari del que fa tota la meva audiència, que se’n queixa constantment. Quan algú em diu que li agrada Redes, sempre li contesto: pobre, això és que dorms malament. Però no em queixo, perquè aquest horari ens ha donat una gran independència i ens ha permès crear un equip híbrid de científics i especialistes mediàtics. A més, la digitalització dels mitjans ha avançat tant que ja es pot baixar un programa a qualsevol hora prement una tecla. Redes ja s’emet per canals digitals. No m’ha fet mai por el que ens quedéssim aïllats.

–¿Què li sembla la televisió que es fa a Espanya?

–Afortunadament, tinc molt poc temps per veure televisió, però veig alguna cosa, i penso que a vegades ens confonem creient que s’ha de renunciar a l’entreteniment per tenir programes bons, quan crec que del que es tracta és fer bons programes que entretinguin.

–¿I què n’opina de les funcions i competències del CAC?

–En el camp científic sempre he estat en contra de les comissions de bioètica, per exemple. No he entès mai per què unes determinades persones o organismes havien d’estar més ben qualificats per decidir el que es pot investigar i el que no, per exemple. Si he estat en contra d’això, també ho estic de qualsevol altre tipus d’organisme que decideixi i distingeixi el que és veritat del que no. La gent té els seus propis representants per a això, que són el Congrés i els jutjats.

Redes. La 2, dimarts 01.15 hores

FONT: EL PERIÓDICO DE CATALUNYA 31/1/06

[@more@]

Tweet

El Govern implantará el trilingüismo en la enseñanza a partir del próximo curso

Una tercera parte de las horas lectivas será en castellano, otra en catalán y la tercera en idioma extranjero – El nuevo modelo educativo afecta a Primaria y Secundaria – Los colegios elegirán las asignaturas que impartirán en cada lengua.

PALMA.- El Govern de Jaume Matas se ha fijado como objetivo prioritario para el próximo curso escolar implantar en los centros de las Islas el trilingüismo. La medida que está preparando a marchas forzadas la Conselleria de Educación implica que todos los alumnos acaben su formación conociendo tres lenguas: el castellano, el catalán y un idioma extranjero que preferentemente será el inglés aunque la elección será del propio centro educativo.

El president del Govern explica que los escolares de Baleares «ya tienen la obligación de conocer las dos lenguas oficiales de las Islas y que a partir de ahora el reto es que acaben la enseñanza obligatoria conociendo tres».

La puesta en marcha de esta iniciativa requiere necesariamente modificar la normativa educativa y la aplicación del Decreto de Mínimos que obliga a que el catalán se use en al menos el 50% de la enseñanza. Con el programa de educación trilingüe el total de las horas lectivas se tendrá que repartir entre los tres idiomas. Aunque la normativa aún no está definida, fuentes de la Conselleria de Educación afirman que la propuesta que se maneja es que el 33% de las clases sean en castellano, el 33% en catalán y el restante 33% en lengua extranjera.

En todos los centros escolares ya se imparte como asignatura una lengua extranjera. Para alcanzar el 33% de horas lectivas en idioma extranjero alguna o varias del resto de las asignaturas también deberá enseñarse en lengua extranjera.

La implantación del trilingüismo requiere, además de una reforma profunda del sistema educativo balear, la redefinición del modelo lingüístico. Los técnicos y juristas de la Conselleria de Educación ya están preparando desde hace meses todo el proceso que, según ha anunciado el propio president Jaume Matas, se debe poner en practica el próximo curso escolar.

El programa de enseñanza trilingüe ya funciona de forma experimental en 40 colegios de Baleares pero ahora el reto es extenderlo a todos los centros. El pionero de este sistema de enseñanza fue un colegio concertado, el Sant Josep Obrer, que ofrece desde hace años la clase Ciencias Sociales de ESO en inglés. Otros 17 centros se sumaron a la iniciativa el curso pasado, la mayoría institutos concertados.

Proyecto pionero

En el presente curso ya son 41 los centros que utilizan este sistema de enseñanza. En la mayoría de estos centros se imparte una asignatura, habitualmente la Historia y las Ciencias Sociales, en idioma extranjero aunque también son frecuentes la Educación Física, la Tecnología e incluso una signatura instrumental como es la de Matemáticas. Cuando se apruebe la normativa, los colegios aplicarán el trilingüismo de forma gradual. Baleares ha sido una región pionera en la puesta en marcha de este programa aunque no la única. En Galicia y Navarra, dos comunidades bilingües, también se ha empezado a implantar la enseñanza en tres idiomas. La implantación del trilingüismo pondrá fin al debate del bilingüismo. Actualmente, en virtud del Decreto de Mínimos, los centros escolares deben impartir al menos el 50% de la enseñanza en la lengua propia de las Islas. Toda la polémica generada por este decreto se verá muy diluida con la aplicación del programa de enseñanza trilingüe.

FONT: EL MUNDO-EL DÍA DE BALEARES

[@more@]

Tweet

El periodisme majoritari actual ens està demostrant quin és el nivell d’aquest món nostre. Un periodisme caracteritzat per la crítica destructiva, la informació superficial i manipulada, les notícies sense contingut coherent i esbiaixades i titulars que l’únic objectiu que busquen és augmentar l’audiència, com si d’un programa d’entreteniment es tractés. I els nostres polítics, coneixent l’actitud dels mitjans de comunicació, actuen de la millor manera que saben tenint en compte l’esmentada actitud dels mitjans. I els mitjans, observant la manera de fer dels polítics, doncs treballen com treballen…

És a dir, ens trobem davant d’un cercle viciós que es retroalimenta i que no té cap sortida precisament pel fet que és un cercle i, a més, viciós. Els polítics necessiten imatges, frases impactants i titulars superficials per cridar l’atenció dels mitjans i del públic en general i, per la seva banda, els mitjans necessiten també imatges, declaracions curtes i impactants, per tal d’augmentar la seva audiència utilitzant aquella crítica destructiva, insultant, superficial i moltes vegades sense fonaments consistents.

És fàcil parlar, criticar, insultar, explicar notícies a mitges, sobretot quan et paguen per això i la teva continuïtat depèn de l’audiència d’un determinat programa / diari. No és important l’efecte que poden tenir unes determinades declaracions en la població en general i en el funcionament d’un país, l’important és parlar per parlar… més ben dit… parlar per l’augment de l’audiència.

És difícil trobar un tipus de periodisme que es caracteritzi per la crítica constructiva i la informació detallada i no sensacionalista (aquest és minoritari), basat en arguments coherents, no superficials i que vagin al fons de la qüestió, però al fons real! També és difícil trobar debats polítics coherents i amb arguments consistents, més enllà de la recerca de ser protagonista d’un titular.

Com podem anar bé, quan dos dels pilars d’aquesta societat nostra, els mitjans de comunicació i els polítics, no funcionen?

[@more@]

Tweet

Ara si que estem vivint l’autèntic hivern! Fred, pluja, en alguns llocs neu… Aquest matí, com cada dissabte, he anat a comprar el pa i el diari. Estava plovent una mica, tal i com ho fa ara, però ben abrigat i protegit he pogut fer la meva compra amb quasi total comoditat. I entre compra i compra, és clar!, la xerradeta amb tot aquell o aquella que et creuaves. En un poble petit, ja se sap, no val un simple “Adéu”. Amb tot plegat he estat uns 45 minuts “comprant”, quan ho podria haver enllestit tot en 10 minuts!

Quan he arribat a casa, he fet el que habitualment també faig els dissabtes al matí: llegir tots els diaris que puc a través d’internet: El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, El País, l’Avui, El Punt, El plural. I no només aquests! també La Razón, l’ABC, Libertad Digital, El Mundo. Per estar ben informat cal fer una ullada als diaris de totes les tendències, per tal de comprovar que ni tots diuen la veritat ni tots diuen mentides.

Avui m’he fixat més en aquelles notícies breus i que no criden massa l’atenció al públic en general, perquè la veritat és que ja estic una mica cansat d’Estatut i ara, a més, a parlar del temps! Els titulars més importants d’avui dedicats al temps que fa i farà, com si fos el més rellevant que està passant en el nostre país i al món! I bé, després de la lectura… una mica de neteja de la meva habitació, tot i que tampoc li feia massa falta.

Ara a les 12:00 en punt sintonitzaré la freqüència de Caldetes Ràdio, 92.3 FM, per a escoltar el programa dels dissabtes, “EL MAGAZIN”. És una manera d’assabentar-te d’algunes coses del poble i, sobretot, m’agrada escoltar com fan el programa els companys de la ràdio (Teresa Márquez i Xavi Corominas), perquè jo mateix co-realitzo i co-presento un programa a la mateixa emissora amb tres companys més (feu una visita a www.comemissores.com/rcaldetes).

Dinar i a les 16.30 cap a la Sala dels Geganters de l’Ajuntament, per assajar amb els altres companys grallers i timbalers de la Colla gegantera de Caldes. Tal i com fem cada dissabte, entre les 16.30 i les 18.30 aproximadament, farem un repàs de totes les peces musicals que sabem i intentarem aprendre’n alguna de nova. Això si, l’assaig real el començarem després de prendre el cafetó que haurem “fet” amb la màquina de cafès que hi ha a l’Ajuntament… i la posterior tertúlia.

Després, tarda-vespre-nit de relax a casa, ben calentonet i: o bé començant a fer un treball que m’han encarregat sobre l’evolució electoral del PP de Catalunya o bé mirant alguna pel.lícula que m’interessi… o bé les dues coses… o bé cap! Ja m’ho pensaré!

Apa, en aquesta ocasió tenia ganes d’explicar el que seria el meu dia d’avui, cosa que no penso fer sempre perquè no seria, ni molt menys, més interessant del que escric habitualment.

[@more@]

Tweet

Avui us recomano llegir l’article que Enric Sopena escriu a Elplural.com (¿El PP y ERC, fuera del Estatut?), el qual comparteixo totalment. El PP s’equivoca en el debat de l’Estatut i ho pagarà car, però ara també s’està equivocant ERC i, si no rectifica, també ho pagarà car.

Hace una semana, la incógnita principal sobre el Estatut –después de maratonianas sesiones del aún cuatripartito con el Gobierno- radicaba sobre todo en CiU. ¿Qué hará CiU, se preguntaban políticos y periodistas? Había opiniones para todos los gustos. La duda no revoloteaba sobre ERC, sino sobre la federación nacionalista que encabeza Artur Mas. La actitud de Esquerra acerca del texto original y sus abundantes modificaciones circulaba más bien por el sendero del optimismo cautelar. Unos y otros eran conscientes de que sin la conformidad de Mas –líder de la oposición mayoritaria en el Parlament- apenas habría margen para el Estatut. O, por decirlo más claro, no habría Estatut.

Pocas horas antes del encuentro del sábado pasado en Moncloa entre Zapatero y Mas, un dirigente cualificado de ERC me comentó: “Si el precio de CiU es la foto de Mas con Zapatero, he hecho saber al presidente del Gobierno que por nosotros no hay problema. Ya tranquilizaré yo a mi jefe”. Pero este dirigente no ha querido, o no ha podido, tranquilizar a Carod-Rovira. En las primeras horas pareció que sí. El domingo por la noche, después de haber comido con Zapatero, Carod-Rovira otorgó públicamente al Estatut un “insuficiente muy alto”. O sea, un aprobado con tendencia al notable.

Pero la situación ha empeorado. El Estatut del insuficiente muy alto se ha transformado nada menos que en el Estatut de la Vergüenza. Así lo han calificado las juventudes de ERC, mientras felicitaban a sus mayores por decir “no” al acuerdo. Carod-Rovira ha advertido que su partido ya no se siente obligado a garantizar la estabilidad del Gobierno. Suenan no demasiado lejanos los tambores que anteceden al conflicto.

Nunca desde la II República, Esquerra había conseguido tanto poder –en Barcelona y en Madrid- como en estos dos últimos años. ¿Están dispuestos sus líderes a lanzar tan singular y provechosa experiencia por la borda? Mientras CiU llama a la puerta de la Moncloa para ofrecerse como aliado preferente, ERC convierte una cuestión de celos en un nuevo debate esencialista. Se equivocan Carod-Rovira y sus colegas. Aún pueden rectificar, pero cada día que pasa juega en su contra. ¿Se quedarán el PP y ERC, al final del trayecto, fuera del Estatut?

[@more@]

Tweet

Interessant article de JOSEP MARIA ESPINÀS a l’edició d’avui d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA:

La població de l’Índia ha superat els 1.000 milions d’habitants. Quan l’any 1970 vaig ser a l’Índia, l’única publicitat que hi havia a tot el país era d’origen estatal i el missatge que es difonia era el de la necessitat de reduir la natalitat.

Per tot arreu es veien tanques, bastant primitives, en les quals apareixien dibuixats tres personatges: un home, una dona i una criatura. Amb aquesta imatge es volia conscienciar a les parelles que només havien de tenir un fill. La superpoblació creava greus problemes en l’economia, l’assistència social, la pobresa de milions de persones. Potser, en part, la bomba demogràfica pugui explicar-se pel fet que creixi la longevitat, però de les xifres es pot deduir que aquella campanya va fracassar.

No m’estranya. L’Índia és un immens país en el qual la modificació dels costums i també de les idees és enormement difícil. El cristianisme no hi ha fet forat, i que no se m’enfadi algú assenyalant algun exemple d’eficaç apostolat. Una religió que hi ha predicat l’amor als pobres no ha pogut imposar-se en un territori amb milions de pobres.

També hi ha fracassat el comunisme –quan el comunisme irradiava des de la Unió Soviètica–, encara que el seu programa de justícia social havia d’interessar, lògicament, en un país on la desigualtat entre els desvalguts i els privilegiats i el règim de castes eren realitats tan injustes.

D’acord amb la mirada occidental, és clar. Una mirada d’ignorància. Ni missioners ni agitadors polítics havien tingut en compte què significava una multitud de centenars de milions, una multitud amb una cultura i unes creences llargament arrelades. I tampoc havien tingut en compte una característica bàsica de moltíssims hindús: la capacitat per a la indiferència. Caminant enmig d’aquestes multituds, jo no molestava ningú per una raó molt clara: no interessava a ningú. En molts llocs es pot aconseguir el respecte o despertar la irritació. A l’Índia indiferent, això és molt difícil.

[@more@]

Tweet