El periodisme majoritari actual ens està demostrant quin és el nivell d’aquest món nostre. Un periodisme caracteritzat per la crítica destructiva, la informació superficial i manipulada, les notícies sense contingut coherent i esbiaixades i titulars que l’únic objectiu que busquen és augmentar l’audiència, com si d’un programa d’entreteniment es tractés. I els nostres polítics, coneixent l’actitud dels mitjans de comunicació, actuen de la millor manera que saben tenint en compte l’esmentada actitud dels mitjans. I els mitjans, observant la manera de fer dels polítics, doncs treballen com treballen…
És a dir, ens trobem davant d’un cercle viciós que es retroalimenta i que no té cap sortida precisament pel fet que és un cercle i, a més, viciós. Els polítics necessiten imatges, frases impactants i titulars superficials per cridar l’atenció dels mitjans i del públic en general i, per la seva banda, els mitjans necessiten també imatges, declaracions curtes i impactants, per tal d’augmentar la seva audiència utilitzant aquella crítica destructiva, insultant, superficial i moltes vegades sense fonaments consistents.
És fàcil parlar, criticar, insultar, explicar notícies a mitges, sobretot quan et paguen per això i la teva continuïtat depèn de l’audiència d’un determinat programa / diari. No és important l’efecte que poden tenir unes determinades declaracions en la població en general i en el funcionament d’un país, l’important és parlar per parlar… més ben dit… parlar per l’augment de l’audiència.
És difícil trobar un tipus de periodisme que es caracteritzi per la crítica constructiva i la informació detallada i no sensacionalista (aquest és minoritari), basat en arguments coherents, no superficials i que vagin al fons de la qüestió, però al fons real! També és difícil trobar debats polítics coherents i amb arguments consistents, més enllà de la recerca de ser protagonista d’un titular.
Com podem anar bé, quan dos dels pilars d’aquesta societat nostra, els mitjans de comunicació i els polítics, no funcionen?
[@more@]
L’exemple a seguir en el tema dels mitjans de comunica´ció és la BBC. Que el govern s’equivoca, doncs la BBC ho diu i fa la seva crítica/denúncia. Però clar, en aquest país de fireta en el que vivim, els informatius de les TV són pamflets dels partits que estan al govern. Patètic, sobretot els socialistes.
un exemple del que diu marc (el de l’article, no el del comentari): els debats matinals a la tele. qui és capaç de cridar més? clar que el nivell de soroll és molt superior a les 13 que a les 10 hores. res a veure els desdejunys amb la campos. afortunadament…