EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

Avui us recomano llegir l’Article del Dia d’El Periódico de Catalunya, escrit per en Vicenç Navarro ( www.vnavarro.org ), catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra:

Hi ha en aquests moments un intent per part de les dretes espanyoles de mobilitzar la població en defensa del que anomenen la unitat d’Espanya, assumint maliciosament que hi ha una amenaça de desagregació i balcanització, estimulada per la proposta del nou l’Estatut aprovada per la majoria del Parlament de Catalunya.

Durant les últimes setmanes hem sentit o llegit crides a la unitat d’Espanya per part del Rei, del president del Tribunal Suprem, del responsable màxim de l’Exèrcit de Terra, de cardenals i dirigents de l’Església catòlica espanyola, del governador del Banc d’Espanya, de la patronal espanyola i d’altres representants dels grups de pressió components de la dreta espanyola advertint que aquesta unitat està en perill. Encara que la història no es repeteix mai, el fet és que en molts aspectes aquesta crida s’assembla a la que es va registrar durant la Segona República, abans que ocorregués el cop feixista militar, el qual va tenir lloc, en teoria, per defensar la unitat d’Espanya; però, a la pràctica, per defensar privilegis corporativistes i de classe.

Tant llavors com ara, no obstant, aquesta unió no està amenaçada. El que sí que es qüestionava llavors i que es qüestiona ara és la visió d’Espanya. Per un costat, hi ha l’Espanya centralista, uniforme i essencialista de la dreta, emparada sota una ideologia nacionalista espanyola (els colpistes feixistes es van definir a si mateixos com els nacionals), darrere de la qual es defensen els interessos de les classes dominants d’Espanya, que inclouen també les classes dominants de Catalunya i del País Basc. Quan jo era petit, a la Barcelona dels anys 40 i 50, la burgesia catalana parlava castellà i menyspreava el català, considerant-lo l’idioma del que ells anomenaven les "classes baixes" o les "classes humils".

Enfront d’aquesta Espanya, hi trobem una altra visió, l’hereva de la Segona República, en què es reconeix la pluralitat de nacions i pobles i es promou la llibertat i la justícia social, defensant els interessos de les classes treballadores i altres components de les classes populars. Això explica que, durant la dictadura, la resistència antifeixista identifiqués la lluita per la llibertat amb la lluita per la justícia social i per la pluralitat de les identitats nacionals. A Catalunya, les esquerres van protagonitzar la mobilització per la justícia social i per la identitat catalana dins d’una Espanya republicana, facilitant la integració dels treballadors immigrants de parla castellana, impedint que els nacionalismes, l’espanyol i el català, dividissin les classes populars.

El debat actual és precisament l’enfrontament entre aquestes dues visions d’Espanya. Seria un gran error que les esquerres espanyoles no ho veiessin així, i interpretessin erròniament la situació actual com un conflicte entre Catalunya per un costat, i Espanya per l’altre, conflicte que els nacionalistes dels dos costats estan estimulant. Per desgràcia, les esquerres catalanes no han emfatitzat prou que la seva proposta estatutària és un intent de redefinir Espanya (recuperant la tradició republicana) que beneficiaria totes les classes populars. En aquest aspecte, la seva afirmació que l’Estatut beneficiaria no només Catalunya, sinó tot Espanya no ha sonat convincent. És més, actes promocionats pel Govern de la Generalitat –com la trobada d’intel·lectuals espanyols i catalans (de la qual van ser excloses moltes veus de les esquerres d’Espanya)– van reproduir aquesta dimensió Catalunya versus Espanya, que no facilita la mobilització de suports a l’Estatut per part d’amplis sectors de les esquerres espanyoles.

La necessària complicitat que les esquerres catalanes han de desenvolupar amb la resta de les esquerres espanyoles s’hauria de basar en el fet de mostrar que l’Estatut també és bo per a la resta d’Espanya, assenyalant-ne els elements de descentralització financera necessaris per cobrir els enormes dèficits socials existents a l’Estat de benestar espanyol que són gestionats per les comunitats autònomes. Els equips econòmics dels governs centrals han estat responsables des de l’any 1993 d’unes polítiques d’austeritat que han causat un gran dèficit de despesa pública social, que puja actualment fins als 60.000 milions d’euros.

Les dretes (i algunes esquerres confuses) justifiquen la seva defensa de la centralització d’aquest finançament com a condició perquè es realitzi la necessària solidaritat entre les diferents comunitats autònomes, assumint erròniament que la primera cosa és condició de la segona. L’escassa solidaritat del País Basc amb la resta d’Espanya no és deguda, no obstant, al sistema descentralitzat de la responsabilitat fiscal, sinó a la seva escassa contribució als fons de solidaritat existents.

Naturalment que l’Estatut també té aspectes específics de Catalunya, aplicables al País Basc i a Galícia, que la resta d’Espanya pot acceptar si es mostra que aquestes característiques no tenen per què perjudicar les altres comunitats autònomes. No s’ha d’oblidar que les esquerres castellanes es van oposar al seu dia al retorn dels papers de Salamanca. No obstant, posteriorment, en els seus parlaments van votar a favor del retorn (fins i tot sabent que perdrien suport electoral), sense que les esquerres catalanes, per cert, els hagin donat les gràcies.

No tinc cap dubte que l’Espanya plurinacional serà acceptada, si no ara, més tard. Però perquè sigui així és necessari que les esquerres catalanes mostrin que aquesta nova Espanya, sintetitzada a l’Estatut, és millor per a la classe treballadora i altres sectors de les classes populars que la que vam heretar del règim anterior.

[@more@]

Tweet

Caldes fou uns dels pobles pioners pel que fa a l’impuls de les noves tecnologies i la societat del coneixement. Ordinadors amb accés gratuït a internet a la Biblioteca Can Milans i al Casal de Joves, cursos d’informàtica i navegació per la xarxa, un lloc web de l’Ajuntament de Caldes innovador i amb un munt d’espais i funcionalitats. Fins i tot es va crear, si no recordo malament el 1999, una regidoria de Tecnologies de la Informació.

Doncs bé, ara estem al 2006 i, sincerament, tot i reconèixer els aspectes positius del que acabo d’exposar, la qual cosa significà un gran impuls de les noves tecnologies de la informació i la societat del coneixement al nostre poble, el que ha passat realment ha estat el que succeeix amb moltes polítiques anomenades “innovadores”: s’anuncien a bombo i plateret quan es posen en marxa i s’abandonen pràcticament a partir d’aquest moment. En comptes d’observar un cert manteniment i progrés en polítiques de tecnologies de la informació i societat del coneixement, sembla que haguem anat enrere.

Fa temps que em fixo, per exemple, amb el web de l’Ajuntament de Caldes www.caldetes.org , gran web innovador en el seu moment i que havia de ser el punt d’inici de grans i diverses funcionalitats i oportunitats. Doncs només cal fer-hi una passejada per detectar l’estat d’aquest web: espais no actualitzats, espais abandonats, informacions caducades, el fòrum de debat desactivat, espais que des del primer moment es troben “en construcció”, notícies en blanc…

Un cas personal: Jo sóc “aficionat” a consultar les convocatòries del Ple municipal i les actes d’aquests, doncs sabeu a través de quin web ho he de fer? Per mitjà del web de Convergència i Unió… tela marinera! (allà, la gent de CiU “penja” les convocatòries i les actes dels plens). El web de l’Ajuntament de Sant Vicenç, per exemple, “penja” totes les actes i convocatòries dels Plens puntualment, informació bàsica que hauria d’estar a l’abast de la ciutadania de Caldes a través d’una fàcil accessibilitat.

Em puc imaginar que el lloc web es troba en procés de renovació (d’aquí el seu abandonament?), però el que no es pot fer mentre això passa, és deixar de banda un dels principals mitjans de comunicació, en ple segle XXI, entre l’Ajuntament i la ciutadania. A Caldes ens vam agafar al tren de la societat de la informació i del coneixement a temps, el que no ens podem permetre ara és reduir la velocitat d’aquest tren fins fer-lo aturar del tot.

[@more@]

Tweet

L’alcalde socialista de La Corunya, Francisco (Paco) Vázquez, serà el nou ambaixador d’Espanya a la Ciutat del Vaticà, i diuen que per reconduir les relacions entre l’Església catòlica i l’Estat espanyol. Vázquez, cal recordar-ho per qui no ho sàpiga, és un catòlic practicant convençut que ha estat alcalde de La Corunya, amb majoria absoluta, des de 1983 i que moltes vegades ha anat a contracorrent del seu propi partit, el Partit Socialista Obrer Espanyol (per exemple, com a senador, es posicionà en contra de la llei de matrimonis homosexuals). A més a més, representa l’ala més conservadora i centralista del PSOE, afortunadament minoritària!

Ha estat decisió personal de Zapatero la d’ “enviar” a Paco Vázquez al Vaticà i evidentment el socialista gallec no s’ho ha pensat dues vegades (complirà una antiga aspiració que havia expressat en nombroses ocasions). Zapatero, doncs, ja s’ha tret de sobre a un dels trio BONO-IBARRA-VÁZQUEZ ? ja m’enteneu… Vázquez, així de cop, deixarà de ser alcalde, senador, president de la Federació de Municipis espanyols i marxarà cap al Vaticà. Zapatero estarà pensant alguna altra oferta suculent per en Bono i l’Ibarra? I no em mal interpreteu! Això no vol dir que estigui en contra d’aquest trio! ni molt menys! La presència d’aquests senyors dins del PSOE mostra la pluralitat del partit i, doncs, la pluralitat d’Espanya, deixant confirmat que és el Partit Socialista el que s’assembla més a l’Estat Espanyol.

Sobre en Paco Vázquez, avui he recuperat un article que Joan Barril va escriure a El Periódico de Catalunya el 8 de juliol de 2004:

“Niebla en el noroeste”

Dice el tópico que de un gallego no se sabe nunca si sube o baja de la escalera. Se lo preguntamos a Vázquez, alcalde socialista de A Coruña. El PSOE aprobó sacar los símbolos franquistas. ¿Estás ahí, Vázquez?

JOAN BARRIL

Incluso el talante tiene sus límites. Y esos límites dicen mucho de lo que piensan algunos dirigentes. Mientras el PSOE culmina un congreso de orgía y desenfreno por haber recuperado la maravillosa sensación de haber ganado, los críticos afilan las herramientas para prevenir a España entera del riesgo letal de los socialistas catalanes. Ojo con Maragall, que va a la suya. Cuidado con Montilla, que es el caballo de Troya del otro. Vigila, Zapatero, que aunque levanten el puño y les florezca el capullo, esos peseceros pueden acabar con España. Al fin y al cabo, ¿no es Maragall un simple rehén de ERC? Eso es más o menos lo que van diciendo por ahí –es decir, por Madrid– los encargados de enturbiar el estanque dorado en que se ha convertido el PSOE del talante.

Pero no todo es talante en la vida. No todo pueden ser sonrisas. La caverna española también ha anidado en el PSOE. Y sólo teme a lo desconocido, pero se tolera lo demasiado conocido. Nubes en el noreste, pero niebla en el noroeste.

Paco Vázquez es el alcalde eterno de A Coruña. Sus conciudadanos le votan y no hay nada que discutir. Hace años, cuando un Zapatero novato acababa de estrenarse como candidato a una improbable presidencia del Gobierno, Vázquez ya le tenía ojeriza. Zapatero se reunió con Maragall y el alcalde de A Coruña se apresuró a decir que no era bueno que el joven Zapatero frecuentara las malas compañías. Afortunadamente Vázquez y Maragall eran del mismo partido, porque de no serlo el locuaz alcalde gallego hubiera mandado a Maragall al paredón. Pero Paco Vazquez, un hombre de fe, ha encontrado su lugar en el PSOE como rebelde profesional. En el asunto del Prestige hizo causa común con los contaminadores y ahora, cuando el congreso del PSOE insta a suprimir las referencias físicas a los nombres del franquismo, Vázquez ha hecho votar a sus concejales junto a los del PP y en A Coruña no se va a tocar ni una placa del nomenclátor. Ese Vázquez considera que el gran divisor de España es Maragall, pero no duda en mantener el honor a Franco y a la caterva de fascistas que ejecutaron a los vencidos en la Guerra Civil. O sea, entre el riesgo de la secesión y la tragedia del exterminio, un socialista como Vázquez prefiere mantener el dudoso honor del exterminio. Zapatero, no me seas gallina y aplícale una ración de talante al Paco Vázquez, presidente de la Federación Española de Municipios y Provincias. Al menos Maragall inauguró un monumento a las Brigadas Internacionales y puso el nombre de Karl Marx a un nudo viario. Mientras Zapatero reivindica el honor de su abuelo, el capitán ejecutado por los franquistas, un correligionario suyo mantiene el reconocimiento público de los ejecutores. Podrá aducirse que una placa de más o de menos es un acto menor de la política. Podrán justificarse las estatuas ecuestres en función de la tradición. Podrá argumentarse que más vale no crear fracturas en una sociedad pacificada. Pero el nombre de Franco no es en ningún caso un nombre menor. Vázquez no es un rebelde con causa. En momentos confusos Vázquez ha de decirnos, como gallego, si sube o baja la escalera.

Estic convençut que en Paco Vázquez mantindrà unes excel·lents relacions amb el Vaticà…

[@more@]

Tweet

Aquest article el va escriure ahir Carlos Carnicero a Elplural.com. Espero que, tot i haver fet ja molt mal, el Partit Popular se n’adoni del seu greu error estratègic abans que sigui massa tard, massa tard pel mateix Partit i, sobretot, per la bona convivència dins del nostre país.

Hay fronteras que cuando se traspasan es difícil volver atrás. El PP cruzó el límite elemental que en una sociedad democrática impide utilizar el terrorismo para sacar ventaja política y electoral. Lo hizo en la época en que José María Aznar estaba desesperado por alcanzar el Palacio de La Moncloa, a cualquier precio, y lo resumió en aquel: "¡váyase señor González!". Entonces se estableció que se podía pagar el peaje institucional de un deterioro de los pilares del estado y ahora se trata de repetir el esquema.

Las más bajas pasiones y los más bajos instintos sirven para establecer que el presidente del Gobierno es capaz de permitir la excarcelación de asesinos, promover el cese de fiscales, supuestos baluartes insobornables en la lucha antiterrorista, e hipotecar la credibilidad del Estado para mantenerse en el poder.

Y para ello se cataliza el dolor de las víctimas para transformarlo en indignación en una carrera sostenida en que la ruptura de la unidad de España, la cobardía ante los terroristas y la dejación de las más elementales responsabilidades son la munición para expulsar al PSOE del Gobierno.

Nada importa que se esté sembrando el odio de una parte de España contra la otra, que el deterioro de las instituciones y la credibilidad de la democracia se cuestione. Esta generación de dirigentes de la derecha española no nos la merecemos bajo ningún concepto y no hay antecedente en la vieja Europa democrática de un partido que haya ejercido la irresponsabilidad con tanta crudeza.

Es cierto que esta actitud política sería imposible sin grandes connivencias. En primer lugar de sectores de la prensa que nunca se saben si son los inspiradores primigenios de esta locura o sencillas terminales mediáticas. El resultado es el mismo: un altavoz permanente e incondicional de los más furibundos disparates que siembran la sospecha de que se oculta información sobre el 11-M y, al mismo tiempo, difaman sobre concesiones al terrorismo; todo ello sin aportar prueba alguna. Lo peor de todo es la reedición de la misma historia circular. En los últimos años de Felipe González, los periodistas que jalearon el GAL cuando nació (para comprobar esto están las hemerotecas) se convirtieron en el martillo pilón del socialismo. Ahora quienes entrevistaron a ETA, proponían la autodeterminación para el País Vasco y querían una negociación para terminar con la violencia se han convertido en los defensores de las víctimas del terrorismo. Tiempo habrá para que la historia situé a cada uno.

[@more@]

Tweet

El periodista José Oneto acaba de treure al carrer el llibre 23F: LA HISTORIA NO CONTADA. Aquest mes de febrer farà 25 anys del Cop d’Estat de 1981 i en el llibre es descobreixen racons que havien quedat a les fosques fins fa poc. Precisament aquest llibre és el que m’estic llegint ara i ja puc afirmar que es tracta d’un treball recomanable, impecable, amb informació desconeguda fins ara i amb un llenguatge professional, però clar per tot tipus de lector.

Avui, El Periódico de Catalunya fa una entrevista a José Oneto, la qual us repodueixo a continuació:

En el periodisme de Madrid, José Oneto és un referent, i entre els amics, el company enginyós capaç d’animar qualsevol reunió, fins i tot un funeral. La seva experiència en el món de la comunicació és tan àmplia com els càrrecs que ha ocupat en diversos mitjans. Va ser autor del primer llibre sobre el cop d’Estat del 1981. Ara, reprèn el fil amb 23F. La historia no contada (Ediciones B) per descobrir racons que havien quedat a les fosques.

–¿Quedava molt per explicar?

–Sí, i encara en queda. Aquest deu ser l’únic país en què 25 anys després no hi ha accés a certs arxius.

–¿Què hi aporta?

–Intento reconstruir el puzle del 23-F aportant-hi elements nous, com el paper decisiu de part del Cesid, els serveis d’intel.ligència i, sobretot, José Luis Cortina, que era el cap d’operacions d’aquell organisme.

–¿Com va actuar?

–Va muntar tres centres operatius importants. Un, a la carretera de la platja a Madrid, des d’on va observar el desenvolupament de l’assalt al Congrés i l’arribada de Pardo Zancada. Un altre, al carrer Felipe IV, pròxim al Congrés. Allà va seguir des de dies abans tota la trama. Va muntar un tercer pis a la plaça de Castilla, molt a prop d’on es van reunir els colpistes durant mesos.

–¿I la trama civil del cop?

–Es va estendre un profund mantell de silenci al seu damunt. Aquella trama civil tenia una gran influència a les casernes, però en part continua oculta.

–Aixequi el vel.

–A la trama civil hi va haver determinats diaris molt lligats als sindicats verticals; sindicats que van estar implicats en successos molt sagnants durant la transició. Però tot aquell món que es movia al voltant d’El Alcázar i El Imparcial, s’ha mantingut bastant ocult.

–¿Eren molts?

–Segons càlculs de gent molt pròxima a l’exministre Alberto Oliart, en el cop van estar ficats entre 4.000 o 5.000 militars. I tots tenien al seu torn una sèrie de contactes amb persones que durant mesos van elaborar informes per al Rei buscant fer caure Adolfo Suárez.

–¿Per què va dimitir Suárez?

–Perquè sabia que arribava un cop. Va intentar evitar-lo dimitint, però el va accelerar al proposar Calvo-Sotelo. Allà és quan Alfonso Armada va perdre les esperances d’arribar al poder. L’autèntic significat del discurs de Suárez és: ‘No vull que la meva presidència sigui un parèntesi en la història d’Espanya’.

–¿Quins papers rebia el Rei?

–Informes, fins i tot d’alguns catedràtics, sobre un possible Govern de concentració presidit per un militar. Era el desembre del 1980.

–¿Com reaccionava Joan Carles?

–A partir de la moció de censura contra Suárez, el maig de 1980, es va produir una fractura entre tots dos; una escissió que va fomentar Armada, que havia abandonat la Zarzuela d’alguna manera per decisió de Suárez.

–¿Armada se’n volia venjar?

–Sí, i va arribar un moment en què la crisi va ser molt important. Suárez no s’entenia amb els poders fàctics. Estava barallat amb l’Església, especialment per la llei del divorci; enfrontat als poders econò- mics, als poders militars. I el Rei va manifestar a alguns militars, incloent-hi Armada, el seu disgust per tot això. Hi va haver un moment en què el Rei va dir textualment que estava fart de Suárez. No s’ha d’oblidar tampoc que el Cesid informava que es preparaven diferents cops d’Estat, entre ells el del 23-F.

–Era massa.

–El cop de Tejero, en certa manera, va avortar l’intent més dur. El dels coronels, que pretenia una junta militar. Però entre les moltes entrevistes que hi va haver entre el Rei i Armada, a la del 13 febrer, segons sembla aquest (ja ficat en la conspiració) li va dir que el cop de la Guàrdia Civil podia ser imminent.

–¿Quina va ser la resposta?

–El Rei el va comminar a explicar-ho al ministre de Defensa, el general Gutiérrez Mellado, que el va recriminar i el va advertir d’un correctiu.

–¿El Rei temia perdre la Corona?

–Crec que sí. Explico que el Rei, en un moment determinat, es va posar a plorar. Però després del 23-F és quan es produeix la gran consolidació de la Monarquia en la persona del rei Joan Carles, l’autèntic desfaedor del cop d’Estat.

–¿Per què va fracassar el cop?

–Perquè molts hi jugaven un doble paper. Perquè no va sortir la Divisió Cuirassada, perquè el que volia Tejero no ho volia Armada. El que Armada pretenia, una poltrona per a ell amb ministres civils, ho rebutjava Milans del Bosch, que defensava una junta militar. I a més a més, Tejero volia acabar amb la Monarquia.

Si voleu saber i conèixer més… molt més… us recomano que llegiu el llibre.

[@more@]

Tweet

La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) presenta el portal lingüístic Ésadir. Aquest nou servei d’internet neix de la unió dels criteris lingüístics amb què han treballat tant Catalunya Ràdio com TV3 des dels seus inicis. El portal www.esadir.com no només està dirigit als professionals dels mitjans de comunicació, sinó també a professors, estudiants i a tots aquells interessats en la llengua catalana.

Fruit de la revisió i de l’actualització de publicacions i materials elaborats durant més de 20 anys pels serveis lingüístics de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio, el nou portal és una eina de servei públic amb una clara exigència de qualitat lingüística, que pretén donar resposta a les necessitats específiques de la comunicació actual.

L’Ésadir és un treball complet i actualitzat que facilita un ampli ventall de consultes i una millora permanent dels coneixements lingüístics tant per als professionals de la CCRTV, com per als de la resta de mitjans de comunicació i el públic en general. El portal pot esdevenir, a més d’un pas decisiu envers la ràpida difusió de criteris i orientacions per als usuaris, un impuls important per a la normalització lingüística.

Font: www.telenoticies.com

[@more@]

Tweet

Article de Jordi García-Soler a Elplural.com:

La intervención de Rodríguez Zapatero en el Consejo Nacional del PSC tuvo mucha más importancia política de lo que parece. La tuvo porque por primera vez un secretario general del PSOE intervino ante el máximo órgano de dirección de los socialistas catalanes. La tuvo porque tanto en su intervención como en las de Pasqual Maragall y José Montilla como presidente y primer secretario, respectivamente, del PSC, quedaron claras las posiciones de ambos partidos respecto a la negociación del proyecto de reforma del Estatut y en relación con las actuales y futuras políticas de alianzas. Y la tuvo también porque se visualizó que el socialismo catalán no es una federación del PSOE sino un partido federado al PSOE, con absoluta autonomía para todo lo que respecta a la política catalana.

En no pocas ocasiones, analistas políticos del resto de España caen en el error de tomar al PSC por una federación del PSOE, sin tener en cuenta que el PSC surgió de un proceso de unidad de la plural tradición de una izquierda catalana en la que confluyeron todo tipo de organizaciones socialistas, desde las que, con Joan Reventós al frente, defendían un socialismo impregnado de catalanismo, hasta la Federación Catalana del PSOE dirigida entonces por Josep Maria Triginer, pasando, entre otras, por los socialdemócratas encabezados por Josep Verde Aldea, sucesor de Josep Pallach. Sólo gracias a esta unión de todas las familias del socialismo catalán puede entenderse que éste se convirtiera, ya en 1977, en la primera fuerza política de Cataluña, vencedora en todos los comicios celebrados desde entonces, con las únicas excepciones de las elecciones autonómicas.

El PSC ha contribuido como el que más a las victorias del PSOE en todas las elecciones en las que este partido se ha alzado con el triunfo. El poder institucional del socialismo catalán es hoy incuestionable, tanto a través de su predominio en el Gobierno de la Generalitat presidido por Pasqual Maragall como en casi todos los principales municipìos de Cataluña, sin olvidar su relevante presencia en el Gobierno español. Más aún, gracias a la existencia del tripartito catalanista y de izquierdas que gobierna la Generalitat, Rodríguez Zapatero cuenta con un apoyo parlamentario que va más allá de las filas socialistas.

[@more@]

Tweet

Ahir, dia 6 de febrer, va fer un any que l’equip del programa radiofònic APUNTDEPETAR vam estrenar el web www.blogs.ya.com/lesaltresnoticies . En aquest web es poden llegir les notícies que l’equip del programa APUNTDEPETAR comentem cada dijous de 19 a 21 hores a Caldetes Ràdio 92.3 FM www.comemissores.com/rcaldetes . A la secció "Les altres notícies", que preparo jo mateix, hi té cabuda tota l’actualitat informativa de Caldes des d’un punt de vista totalment independent, però també aquelles notícies que passen desapercebudes pels grans mitjans de comunicació, les quals són les que es poden consultar al web que enguany celebra el seu primer any en funcionament. Aquesta secció del programa APUNTDEPETAR es desenvolupa entre les 19.10 i les 19.50 hores. Un cop llegida la notícia, tots els membres de l’equip fem tertúlia i comentem els aspectes que creiem més rellevants.

[@more@]

Tweet

Alfredo Conde

Escriptor

El Periódico de Catalunya (6/2/06)

L’activitat política ha estat desaforada aquestes setmanes. I desaforats els atacs, a autèntiques mossegades, en què no pocs polítics s’han aplicat. La política d’oposició, quan s’expressa a través de l’art de clavar mossegades al panxell, buscant-hi el taló d’Aquil.les, porta a la irrecuperable coixesa democràtica d’una de les parts o a la pèrdua de la pròpia dentadura en el cas, no de mossegar l’os, però sí en el de confondre el panxell amb la pota d’una taula. És lògic, a més a més de just, necessari i saludable, que els polítics negociïn, aquest és el seu ofici i per a això cobren. Acusar, tal com s’ha fet, de pactes i ocultisme, de secretisme i tripijocs els que tenen per obligació no crear expectatives falses i assolir resultats duradors és la manifestació expressa d’una incapacitat, gairebé es diria que genètica, per elaborar alternatives.

Deixar les coses com estan, gairebé mai constitueix una alternativa i, com a norma política, resulta menyspreable. El fet de "deixar les coses com estan" dient no la toqueu, deixeu-la, perquè la rosa és així, és una solemne bestiesa producte de la beneiteria més pura. Afirmar, com ha fet el líder de l’oposició, que un Estatut, sigui el que sigui, resta competències a l’Estat és una altra estupidesa política, impròpia d’una intel.ligència considerada constructiva, fora que es pensi que una autonomia no forma part de l’Estat, que no és Estat ni està cridada a ser-ho. Diferències entre l’Espanya espanyola i l’Espanya castellana, que alguns encara no discerneixen. Pobres dents, com deuen haver quedat..

[@more@]

Tweet

Salvador Giner, catedràtic de Sociologia de la Universitat de Barcelona i president de l’Institut d’Estudis Catalans, escriu l’Article del Dia d’avui a El Periódico de Catalunya:

L’aspre debat polític que s’ha desencadenat per la presentació del projecte d’Estatut català ha provocat un irritat intercanvi de criteris en què alguns fan servir la paraula nació com a arma llancívola. Ningú sembla gaire interessat a definir-la ni a sospesar allò que el nacionalisme implica. Ofereixo unes modestes reflexions.

Per un nacionalista, la nació, la seva, és ontològicament necessària. Pel nacionalista rigorós no hi ha nacions contingents. La seva no és mai un accident. La nació té virtuts que s’escampen sobre la seva comunitat i la defineixen. Per ell, pensar una altra cosa és intolerable. La pàtria és una llar compartida, l’aura sagrada de la qual imposa l’entrega i el ritual que tot déu mundà exigeix. La nació és sagrada. No n’hi ha cap que no tingui aura, per tènue que sigui.

El nacionalisme és essencialment ambivalent. En la mesura en què és expressió de l’anhel d’identificació comunitària, de comunió amb els altres o amb una entitat transcendent, la nació respon a un tret essencial de la naturalesa humana. Ens cohesiona, ens disciplina en empreses difícils, ens estimula per a la prosperitat econòmica, ens distingeix i identifica.

Hi ha bones raons perquè creixi el nacionalisme en el món modern, i fins i tot perquè sigui considerat com una cosa racional. Però la comunió nacionalista posseeix també trets que a vegades la fan inquietant. Els temps moderns van advenir per abolir feus, localismes, tribus i fins i tot ètnies, tot sota l’immens poder de la noció de ciutadania. L’universalisme inherent a la constitució moral de l’home com a ciutadà, no obstant, aviat es va restringir a l’àmbit estatal, on la seva gent van passar de ser vassalls a ser ciutadans.

Els estats moderns van continuar soscavant les diferències internes del seu àmbit per imposar les fins llavors pròpies d’una regió a tot el territori dominat per aquesta. Anglaterra ho va fer sobre la Gran Bretanya; Castella, sobre Espanya; Piemont i Llombardia, sobre Itàlia; Rússia, sobre el seu imperi continental, i els Estats Units anglosaxons de la riba atlàntica, sobre el seu. Amb això la nació no només no va patir cap erosió, sinó que va intensificar el vassallatge d’aquells dels seus súbdits que eren diferents dels de l’ètnia hegemònica.

Segons la concepció progressista de la història, el món estava destinat a evolucionar cap a l’universalisme moral, la igualtat, la democràcia i la llibertat sense exclusions. Els nostres temps, que han portat implícit alguns d’aquests béns, no ho han fet sense arrossegar al damunt particularismes, desigualtats, prejudicis i fanatismes més lligats a l’ètnia que a la classe. Entre les formes més ferotges de militància comunitària hi ha molts moviments nacionalistes. Poques coses, al nostre món, són capaces, com el nacionalisme desfermat –com el feixista– de gelar-nos el cor.

La distinció entre els nacionalismes dels pobles opressors i dels oprimits només és útil mentre els oprimits no tinguin l’oportunitat d’oprimir, sense descartar la remota hipòtesi que algun poble aprengui alguna lliçó de la història i sigui capaç d’exercir un nacionalisme civilitzat. Si no l’han après els hebreus que han creat l’Estat d’Israel, membres d’una de les ètnies més bàrbarament perseguides de la història, ¿qui n’aprendrà? Ni tan sols el terrorisme palestí ho justifica. Cap nacionalisme agressiu i excloent legitima moralment un altre nacionalisme.

Nació i nacionalisme es troben enmig d’un vast i contradictori procés. Són causa i efecte, víctimes i culpables, de la nostra peregrina condició contemporània, en la qual la penetració del que és sacre en aquest camp no ha fet sinó exacerbar-lo. Per un costat, quan el que tot un poble exigeix és independència, la seva aspiració és justa. Per un altre, quan el que amb això s’imposa és l’hegemonia sobre els que no volen participar de la qualitat de connacionals, aquesta és injusta.

Aquí hi ha, doncs, un dilema. Així, quan l’autodeterminació es proposa sempre com a justa, evident i inqüestionable, s’assumeix que ningú amb enteresa moral hi estarà en contra. ¿Com es pot posar en dubte l’inalienable dret popular a autodeterminar-se? No obstant, la qüestió, així presentada, ignora vastes minories discrepants. Poden arribar a ser pràcticament la meitat, o més, d’un país. ¿Què han de fer?: ¿exiliar-se?, ¿viure a la seva terra com a mal tolerats estrangers? L’ombra d’aquesta seriosa dificultat cau una vegada i una altra sobre el Quebec o Puerto Rico, cada vegada que el Canadà o els Estats Units permeten la celebració d’un nou referèndum. Cau també sobre llocs, com el País Basc, on hi ha una minoria independentista substancial, però no majoritària.

Seria bo que els que assetgen les nacions menors i menyspreen el nacionalisme cívic –com el que per sort predomina a Catalunya– recordessin que aquest fomenta i permet la coexistència i cooperació solidària entre tots els conciutadans. En la doble cara del déu Janus nacionalista, la cara cívica, la que instiga i possibilita la racionalitat, és més plàcida i menys visible que l’altra, la ferotge, la que només sap anorrear i desafiar. La que crida, però no conversa. Però és la que al final triomfarà si no perdem ni la calma ni la tossuda determinació de vèncer.

[@more@]

Tweet