El 10 de mayo, día sin televisión

Avui he llegit a EL MUNDO la següent notícia sobre la Televisió, una notícia que ens convida, una vegada més, a reflexionar sobre aquest mitjà tan important i influent en la societat actual:

La Federación Ibérica de Telespectadores y Radioyentes (FIATYR) llevará a cabo el próximo 10 de mayo, y por octavo año consecutivo, su campaña ‘Un día 10 sin ver la televisión’ para impulsar la calidad en este medio de comunicación.

La iniciativa persigue concienciar a responsables políticos y mediáticos, programadores, agencias de publicidad, anunciantes y espectadores de la importancia de su cometido, considerando la gran influencia de los medios audiovisuales en nuestra sociedad y muy especialmente de cara a las nuevas generaciones.

La federación impulsora de esta campaña, presentada bajo el lema ‘Por una televisión de calidad’, asegura que dejar de consumir durante un día el medio audiovisual, consigue "la participación activa de un espectador desprotegido en España", país donde asegura que "no se respeta el horario de protección al menor y que soporta la omnipresente televisión ‘basura’ y la mayor presión publicitaria".

Asimismo, recuerda que en España se adaptó la ley "más permisiva de Europa" en materia de contraprogramación, y que a pesar de todo, no se cumple. Además, denuncia la existencia de aproximadamente "mil emisoras de televisión sin licencia, que emiten contenidos fraudulentos y pornografía dura en abierto".

Sin embargo, FIATYR se muestra optimista respecto al futuro de los contenidos televisivos y espera "una reflexión positiva de quienes tienen en su mano la posibilidad de cambiar las cosas".

[@more@]

Comentaris tancats a El 10 de mayo, día sin televisión

Persecución de género

Avui, l’editorial del diari EL PAÍS:

La Audiencia Nacional ha reconocido a una mujer nigeriana derecho de residencia, pero no de asilo, como había solicitado tras huir de su país después de un matrimonio no deseado y de haber sufrido la ablación del clítoris. La Comisión Española de Ayuda al Refugiado del País Valenciano, que se hizo cargo del caso tras la llegada de la nigeriana a esa comunidad, como polizón, a bordo de un barco procedente de Ghana, ha decidido recurrir la sentencia ante el Supremo.

La extirpación del clítoris es una práctica usual que afecta a unos tres millones de mujeres, en general niñas, en más de 20 países africanos, pese a que en la mayoría -Nigeria entre ellos- hace ya años que es ilegal. En varios países europeos receptores de inmigrantes africanos existe desde hace tiempo un movimiento en favor de que esa forma de mutilación sexual se considere delito, como ya lo es en España. Un delito que desde junio del año pasado es perseguible incluso si se practica en los países de origen de las familias, adonde se suele llevar a las muchachas con ese fin.

Una magistrada del tribunal que denegó el auxilio emitió un voto particular en el que argumenta que se trata de un caso de persecución por razón de género, y que como tal debería equipararse a otras formas de persecución contempladas en la Convención de Ginebra sobre el derecho de asilo. Aparte de la casuística que pueda invocarse, el asunto resulta sintomático de los dilemas que debe resolver la justicia en las sociedades multiculturales. En todo caso, la invocación de tradiciones ancestrales o de convicciones religiosas no podrá ser admitida como justificación de conductas directamente atentatorias contra los derechos humanos. Y en caso de duda respecto a las circunstancias, parece lógico otorgar el beneficio de la duda a la víctima.

Este jueves se ha conocido también la sentencia de un tribunal alemán sobre el estremecedor caso de una joven de origen kurdo, pero nacida en Berlín, asesinada por sus hermanos porque se consideraron "deshonrados" por la conducta de la chica, que regresó con su hijo a Alemania y adoptó la forma de vida occidental años después de haber sido trasladada a Estambul y obligada a casarse con un primo suyo al que abandonó. Las tradiciones merecen respeto hasta el límite en que chocan con los derechos humanos. Es el momento en que debe intervenir la justicia para garantizarlos por encima de cualquier costumbre o tradición.

[@more@]

Comentaris tancats a Persecución de género

75 anys de la proclamació de la Segona República Espanyola (14 d’abril 1931-2006)

El 14 d’abril de 1931 es proclamà la Segona República Espanyola. Demà, 14 d’abril de 2006, ja fa 75 anys d’aquest dia històric pel nostre país que, malauradament, no va arribar a bon port tot recordant que el 1936 va esclatar la Guerra Civil iniciant-se, posteriorment, una dictadura de 40 anys. L’editorial d’avui d’El Periódico de Catalunya fa referència als 75 anys de la proclamació de la Segona República:

Al complir-se 75 anys de la proclamació de la Segona República no hi ha lloc ni per a la por ni per a les reserves mentals per reivindicar la memòria dels que la van promoure i el sacrifici dels que la van defensar amb la seva vida, van pagar amb la presó per les seves idees o van haver de prendre el camí de l’exili. Davant de la proliferació d’historiadors revisionistes, és necessari recordar, com va fer el president Rodríguez Zapatero fa uns dies al Senat, que aquell va ser un règim democràtic, combatut cruelment per l’Espanya obscurantista i retardadora que va recolzar el cop militar.

No hi ha gestos més immorals que equiparar víctimes a botxins, condemnar les primeres a l’oblit i justificar els seus perseguidors i insinuar que algunes raons assistien als que van desencadenar la matança. Així ho va entendre el Consell d’Europa a mitjans de març quan va condemnar la dictadura i els seus crims. Per això el Govern ha de complir la seva promesa de tramitar la llei de la memòria històrica: per recordar que els valors i l’herència de la República, lluny de ser perillosos com ha dit el bisbe Blázquez, formen part de la cultura democràtica que va inspirar la transició. La reconciliació no s’ha de fonamentar en l’amnèsia.

[@more@]

Comentaris tancats a 75 anys de la proclamació de la Segona República Espanyola (14 d’abril 1931-2006)

Apunts sobre política local (part I): la nacionalització dels escenaris locals

Les primeres eleccions municipals de la democràcia no es van celebrar fins l’any 1979, després de la realització de dues eleccions generals el 1977 i 1979. Les conseqüències d’aquesta opció van ser determinants pel desenvolupament dels de la política i els governs locals. Les seves implicacions van arribar d’una manera evident tant al plànol de l’organització partidista com al de la competència electoral. A Espanya vam partir d’una situació d’extrema debilitat i baixa militància en els partits que acabaven de sorgir, i per això el retard de la convocatòria de les eleccions locals els va permetre una progressiva extensió pel territori i arribar a tenir una certa presència local més enllà de les grans ciutats. D’aquesta forma es va aconseguir també que la relació de les forces partidistes a les eleccions locals fossin molt semblants a les de les eleccions generals que les van precedir. Per tant, es va assistir a un procés molt clar de l’anomenada ‘nacionalització’ dels escenaris polítics locals.

El caràcter partitocràtic del plantejament local era clar: proporcionava dificultats a candidatures de tipus ‘independent’, establia mínims per a l’obtenció de representació igual o superior al de les eleccions autonòmiques, introdueix una mecànica de tipus parlamentari, etc. Posteriors disposicions addicionals relatives al funcionament de la campanya electoral, a l’accés als mitjans de comunicació públics o al finançament de les despeses de campanya, reforçarien encara més aquest caràcter.

Les dades mostren l’èxit del plantejament, independentment d’estar-hi a favor o en contra. Encara que l’any 1979 existia una considerable presència de candidatures independents, aquestes han perdut pes d’una manera constant, enfront d’una implantació progressiva de partits estatals o autonòmics a les eleccions locals, que ha anat arraconant aquelles candidatures que es presentaven emparades sota una etiqueta estrictament local.

La vida política local està, doncs, monopolitzada pels partits polítics d’àmbit estatal o autonòmic, i la representació dels candidats independents és avui un fenomen marginal, tant des d’un punt de vista quantitatiu com per la seva localització geogràfica, ja que aquests candidats independents es trien fonamentalment en els petits municipis: dos terços dels candidats independents en les eleccions locals de 1991 van ser triats en pobles de menys de 2.000 habitants. La progressiva implantació local dels partits va ser reforçada per un procés concret de transició a la democràcia.


[@more@]

Comentaris tancats a Apunts sobre política local (part I): la nacionalització dels escenaris locals

Paisatge i civilització

Daniel Giralt-Miracle, crític d’art, escriu el següent article a El Periódico de Catalunya:

La progressiva destrucció dels nostres territoris per part d’una construcció desmesurada està fent canviar la imatge, potser mitificada, que des del romanticisme teníem del paisatge. Quan parlem de Montserrat, la Cerdanya, la Costa Brava, el Delta de l’Ebre, Eivissa o Alacant, ¿a quin paisatge ens referim? ¿Al que els poetes, novel.listes, artistes i fotògrafs han idealitzat o a zones que ara estan plenes d’autopistes, ponts, molins eòlics, urbanitzacions amuntegades o polígons industrials gegantins? Les barbaritats fetes, permeses o descontrolades, han trencat l’equilibri necessari entre paisatge i civilització, que durant molts segles es van respectar i complementar, i ens han fet adonar, per fi, que per evitar l’anorreament i la desolació cal actuar ecològicament i sociològicament d’una forma responsable.

I és en aquest punt on valorem iniciatives com la Biennal Europea de Paisatge, amb el Premi Europeu del Paisatge Rosa Barba que impulsa, o l’exposició La Catalunya paisatge. A la recerca d’un imaginari contemporani, organitzada per la Fundació Caixa Catalunya i que ara es pot veure a la Pedrera; actuacions que no solament ens recorden la vulnerabilitat del paisatge, sinó que també ens fan reflexionar sobre les enormes possibilitats creatives que ens ofereix, de les quals són bon exemple el Jardí Botànic de Barcelona, el Centre de Natura de les Planes de Son, el parc fluvial del Segre o el parc de la Pedra Tosca de les Preses, realitzacions que han aconseguit conciliar arquitectura, enginyeria, urbanisme, paisatgisme i societat.

[@more@]

Comentaris tancats a Paisatge i civilització

Berlusconi Vs Prodi: la divisió d’Itàlia

Ahir i avui els italians voten en unes eleccions legislatives força disputades entre les coalicions que encapçalen Silvio Berlusconi (centre-dreta) i Romano Prodi (centre-esquerra). Aquesta tarda es tanquen els col·legis electorals i començarà el recompte de vots. Elena Martí és qui signa el següent article a Elplural.com d’avui:

Los italianos dan hoy su veredicto. La campaña electoral más agresiva de su historia tendrá esta tarde un desenlace. Pero por debajo de los porcentajes de votos de ganadores y perdedores va a quedar un poso inquietante en la sociedad: Italia se ha partido en dos.

Silvio Berlusconi ha sido el catalizador de este desgarro social en el que la desconfianza hacía la política y los políticos se ha convertido en recelo e, incluso, miedo al contrario. En palabras del politólogo Marco Tarchi “los italianos de izquierda odian a Berlusconi y Berlusconi odia a los italianos de izquierda. El país se ha dividido”.

La hostilidad que se respira entre los dos sectores permanece de momento neutralizada porque, a pesar del emprobrecimiento creciente, todavía se mantiene un nivel socio-económico aceptable. Ahora bien, los observadores temen que una profundización de la crisis económica puede tener consecuencias muy negativas.

Los italianos han caído en la cuenta de que los cambios introducidos en los ejes tradicionales de la política exterior no han traído ningún provecho pero si algún perjuicio: Roma históricamente eurocentrista y pro-árabe se ha visto empujada a una estrecha alianza con Washington y a un apoyo acrítico al gobierno de Israel.

Cuando Bush lanzó su “guerra preventiva” en Irak –que dividió a la comunidad internaciona — Berlusconi se alineó con entusiasmo al lado del trío de las Azores y tres años después del comienzo de aquella aventura los italianos se preguntan qué han logrado salvo el peligro de ser objetivo del terror yihadista.

La amistad de Bush y de la América “neocon” ha sido paralela a la disminución de la influencia italiana en Europa, agravado este proceso por la labor persistente de desautorización de la Comisión Europea llevada a cabo por el gobierno Berlusconi. Y el desamor con desamor se paga. Bruselas se muestra cada vez menos sensible a los problemas italianos (caso de los textiles chinos) y su voz pierde fuerza como su economía. Hay quien estima que cuando el proyecto europeo recobre bríos, Italia puede quedar al margen de iniciativas de integración política y económica.

En definitiva, la Italia de Berlusconi ha abandonado esquemas tradicionales sin conseguir que las innovaciones aporten logros diplomáticos ni prestigio político.

Hay que recuperar a la Roma de siempre y el nuevo gobierno debe cambiar de rumbo y recuperar la tradicional “finezza” italiana.

[@more@]

1 comentari

Relleus i més cohesió al Govern de Zapatero

L’editorial d’ahir d’El Periódico feia referència als canvis que Zapatero ha fet en el seu Govern:

El president José Luis Rodríguez Zapatero va tancar divendres amb discreció, rapidesa i transparència la seva primera crisi de Govern després d’acceptar la dimissió presentada fa mesos pel ministre de Defensa, José Bono. El reajustament ministerial col·loca al seu lloc el fins ara titular d’Interior, José Antonio Alonso, a qui substitueix Alfredo Pérez Rubalcaba, portaveu del Grup Socialista al Congrés. La reestructuració es tanca amb la sortida d’Educació de María Jesús San Segundo, només 24 hores després que s’aprovés la LOE, en favor de la presidenta de la Comissió d’Educació del Congrés, Mercedes Cabrera Calvo Sotelo. Els canvis donen més cohesió a l’Executiu davant del nou horitzó polític per l’alto el foc d’ETA i per a la posada en marxa del procés de pacificació d’Euskadi. Però no s’haurien produït sense la renúncia de Bono.

Les discrepàncies de Bono amb Zapatero eren conegudes i evidents. El responsable de Defensa no va dissimular mai la seva incomoditat amb l’Estatut català, singularment amb la inclusió del terme nació al seu text per definir Catalunya. De fet, les discrepàncies de Bono amb l’enfocament donat per Zapatero a la qüestió catalana han estat l’última entrega de les desavinences històriques entre tots dos, enfrontats ja el 2000 per la secretaria general del PSOE. Amb independència del legítim dret de Bono d’atendre més la seva vida familiar i professional –com va argumentar ell mateix–, és indubtable que el dirigent socialista ha tocat el seu sostre polític amb la nova realitat fruit de dos anys de legislatura socialista.

Al situar dos homes de la seva total confiança a Defensa i Interior, Zapatero ha fet de la normalització d’Euskadi el primer dels assumptes d’Estat. Alonso tindrà sota la seva autoritat els serveis secrets, instrument essencial en aquest procés, i també haurà d’afrontar la tasca de persuadir les Forces Armades de la necessitat de recórrer el camí cap a la pau. En aquest trajecte, la figura de Rubalcaba serà cabdal: si ara ja se’l té per qui millor coneix –junt amb el president– la situació real de l’organització terrorista i del seu entorn polític, la coordinació que pot exercir des d’Interior serà encara més decisiva. El disbarat dit per Rajoy arran del seu nomenament, al parlar de punts foscos en la biografia del nou ministre, no aconsegueix ni tan sols deformar la seva capacitat com a negociador. Precisament per això, la seva substitució al capdavant del grup parlamentari del PSOE, amb la complexa tasca de formar majories al Congrés, és el gran preu d’aquesta crisi.

[@more@]

Comentaris tancats a Relleus i més cohesió al Govern de Zapatero

Carta de Luis del Olmo a la Cadena COPE

Aquesta és la carta que ahir divendres, en el seu programa “Protagonistas” de Punto Radio, va llegir el conegut periodista Luis del Olmo sobre la polèmica entre Federico Jiménez Losantos, director i presentador de “La Mañana” de la COPE, i el Grupo Vocento, propietari de l’ABC, diari últimament criticat pel mateix Losantos:

"Que desde un medio de comunicación de la Conferencia Episcopal Española, como es la cadena COPE, se insulte y calumnie sistemáticamente al Grupo Vocento, propietario del diario `ABC´, de otros muchos periódicos de éxito, y accionista mayoritario de esta cadena de emisoras, `Punto Radio´, es una actitud miserable.

Que desde los micrófonos de las emisoras de los obispos, se mienta diciendo que `Vocento´ paga sus impuestos en el País Vasco (los paga en Madrid donde tiene su domicilio fiscal, pero si lo hiciera en Euzkadi o en Andalucía o en Cataluña tampoco pasaría nada…), es apelar a los bajos instintos de la intolerancia y del enfrentamiento, con el sello y la rúbrica y el aval de un Iglesia que predica el amor entre los hermanos.

Que desde la COPE, el pequeño talibán de sacristía, más papista que el Papa, Jiménez Losantos, tenga la osadía, la insólita desfachatez, la desvergüenza sin precedentes… de pedir a sus oyentes que si son suscriptores del `ABC´ se den de baja y cambien a otro periódico porque (dice) que ABC financia la tregua de ETA… es un envenenamiento que desborda todos los límites de la propaganda manipuladora y del panfletismo más abyecto. Y es, sobre todo, una falta de respeto a sus propios oyentes, y a un diario, el `ABC´, por cuya salida a la calle cada mañana los obispos españoles deberían estar dándole gracias a Dios.

Que en la España del siglo XXI, en la que casi todos nos sentimos encantados en la discrepancia, en el diálogo y el respeto mutuo, un individuo a quien los obispos le pagan por mentir, dispare cada mañana sus escupitajos, es- y lo lamentamos- una anomalía en la comunicación y en la sociedad españolas. ¿Quién había dicho que en la radio española no existía la radio basura?

Que, en fin, tal como aseguran los expertos y enterados en estos asuntos, este radio predicador intuya que le puedan quedar pocas mañanas en la COPE, y aspire a pasar al martirologio de la extrema derecha, que le prepararía alguna covachuela, y por eso haya subido el tono de sus mítines… es una indignidad. ¿Ustedes se imaginan que desde micrófonos pidiéramos a los oyentes, que a la hora de rellenar los impresos de Hacienda, la declaración de la renta, ni se les ocurriera aportar un solo céntimo de euro a favor de la Iglesia Católica, empresa donde trabaja este cantamañanas?

El Grupo Vocento ha optado, con toda legitimidad, por denunciar estos ataques ante el Tribunal de la Competencia por una figura llamada `denigración del competidor´. Si la parte demandada, que son los obispos españoles, propietarios de la COPE y responsables de su línea editorial, no rectifica por tan injusta, por tan sectaria, por tan intoxicadora desvergüenza, habría que proclamar, humildemente , que a esa Iglesia de Jiménez Losantos no la reconoce el Cristo que la fundó.

Y, por favor señores obispos, al cartel que preside sus estudios, y en que se lee una frase del evangelio – `la verdad os hará libres´- que le den la vuelta, que lo retiren, que no lo salpiquen de fanatismo y de mentiras".

[@more@]

Comentaris tancats a Carta de Luis del Olmo a la Cadena COPE

Defensa de la política

Carles Duarte ha escrit el següent article pel Periódico de Catalunya d’avui:

No acabo d’entendre per quina raó els polítics del nostre país han adoptat l’hàbit d’apel·lar constantment a la Fiscalia en les seves declaracions. Amb tot el respecte i amb tota l’admiració per la professionalitat de la Fiscalia, considero que aquesta no necessita que els polítics li vagin recordant allò que ja sap perfectament que ha de fer. Per l’afany d’afeblir els seus adversaris, els nostres polítics estan contribuint a degradar la imatge de la Generalitat, a provocar el desànim entre els ciutadans i a crear la percepció entre l’opinió pública que hem estat i que estem governats per persones que no tenen cap escrúpol. ¿No s’està malbaratant d’una manera absurda el prestigi de les nostres institucions i l’estimació que hi sentim els que en reivindicàvem la recuperació?

Els polítics catalans, tot i que hi poden haver excepcions lamentables, solen tenir jornades laborals llargues, plenes de tensions i pressions i actuen amb honestedat, amb sentit institucional, i estan compromesos amb el pro- pòsit ferm de fer anar el país endavant.

S’han comès errors i imprudències, sovint perquè venim d’una dictadura i calia adquirir, des de l’experiència, una pràctica democràtica i eficaç de gestió de les administracions.

Siguem humils i aprenguem- ne. Però les notícies que ens arriben de Marbella són tota una invitació a resituar el debat polític català en un terreny menys agressiu, més conscient de la feina realitzada pels governs successius i, al capdavall, més constructiu.

[@more@]

Comentaris tancats a Defensa de la política

L’Equipament de Promoció Econòmica i Cultural de Caldes d’Estrac

L’Equipament de Promoció Econòmica i Cultural va ser inaugurat el 22 de juliol de 2001. Destaca per la seva polivalència funcional, tant pel que fa al seu ús com a local de promoció turística i econòmica com per les noves prestacions a nivell cultural.

L’Equipament té un espai interior de 292,70 m2 de superfície útil, a més d’un pati posterior de 150 m2. Consta d’una zona de recepció, dos despatxos, una sala d’exposicions, uns serveis públics, una sala d’actes amb un aforament de 54 seients i un pati annex, amb accés directe, de 150 m2.

Caldes disposa d’un equipament específic per informar, coordinar i fomentar les iniciatives que es promouen des de l’Ajuntament i des dels diversos sectors econòmics de la població, a més de gaudir d’un nou local apte per a determinades activitats culturals.

Es tracta del tercer equipament municipal de què podem disposar dins la xarxa d’activitats culturals, amb una funció intermèdia entre la Biblioteca Can Milans i la Sala Cultural. L’Equipament de Promoció Econòmica i Cultural ha resultat la peça idònia per fer més fàcil i senzill el bon funcionament de les activitats i iniciatives que es fan al poble.

El gener de 2002 s’hi varen habilitar les dependències del Serveis de Coordinació Cultural. L’oficina és oberta de dilluns a divendres, de 9 a 14 h, i els dimecres, de 15.30 a 20 h.

Tot i que jo el considero més un local de promoció cultural que no pas econòmica, no podem negar que ha estat una gran aposta de futur que s’ha fet realitat i que està funcionant però, repeteixo, està funcionant més per la vessant cultural. A més a més, hauria de ser l’indret ideal per a funcionar com autèntic Punt d’Informació Turística, cosa que actualment és força inviable, sobretot tenint en compte el reduït horari d’obertura (ni tardes ni caps de setmana) i la no informació a través de cartells (per exemple a l’entrada del poble) de l’existència d’aquest local com a centre d’informació turística.

Font: http://www.caldetes.org

[@more@]

Comentaris tancats a L’Equipament de Promoció Econòmica i Cultural de Caldes d’Estrac