Daniel Giralt-Miracle, crític d’art, escriu el següent article a El Periódico de Catalunya:
La progressiva destrucció dels nostres territoris per part d’una construcció desmesurada està fent canviar la imatge, potser mitificada, que des del romanticisme teníem del paisatge. Quan parlem de Montserrat, la Cerdanya, la Costa Brava, el Delta de l’Ebre, Eivissa o Alacant, ¿a quin paisatge ens referim? ¿Al que els poetes, novel.listes, artistes i fotògrafs han idealitzat o a zones que ara estan plenes d’autopistes, ponts, molins eòlics, urbanitzacions amuntegades o polígons industrials gegantins? Les barbaritats fetes, permeses o descontrolades, han trencat l’equilibri necessari entre paisatge i civilització, que durant molts segles es van respectar i complementar, i ens han fet adonar, per fi, que per evitar l’anorreament i la desolació cal actuar ecològicament i sociològicament d’una forma responsable.
I és en aquest punt on valorem iniciatives com la Biennal Europea de Paisatge, amb el Premi Europeu del Paisatge Rosa Barba que impulsa, o l’exposició La Catalunya paisatge. A la recerca d’un imaginari contemporani, organitzada per la Fundació Caixa Catalunya i que ara es pot veure a la Pedrera; actuacions que no solament ens recorden la vulnerabilitat del paisatge, sinó que també ens fan reflexionar sobre les enormes possibilitats creatives que ens ofereix, de les quals són bon exemple el Jardí Botànic de Barcelona, el Centre de Natura de les Planes de Son, el parc fluvial del Segre o el parc de la Pedra Tosca de les Preses, realitzacions que han aconseguit conciliar arquitectura, enginyeria, urbanisme, paisatgisme i societat.
[@more@]
