Aquesta és una carta que Sergi Salgado Formatger, de Barcelona, ha enviat a la secció CARTES DELS LECTORS d’El Periódico:

Des del 1979, les lleis diuen que hi ha d’haver una escola a cada centre penitenciari. Però a les presons catalanes no en tenim ni una, tot i que hi treballen més de 100 docents i passen per les seves aules més de 5.000 alumnes cada curs. Intentem oferir als privats de llibertat la possibilitat d’accedir a una veritable escola d’adults. Però no podem avaluar-los mentre no ens traspassin a la Conselleria d’Educació. Quan demanem als reclusos què representa l’escola per a ells, diuen: "Aprenem la importància de tractar i ser tractats com una persona i no com un pres, amb respecte i dignitat. Aprenem a llegir i a escriure millor, a expressar les nostres inquietuds i a entendre els nostres problemes…". Un Govern progressista no pot demorar més la creació d’escoles de qualitat per contribuir a millorar les expectatives personals, laborals i socials dels interns.

[@more@]

Tweet

Fins ara, les retransmissions de TVE per la Televisió Digital Terrestre (TDT) eren iguals per a tot Espanya. Això significava, doncs, que a Catalunya no podíem veure, a través d’aquesta tecnologia, els programes que es fan des del centre territorial de Sant Cugat del Vallès en català. A partir d’aquest dilluns, però, això canvia i la programació en català ja es pot veure per la TDT. Cal, això sí, tornar a sintonitzar els canals de TVE.

A partir d’aquest dilluns, els telespectadors catalans que ho desitgin ja podran veure a través de la TDT la programació en català de TVE, tant la que es faci per La Primera com per La 2. Per fer-ho, només caldrà tornar a sintonitzar el canal 64 dels receptors de TDT, que és el que correspon al múltiplex de TVE.

El mecanisme és molt senzill: s’ha s’anar al menú principal del descodificador digital, accedir a l’apartat Instal·lació, on trobarem la recerca de canals, i fer Ok.

TVE, que des del passat 30 de novembre ofereix cinc canals a través de la TDT: La Primera, La 2, Teledeporte, Canal 24 Horas i Clan TVE-TVE 50 años, ha presentat també les seves aplicacions interactives en TDT que ja estan disponibles en la seva programació. Ha explicat que ofereix accés a les emissions de RNE, una guia electrònica de programació dels seus canals, teletext digital avançat, serveis d’informació del trànsit, el temps i borsa i accés a diverses ofertes de feina, entre d’altres serveis.

Font: http://lamalla.cat (03/07/06)

[@more@]

Tweet

Article de Mònica Terribas, periodista i conductora del programa informatiu LA NIT AL DIA de TV3, a El Periódico de Catalunya d’avui:

Les eleccions anticipades a Catalunya han deixat algunes lleis atrapades al Parlament. Una d’elles, la llei de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, si no tira endavant ara, podria dilatar uns anys més un sistema de govern vinculat al poder polític a través del Consell d’Administració. La nova llei estableix que els seus membres han de tenir un perfil professional, no lligat als partits polítics, experts en comunicació i en tecnologies que ens insten a prendre decisions estratègiques en un mercat canviant. Aquesta llei ha costat molt de consensuar en la ponència, però finalment n’ha sortit. I ara, si no s’aprova al ple del 13 i 14 de juliol, el Parlament es dissoldrà fins després de les eleccions, i bona nit i tapa’t: nou govern, nous canvis a la direcció, i torna a començar.

Per evitar-ho, PSC, ERC i ICV s’han posat d’acord per aprovar-la en tràmit d’urgència. El PP s’hi oposa clarament i CiU mira cap a una altra banda. Si això queda així, aquest país –en funció de qui i com guanyi les eleccions– pot dilatar encara més uns mitjans que estan condicionats per la política, i això, a les portes d’unes eleccions al Parlament, d’un possible avançament de les eleccions a les Corts i d’unes municipals és garantia d’un període de tensions entre professionals i partits, que condicionen la informació amb principis de pluralitat i vocació de servei públic. Els qui s’hi oposen, tenen pocs dies per reflexionar-hi i no perdre l’oportunitat que encarem un llarg cicle electoral amb uns mitjans públics independents i regulats inequívocament al marge dels partits polítics.

[@more@]

Tweet

L’executiva del PSC ha proposat que José Montilla sigui candidat a la Presidència de la Generalitat per aquest partit a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. L’actual President de la Generalitat, Pasqual Maragall, va renunciar a seguir essent candidat socialista.

Jo he estat un gran defensor de Pasqual Maragall, però ara també creia que era el moment de la seva retirada i de l’entrada de nova gent que encapçali el projecte del Partit dels Socialistes de Catalunya. Ara bé, independentment del que pugui opinar sobre José Montilla, del qual no dubto que sigui una gran persona, un gran treballador, eficient, amb capacitat per la tasca encomanada… crec que hauria calgut una mica més de democràcia interna dins el PSC a l’hora d’elegir el candidat, malgrat també reconec que el moment actual i la proximitat de les eleccions no donaven gaire marge a l’hora de portar a terme tot un procés més democràtic d’elecció de candidat.

Parlem ara de José Montilla. Va néixer a Iznájar (Còrdova) el 15 de gener de 1955. Viu a Catalunya des de 1971, quan la seva família es va establir a Sant Joan Despí. Està casat i té cinc fills. Ha cursat estudis d’economia i dret i és funcionari de l’Administració pública.

Des de la seva arribada a Catalunya, encara sota el govern franquista, ha militat en organitzacions d’esquerra. L’any 1978 es va incorporar al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). A les primeres eleccions municipals democràtiques va ser escollit regidor a l’Ajuntament de Sant Joan Despí, on va desenvolupar la tasca de tinent d’alcalde d’Hisenda i va ser portaveu del Grup Municipal Socialista. El 1983 va encapçalar la candidatura socialista a l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat, població de la qual ha estat alcalde des de 1985 fins l’abril de 2004. A les eleccions de 1999 va ser reelegit amb majoria absoluta, fet que es va repetir el 2003. Amb la creació dels consells comarcals, l’any 1988, va ser escollit president del Consell Comarcal del Baix Llobregat, càrrec que va ocupar fins a 1997. Es va incorporar a la Diputació de Barcelona el 1983 com a diputat provincial d’Obres Públiques. El 1987 va ser designat vicepresident segon d’aquesta corporació. El 1991 va mantenir la vicepresidència segona i va ser nomenat president delegat de l’Àrea d’Agricultura i Medi Natural, càrrecs que va repetir el 1995. El 1999 va ser nomenat vicepresident primer de la corporació. Ha ocupat la presidència de la Diputació de Barcelona des de l’1 de juliol de 2003. Després de les eleccions generals de 2004, Montilla fou nomenat Ministre d’Indústria, Comerç i Turisme del Govern espanyol.

Dins del Partit dels Socialistes de Catalunya ha desenvolupat diversos càrrecs. Va ser primer secretari del Baix Llobregat, i l’any 1980 es va incorporar al Consell Nacional del PSC. Ha estat membre de la Comissió Executiva des del Vè Congrés Nacional, celebrat el 1987, i el 1994 va ser escollit secretari d’organització del partit. Després de sis anys en aquest càrrec, el congrés del PSC de l’any 2000 el va escollir primer secretari del partit. Aquell mateix any es va incorporar com a secretari executiu a l’Executiva Federal del PSOE. Després de la renúncia de Pasqual Maragall a encapçalar la candidatura del PSC a les eleccions catalanes previstes per a finals d’any, José Montilla serà escollit pel PSC candidat a la Presidència de la Generalitat.

[@more@]

Tweet

El presidente tiene la obligación ineludible de conducir la política de su gobierno y los temas capitales aumentan su responsabilidad. Delegar o inhibirse de esa responsabilidad sería sinceramente inaceptable.

José Luis Rodríguez Zapatero acaba de asumir una importantísima responsabilidad ante la sociedad española y es a las Cortes Generales, de acuerdo a nuestra Constitución, a quien le corresponde controlar las iniciativas del Ejecutivo. Con su mandato, aprobado por todos los grupos políticos del Congreso, con excepción del PP, el presidente puso en marcha el proceso de diálogo para el final de la violencia que ahora comienza su cuenta atrás.

Nadie le pude discutir al Partido Popular el derecho a la discrepancia en este y en otros asuntos. Lo ha manifestado, se ha movilizado junto con otros sectores de la sociedad y ha anunciado su decisión de no avalar los planes del Gobierno. Hasta ahí, haciendo abstracción del tono y las afirmaciones inaceptablemente vertidas con juicios de intención insoportables sobre el gobierno de todos los españoles, le ampara el derecho. Si las cosas salen mal, como es teóricamente posible que ocurra, el PP habrá salvado su responsabilidad. Y si salen bien, como esperan la inmensa mayoría de los españoles, deberá hacer frente también a sus decisiones. Lo que no puede ocurrir, a partir de ahora, es que el Partido Popular obstaculice la acción

del Gobierno en el ejercicio de su responsabilidad para promover un fracaso.

La ilusión con que la sociedad española y la internacional ha acogido este proceso se compadece mal con el catastrofismo del PP. Es una apuesta política contra la corriente de una sociedad que quiere la paz y contra los compromisos del Gobierno, explicitados con toda claridad por el presidente del Gobierno con afirmaciones tajantes de que no habrá precio político como contrapartida de un abandono del terrorismo por parte de los miembros de ETA.

¿Es posible que el presidente esté equivocado? No hay garantías en una situación tan delicada, pero todos los indicios son favorables. En todo caso, si el proceso de dialogo con ETA fracasa, el PSOE y el Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero tendrán que responder antes las instituciones. Esas son las reglas de la democracia.

Es ésta una de las raras situaciones de la historia en la que el patriotismo se demuestra apoyando posiciones de las que se discrepa, una vez que se han formulado todas las diferencias y se ha dejado clara la opinión contraria. El empecinamiento del PP en interceptar la acción de Gobierno solo podría entenderse como el deseo de suplantar las responsabilidades constitucionalmente establecidas que lo obligan al ejecutivo a la acción de Gobierno.

Los buenos españoles, si es que existiera esa categoría absoluta que tanto le gusta esgrimir a esta derecha ultramontana, tienen la obligación de facilitarle la ejecución de su política antiterrorista al Gobierno, "aunque se equivoque". Quien no entienda esto no deja de ser un "golpista encubierto". Los alzados de todas las épocas han hecho sus pronunciamientos al entender que el Gobierno estaba equivocado o no controlaba la situación política. Salvadores de la patria los hay en todas los tiempos, pero gracias a Dios, los españoles estamos curados de espanto y lo que deciden los españoles en las urnas, a quien le confieren el gobierno y a quién sitúan en la oposición, no admite replica. Aunque se equivoquen.

[@more@]

Tweet

Avui, Ángel Sánchez fa el Retrat del conseller d’Educació a El Periódico:

Després d’un mes i mig de ser conseller d’Educació, Joan Manuel del Pozo Álvarez (La Roda de Andalucía, Sevilla, 13-11-1948) ha comparegut al Parlament més per fer balanç (va elogiar la feina de la seva antecessora, la republicana Marta Cid) que per traçar el futur, ja que l’inici del curs escolar pràcticament coincidirà amb noves eleccions.

El nomenament de Del Pozo –catedràtic de Filosofia, diputat del Congrés del 1982 al 1996 i regidor de Girona des del 1995– ha servit perquè el conegui més gent fora de la política. Bon orador i persuasiu, va ser peça clau en el Pacte d’Educació del tripartit. Tot i els seus cognoms i el seu origen geogràfic, s’alinea clarament en el sector més catalanista del socialisme. O el que és el mateix: en la branca Maragall-Nadal del PSC.

[@more@]

Tweet

Article de Jordi García-Soler a Elplural.com d’avui :

A unos cuatro meses de distancia de las elecciones autonómicas anticipadas –todavía está por ver si se celebran a finales de octubre o a principios o mediados de noviembre-, el panorama político catalán se presenta muy interesante. Sea cual sea el resultado de aquellos comicios y sea también cual sea el nuevo presidente de la Generalitat y la composición de su Gobierno, es evidente que en la vida política catalana ahora se cierra un ciclo histórico, el ciclo iniciado ya en los últimos años del franquismo y que se ha prolongado, por tanto, por espacio de cerca de cuarenta años.

José Montilla será, sin duda y en su calidad de nuevo candidato del PSC a la Presidencia de la Generalitat, la gran novedad en las próximas elecciones catalanas. No obstante, ni José Montilla ni ninguno de los otros candidatos de las principales formaciones políticas –Artur Mas por CiU, Josep-Lluís Carod Rovira por ERC, Josep Piqué por el PP y Joan Saura por ICV-EUiA- pertenece a la nómina de los políticos que figuraban ya entonces entre la dirigencia de la oposición democrática al franquismo, aunque casi todos ellos, tal vez con la única excepción del convergente Mas, militaban ya entonces en el amplio espectro político catalán de la época, configurado alrededor de la instancia unitaria de la Asamblea de Cataluña.

Durante las últimas décadas la vida política catalana se ha realizado casi siempre desde la complicidad personal de unos dirigentes que se conocían desde hacía años, a menudo con parentescos comunes y en no pocas ocasiones también con biografías muy similares. Ahora esto cambia y este cambio puede tener gran importancia, porque la política a menudo se basa también en las relaciones personales.

Más allá del reto que supone hacer frente a este cambio, se plantea ahora también la incógnita del recambio en la candidatura socialista. Y todo ello, además de las consecuencias obvias que tendrá en la política catalana, tendrá también repercusiones muy importantes en el conjunto de la política española. La larga sombra de José Luis Rodríguez Zapatero se dejará ver, sin duda alguna, durante la larga precampaña y campaña electoral catalana, porque del resultado de estos comicios dependerán también los apoyos parlamentarios y tal vez hasta la composición de su nuevo Gobierno, incluso después de las próximas elecciones legislativas.

[@more@]

Tweet

Ja fa temps vaig parlar d’aquest tema en un article del meu Diari ( http://marcvergesros.bloc.cat/post/3040/43128 ) perquè, independentment de la ideologia i afinitats que pugui arribar a tenir personalment, és de pura lògica que tots els representants polítics elegits democràticament han de tenir un espai dins els mitjans municipals de titularitat pública. CiU de Caldes va posar en coneixement del Síndic de Greuges la situació dels mitjans públics caldencs i ara hi ha hagut un pronunciament d’aquesta institució, malgrat cal saber que no és vinculant i el Govern pot seguir fent el que vulgui. Tot i això, segueixo pensant que cal una autèntica regulació del mitjans locals. Aquesta és la noticia que avui ha sortit en diversos mitjans de comunicació:

Després que el grup municipal de Convergència i Unió de Caldes d’Estrac posés en coneixement del Síndic de Greuges de Catalunya la situació d’indefensió que patia el grup, atesa la impossibilitat de participar en els mitjans de comunicació local de titularitat municipal, aquest ha resolt que l’Ajuntament de Caldes adopti “totes les mesures necessàries per intentar executar, amb la màxima celeritat possible” l’article 170.2 del Text Refós de la Llei Municipal i de Règim Local de Catalunya. L’article 170.2 diu literalment que “el ple de l’Ajuntament ha de garantir la participació dels regidors i dels grups municipals en els òrgans d’informació i difusió municipals, com la televisió local, les emissores de ràdio municipals i les publicacions i els butlletins editats per l’Ajuntament. En aquest sentit, els plens respectius han d’aprovar un reglament que reguli les condicions d’accés i d’ús d’aquests mitjans per part dels regidors i dels grups municipals constituïts dins el consistori”.

[@more@]

Tweet

Com sempre, Ferran Monegal, un dels millors crítics de televisió, escriu un bon article a El Periódico d’avui:

Noves criatures de la política nostrada van sent incorporades a Polònia (TV-3). L’última, Manuela de Madre, interpretada per Lulú Palomares. Va debutar, com és natural, fent tàndem amb Montilla (Sergi Mas). I celebraven la festa de Sant Joan emportant-se els mobles del despatx de Pasqual Maragall. El gag era així. Deia Manuela, il·lusionada: "¡Farem una foguera!". Pasqual, molt mosca davant aquella liquidació del seu despatx, protestava: "¡Els mobles es canvien quan canviï el president!". I Montilla rematava dient simplement: "En efecte, en efecte", o sigui, afegint laconisme a la crueltat, que és la forma de fer-la més sagnant. El més estimable d’aquesta sàtira política és precisament la queixalada irònica que amb tanta saviesa saben repartir de forma equitativa i saludable. Maragall, Montilla, Carod, Puigcercós, Saura, Mas, Duran Lleida, Piqué… tots són objecte d’un saníssim exercici càustic, insòlit, únic, a les graelles de TV d’Espanya. Només a El guiñol hi trobem una cosa similar. Amb una excepció: els ninots de Cuatro aconsegueixen un 2% d’audiència, mentre que Polònia, a Catalunya, arriba al 30% cada setmana. Prenguin-ne nota els apocalíptics de la política i del periodisme que diuen que aquí som uns sectaris i uns nazis. Només des d’una societat molt tolerant –i amb una valentia innegable per part d’una tele pública com TV-3– es pot construir aquest sa exercici de la sàtira; i a més amb un èxit d’audiència fantàstic.

La incorporació de Manuela de Madre a Polònia és un cop clau. És la sublimació plàstica del montillisme real. L’altre dia la va entrevistar Josep Cuní (Matins), i a la pregunta de "¿Montilla serà un candidat avorrit?", De Madre va contestar: "¡Ai! serà un candidat serè. Tranquil. No és l’alegría de la huerta, però la gent vol governants eficaços". ¡Ah!, ens va semblar llavors que Manuela respirava, per fi, amb una placidesa inusitada.

[@more@]

Tweet

http://escomar.bloc.cat/post/4806/82237

Aquí teniu l'enllaç directe al nou article que he escrit per a la revista local ELS TR3S MICOS DE CALDES D'ESTRAC i concretament pel segon número corresponent a l'edició del mes de juny.

[@more@]

Tweet