EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

Article de Rosa Cullell a El Periódico d’avui:

"Are you talking to me?" Travis Bickle ens va mirar fixament i va preguntar si li estàvem parlant a ell. Jo em vaig quedar clavada a la butaca. Enamorada perduda d’aquell taxista insomne, violent i solitari, que duia una cresta mohicana i que estava disposat a netejar Nova York. Quan els carrers es van omplir de sang, el cine es va dividir en dos. Els que van jurar no tornar a pujar en un cotxe groc i els que vam declarar amor etern al taxi. I a Robert De Niro.

Alguns en som fanàtics. Sortim de treballar i, en lloc de treure la clau de l’utilitari, aixequem el braç. Ens agrada seure darrere, reposar el cap i tancar els ulls. Els expliquem la nostra vida i ells ens expliquen secrets familiars. Callen tossudament o grunyen a l’acomiadar-se, però els comprenem. ¡Tantes hores al volant! Si tenim un mal dia, no els dirigim la paraula. Ens perdonen. A mi m’agraden fins i tot els que posen la COPE. Dilluns passat, quan el taxista em va sentir dir "Bon dia", en català, va abaixar la veu de Jiménez Losantos. I vam conversar sobre la vida. No tinc cotxe i vaig en taxi des del 1976, quan els agafava d’amagat per no ser acusada de petit burgesa. Són molts anys, però no és un amor boig. Faig números i em surten els comptes. Pel preu d’un cotxe normalet, faig milers de carreres.

A Barcelona tenim 10.500 taxis de dia i 2.000 a la nit. Últimament costa trobar-ne i, com que no puc viure sense ells, això m’estressa. Em barallo amb els turistes, discuteixo amb congressistes de mig món, empenyo els executius del pont aeri i no suporto els que volen robar-me l’únic cotxe de la parada. M’estic quedant sense taxistes. I els trobo a faltar.

[@more@]

Tweet

Article de Carlos Carnicero a Elplural.com:

¿Existe la posibilidad de que una fuerza política ultra conservadora y extremista pueda ganar las elecciones en España? Todos los indicadores sociológicos son tozudos en indicar que sólo el control del centro político, en una realidad bipolar como la española, permite formar una mayoría de gobierno. Las cuentas no le salen al PP porque también es un factor crítico de la victoria de la derecha la desmovilización electoral de la izquierda, impensable en una confrontación como la actual. Para que Mariano Rajoy pudiera ser presidente de Gobierno se tendrían que quedar en casa el día de la elección un porcentaje de los ciudadanos que se movilizaron en las condiciones excepcionales que convergieron en las elecciones del 14-M para darle la confianza a José Luis Rodríguez Zapatero. ¿Por qué, entonces, estos comportamientos radicales del Partido Popular que le alejan del poder?

La vinculación al pensamiento neocon norteamericano establecida por José María Aznar no es suficiente para explicar este posicionamiento de la derecha española, disociado de la trayectoria que tuvo durante la transición española. Ni siquiera es una ubicación netamente ideológica porque la esencia del pensamiento político del PP actual es utilitarista, en función de intereses y coyunturas concretas. No tiene un bloque cerrado de pensamiento y el autoritarismo se manifiesta en la falta de aceptación de las reglas básicas del parlamentarismo.

La radicalización del PP tiene que ver, precisamente, con su desalojo del poder, porque la metodología de la democracia, el respeto a los resultados y a las instituciones, no se ha infiltrado en la generación de dirigentes que dirigen su política ahora. La primera señal de alarma tuvo que saltar con la llegada de José María Aznar a la dirección del partido. Entonces estableció, rompiendo la tradición instalada durante la transición de que había instituciones y políticas que no se podían someter al debate partidario, que nada de lo que podía darle réditos iba a ser excluido de la confrontación.

No es casualidad que el apoyo mediático que tuvo entonces José María Aznar para asaltar el poder, utilizando la lucha antiterrorista, sea el mismo que hoy pretende desestabilizar las instituciones de la democracia. Aznar instituyó unos modos de actuar en que el deterioro de las instituciones y la amenaza a los intereses de España no era obstáculo para sus ambiciones. Esa cultura ha sentado cátedra en el PP.

En el asalto al estado que realizó Aznar para ganar las elecciones contaba a su favor con un profundo deterioro del Gobierno socialista tras trece años, numerosos errores en su política antiterrorista y la existencia de flagrantes casos de corrupción. Hoy, la irresponsabilidad del PP solo se sustenta en la manipulación de informes policiales y en la ensoñación de que las mentiras del 11-M pueden encontrar acomodo en una casualidad. Por este camino, en la España de 2006, Mariano Rajoy no va a ninguna parte.

[@more@]

Tweet

Fa 15 anys que formo part de la Colla de Geganters del meu poble i gràcies a ella he tingut la gran sort de poder visitar un llarg llistat de poblacions catalanes. Ja fa temps que vaig detectar que el món geganter i el nacionalisme català anaven força lligats, sempre, evidentment, parlant a trets generals i observant actituds concretes al llarg del temps. Ahir vaig poder viure, un cop més, un episodi d’aquestes característiques. Amb la Colla gegantera vam visitar el poble de Riudellots de la Selva. Tota la festa es va desenvolupar amb total normalitat, amb molta gresca per part nostra malgrat el poc públic present pels carrers d’aquest municipi de la comarca de La Selva.

Ara bé, quan vam arribar a la plaça on anàvem entrant les Colles mostrant els nostres balls, la Colla amfitriona, la de Riudellots, va tancar la comitiva gegantera amb els grallers tocant, i cantant, la cançó que diu el següent: “…NO VOLEM SER UNA REGIÓ D’ESPANYA, NO VOLEM SER PAÏSOS OCUPATS, VOLEM,VOLEM,VOLEM, VOLEM LA INDEPENDÈNCIA, VOLEM, VOLEM, VOLEM, PAÏSOS CATALANS…”

Un cop més es va barrejar cultura popular i entreteniment amb política, sense tenir en compte que tant dins el món geganter com entre el públic que gaudeix de la festa, podem trobar-hi gent amb diferents ideologies, unes ideologies que no ens han d’impedir sentir-nos còmodes en una festa que és de tots i per a tots. Cal ser més respectuosos i saber separar les coses. El món dels gegants ha de ser el transmissor d’una part de la cultura catalana, però no transmissor d’unes idees polítiques concretes.

I per acabar-ho de rematar… al final de festa vaig poder escoltar també l’himne del Barça tocat per uns grallers. En definitiva, si no ets nacionalista / independentista català i del Barça… no ets bon català… Aquest és el discurs etern del nacionalisme, encara que a vegades es vulgui amagar.

Malgrat tot, com que jo em considero respectuós, vaig gaudir com qui més de la festa, tot i observar, com moltes altres vegades, que no compartia aquestes accions i actituds nacionalistes / independentistes i que, en conseqüència, no era el lloc adequat per fer propaganda d’una determinada ideologia política (o esportiva !).

[@more@]

Tweet

Marta López Paytubí, del PPC, i Susanna Romero, de CiU, formaran part de les llista dels seus respectius partits polítics per la província de Barcelona, de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya del dia 1 de novembre.

La Marta López, candidata del PPC a l’alcaldia de Caldes, anirà de número 54 a la llista del PPC per Barcelona, mentre Susanna Romero, regidora de CiU a l’Ajuntament de Caldes, ocuparà el lloc número 66 a la llista de la federació de CiU, també per la província de Barcelona.

El que vull i cal destacar, és el fet que un poble de poc més de 2.500 habitants té dues de les seves ciutadanes en un lloc que hauria de ser un orgull per tots els que vivim a Caldes, siguem o no afins a la ideologia o al partit que representen. De feina en tenen de cara al futur i cal que els desitgem molt d’encert i molt bona tasca.

Endavant i ànims a les dues… i felicitats !

[@more@]

Tweet

Editorial del diari EL PAÍS d’avui:

La declaración ante el juez Garzón de los tres peritos que elaboraron el informe sobre el ácido bórico intervenido a Hassan el Haski, uno de los presuntos autores intelectuales del 11-M, e intentaron establecer una relación con ETA por haberse encontrado la misma sustancia en un piso franco de la organización terrorista en 2001, ha dado un giro inesperado al caso. Entraron en el juzgado como autores de un informe con el que un periódico había propalado la sospecha de que fue manipulado por sus superiores para ocultar la relación entre ETA y los terroristas islamistas. Pero han salido como imputados por presuntamente haber falsificado, ellos mismos, ese informe.

Según el auto dictado por Garzón tras tomar declaración a los peritos y a los responsables de la Comisaría General de Policía Científica, los supuestos autores de una falsificación documental son los propios peritos y no sus superiores, como pretendían las denuncias llegadas a los tribunales. Por lo que se deduce del auto del juez, los tres redactores del informe lo presentaron el 21 de marzo de 2005 "con carácter de documento interno no oficial" a su superior, el jefe de la Unidad de Análisis de la Policía Científica, que lo rechazó por contener "opiniones subjetivas y falta de consistencia". Ello no impidió -y ahí radicaría la posible falsedad- que lo intentaran colar el 11 de julio de este año (casi 16 meses después) entregándolo a otro superior como si estuviera redactado el 21 de marzo de 2005, sin advertirle de la citada alteración, que simulaba la fecha de firma y creación de documento.

La intención, según el juez, era "producir un efecto oficial de un documento que nunca lo fue y que jamás fue autentificado con los sellos oficiales de la Comisaría General de Policía Científica". En cualquier caso, ese mismo documento apareció este 21 de septiembre en la primera página de un periódico como soporte de la enésima invención delirante que trata de dar apariencia de verdad a una supuesta conspiración universal para ocultar las vinculaciones entre ETA y los islamistas en el atentado del 11-M en Madrid.

Garzón tiene razones procesalmente sólidas para investigar todo lo relacionado con el informe sobre el ácido bórico intervenido a Hassan el Haski, también implicado en el sumario por el atentado de Casablanca (Marruecos), que él mismo instruye. Sobre todo, para saber si el ácido bórico podía ser o no un componente explosivo. Pero el problema para los inventores de esta nueva fantasía sobre el ácido bórico es que los peritos imputados han declarado a Garzón que esta sustancia no es un componente explosivo, y que sólo se enteraron de que en teoría podía servir como estabilizante por Internet, ni siquiera por experiencia profesional.

Ahora se comprende muy bien que sus superiores rechazaran el informe y no avalaran elucubraciones sobre autorías comunes con ETA basadas en la mera posesión de una sustancia tan común e irrelevante. Lo que se comprende mal son los motivos de los peritos para actuar con engaño. O no: su actuación, puesta al descubierto por el juez Garzón, abre otro frente preocupante. ¿Hasta dónde están dispuestos a llegar quienes se empeñan contra toda evidencia en probar la inexistente vinculación entre ETA e islamistas en el 11-M? Y sobre todo: ¿cuánta credibilidad está todavía dispuesto a sacrificar el Partido Popular, sus dirigentes y sus militantes, dando pábulo a los delirios de este pertinaz periodismo tóxico, en papel y por las ondas, que no cesa alrededor del peor atentado sufrido jamás por España?

[@more@]

Tweet

Jordi Duran és el director i presentador del programa UN ALTRE MÓN de COMRàdio, el qual s’emet de dilluns a divendres, de 16 a 19 hores. Un bon programa que combina qualitat, entreteniment, actualitat, humor intel·ligent, temes propers, agilitat i tranquil·litat. UN ALTRE MÓN es va estrenar el passat 4 de setembre i ocupa la franja horària que durant 10 anys va ser patrimoni del programa CATALUNYA PLURAL de Sílvia Cóppulo. Així és com presenten a Jordi Duran al web de COMRàdio ( www.comradio.cat ):

En Jordi neix un dia a Badalona quan ell menys s’ho esperava. Els seus pares van pensar que Cristina era un nom maco, però ja estava ocupat i van pensar que Jordi era una bona alternativa, sobretot per la sonoritat.

De petit era un nen normal, després tot va canviar. A l’escola destaca sobretot pels entrepans que porta a l’hora del pati que són l’enveja de la resta de nens i que provoquen més d’una baralla davant la negativa a cedir-los.

Ja com a adolescent coneix el seu primer amor, la Mercè que es converteix en la seva primera nòvia. Ella però, no ho va saber mai.

Amb 20 anys, viatja al Senegal per oblidar a la Mercè i allà aprèn a fer ràdio. En poc més de 3 anys es converteix en l’estrella de la ràdio pública africana.

A l’any 68, Radio Miramar pensa a recuperar-lo i convertir-lo en estrella, però finalment, només ho pensa.

Amb 39 anys i 6 fills al seu càrrec, en Jordi decideix donar un gir a la seva vida: abandona la ràdio pública del Senegal i torna a Catalunya per treballar a una carnisseria de Sant Fost de Campsentelles. Allà aconsegueix temps lliure per practicar la seva autèntica passió: escriure llibres d’autoajuda.

Aquesta és l’etapa més productiva de la seva vida, des de Sant Fost escriu els seus 3 grans bestsellers: Si et fa mal, no hi pensis. Any 1972. Ed. Momentos Dificiles SA; Si tens un problema, a mi què m’expliques. Any 1974. Ed. No Problem SA; Excuses per marxar. Any 1976. Ed. Ampolles SA.

Després de 25 anys, COM Ràdio torna apostar per ell i confia les tardes de l’emissora al seu projecte personal, que neix amb el nom d’Un Altre Món.

Més informació del programa entrant directament a…

http://www.comradio.com/programes/programa.asp?id=293

…i us recomano que l’escolteu.

[@more@]

Tweet

Dissabte passat vaig poder escoltar, bocabadat, com la directora i presentadora del programa EL MAGAZIN de Caldetes Ràdio, la Teresa Márquez, entrevistava ni més ni menys que a Joaquim Arnó, candidat de CiU a l’alcaldia de Caldes i actual regidor per aquesta formació política a l’Ajuntament de Caldes.

Vaig quedar bocabadat perquè, com a mínim fins dissabte passat, CiU tenia indirectament vetada la seva participació a Caldetes Ràdio. No cal recordar que Caldetes Ràdio és un mitjà públic i que tots els representants públics han de tenir dret a participar-hi. Doncs bé, a Caldes no passava això fins ara. Ja n’he parlat en articles anteriors com aquest: http://marcvergesros.bloc.cat/post/3040/43128

Espero i desitjo, pel bé de tots i de la bona marxa de la democràcia, que l’entrevista de dissabte passat no sigui una simple anècdota. D’anècdotes també en vaig parlar aquí: http://marcvergesros.bloc.cat/post/3040/55459

No conec el per què d’aquest canvi de rumb. Serà perquè el Síndic de Greuges es va pronunciar a favor de la denúncia que va fer CiU pel fet de no tenir dret a participar als mitjans públics de Caldes http://marcvergesros.bloc.cat/post/3040/82737 ? Serà per l’augment de la pressió que podria patir el Govern en el futur ? Serà per la proximitat de les eleccions i, per tant, es tracta d’un canvi purament electoralista? O veritablement es tracta d’un canvi guiat per la lògica i el sentit comú dels que ens governen?

Bé, l’important és el canvi, tot i que caldria regularitzar-lo. Una ràdio més plural és el que necessitem, perquè és de tots. Cal un Reglament de funcionament intern de l’emissora, cal un Consell de Redacció i de Govern… Es poden utilitzar diverses fórmules més o menys flexibles. El primer que cal, però, és voluntat política per parlar-ne.

Mai és tard, confiem amb el canvi…

[@more@]

Tweet

Editorial d’avui del diari EL PAÍS:

La cuestión fundamental a elucidar en la presentación de los Presupuestos Generales del Estado es cuál es el grado de adecuación a la política económica enunciada por el Gobierno. Dado que desde 2004 el equipo económico de Rodríguez Zapatero entiende que la economía española sufre de un acusado déficit tecnológico y en infraestructuras, el Presupuesto para 2007 parece responder, al menos en sus grandes números, a un intento de atajar las deficiencias apuntadas. Las cuentas de las Administraciones públicas que presentó ayer el vicepresidente Solbes suponen unos ingresos de 279.596 millones, que crecerán a un ritmo del 10,5% y unos gastos de 270.159 millones, con una tasa de crecimiento del 7,2%. Las Administraciones públicas tendrán un superávit del 0,7%, aunque un economista ortodoxo consideraría probablemente que se trata de unas cuentas expansivas, puesto que el superávit se ha conseguido por el crecimiento de los ingresos y no por la reducción del gasto.

Pero donde se decide realmente el tono de la política económica es en educación, con un crecimiento presupuestario del 26%; pensiones, con un aumento global de la partida del 8%; I+D+i, con una subida de más del 30%, e infraestructuras, con crecimientos de casi el 10%. Es lo que un político llamaría "un presupuesto social e inversor", si bien caben dos notas adicionales. La primera, que la inversión en investigación y desarrollo sería más efectiva si estuviera unificada en un solo organismo inversor; en estos momentos aparece más dispersa e invertebrada. La segunda, que Cataluña tiene atribuida una inversión del Estado de 496 millones de euros más otros 295 millones para la red ferroviaria. Esta partida pretende cumplir lo dispuesto en el nuevo Estatuto, pero queda por verificar un encaje equitativo para todas las autonomías.

El año próximo deberán apreciarse ya los efectos acumulados de la política de inversión en I+D; y empezará a contar la tibia rebaja en el IRPF -el marginal bajará del 45% al 43%- y del impuesto sobre sociedades (del 35% al 32,5%). Debería ser suficiente para apuntalar el consumo durante el ejercicio y permitir un crecimiento del PIB del 3,2%.

[@more@]

Tweet

L’objectiu del programa sembla bo i positiu, tot i que caldrà veure la realitat i el seu desenvolupament dia a dia:

TVE-1 obre aquesta nit les aules d’El primero de la clase, un atípic concurs que té com a base els actuals sistemes d’ensenyament amb vuit nens i vuit famosos, formant el mateix nombre de parelles, que disputen per aconseguir substancioses beques d’estudis. L’objectiu és conjugar "coneixement i entreteniment", segons l’exministre Eduard Punset, el director de la peculiar escola on estudiaran els concursants, i on Antonio Hidalgo exercirà de presentador.

"Intentar conjugar entreteniment i ciència ha sigut l’objectiu de la meva vida", explica Punset, que considera que aquesta barreja respon a "un canvi fonamental de la nostra època, en què hi ha una demanda d’entreteniment en les coses més serioses, com és l’ensenyament".

Quatre famoses (Milene Domingues, Arancha de Benito, Charo Reina i Paloma Gómez Borrero) i quatre famosos (Daniel Camacho, Máximo Pradera, Óscar Ladoire i Fernando Romay) formaran parella a les aules (meitat tutors i meitat companys) amb el mateix nombre de nois i noies d’entre 9 i 10 anys.

Nens i famosos aniran junts a classe dos dies a la setmana i junts participaran en la gala dels dimarts, en què demostraran l’avanç dels seus coneixements. Les classes que impartirà el cos de professors –entre els quals figura l’exesportista José Campos, marit de Carmen Martínez Bordiú, concursant a ¡Mira quién baila!– no seran només de coneixements, sinó també d’habilitats, que "a vegades són més importants", segons Pablo Carrasco, director de programació de TVE.

El format original d’El primero de la clase és neozelandès, i l’adaptació que avui estrena TVE és la primera que es fa. A causa dels nens, les gales s’emetran gravades per respectar l’horari infantil.

Font: El Periódico de Catalunya 26/09/06

[@more@]

Tweet

Article de Juli Capella a El Periódico de Catalunya d’avui. Es tracta d’un article que convida a la reflexió…

Avui evidentment és dilluns, però per a tots els meus efectes és divendres a la nit i comença la festa. I demà també serà dissabte, i dimecres, diumenge, i tornar a començar. De nen patia amb la tornada al col.le de cada dilluns al matí, de jove el meu pesar va augmentar esgotant amb trista nostàlgia els diumenges a la tarda. Després va venir la primera feina, de cambrer o a La Caixa, amb el seu intransigent fitxatge puntual. Cada dilluns començava una rutina que enllaçava amb el cap de setmana següent en una cadena que intuïa monòtona i eterna. Veia com tots anaven sent engolits per aquest engranatge sense fi. Llavors, a poc a poc, vaig anar tramant l’esperança de convertir la meva vida en un cap de setmana constant, en un pont quilomètric. Vaig decidir estar sempre de festa, amb la consegüent renúncia a altres qüestions com els diners o la seguretat. Però, a partir d’un dia, vaig aconseguir capgirar el calendari, i que a la meva feina no hi tornés a haver mai més dilluns al matí. I de passada vaig cancel.lar les tristes tardes dominicals. Ara tinc l’agradable sensació d’estar sempre de vacances. M’agrada quan és festa, com avui per als barcelonins, però també quan és laborable, i disfruto d’aquest privilegi conquistat. Però em fa pena veure les cares que fa la gent els dilluns al matí al sortir del metro. En moltes mirades hi llegeixo amargura, en altres ràbia i avorriment. Malgrat la duresa de moltes feines, em penso que és a les mans de cadascú fer que la seva feina no sigui una creu. Primer s’ha de decidir fermament i després perseguir-ho amb afany, i, si no arribes a poder convertir el dilluns en dissabte, almenys avança’l fins dijous.

[@more@]

Tweet