EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

Article d’Eva Forn al diari AVUI:

Tret dels temes i notícies puntuals que van sorgint al llarg del temps, els anuncis publicitaris són els protagonistes en tots els mitjans de comunicació. Diaris, ràdios i televisions necessiten sense peròs els ingressos econòmics que els aporta la publicitat, però per altra banda els anuncis els resten minuts de programació i pàgines de diaris i revistes, i són causa principal del zàping compulsiu de milions de teleespectadors.

La relació d’amor-odi també es dóna entre la publicitat i l’espectador. Els anuncis molesten al mig d’una pel·lícula, ens fan perdre el temps entre programa i programa i la majoria els critiquem per inversemblants, prepotents i perquè ens tracten com a imbècils. Puntualment sí que es crea alguna perla artística que passa automàticament als anals de la història de la publicitat i el veurem a totes hores i formarà part de les converses més apassionades, encara que rarament acabem consumint el producte anunciat, perquè moltes vegades ni el sabem. La publicitat té la funció d’omplir les butxaques dels mitjans i a la pràctica omple fonamentalment espais: en el dia a dia és la que ocupa més temps a la tele i a la ràdio i puntualment s’emeten programes de recull d’anuncis, a tall de farcit. Aquest és el cas de La rentadora, que ha desplegat un amable arxiu històric i un reguitzell de professionals opinant sobre els hits publicitaris dels últims cinquanta anys. El que no és ajustat és el plantejament: no es pot dir que els anuncis són un reflex fidel de la història, etc. No em sembla que les prestacions d’un cotxe, la model que el condueix i el paisatge on es mouen siguin mirall de gairebé res.

[@more@]

Tweet

El nom de Federico Jiménez Losantos no deixa indiferent a ningú. El creixement d’audiència del programa que presenta a COPE, La mañana, no només s’ha d’entendre pel seguiment dels seus fidels, sinó també pel seguiment d’aquells que el detesten, l’odien o es troben a les antípodes de la seva ideologia, i d’aquells que en són fidels segons la temàtica. Jiménez Losanos s’ha convertit en tot un fenomen mediàtic. Ara, a més del programa de la COPE, escriu a EL MUNDO i al diari digital LIBERTAD DIGITAL, essent un dels creadors i dirigents d’aquest últim mitjà que, per cert, aviat es farà realitat la seva versió televisiva a través de la TDT.

Jiménez Losantos ha posat a la venda el seu últim llibre, DE LA NOCHE A LA MAÑANA. En 24 hores s’ha vist esgotada la seva primera edició. Penso que, per entendre moltes coses, aquest document és imprescindible tant pels que se senten propers a Losantos com pels que no.

Aquesta breu descripció del llibre us pot donar una idea de la seva temàtica ( exret de www.esferalibros.com ) :

El 1 de mayo de 1998, Aznar llama a La Moncloa a Federico Jiménez Losantos y Luis Herrero para que rompan con su gran amigo Antonio Herrero. Al día siguiente, Antonio, el gran renovador de la radio española, está muerto. Tras unos funerales multitudinarios y emocionantes, Luis y Federico tendrán que hacerse cargo de los dos grandes programas de la COPE para salvar el legado de libertad de Antonio y la continuidad de la cadena. Así comienza este libro trepidante y vertiginoso, que desvela las verdaderas relaciones entre la política y los medios de comunicación en España, todas las operaciones de fusión multimedia auspiciadas por el Poder, la lucha por la independencia de algunos periodistas y las tentaciones continuas que les rodean. Nunca en España se ha escrito un libro tan descarnadamente sincero sobre los entresijos del Cuarto Poder. Y literariamente, nunca Jiménez Losantos había desplegado una prosa tan acerada, humorística, descarnada, brillantísima. Es, quizás, el mejor de sus libros.

Pero la verdadera protagonista de este libro de memorias y ensayo, de confesión y análisis, es la COPE. El cura don Bernardo, Barriocanal, Rouco, Blázquez, José María García, José Antonio Abellán, César Vidal, Luis Herrero, Pedro J. Ramírez, Nemesio Fernández-Cuesta, José Manuel Lara, Aznar, Zapatero, Esperanza Aguirre, Gallardón, Polanco o Carod Rovira son, entre otros muchos, los personajes que entran y salen en este relato que se lee como una novela y tiene el peso de un acta notarial. Es también el curso más claro que se haya editado nunca sobre cómo se crean dos grandes programas de radio, La linterna y La mañana, que han convertido a Jiménez Losantos en el periodista más polémico y acaso más influyente de la España actual. Asimismo es la epopeya absurda y contradictoria de cómo la COPE ha podido sobrevivir a todas las operaciones para cerrarla -que continúan-, y por qué se ha convertido en la referencia fundamental de millones de españoles.

Ésta es una maravillosa saga de lealtades y traiciones, sustos y milagros, amenazas y certezas, ideas y valores, que tiene como fondo la gran crisis de España en el siglo XXI y la lucha eterna entre despotismo y libertad.

[@more@]

Tweet

Sota el títol “Accions intolerables”, l’editorial d’El Periódico d’ahir es va fer ressò dels atacs feixistes i extremadament violents que van rebre dimarts a Martorell els dirigents del PP que estaven en pre-campanya electoral. Quina vergonya ! I encara he sentit més vergonya aliena quan m’he assabentat que un dirigent de les Joventuts Socialistes ha estat entre els violents. De les joventuts d’ERC o d’altres moviments d’extrema esquerra i d’extrema dreta ja es poden esperar accions d’aquest tipus, però de les JSC no. Com a mínim el PSC ha reaccionat tal i com ho havia de fer: José Montilla ha expulsat de la formació al responsable de les joventuts del PSC a Martorell per aquests atacs. A més a més, el Parlament català condemna, per unanimitat, les accions feixistes en contra del PP. Aquest és l’editorial d’El Periódico d’ahir dimecres:

Cap demòcrata català, tingui la ideologia que tingui, pot ser insensible a la nova agressió que ahir va patir el PP, aquesta vegada a Martorell. Unes quantes desenes d’independentistes van sacsejar el candidat del PPC, Josep Piqué, i el secretari general del seu partit, Ángel Acebes, quan es disposaven a començar un míting.

L’incident de Martorell és una baula més en la cadena d’agressions que els militants populars pateixen des de fa anys a Catalunya de manera absolutament intolerable.

Cap de les iniciatives polítiques del PP –algunes han estat durament criticades per aquest diari– justifiquen actituds antidemocràtiques com l’ocorreguda ahir. Els que de manera irresponsable aclamen els grupuscles que boicotegen els actes del partit de la dreta espanyola no fan sinó sembrar l’odi i vulnerar les regles del joc democràtic. Per això és exigible que, a punt de començar la campanya electoral per renovar el Parlament, tots els grups polítics, incloent-hi els independentistes democràtics, i tota la societat civil surtin a defensar el dret del PP a exposar les seves idees. I la defensa s’ha de fer, d’una vegada, sense que a continuació hi hagi peròs que d’alguna manera serveixin de matalàs ideològic per als que, com feien els feixistes, recorren a mètodes violents per tal de fer callar l’adversari.

Els cossos de seguretat, tant del Govern central com de la Generalitat, s’han d’esforçar a fons per garantir la llibertat d’expressió de grups polítics perfectament legals. No pot quedar cap dubte que els candidats del PPC compten a Catalunya amb la deguda protecció. El contrari seria tant com reconèixer una anormalitat impròpia d’una societat madura.

La tensió política que viu Espanya, entre altres raons pel nou Estatut de Catalunya, no pot obrir pas a un clima d’enfrontament civil en què uns vàndals s’erigeixen en jutges que dicten qui pot i qui no pot expressar-se.

[@more@]

Tweet

La possible participació internacional de seleccions catalanes en tots els esports, ara per ara és inviable, sobretot perquè cal la voluntat de moltes parts i, sent realistes, aquest fet no existeix ni existirà durant molt temps. Evidentment, tothom té dret a reivindicar les seleccions catalanes, però cal no fer-ne una utilització extremadament política del tema, i més concretament cal no fer-ne una utilització nacionalista-independentista, la qual va ser força visible durant l’espectacle del Camp Nou, en el partit de futbol que van jugar Catalunya i el País Basc diumenge passat. L’única cosa que aconseguirà aquesta politització és allargar encara més el somni d’alguns catalans, és a dir, la legalització de les seleccions catalanes.

Es pot manifestar un desig, de forma pacífica, però no fer una afirmació en què s’intenta posar a tots els catalans dins el mateix sac i, encara menys, utilitzant anuncis publicitaris anant en contra d’algú i, a sobre, amb imatges de nens. He esmentat que cal voluntat de moltes parts per a la viabilitat de les seleccions catalanes i la primera de les parts és la mateixa ciutadania de Catalunya. Catalunya vol seleccions catalanes?

Bé, les seleccions catalanes, si han d’existir, no s’han de construir en contra de ningú i crispant la convivència. Alguns mitjans catalans han criticat la reacció de mitjans de comunicació d’àmbit espanyol després del partit de diumenge. La veritat és que alguns d’aquests mitjans espanyols han exagerat, però tampoc s’han situat massa lluny de la realitat.

[@more@]

Tweet

Editorial del diari AVUI:

El silenci que el president de Rússia, Vladímir Putin, i el seu govern han mantingut arran de l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia és ben expressiu. Politkóvskaia va morir com a conseqüència dels trets de pistola que li va disparar un desconegut a casa seva. La periodista treballava per a la revista Nóvaia Gazeta, una de les poques publicacions crítiques amb la política del Kremlin, i s’havia especialitzat en l’anàlisi de la situació que pateix Txetxènia i en la denúncia constant de les violacions dels drets humans que pateix la població d’aquesta República caucàsica des de la darrera ocupació militar russa. Els llibres que Anna Politkóvskaia havia anat publicant sobre un dels episodis més negres de la Rússia actual en són un bon testimoni. La Rússia de Putin, Terror a Txetxènia i Una guerra bruta havien suscitat les ires de l’entorn de l’actual president, que s’ha mantingut en el poder precisament gràcies al suport popular que ha aconseguit la seva política sanguinària en aquell país.

Serà molt difícil determinar qui ha estat l’inductor de l’assassinat d’Anna Politkóvskaia. Els mitjans de comunicació russos especulaven ahir amb dues possibilitats contradictòries. Podrien haver estat els homes del primer ministre prorús txetxè, Ramzan Kadírov, a qui la periodista havia deixat sovint en evidència, desvelant els seus excessos, i havia titllat de "Stalin del nostre temps". O podrien haver-lo comès els adversaris del mateix Kadírov per deixar-lo en evidència. En qualsevol país amb les mínimes garanties democràtiques cobertes, aclarir aquest crim seria una de les màximes prioritats del govern, després de constatar l’impacte que ha provocat tant en l’opinió interna russa com en la internacional. No és el cas rus. Durant el govern de Vladímir Putin dotze assassinats de periodistes crítics amb el seu govern han quedat impunes. La mateixa Anna Politkóvskaia havia estat amenaçada en diverses ocasions, va haver de refugiar-se una temporada fora del país i fins i tot havia patit un intent d’enverinament. L’Associació de Periodistes de Rússia i la revista on treballava la professional assassinada han decidit obrir la seva pròpia investigació. La desconfiança dels col·legues de Politkóvskaia es basa en una experiència irrebatible.

L’any 1994 Rússia va enviar de nou el seu exèrcit a Txetxènia. Després de 12 anys, la repressió i la devastació del país continuen. Vladímir Putin sap que aquesta atrocitat li garanteix el suport d’una part important dels electors russos. Compta igualment amb la impunitat que li atorga el context internacional. D’una banda, les potències occidentals sempre han considerat Putin com un mal menor que garanteix almenys el control intern d’un país en estat de descomposició política i social des que va caure el sistema comunista. De l’altra, l’argument integrista ha donat a Putin la coartada necessària per actuar amb tota mena d’excessos contra el que ell denomina "terrorisme txetxè". Com que el president dels Estats Units, George W. Bush, necessita almenys aconseguir la inhibició de Rússia en la seva política després de l’11-S, ha accedit a tolerar els excessos de Vladímir Putin a Txetxènia. L’assassinat d’Anna Politkóvskaia n’ha estat un més. El darrer.

[@more@]

Tweet

Des d’un punt de vista totalment objectiu, el debat o els debats cara a cara que s’estan proposant entre José Montilla i Artur Mas no tenen cap tipus de sentit en una elecció de caràcter parlamentari.

Elecció de caràcter parlamentari en el sentit de que els ciutadans escollirem diputats al Parlament a través de les llistes que es presenten a cada província catalana. José Montilla és el número 1 de la llista per Barcelona i Artur Mas és el número 1 per la mateixa província que Montilla. És a dir, ni tan sols els votants de Tarragona, Girona i Lleida tindran la possibilitat de votar Mas o Montilla com a integrants d’una llista i, per tant, com a candidats a diputat.

És de sentit comú dir, també, que les convocatòries electorals al nostre país han anat evolucionant cap a una forma d’elecció presidencial, tipus com la dels Estats Units. Però simplement es tracta de forma, no de fons. En una societat amb una “democràcia d’audiències”; en una societat en què la imatge i el marketing electoral són protagonistes; la presentació de Montilla i Mas com a caps de llista per la província més poblada, proposats pels seus respectius partits com a candidats a la Presidència en cas de poder-la aconseguir; i l’evidència que només un d’aquests dos pot ser President, ha ajudat força a convertir una elecció parlamentària en una elecció pròxima a la presidencial.

En resum, nosaltres votem una llista de la nostra província, a partir de la qual sortiran escollits un nombre determinat de diputats per cada partit. Aquests diputats seran els que escolliran, en seu parlamentària, al President del Govern.

El debat cara a cara que es proposa és una conseqüència d’aquesta tendència presidencialista. Però cal no oblidar que el sistema parlamentari ens mostra, positivament, una major pluralitat política que no pas el presidencial i, per tant, els debats també haurien de mostrar aquesta heterogeneïtat política i, doncs, social.

[@more@]

Tweet

Article, a El Periódico de Catalunya, del sempre impecable Josep Cuní:

Qui en dóna més? La pregunta ressona al gran basar de la plaça pública i els candidats exposen els seus productes. Tardor fantàstica a Catalunya. Dentista més accessible. Descompte en audiòfons. Classes d’anglès pagades. Llibres de text gratis. Més facilitats per accedir a un pis oficial. La meitat del lloguer per a joves legalment aparellats. Mil euros per fill nou. I n’hi ha més. Però ¿com continua? I ¿quant suma? Això és el que ningú ens respon. I una de dues: o el nou finançament ho ha resolt tot i la polèmica recent sobre els Pressupostos de l’Estat era absurda, o saben que no ho pagaran tot perquè no guanyaran, no els deixaran, no s’atreviran o se n’oblidaran. Per tant, doble frivolitat. Una, perquè fomenten l’error de creure que el pressupost públic és un pou sense fons del qual es poden extreure beneficis incomptables i incalculables. Dues, perquè, contràriament, ens hauran d’apujar més els impostos per fer front a la despesa. Serietat, per favor, que, sense ser economista, cada un de nosaltres és un comptable obligat per poder arribar a final de mes. I els números costen. I perquè quadrin, ¿què els he de dir a vostès dels jocs malabars que ens veiem obligats a fer?

Ens estan fent els comptes del gran capità perquè saben que després ningú se’n farà responsable. D’entrada, perquè aquestes ofertes no són acumulables. Són propostes que ens deixen anar els diferents partits segrestats pel màrqueting polític i amb la tranquil·litat que fins avui els ha donat saber-se impunes a l’hora d’incomplir-los. Mas va al notari per aixecar acta que no pactarà amb el PP. ¿Hi aniria per deixar constància del seu compromís real per fer efectives les seves propostes econòmiques? Montilla ofereix millores que altres comunitats socialistes ja van implantar fa anys. ¿Per què no ho ha fet el tripartit? –senyors Carod i Saura, ¿ho van intentar?–. Tampoc van forçar CiU a aplicar-les quan l’aritmètica parlamentària ho permetia. O ¿per què no les imposa el PSOE, a qui agrada tant condicionar la llibertat personal de fumadors i bevedors en pro del bé comú de la salut? ¿O és que segueixen preferint un país de desdentats a un d’abstemis? Piqué ironitza amb la frase dels germans Marx, i els ous durs els posa el seu partit amb una proposta que no té res a envejar a les criticades. Premi. Xec regal de grans magatzems.

Es queixaran de la seva mala premsa. I tindran raó perquè oblidaran les seves provocacions. És curiós. Preocupats com diuen que estan per l’alta abstenció, continuen fent impossibles per mantenir-la. O per augmentar-la. "No és això, companys, no és això". Llach en el vers i en la memòria. Llach en la utopia. Volen oferir un país millor als nostres fills i amb l’excusa de l’habitatge pretenen tractar-los com un bé de consum.

Demanda

Una cosa semblant passa amb l’augment d’adopcions internacionals. Ho denuncia Jaume Funes des de la Generalitat. Ni li agrada que siguem "el país amb més adopcions del món" –1.419 el 2005–, ni veu amb optimisme el futur que se’ns acosta. Quan a força d’egoismes adults es trivialitzin les necessitats infantils. I els arribi l’hora de la veritat als soferts i s’enfrontin a la crua realitat d’haver estat producte més que afecte. Per sort, pocs es donen per al·ludits. I aquests són els que protesten fent seu l’eslògan comercial: "Redecora la teva vida". Adopta un nen.

[@more@]

Tweet

Ja podeu llegir el meu article d’Els Tr3s Micos número 5. El trobareu en aquest enllaç directe de l’edició digital de la revista: http://escomar.bloc.cat/post/4806/103362

[@more@]

Tweet

Escrit de Joan Ollé a El Periódico de Catalunya d’avui:

Una jove parella decideix adoptar. Després de molts tràmits i més d’una vexació, reben dues fotografies de qui l’atzar ha decidit que serà el seu fill. A la primera, el marrec amenaça l’objectiu amb una pala de plàstic. Du robes aprofitades, ratades, de colors mal combinats que li vénen petites o massa grans. Darrere seu, hi ha un petit parc de jocs infantils amb un tobogan i un gronxador de colors vius. A la segona, somriu fent-se l’interessant. Els pares el troben la criatura més preciosa del món i sovint miren les fotos. (¿Quin dels dos deu ser?).

I un dia es troben. L’escena té lloc en un país llunyà. Està molt més guapo i, a sobre, es mou i parla. Des del primer moment l’hi expliquen tot: que va néixer en un altre país i que una altra senyora el va dur a la panxa. I ell exhibeix gairebé amb orgull la seva particularitat entre els companys d’escola.

Passen sis anys i decideixen anar de vacances a la ciutat d’origen. Un dels pares és partidari de visitar l’orfenat on va créixer; l’altre no ho acaba de tenir clar. Un cop allà, pregunten a recepció si saben on és la casa d’acollida. Els diuen que no. L’hotel és als afores i demanen un taxi per anar fins al centre, a sopar. L’automòbil avança per una carretera estreta amb arbres a banda i banda. I, de cop i volta, la mare, amb un crit sobtat, ordena al xòfer que s’aturi. A la dreta, darrere d’una reixa, hi ha un parc infantil amb un tobogan i un gronxador de colors vius, repintats. Els pares s’agafen molt fort de la mà, es fan un petó molt petit, n’hi fan un a ell… El nen se’ls mira i, amb un somriure que s’assembla molt al de la segona fotografia, els demana: "Papis, ¿què us passa?".

[@more@]

Tweet

Des d’APUNTDEPETAR estrenem la secció FOTO DENÚNCIA, tant al nostre web com dins les dues hores que emetem cada dijous (19 a 21h) a través de Caldetes Ràdio-COMRàdio 92.3FM. En aquest nou apartat del programa volem que ens envieu les vostres “fotos denúncia” de Caldes o de les poblacions veïnes.

Hi poden tenir cabuda aquelles coses que trobeu que estan trencades des de fa temps, brutes, les coses que no us agraden, les que trobeu malfetes o qualsevol cosa que creieu que es pugui denunciar. També es pot acompanyar la fotografia amb alguna explicació.

Nosaltres “penjarem” les fotografies al nostre web, en parlarem al programa i, a més a més, aquelles que puguin ajudar-nos a millorar, les farem arribar oficialment a l’Ajuntament, remarcant així el nostre compromís amb Caldes i el seu progrés positiu.

Ens podeu enviar les fotografies a la nostra adreça de correu electrònic apuntdepetar@hotmail.com

o per correu convencional a:

APUNTDEPETAR

Plaça de la Vila s/n 3r pis – Emissora Municipal

08393 Caldes d’Estrac

A més a més podeu veure les fotografies a la secció “Foto denúncia” del web www.apuntdepetar.tk

[@more@]

Tweet