EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

Editorial del diari EL PAÍS:

Normalizar las relaciones con Guinea Ecuatorial ha sido uno de los objetivos más constantes de la diplomacia española durante los últimos 25 años, siempre concluido en fracaso. Aparte de razones históricas y de múltiples errores por parte de los sucesivos Gobiernos españoles, existe una causa decisiva para este persistente desencuentro: los escasos avances en la democratización del régimen ecuatoguineano, ahora reforzado por los ingresos procedentes del petróleo, de los que en nada se ha beneficiado una población sumida en la pobreza. Hay elecciones previstas para 2008, pero hoy por hoy nada garantiza que serán realmente libres. Más bien lo contrario.

La visita de una delegación española, compuesta por dos ministros y los responsables de algunas de las empresas más importantes del país, es una iniciativa discutible. Envía un equívoco mensaje a las autoridades de Malabo, en el sentido de que España parece anteponer la posibilidad de participar en la explotación de los recursos de la ex colonia, y en concreto el petróleo, a la necesidad de que se produzcan cambios sustanciales en el régimen de Obiang. El equívoco se acentúa, además, por el hecho de que se haya cursado al dictador una invitación oficial para visitar España y se le haya dejado entrever una disposición favorable a que participe en las Cumbres Iberoamericanas.

Lejos de traducirse en bazas para que España pueda contribuir a la democratización de Guinea, como parece suponer el Gobierno español, hoy sin influencia real en Malabo, el cambio de política puede conducir al resultado opuesto. Es Obiang quien mejor se sitúa para que España tenga que aceptar una normalización de las relaciones sin introducir cambios en su régimen, si nuestro país quiere participar en la explotación del petróleo ecuatoguineano.

La visita demuestra la dificultad de conjugar una política exterior que dice basarse en principios irrenunciables, según ha repetido Zapatero, con la defensa de los intereses nacionales. Ningún responsable político debería sacrificar unos en aras de otros. Pero tampoco debería sobreactuar en ninguno de los dos terrenos. El viejo objetivo de normalizar las relaciones con Guinea no exigía tal despliegue, con una especie de órdago diplomático en el que todo se juega al máximo nivel. Obiang ha demostrado a lo largo de 25 años que ése es el terreno en el que mejor se mueve, y hará todo lo posible para que el objetivo de normalizar las relaciones con su país se realice según las premisas que él impone.

[@more@]

Tweet

Editorial d’El Periódico d’avui:

Els portaveus d’Adif, la filial del Ministeri de Foment responsable de les obres de l’AVE, atribueixen a la fatalitat que en unes obres pròximes a Sants una excavadora tallés un cable de subministrament energètic que al caure va inutilitzar les transmissions entre els trens de rodalies. Va passar diumenge passat i encara no s’ha restablert la circulació amb normalitat. Per contra, els sindicats majoritaris en la construcció tenen una explicació diferent: la pressa amb què s’han d’executar les obres de l’AVE ha reduït a límits preocupants les exigències de seguretat laboral.

L’assenyalada en aquesta última avaria és la constructora espanyola OHL, concessionària principal de les obres de l’AVE a Catalunya. Enmig d’aquest debat, queden, una vegada més, com a víctimes desateses els milers de viatgers de rodalies de Renfe que van a treballar en tren i han de justificar, cada dia, la falta de puntualitat a les seves empreses.

En el còmput de desatenció en els serveis de transport tampoc queden gaire ben parats els usuaris de les noves línies europees de vols barats que operen des de Girona i Reus, com és el cas de Ryanair. La vaga dels seus treballadors encarregats de carregar l’equipatge a l’aeronau ha deixat una imatge anòmala: els clients han de renunciar, contra la seva voluntat i sense suficient informació prèvia, a facturar maletes, si no volen perdre el vol. L’elecció a què se sotmet el passatger entre esperar un altre vol o viatjar amb el que es porta a sobre i poca cosa més, amb l’abandonament previ de la resta d’equipatge, afecta la imatge de la companyia, però també posa en evidència, novament, la nul.la capacitat d’AENA per posar-se de part dels afectats.

[@more@]

Tweet

Enguany fa 70 anys que va iniciar-se la Guerra Civil espanyola (1936-2006). El divendres 20 d’octubre es va inaugurar l’exposició “Solidaritat Catalana. Refugiats a Caldes d’Estrac durant la Guerra Civil 1936-1939”, la qual es podrà visitar a l’Equipament de Promoció Econòmica i Cultural de Caldes d’Estrac fins al 10 de novembre (de dilluns a divendres de 9 a 14.30h, dimecres de 17.30 a 20h i dissabtes i diumenges d’11.30 a 14h). És una bona oportunitat perquè grans, joves i petits, recordem un dels pitjors episodis de la història recent del nostre país. Aquesta exposició, juntament amb altres exposicions i reportatges televisius que es duen a terme aquests dies, ajuden a entendre millor la història d’Espanya, el seu passat i el seu present i, sobretot, ajuden a interioritzar que cal no repetir els errors de generacions passades. Cal no oblidar.

[@more@]

Tweet

Tal i com informa Elplural.com i la revista cristiana 21RS, Federico Jiménez Losantos abandonaria la Cadena COPE quan s’acabi el seu contracte al juny vinent. El relleu no s’acabaria amb Losantos, sinó que César Vidal, presentador del programa nocturn La linterna, també deixaria l’emissora de la Conferència Episcopal.

Amb aquests canvis, el conegut José María García tornaria a la cadena per presentar el programa de nit i Cristina López Schlichting deixaria el seu actual programa a COPE, La tarde con Cristina, per substituir a Federico Jiménez Losantos.

Es diu que es tracta d’una decisió externa i interna. La revista cristiana 21RS assegura que en aquesta decisió hi ha tingut protagonisme la Casa Reial, la Secretaria d’Estat del Vaticà i una part important de bisbes, que no aguanten el llenguatge i el to de Losantos i de Vidal. Alfonso Coronel de Palma, president de la COPE, fart que s’associï la cadena a la crispació, també hi hauria tingut un destacat paper, a part de les pressions de col·lectius cristians de tot el país. Amb López Schlichting i García es voldria donar un tomb al to de l’emissora, segurament transmetent similars missatges, idees, crítiques i reflexions que actualment, però amb educació, sense insults i desqualificacions gratuïtes.

[@more@]

Tweet

Editorial d’avui del diari EL PAÍS:

El precio medio de la vivienda sigue creciendo, pero a una tasa menor. En los últimos 12 meses el precio de la vivienda libre aumentó el 9,8%, según las estadísticas facilitadas por el Ministerio de la Vivienda para el tercer trimestre. Es decir, la burbuja inmobiliaria española parece que está retrocediendo precisamente en las condiciones de desaceleración controlada que propuso el Gobierno al inicio de la legislatura.

A pesar de la controversia sobre las fuentes estadísticas diversas, no todas de igual calidad, la pérdida de pulso de los precios es coherente con la percepción que transmiten otros indicadores, como el plazo de venta de los pisos, que según algunas agencias inmobiliarias ha pasado de una media de tres meses a otra que puede superar los seis meses; o el conocido desplazamiento de las inversiones de las empresas constructoras hacia el mercado energético. No se trata solamente de que la tasa agregada de los precios se esté desacelerando, sino de que en algunas zonas de la geografía española los precios están bajando. Ése es el caso de Soria, Álava, Burgos o Palencia, con descensos de hasta casi el 3%.

Precisamente se trata de modular la evolución de los precios para que no se produzcan descensos en el valor de los pisos, que, al fin y al cabo, son un activo inversor de los ciudadanos del que pende una pesada deuda hipotecaria y préstamos de otra naturaleza. Por lo demás, a pesar de los crecimientos más moderados del coste de la vivienda, resulta que todavía son muchos los segmentos de población que tienen difícil acceso a pisos, en régimen de propiedad o de alquiler. Aunque el número de viviendas protegidas ha aumentado respecto a las construidas con la política de vivienda de los Gobiernos de Aznar, todavía son insuficientes para atender la demanda básica de los niveles de renta que no pueden permitirse una vivienda libre.

El mercado de alquiler tampoco crece al ritmo deseado. La sociedad pública de alquiler no consigue convencer a los propietarios de los pisos para que los pongan en el mercado a precios razonables; sigue pesando el viejo temor de la inseguridad jurídica, que ni siquiera se disuelve con las garantías que ofrece el Ministerio de Vivienda. No basta con enfriar los precios, porque se mantienen en niveles muy elevados después de más de 10 años de boom; es necesario además aplicar políticas para que la propiedad y el alquiler atiendan a todos los niveles de renta.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Article d’Andrés Villena Oliver a Elplural.com d’avui:

Aparecía anteayer con su pelo peinado al detalle y su rostro irradiando seguridad y brillo, esa mueca que muchos famosos sostienen hábilmente ante la pantalla. Su nombre, Carmen Martínez-Bordíu. El programa, “¡Mira quién baila!”. La nieta de Franco. Televisión Española. La televisión de todos. ¿Memoria histórica? Memoria histérica. Desmemoria histriónica. Vergüenza ajena. Desbordante, sangrante, dolorosa vergüenza que escocía profundamente al ver a la nieta del dictador bailando en la televisión pública.

Moviendo sin gracia su cuerpo, aplaudida sin recato, como los pelotas jalean al jefe que, también sin gracia, baila sevillanas en la cena de navidad, a la que han ido todos obligados. Un jefe que despide, pone y quita empleados, y que baila sevillanas. Sin gracia alguna. Un jefe odiado, pero aplaudido. Un jefe con una nieta que también baila sin gracia, pero a la que hay que aplaudir por huevos. Todavía hay que aplaudirla, todavía. Una nieta que se fotografía en El Valle de los Caídos, un lugar tan entrañable…

Orgullosa de su pasado y del de su abuelo, que fue el jefe. Una nieta tratada como una reina, sin dar un palo al agua. TVE. La televisión del Consejo de Sabios. La que echó a José Luis Moreno, con su programa cavernario. La que revoluciona el debate con “59 segundos” de pluralismo semanal y ha recuperado imparcialidad en los telediarios. La que ha traído mejor cine, por fin. La menos dependiente del Gobierno. Una televisión que es ahora tan independiente del Ejecutivo que, sin embargo, permite que la nieta del dictador sea la protagonista de los lunes. Franco aplaude y la vota desde su paraíso. La Ley de Memoria Histórica por un lado. La de la Bordíu, por otro.

La reina del corazón concursando como una más. ¿Y es que no tiene derecho? ¿Acaso puede Zapatero meter ahí la mano y echar a una persona que nada ha hecho contra España? ¿Tendría el Gobierno derecho a esa injusta injerencia? ¿Acaso la Bordíu no es una persona como las demás? ¿Como otras, que, a base de exclusivas y entrevistas, se gana el pan? Nadie tiene potestad para sacarla de ahí, ella no eligió su parentesco. Pero sí se puede sentir vergüenza, vergüenza ajena y profunda. Y dudas sobre las contradicciones humanas.

[@more@]

Tweet

Televisió de Catalunya, el grup Shanghai Media Group (propietari de la Televisió de Xangai), la productora Shanghai New Culture Media Group i la productora catalana Factotum Barcelona van firmar la setmana passada a la Xina la coproducció d’una minisèrie. "És un acord històric, ja que és el primer projecte de coproducció per a la televisió entre la Xina i Europa", va explicar Francesc Escribano, director de Televisió de Catalunya, que assenyala que les negociacions d’aquest projecte van començar ja fa tres anys.

La minisèrie, que encara no té títol, parteix d’una idea original d’un periodista xinès establert des de fa anys a Barcelona, Wang Fang, que està casat amb una catalana i actualment regenta un restaurant. "És una història d’amor ambientada a Barcelona, que té algunes referències autobiogràfiques –va avançar Escribano–. El guió definitiu es començarà a escriure ara, mà a mà entre un guionista català i un altre de xinès".

L’inici del rodatge està previst per a la primavera de l’any que ve, amb localitzacions exteriors a Barcelona i Xangai, i l’estrena, en el mateix 2007. "La idea és fer una sèrie de 20 episodis de 45 minuts cada un per al mercat xinès i, per a Catalunya, condensar-ho en una minisèrie de tres hores", va dir el director de TVC.

El projecte té un pressupost d’un milió d’euros, i TV-3 n’assumeix entre el 25 i 30%. Però els diners queden en un segon pla quan es planteja l’impressionant mercat de la tele xinesa que coprodueix aquesta sèrie: mil milions de teleespectadors. "I les sèries d’èxit tenen una mitjana de 500 milions", va apuntar Escribano, recordant que, a Espanya, ja és un gran èxit reunir quatre milions de persones.

Font: EL PERIÓDICO DE CATALUNYA 17/10/06

[@more@]

Tweet

Article de Ramón De España a El Periódico d’avui:

La insistència d’ERC de quedar-se la cartera de Cultura en el nou Govern de la Generalitat cada dia ocupa més espai a la premsa, i causa certa preocupació entre aquells de nosaltres que considerem un oxímoron l’expressió cultura nacionalista. Tenint en compte que la cultura és, per definició, lliure i de difícil control (d’aquí ve la por que li tenen els polítics en general), flac favor li pot fer un partit etnicista que, com que no li agrada la Catalunya real, s’inventa un país fictici on tothom és independentista, monolingüe, seguidor del Barça i aficionat als bolets. Els altres també tenim una idea de Catalunya (i d’Espanya, d’Europa i del món) que no es correspon amb l’autèntica, però, a diferència d’ERC, ens rendim a l’evidència que això és el que hi ha.

Pel que fa a la relació entre el saber i ERC, cal preguntar-se, parafrasejant Raymond Carver, de què parlem quan parlem de cultura. I, a aquestes altures, tots sabem que per aquesta gent el fet cultural es redueix a l’idioma i a la seva pròpia idea de la pàtria. De moment, ja ens han avisat que és urgent revisar el programa de festes de Frankfurt 2007, de manera que m’imagino Maria Mercè Roca robant temps a la literatura, que tant la necessita, per afilar els llapis amb què ratllar a la llista els escriptors catalans que, carregats d’autoodi, utilitzen la llengua de l’invasor. Encara no ens han explicat els seus plans per a l’art, el cine o la televisió, però ja m’he posat a tremolar.

Si aquest fos un país normal, ERC, després de la seva brillant actuació en el tripartit, tornaria al seu hàbitat natural, la vida extraparlamentària, on la seva habilitat per a l’exabrupte i l’aldarull li garanteix a perpetuïtat un lloc d’honor al costat de Fuerza Nueva o una possible escissió del PP liderada per Ángel Acebes. Com que resulta molt versemblant que cap dels partits, diguem-ne normals, tingui majoria per governar en solitari, molt em temo que Carod-Rovira i Puigcercós desistiran momentàniament dels seus intents d’apunyalament mutu i posaran a la venda els seus escons.

Personalment pregaria a aquests partits que ordissin algun tipus de cordó sanitari com el que els belgues van posar en pràctica per neutralitzar el Vlaams Belang. I si no queda més remei que donar-los alguna cosa als d’ERC, que els donin qualsevol cartera menys la de Cultura. La d’Agricultura, per exemple, que té quatre lletres més que la que sol.liciten i que, com que són gent amb tirada a la terra, està més a la seva altura.

[@more@]

Tweet

Avui, durant la transició de diumenge a dilluns, s’inicia la campanya electoral de 15 dies per a les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 1 de novembre. Tots els partits polítics catalans ja fa temps que van posar en marxa la maquinària electoral i la pre-campanya ha estat llarga i, malauradament, d’un baix perfil polític, amb promeses i discussions superficials, amb uns polítics cada cop més allunyats de la realitat del país i dels interessos i necessitats dels ciutadans que, al final, som els que hem de votar (o no votar). Els polítics es temen que l’abstenció tingui un percentatge més alt que altres vegades, però és que ells mateixos no han fet res per evitar-ho. Més ben dit, si que han fet quelcom per incrementar l’abstenció…

M’atreveixo a fer un pronòstic de resultats senzill, clar i basant-me en una realitat des d’un punt de vista totalment objectiu: Convergència i Unió guanyarà les eleccions, però no sumarà majoria ni amb el Partit Popular. Les forces d’esquerra, PSC, ERC i ICV-EUiA, tornaran a sumar majoria al Parlament i, després de setmanes i setmanes de negociacions, es reeditarà el pacte de les forces d’esquerra, i més ara que dins el Parlament hi haurà en Puigcercós i en Montilla, autèntics artífexs de l’anterior tripartit, malgrat que els dos estaven llavors al Congrés dels Diputats espanyol. El temps em donarà la raó (o no…).

[@more@]

Tweet