EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

Article del sempre impecable Carlos Carnicero a ELPLURAL.COM:     Existe una confusión difícilmente soportable en el ámbito de la confrontación contra el terrorismo, que se manifiesta esquizofrénicamente en las convocatorias de las manifestaciones “contra el terrorismo y por la paz”–la de Madrid- y “Por la paz y el diálogo” -la de Bilbao- que son rechazadas y suscitan adhesiones que dejan perplejos a cualquier observador desapasionado de la realidad. En esta situación creada, empiezan a importar mucho menos las culpas que las consecuencias, y sin embargo el debate solo busca responsables de cada situación sin que nadie se preocupe por buscar soluciones.    Estamos en una dialéctica de barricada en la que no importa otra cosa que dejar sin agua al adversario. Las actitudes no se juzgan por las propuestas sino por los alineamientos. Y el resultado de este desorden se parece mucho al caos. Hagamos un pequeño inventario: La manifestación de Madrid –que tiene un lema tan preciso e inequívoco como “Contra el terrorismo y por la paz” no suscita la adhesión de la AVT, tan combativa siempre contra el Gobierno, ni del Partido Popular ni del Foro de Ermua. Cada una de estas organizaciones ha formulado unos impedimentos formales para no adherirse a la marcha, porque a fin de cuentas prefieren no condenar el terrorismo ni movilizarse que dar la posibilidad de que se interprete que respaldan al Gobierno. No es un exceso colegir que la prioridad de todos estos colectivos es erosionar al presidente antes que cualquier otra consideración.   En Bilbao la cosa es netamente kafkiana. Una manifestación que debiera ser contra el terrorismo promueve el diálogo y la paz en tales términos que Batasuna decide secundarla por entender, precisamente, que no condena el terrorismo.   Ya no importa tanto quiénes son los culpables de cada situación concreta sino la terrible sensación de desorden que convoca a pensar en una orfandad de liderazgo. Aquí todos los líderes políticos y sociales están poniendo sus intereses por encima de cualquier consideración, dejando un terrible agujero de liderazgo contra un terrorismo que se fortalece en la desunión que anida en la sociedad española.   El presidente del Gobierno tiene por delante un largo fin de semana para meditar su intervención parlamentaria del próximo lunes. Da igual ya el grado de responsabilidad que tenga en la situación porque como presidente del Gobierno de España es el máximo responsable. No hay que hacer dramatismo para sentenciar que José Luis Rodríguez Zapatero se juega su futuro político. Si no reacciona y formula una clara propuesta, cargada de tanto sentido común y firmeza como para que no pueda ser rechaza por nadie, dudo mucho que tenga más oportunidades de recuperar la confianza de la sociedad. Todo está en sus manos, porque además ha dejado claro que este tema es personalmente suyo.  ÚLTIMA HORA:  Els lemes de la manifestació de Madrid i del País Basc han canviat i ara són, respectivament: Por la paz, la vida, la libertad y contra el terrorismo i Por la paz y el diálogo. Exigimos a ETA el fin de la violencia

[@more@]

Tweet

Ja podeu llegir i comentar el meu article d’Els Tr3s Micos número 7.  Veureu que començo l’article referint-me a les festes nadalenques, i és que en un principi la revista havia de sortir a finals de desembre. Però bé, la resta de l’escrit no ha perdut vigència.  Aquí teniu l’enllaç directe: http://escomar.bloc.cat/post/4806/130444

[@more@]

Tweet

Article d'Elvira Lindo al diari EL PAÍS d'avui:   Los amigos se reúnen en torno a la mesa después de Año Nuevo y de la bomba. Se reúnen con la incomparable disposición de los españoles a comer y a quitarse la palabra de la boca. Se habla un buen rato, como es costumbre, de comida: el español es ese individuo que mientras disfruta de los manjares presentes siente la necesidad irreprimible de describir comilonas pasadas, de soñar con comilonas futuras. Se habla de comer mientras se come, de beber mientras se bebe, las fuentes vuelan por encima de las cabezas, se apremia a no dejar lo poco que queda en la bandeja, se despliega la alegría que se aprendió de los padres de entregarse sin reservas a los placeres de la vida. Sin ser aún muy conscientes reproducen lo que tantas veces contemplaron en casa, cuando los mayores desarrollaban temas de conversación que parecían surgir espontáneamente pero que eran cuidadosamente elegidos, sobre todo por las madres, para que no provocaran la más mínima tensión. Se buscaba la felicidad en las viejas anécdotas, en ese momento del pasado en que el cariño aún no había sido puesto a prueba por la misma vida. Así mismo están hoy los amigos, después de Año Nuevo y después de la bomba. Ellos, que tanto abominaron de las tópicas conversaciones familiares, tan pobres y repetidas, practican la misma táctica: buscan, cada uno sin saber que también el otro lo hace, el tema banal o inocuo que ha de reemplazar a este que ahora desarrollan. Se brinda, por el nuevo año, por la amistad. La amistad es antigua y revela un pasado común. A pesar de que cada uno se siente profundamente peculiar, no lo sería a ojos de alguien que pudiera ver esta reunión dentro de 100 años, cuando el tiempo los haya barrido a todos. ¿Qué pasa entonces para que se haga este silencio incómodo a los postres? Se despiden, se abrigan, se prometen nuevos encuentros. Pero tras la bruma mental del alcohol cada uno de ellos sabe melancólicamente los temas que callaron para no agredirse, como si en el local en que se han encontrado los viejos amigos presidiera aquel cartelillo nauseabundo de otros tiempos: "En este establecimiento ni se escupe ni se habla de política".

[@more@]

Tweet

Jo, seguidor de la política local des de fa molt temps, no hi ha dia que deixi de visitar els lloc web de les dues principals forces polítiques de Caldes: el Partit dels Socialistes de Catalunya i Convergència i Unió.  I no us penseu que els visito per posar-me al dia de tot allò que afecta a aquests partits, per conèixer les seves propostes i argumentacions sobre diversos temes, per saber quina visió tenen, tant els uns com els altres, sobre el desenvolupament dels Plens Municipals, etc. Doncs no!  Visito aquests webs amb l’esperança de veure’ls algun dia actualitzats i que, en conseqüència, apareixin les informacions de les quals us parlo.  Sembla que aquestes dues formacions polítiques hagin posat en marxa les seves respectives pàgines simplement per omplir l’expedient de les "noves tecnologies"  i no amb l’objectiu d’augmentar l’interacció ciutadania-política i d'informar al poble de Caldes. Per cert, aquests webs s’assemblen al de l’Ajuntament de Caldes:  no actualitzat i abandonat des de fa temps.  Què hi farem, els internautes ens haurem de seguir informant sobre CiU i el PSC del nostre poble a través de l’edició digital de la revista Els Tr3s Micos.  Però una recomanació a socialistes i nacionalistes locals:  ja que teniu aquesta eina, sisplau, utilitzeu-la pel vostre bé i, sobretot, pel bé de Caldes. (A l'apartat ENLLAÇOS / CALDES D'ESTRAC, d'aquest bloc, teniu l'enllaç directe al web de CiU, del PSC i també de l'Ajuntament i de la revista Els Tr3s Micos… així que podeu comprovar el que us he exposat.)

[@more@]

Tweet

Article de Pilar Rahola a El Periódico d’avui, amb un missatge que comparteixo totalment:        Em sembla molt que els consumidors som bastant babaus, i que si no ho som més, és perquè no ens entrenem. De la mateixa manera que un turista és un animal ingenu, disposat que li colin qualsevol pedra com si fos una relíquia asteca, el consumidor és una persona indefensa, seduïble i de totes totes incauta. Ja sé que n'hi ha que busquen, rebusquen i compren amb notable intel.ligència. Però la majoria dels nostres pobres ossos van a parar al moneder en qualsevol producte que s'hagi publicitat bé, sense entendre si val el que diu, o diu realment el que val. Asseguren els que en saben, que només els rics compren barat, i que la resta ens arrosseguem per la selva de les ofertes, amb més alegria inconscient que estalvi real, incloent-hi la qualitat dubtosa del producte.   De tots els temps del temps del consum, el més rutilant, mediàtic i pesat és el temps de les rebaixes. Sempre m'han semblat especialment malèvoles, com una espècie d'aspiradores microscòpiques que s'enfilen a les nostres gastades butxaques i abdueixen la xavalla que havia quedat estranyament viva, després de la voràgine nadalenca. Malgrat haver gastat el que no tenim, d'haver quedat exhaustos amb l'engreix desmesurat de les nostres targetes de crèdit, i de fer innocents plans d'austeritat, arriben els de les rebaixes i ens venen duros a quatre pessetes.    I tots com bojos a llançar-nos a les faldilles d'estiu, a comprar deu parelles de mitjons que ens ofereixen, a pensar que val la pena tenir la planxa barata, encara que ningú planxi, beneït el paio que va inventar el lema de l'arruga és bella. I les cases s'omplen de productes que necessitem imperiosament, encara que no teníem ni punyetera idea que els necessitàvem. I després hi ha la marea humana, les simpàtiques senyores hàbils a l'hora de fer anar el colze i la trepitjada, les que cada any arriben les primeres a la marabunta, el seu moment de fama televisiva warholiana. Francament. Odio les rebaixes. Em sembla el més xavacà i engalipador de tots els espectacles del consum, i això que el consum, si alguna cosa sap, és enganyar-nos com a babaus.

[@more@]

Tweet

Els nens perduts de Tranquility Bay (Programa 30 minuts, TV3, diumenge 7 gener 21.40h.) posa en relleu una situació inquietant que és greu pel que és i també perquè és un símptoma d'un desordre de més gran abast.   Els protagonistes del reportatge són els escolars d'un centre educatiu que respon a un model que ara com ara es considera exitós als Estats Units: en aquest centre i en tots els que s'hi assemblen, els càstigs corporals i psíquics formen part de la disciplina que s'imposa als menors per tal de doblegar-ne el caràcter.   Al centre Tranquility Bay, els interns només poden accedir a una recompensa: l'absència de càstig.   Els escolars hi han anat a parar perquè els seus pares, que paguen més de 24.000 euros anuals pels serveis, tenen por que la vida els esgarriï. Els resultats, però, no apareixen com a òptims per a tothom: el sector de la reeducació infantil, amb un miler d'empreses privades, mou 50.000 milions d'euros a l'any, però les persones que hi han estat sotmeses parlen de l'experiència amb un odi que abasta els educadors, els pares i el país.  FONT: DIARI AVUI 07/01/2007[@more@]

Tweet

Article de Josep Pernau a El Periódico de Catalunya d’avui:        No m'estranyaria que aquest fos l'últim any en què els Reis Mags compleixen com poden el paper de crear il.lusió. No es va preveure que amb el transcurs dels temps se'ls exigiria heroïcitat, com passa ara amb el llarg viatge que comença al convuls Pròxim Orient.   Es veu que quan se'ls va oferir la missió de repartir instants de felicitat, la gent es respectava i el xiïta emprenia projectes en comú amb el sunnita i el kurd. De miracle deuen haver travessat aquest any aquells paratges, després de l'execució de Saddam Hussein. ¿Què deuen haver contestat ells si els americans els han preguntat la seva opinió sobre el cos d'un humà penjant d'un corda, si ells són contraris a la pena de mort? Expulsats del territori, encara deuen haver hagut d'afrontar situacions de violència a Palestina. Un arriba a creure que tenen raó els que afirmen que les cavalcades les munten els ajuntaments i que els regals a la infància els posen els pares.   Però la jornada és decebedora també pel caràcter dels fets que l'envolten. Els diaris no en tenen la culpa, però les notícies que recullen són una invitació a sortir corrent. ETA va aprofitar la treva per arreplegar uns quants explosius. Símbols preconstitucionals es mostren amb orgull a la via pública. El PP vol mansuetud al PSOE com si els seus militants formessin part d'un ramat únic, guiat pel pastor Rajoy. Aquest any no hi ha lloc ni per a l'esbargiment a la neu i, per acabar-ho d'espatllar, ahir s'anunciava una calor que aquest estiu arribarà a nivells superiors a tot el que és conegut.   Si els que desfilen són ells, que ningú s'estranyi si l'any que ve es declaren en vaga.

[@more@]

Tweet

Avui divendres, 5 de gener, he anat a gaudir de la Cavalcada de Reis 2007 del meu poble.  En els originals cartells d’enguany que informaven sobre l’esdeveniment, s’especificava el recorregut i l’hora d’arribada dels tres Reis Mags d’Orient amb les seves carrosses i acompanyants.  L’hora que es comunicava era “aproximadament a les 19 hores”, però la comitiva reial no ha entrat a Caldes fins les 19.30 passades, situació que ha allargat, com sempre, la durada del recorregut i del lliurament de cartes, a la Plaça de la Vila, per part dels nens, i que també ha provocat la congelació progressiva de tots.  La veritat és que l’hora d’inici és l’únic inconvenient que hi trobo a la nostra Cavalcada, sobretot pel fet de l’èxit que té, palpable per la gran quantitat de nens i nenes que vénen a donar la carta als reis un cop aquests arriben a la Plaça de la Vila. També s’ha de dir que la paraula “aproximadament”, la qual es podia llegir al cartell informatiu, donava una pista de l’hora que començaria la passejada dels Reis, cosa que també es coneix de cada any.  Independentment del tema horari, cal valorar molt positivament la gran feina i l'esforç dut a terme per la Comissió de la Cavalcada de Reis, persones que, de forma totalment voluntària, porten dies i dies treballant durament perquè tot estigui a punt la nit de cada 5 de gener. Moltes felicitats per tots ells i, com no, també moltes felicitats per tots els nens i nenes, pares i mares, avis i àvies, etc. assistents a l’acte.  Bona Diada de Reis a tothom !

[@more@]

Tweet

Article de Carlos Fanlo a ELPLURAL.COM: Podía haberlo dicho como post scriptum pero prefiero advertirlo de entrada: escribo el presente artículo dada mi condición de periodista titulado, con el apoyo constitucional de la libertad de expresión y la compatibilidad concedida por el Consejo General del Poder Judicial para ejercer dicha profesión. Así que (aviso para navegantes) que a nadie se le ocurra aplicarme el artículo 418 de la Ley Orgánica del Poder Judicial que califica como falta grave “el dirigir a los poderes, autoridades o funcionarios públicos o Corporaciones oficiales felicitaciones o sanciones por sus actos, invocando la condición de Juez o sirviéndose de esta condición”. Soy periodista con nº de Registro 5222 y en ejercicio de dicha profesión escribo. Para nada me valgo de mi condición de juez aunque me resulte imposible olvidarme de que soy jurista. Al grano.   Ahora resulta que para la Directora del Instituto de la Mujer, doña Rosa María Peris, lo que hace o dice la juez decana de Barcelona, doña María Sanahuja, ha de ser calificado de “indecente”. La causa de dicha calificación de indecencia, que según define el Diccionario de la Real Academia de la Lengua española supone la comisión de un hecho o la dicción de alguna idea vituperable y/o vergonzosa, no es otra que el desacuerdo de doña María Sanahuja, con el contenido de la ley orgánica 1/04 de medidas de protección integral contra la violencia de género. Doña María Sanahuja, miembro de un colectivo autotitulado “Las otras feministas” tienen sus dudas razonables acerca de la bondad jurídica de la mencionada norma y sobre todo duda de su efectividad. Dice, cargada de razón, doña María que la norma precitada “vulnera derechos fundamentales al castigar con mayor fuerza a los varones”.    Los nacidos con la condición de tal pueden, sin agravación de culpa, darle una paliza al abuelo, pero ni que se le ocurra hacerlo con su actual o excompañera, a menos que quiera ser objeto de discriminación negativa en cuanto a la punición ya que de haber cometido el hecho reprobable una mujer no habría ese tipo de agravación. Yo tengo mi idea privada sobre el particular pero no es eso de lo que quiero ahora hablar. Me parece impresentable que una directora de la Administración Institucional del Estado cualifique de “indecente” a una magistrada por ofrecer una alternativa jurídica en desacuerdo con la legislación vigente.    Los jueces y magistrados han de tener los ojos bien abiertos para impartir justicia y ningún precepto existe en el que se prohiba, a quien haya de hacerlo, mostrar su disconformidad con una ley aprobada por el Parlament. A mi me parece que calificar una opinión diversa como “indecente” es impropio de demócratas. Y la democracia se ha de aprender en la escuela y en casa. El BOE es cosa de los especialistas en Derecho. [@more@]

Tweet

Un programa de llibres, presentat pel periodista Joan Barril, substituirà a partir d’ara el programa SALÓ DE LECTURA a BTV.  Saló de Lectura és un programa que ha marcat època i ha estat 5 anys en antena.  Creat, dirigit i presentat pel periodista Emilio Pomera, va començar a emetre's el 10 d'octubre de 2001. A l'abril passat, Pomera ho va deixar al posar-se al capdavant de l'Institut Ramon Llull i Marina Espasa, assistent de Direcció fins llavors, va passar a dirigir i presentar el programa. Precisament així és com es va acomiadar la presentadora, a través de la mateixa BTV, en l’últim SALÓ DE LECTURA, tot demostrant la seva disconformitat amb la decisió de deixar d'emetre el programa : http://www.youtube.com/watch?v=Uo2qn-KsIxY

[@more@]

Tweet