EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

Article de Josep Maria Espinàs a El Periódico de Catalunya d’ahir dissabte:     La primera vegada que vaig veure estufes a la terrassa d'un bar va ser a Brussel.les, ja fa bastants anys. (De tot ja fa molts anys, quan un es fa vell, però aquest és un altre tema). Era a l'ampla terrassa que tenia al carrer, adossada a la façana, l'hotel Metropol, un hotel clàssic, amb història, confortable. Sota la llarga vela que protegia les taules –moltes–, hi havia una sèrie de radiadors que repartien escalfor. Potser elèctrics, no n'estic segur.     Després n'he vist en altres llocs, i més recentment a Barcelona. Ara, el districte de l'Eixample ha acordat les normes que han de regir la instal.lació i l'ús d'aquestes estufes, limitant-ne el nombre i el període d'utilització, quatre mesos.     Amb aquesta iniciativa es vol evitar la despesa inútil d'energia. Procurar no malgastar energia em sembla molt bé, però seria segurament molt complicat, i fins i tot apassionant, discutir què s'entén per "despesa inútil". Hi ha una idea de la utilitat que és molt clara: la despesa d'energia que suposa posar en marxa un tren, un ascensor, una maquinària industrial. L'ideal és aconseguir el màxim rendiment amb un cost energètic mínim. La relació entre el consum i el resultat es pot objectivar.     Però quan es tracta de resultats tan subjectius com el plaer, la comoditat, la sensació de benestar, el concepte de despesa "inútil" és molt difícil de determinar, per no dir impossible. Comprar una peça de roba no indispensable, però que t'agrada, ¿és una despesa inútil? El desig de beure un vi de més qualitat i més preu ¿és una despesa inútil? (Ja veu el lector que les estufes de les terrasses són un pretext per intentar fer una reflexió general). Des del punt de vista físic, l'atleta fa una despesa inútil si no es valora la satisfacció psíquica que troba en el fet de competir. I des d'un punt de vista social, ¿és inútil la inversió que es fa en els focs artificials, en la cavalcada de Reis?     Per a l'amo d'un bar, les estufes de la terrassa poden ser una despesa útil o inútil, segons els clients als quals agradi seure a les seves taules –perquè suposo que el gas o l'electricitat la paga ell–. El que em sembla curiós és fixar que aquestes estufes només es poden encendre del 15 de novembre al 15 de març. Tenint en compte que al desembre pot fer calor, com sabem, i a l'abril pot fer fred…     Nova reglamentació possible: a cada terrassa hi haurà d'haver un termòmetre, i l'estufa es podrà encendre si la temperatura baixa a tants graus.[@more@]

Tweet

Cada cop queda més clar que a Federico Jiménez Losantos no el fa callar ningú, ni els seus “caps” més elevats!  Ahir, Losantos, al seu programa LA MAÑANA DE COPE, va classificar les manifestacions d’avui en “bones” i “dolentes”, segons els seus convocants. Cal recordar, doncs, que avui a la tarda es fa una manifestació a Madrid, convocada pel Foro de Ermua i a la qual s’hi ha adherit, entre altres organitzacions, el Partit Popular. És sorprenent que des de l'emissora de la Conferència Episcopal es consideri que “no és bona” la concentració convocada per Ricardo Blázquez, president dels bisbes espanyols, aquesta mateixa tarda a Bilbao (coincidint amb la de Madrid). A més a més, membres de l’organització de la manifestació de Madrid han dit que bisbes com Blázquez són gent que fan “perdre la fe”.    Concretament, Losantos va dir:   “Demà és la manifestació a Madrid. Crec que n’hi ha una altra, no sé on és, però sé que no és bona, la bona és l'altra, a les cinc, a Madrid”. Amb aquestes paraules es va referir a les manifestacions contra el terrorisme convocades a Madrid i Bilbao. El director de LA MAÑANA no va parlar directament del bisbe i de la Conferència Episcopal, però la desqualificació va quedar claríssima, i el rebuig també.   Amb un exemple com aquest, dels quals ja en suma uns quants, Losantos demostra que ningú el té lligat per enlloc i que diu el que realment pensa, es trobi on es trobi.  Es pot estar d’acord amb el que diu o no, i com ho diu, però ningú em negarà que és un dels periodistes actuals més “políticament incorrectes”.  I aquest és el secret del seu èxit en un país on, històricament i majoritàriament, els periodistes han estat més o menys políticament correctes. 

[@more@]

Tweet

Article de la Maria de la Pau Janer al diari AVUI :      ¿Us agradaria tenir un regne enmig de la mar? Una mininació amb moneda pròpia, només per a col·leccionistes. Cinc-cents cinquanta metres quadrats amb vistes a les costes del Regne Unit. Aquesta és l'oferta. Hi ha qui reivindica l'opció de convertir-se en rei i de crear-hi una nació pròpia. Petitona, això sí, però amb les peculiaritats de ser un espai molt singular. El preu supera els nous dígits.      Es tracta d'un antic fort militar, batejat amb el nom de Sealand, una plataforma antiaèria construïda per la Royal Navy el 1942, durant la Segona Guerra Mundial, a només deu quilòmetres de la costa de Suffolk, a la Gran Bretanya. La base està formada per una superestructura de dues torres buides que s'uneixen per una coberta. Concebuda com un fort defensiu, s'hi van enderrocar vint-i-dos avions, i s'hi van fer explotar vint-i-cinc bombes aèries. Amb els avatars del temps, l'any 1967, la propietat va anar a parar a les mans d'una família anomenada Bates. S'ha posat a la venda a través d'una immobiliària.     La mar fa molta companyia. Viure en un lloc envoltat d'aigua no produeix sensacions de claustrofòbia, com podríem pensar, sinó que dóna serenor i calma. Qui desitgi allunyar-se del món podrà fer-ho, sempre que estigui disposat a pagar-ne la quantitat necessària. Tanmateix, jo preferiria un regne amb arbres i muntanyes, amb carrers petits i una plaça menuda. Un regne fet a la mesura de les dones i els homes, que la història no senyalàs com a punt d'enfrontament i de batalles. Un espai potser imaginari, que ens permetés seure de cara a la mar. Els regnes més bells solen ser el producte d'un somni. Podem trobar-los a la ficció, embellits pel pensament d'algú. Podem imaginar-nos que, en la realitat, alguns espais foren regnes magnífics semblants a un paradís. Gertrude Stein va dir-ho, referint-se a Mallorca, en una conversa amb Robert Graves: "Mallorca és el paradís, si el pots suportar".[@more@]

Tweet

Aquest matí he pogut llegir, al diari ADN, el titular hipòcrita següent: Acción contra la pasividad de los políticos: esta tarde, de las 19.55 a las 20.00 horas, apagón contra el cambio climático.”   Independentment d’aquesta bona iniciativa d’un grup d’organitzacions no governamentals,  s’ha de ser extremadament hipòcrita reduir la crítica a un petit grup, com és el dels polítics, en un món tan heterogeni i complex com el nostre.  Els polítics són els únics culpables de la situació en la qual ens trobem?  Com ens atrevim a criticar tan fàcilment a la classe política, quan som una societat, en general, que no respectem la meitat de les normes establertes, mentre critiquem l’altra meitat.  Com podem criticar als polítics, tan fàcilment, quan la manca d’educació i d’organització està creixent a marxes forçades entre la classe humana?  És cert que els polítics tenen un paper important davant el que passa al món, però el que no s’ha de pretendre és exigir el compliment de les obligacions dels nostres representants, mentre nosaltres, com a societat, “passem” de moltes normes de funcionament i de pautes de comportament.  La passivitat dels polítics és evident, però també és evident la passivitat dels ciutadans.  Com sempre, hi ha excepcions tant dins del grup de polítics com dins del grup de ciutadans. Però res més… excepcions.

[@more@]

Tweet

Article de Jordi García-Soler a ELPLURAL.COM d’avui:     Es joven, menor de 35 años, vive en municipios de 10.000 a 150.000 habitantes de la provincia de Barcelona, nació en Cataluña de padres nacidos en otras comunidades, trabaja, habitualmente en casa habla en castellano, ha cursado estudios primarios y tiene unos ingresos familiares netos de menos de 2.000 euros mensuales.     Este es el retrato robot del segmento mayoritario de los protagonistas del fenómeno del abstencionismo diferencial que se produce en Cataluña en las elecciones autonómicas, según un interesante estudio realizado por el Instituto Opina por encargo del Gobierno de la Generalitat. EL fenómeno es transversal y reúne a personas de origen y clase social diferente, pero el retrato robot mayoritario es el ya descrito.      Con el 43,9% de abstenciones en los últimos comicios autonómicos del pasado 1-N se reprodujo este fenómeno de abstencionismo diferencial, al que el Gobierno de la Generalitat presidido por José Montilla quiere poner remedio. Con una encuesta basada en un total de 6.900 entrevistas telefónicas, este estudio concluye que las principales motivaciones de estos abstencionistas son su descontento con los políticos y la política, así como con la falta de identificación respecto a los partidos políticos. Más del 60% de los encuestados dice que no votó en las últimas elecciones autonómicas por alguna de estas razones. No obstante, no se despreocupan de la sociedad, aunque reconocen estar mucho menos interesados que el votante tipo en cuestiones como la lengua, la cultura, la identidad catalana y el autogobierno de Cataluña. Cerca del 20% de estos abstencionistas declaran que votan más en las elecciones generales que en las autonómicas, aunque lo cierto es que el diferencial real entre ambas es sólo del 7,2%.      Por vez primera se conocen las características sociodemográficas de estos abstencionistas diferenciales y las motivaciones de su actitud ante los comicios autonómicos. A partir de ahí el Gobierno de la Generalitat se plantea el reto democrático de recuperar a este importante sector de la población catalana en todo tipo de comicios, y en concreto en las elecciones autonómicas. Es un importante reto político, que se inscribe en la línea trazada por José Montilla desde su reciente acceso a la Presidencia de la Generalitat.[@more@]

Tweet

Una de les millors sèries espanyoles ha iniciat la seva segona temporada a CUATRO.  Diumenge passat vaig veure el primer capítol i em va deixar, un cop més, impressionat.  Bon guió, bones interpretacions, bons actors, bona ambientació… Així en parlava El Periódico de Catalunya el mateix diumenge:   Génesis, sèrie policíaca de producció espanyola, torna aquesta nit a Cuatro amb l'estrena de la seva segona temporada, en què s'han realitzat notables canvis respecte a l'anterior. Segons Elena Sánchez, directora de continguts de la cadena, s'ha fet una profunda "revisió" de continguts, cosa que ha conduït a una "renovació de les trames i personatges".   La primera temporada de Génesis va demostrar que a Espanya es podia fer sèries amb una "posada en escena de gran qualitat", en paraules de Sánchez, que competissin amb les produccions dels EUA. No obstant, per a la seva tornada no aquesta virtut s'ha considerat suficient, i, segons explica Goyo Quintana, director de ficció de la productora Ida y Vuelta, s'ha intentat "acostar-la més a l'audiència". Per això, s'ha augmentat el caràcter coral de les històries, incorporant-hi nous actors i incloent-hi almenys dues trames a cada episodi. "I, sobretot reflectiran les relacions i els conflictes personals dels personatges", apunta Quintana.   El cap del grup policial de Génesis segueix sent Mateo, personatge "her- mètic, tot i que aquesta temporada s'obrirà una mica més i apareixerà una certa tensió sexual en les seves relacions", segons Pep Munné, l'actor que l'interpreta. També segueixen Sonia Almarcha i Quim Gutiérrez.   Per donar vida a Álex, una policia competent i ambiciosa, s'ha incorporat al repartiment Fanny Gautier, que assegura que Génesis és una sèrie "innovadora, moderna i diferent del que es veu en televisió".   Altres personatges nous són Sofía (Juana Acosta), agent principiant de la policia científica; Julián (Enrique Arce), recelós i foguejeat en mil batalles, i Seca (Roger Coma), el cervellet, encara que una mica maniàtic. CADA DIUMENGE, A LES 21.35, A CUATRO.[@more@]

Tweet

Carta d’Enrique Chicote Serna (Arganda del Rey, Madrid) al diari EL PAÍS  d’ahir:     Queridos niños: En casa o en la escuela, habréis oído decir que el alcalde es la máxima autoridad de vuestra ciudad porque así lo deciden los vecinos, votando cada cuatro años en unas urnas que suelen ponerse en los colegios donde estudiáis. Y, cuando la mayoría de la gente considera que el alcalde actual no lo ha hecho bien, puede cambiar votando una lista de nombres diferente. Mucho antes de que vosotros nacierais también se hacía así, hasta que unos militares mandados por otro que se llamaba Franco, se liaron a tiros contra la democracia (entonces la llamaban República) causando una guerra entre todos los españoles en la que hubo centenares de miles de muertos y heridos. Después, cuando Franco ganó, sus amigos le hicieron jefe de España (Caudillo, le llamaban), y durante el tiempo que duró su mandato, se fusiló y encarceló a miles de personas que no pensaban como él en política y se prohibió a todos los españoles que volvieran a votar, ni alcalde ni nada. Por aquel entonces, los que mandaban en Salamanca, también compañeros de guerra de Franco, le nombraron alcalde de honor, nada menos. Pues bien, cuando aquel militar murió volvió la democracia, y los que gobiernan ahora en tu ciudad, ahora han decidido que Franco continúe siendo alcalde honorífico de Salamanca. Preguntad a vuestros maestros qué significa la palabra honor y luego charláis entre vosotros qué os parece esta historia verdadera.[@more@]

Tweet

Article de Félix De Azúa a El Periódico d’avui:     Es comencen a plantejar jubilacions anticipades a les universitats catalanes. Un pla que s'aplica des de fa anys en altres regions espanyoles. No totes les universitats l'han acceptat. La meva, per exemple, s'ho està pensant. Pot semblar un pla per a privilegiats. Ni de bon tros. A la universitat clàssica, el contacte entre alumnes i professors no superava la barrera dels quinze anys, la frontera generacional. Els vells catedràtics es dedicaven a la recerca i supervisaven els ajudants. No perquè un humà de 60 anys no tingui vida intel·lectual, sinó precisament perquè en té massa. És com utilitzar un camió per transportar un paquet de tabac.     I hi ha un segon problema. Atesa la velocitat de canvi de les societats mediàtiques, el sistema de referències i valors es transforma de manera inexorable cada quinquenni. Els estudiants de 20 anys ja són vells per als de 15. Els professors, on a les seves classes és decisiva la capacitat de fer-se entendre i el risc de semblar marcians, tenen serioses dificultats per esbrinar quins són els referents (familiars, formatius, mediàtics, culturals, lúdics o religiosos) dels que acaben d'arribar. Aquest conflicte és menor en una classe de química o d'estadística, però és letal en allò que se solen anomenar "humanitats". Malgrat que hi ha matisos.     Un amic meu, professor de la Politècnica i en una classe tècnica, va posar una analogia per explicar la ironia d'algunes arquitectures minimalistes: va dir que eren "com pel·lícules de Buster Keaton". Va notar un neguit entre els estudiants. Es miraven els uns als altres i intentaven veure com el company havia escrit aquell estrany nom. Va esbrinar, no sense sorpresa, que ni un sol alumne havia vist mai una pel·lícula de Buster Keaton. El meu amic té 40 anys.     Em diran que és un detall trivial. No ho és. El conjunt de símbols que formen la nostra imaginació és la nostra identitat. No n'hi ha cap altra. Això és el que som. El diàleg entre dues memòries sense contacte és un diàleg de sords. La universitat espanyola s'està convertint en un geriàtric per a sords.[@more@]

Tweet

La Marta López Paytubí, candidata del PP a l’alcaldia de Caldes, es queixa al seu bloc http://holacaldetes.bloc.cat sobre el fet de no haver estat convidada a Caldetes Ràdio per debatre sobre l’enquesta que va publicar la revista PORTADA al seu número de gener, així com de la no invitació general en debats anteriors.  El cas és que, dissabte passat, Joaquim Arnó (CiU) i Miquel González (PSC) varen ser presents en un debat a l’emissora local moderat per la presentadora d’EL MAGAZIN i directora de la ràdio, Teresa Márquez.  Si bé és evident que la Marta López té tot el dret a queixar-se per no haver estat convidada al debat, també és cert que una emissora MUNICIPAL només està obligada a convidar a aquells representants de partits polítics amb presència al Ple municipal, en aquest cas PSC (7 regidors) i CiU (4 regidors).  Una altra situació diferent és la presència a la ràdio local dels partits polítics que es presenten a les eleccions, cosa que sempre ha succeït quan fins i tot alguns partits no tenen representació. Per tant, com a ràdio pública, en època electoral es podria seguir convidant només als que tenen representació al Ple, no?.  Doncs la realitat és que, a Caldes i durant la campanya electoral, sempre s’ha convidat a tots els candidats, sense tenir en compte si tenen regidors o no. I això, és símptoma de més pluralitat i normalitat.  En definitiva, crec que ja ens podem felicitar notablement, perquè des de fa mesos es poden escoltar debats entre els portaveus de CiU i PSC a l’Ajuntament, sobretot gràcies a la insistència de la Directora de la ràdio, però evidentment també gràcies a la voluntat del Govern local.  Ara, però, caldria una regulació formal de l’emissora local i dels mitjans públic locals en general, per tal de deixar clars alguns aspectes que actualment poden provocar confusions i certes tensions.  Amb un escenari així, ens podríem felicitar, no només notablement, sinó excel·lentment. [@more@]

Tweet

La jove Maribel Baró serà la candidata d’ERC a l’alcaldia de Caldes per a les properes eleccions municipals del 27 de maig. Felicitats i bona feina!  Amb aquesta nova incorporació, augmenta la possibilitat de fer créixer la pluralitat dins el Ple de l’Ajuntament de Caldes.  Juntament amb el Partit Popular de la Marta López Paytubí, sembla que dues forces, ERC i PP, que se’ls ha resistit la possibilitat d’aconseguir els suficients vots per a entrar a l’Ajuntament, ara tenen una bona oportunitat per fer-ho.  No ho tindran fàcil, perquè el clar bipartidisme existent durant molts anys entre PSC i CiU seguirà fort durant aquesta llarga precampanya electoral.  A més a més, les possibilitats d’ERC i del PP també variaran segons les persones que formin part de les mateixes llistes del PSC i de CiU, un dels elements clau perquè algú es decanti per una opció o una altra, més enllà dels programes electorals.   Evidentment també serà important conèixer qui acompanya a la Maribel Baró i a la Marta López a les seves respectives llistes.  En seguirem parlant.

[@more@]

Tweet