EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

La que us transcric és la presentació, d’aquesta nova iniciativa, que es pot llegir al mateix portal http://www.poliblocs.cat .  A partir d’ara l’incloc com a enllaç permanent al meu bloc i des d’aquí desitjo als seus impulsors molta sort i bona feina !     Poliblocs és el primer portal de blocs polítics catalans, una publicació electrònica basada en continguts de bitàcoles de naturalesa política escrits en llengua catalana. Però també és una eina per prestigiar el periodisme blocaire alhora que una contribució a la millora i creixement dels blocs escrits per polítics democràtics d'identitat coneguda.     La redacció de Poliblocs escanneja diverses vegades al dia els blocs polítics, i en fa extractes que són publicats a la portada a partir de criteris diversos: els més interessants des del punt de vista periodístic, els més frescos, etc. Cada notícia remet sempre, a partir d'un enllaç, a l'anotació original del seu autor, i permet enviar-la per correu electrònic, imprimir-la o comentar-la, ja sigui públicament a Poliblocs o al bloc del polític (sempre i quan disposi d'aquesta opció al seu bloc) o enviant un correu personalitzat a l'autor.     Poliblocs s'adreça a la comunitat de ciutadans consumidors i generadors d'informació política. En ella hi ha càrrecs polítics electes i de designació, en totes les administracions públiques, siguin o no professionals de la política; periodistes en general i en particular els que fan seguiment de l'activitat política; analistes i professors universitaris; militants de partits polítics motivats i participatius en les seves estructures; funcionaris qualificats de l'administració; executius d'empreses públiques o proveïdores de l'administració.[@more@]

Tweet

Article de Pepa Bueno a El Periódico d’avui:     El que segueix no té cap rigor estadístic. Són comentaris agafats a l'atzar en converses d'aquí i d'allà a Sevilla tan sols uns dies abans del referèndum del diumenge 18 sobre l'Estatut d'autonomia. L'estrèpit de la vida política a Madrid deixa colar amb penes i treballs notícies de Catalunya o Euskadi, sempre que serveixi als grans per tirar-ho a la cara cada setmana al Congrés.   Però heus aquí que sis milions d'espanyols han de decidir ni més ni menys que quines regles regiran la seva vida els pròxims anys. Almenys per a una generació. I la notícia amb prou feines sobreviu uns quants segons entre el començament del judici de l'11-M, l'últim de De Juana Chaos, els vols de la CIA, el nou ministre de Justícia o la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremps. És clar que això últim té a veure amb l'Estatut de Catalunya: posició de ferms, caça major.   Però tornant al que deia. Enganxar aquests dies l'orella a Sevilla a les converses de terrassa, cafè, taxi o amics no periodistes, permet extreure conseqüències curioses sobre el que de veritat importa d'un Estatut d'autonomia. Molts diuen que no tenen gaire clar quin és el contingut exacte del text sotmès a referèndum. Alguna mare pregunta a la seva filla a quin partit s'ha de votar. Altres apunten que si només es tracta de modernitzar els estatuts no s'hauria ni de consultar, que si s'ha de fer, que ho facin els polítics que "per a això hi són" i deixin de marejar els ciutadans. Poques discussions sobre les essències, el ser o no ser, la realitat nacional o el sentiment tràgic de la vida… Poquíssimes referències a Catalunya. Per si de cas, un cert orgull que, un cop posat el llistó català, Andalusia serveixi de referència i de motor per a tots els altres, i molta, molta discussió sobre les obres. Les obres del metro que acumulen molt retard i no deixen ningú indiferent. El debat ciutadà més viu a què he assistit sobre l'Estatut, la solidaritat interregional i les diferències territorials: es va centrar a establir on es triga menys a construir un túnel, a Sevilla, a Barcelona o a Madrid.[@more@]

Tweet

Una carta del lector Mario López Sánchez – Montijo (Badajoz), publicada el dia 13/02/2007 al diari EL PAÍS:     Parece ser que una de las razones con las que el Estado español puede argumentar la justificada expulsión de un ciudadano extracomunitario es la incapacidad del mismo a gastar un mínimo de 30 euros al día, ya sea en efectivo, tarjeta bancaria o cartilla de ingreso. ¿Por qué 30 euros? Pues porque ésa es la cantidad de dinero mínima que nuestro Estado considera indispensable para llevar una vida digna. En caso de que el ciudadano extracomunitario no pueda demostrar esa capacidad de gasto, se sospecha de las razones de su estancia y puede ser devuelto al país de origen de inmediato.     Este argumento podría tener peso moral si no fuera porque hay muchos españoles que viven con bastante menos de 30 euros al día. Son millones los jubilados que tienen que apañarse con 12 euros al día. Sí, 12 euros por persona en el caso de que la pareja siga viva. Hay núcleos familiares que cobran de pensión de poco menos de 600 euros, y con esa cantidad tienen que alimentarse y cobijarse dos personas.     El Estado español reconoce con su actitud ante la inmigración que mantiene a gran parte de su población nativa bajo el umbral de la pobreza. Y no hablamos de indigentes, sino de cientos de miles, incluso millones de trabajadores autónomos y españoles de nacimiento que han cotizado a la Seguridad Social toda su vida y hoy se encuentran malviviendo con una pensión miserable.[@more@]

Tweet

Montserrat Nebrera, número dos del PP de Catalunya a les eleccions autonòmiques de 2006 i diputada al Parlament, s’està convertint en un mal de cap pel PP, sobretot pel PP dels Rajoy, Zaplana, Aznar i Acebes.  Es pensaven que l’única espina podia ser en Piqué i, en menor mesura, en Gallardón, Núñez Feijoo, Matas…  Cada cop s’està veient més clar que hi ha 2 “PP’s”, cosa impensable fins no fa massa.  Llegiu aquesta noticia que publica el diari digital EL PLURAL sobre unes declaracions de la “popular” Nebrera:  http://www.elplural.com/politica/detail.php?id=9744  [@more@]

Tweet

Tota discrepància política té cabuda en un sistema democràtic.  Discussions pujades de to són presents dia a dia en l’actualitat política del món democràtic.  Ara bé, el que estem vivint aquests últims temps a Espanya comença a ser preocupant i sobrepassa fins i tot la discrepància més extrema que ens haguéssim pogut imaginar alguns.  El “tot s’hi val” de l’oposició del Partit Popular no està fent mal al Govern i al PSOE, cosa que, com a mínim,  seria desitjable i acceptable, malgrat puguis compartir les posicions d’uns o d’altres.  Aquesta oposició extremadament i perillosament destructiva del PP està fent mal, i molt, al sistema democràtic espanyol.  Ens estem allunyant cada cop més dels paràmetres i regles que exigeix la democràcia i això ens passarà factura a tots si, més aviat que tard, no es rectifica.  Per desgràcia també de tots, això no passarà fins que el PP perdi les properes eleccions generals previstes pel 2008.  Llavors, el sentit comú que encara crec que tenen alguns dirigents populars, farà que la política dels conservadors canviï i iniciï el camí d’una oposició exigent però constructiva, amb l’objectiu de mantenir una bona salut democràtica del nostre país.

[@more@]

Tweet

Article, a El Periódico, de Jesús López-Medel, diputat del PP per Madrid i relator de Drets Humans i Democràcia de l'OSCE:     Hi ha un país, d'una extensió similar a la d'Espanya i només cinc milions d'habitants. El seu màxim dirigent va morir de sobte per Nadal i va deixar una estela digna de pel.lícula.     Es feia dir "pare de tots els turcmans" i havia estat nomenat pel seu Parlament president "vitalici" (RIP). Va escriure el Rujhnama (Llibre de l'Ànima), declarat com a guia moral i d'estudi obligatori a les escoles.     Va canviar els noms dels dies de la setmana i els mesos de l'any, substituint-los amb els de "personalitats" com, per exemple, la seva mare, el nom de la qual dóna títol a l'abril.     Va ordenar tancar totes les clíniques del país excepte les de la capital, Aixkhabad. Va anunciar la construcció d'una pista de patinatge i un zoo per a pingüins al desert.     Molts dels seus ministres van ser, després del seu cessament, afavorits amb plàcides estades en masmorres per a tota la família o sobtats ascensos (encara que decapitats) al paradís.     Va prohibir als seus súbdits portar barba, bigoti i, fins i tot, les dents postisses d'or que tant els agradaven.     Va proscriure el ballet, l'òpera i el circ. Va enviar una vegada els seus ministres a realitzar una marató.     Va retransmetre en directe per televisió (en obert) l'afusellament de set presos.     Va construir una mesquita immensa i luxosa i a l'interior comparteixen espai als capitells frases morals del seu llibre amb les que va escriure el Profeta. Té monuments a tot el país entre els quals hi ha una estàtua de 15 metres banyada en or i un motor giratori.     Però el cor li va començar a funcionar i es va parar.     El successor constitucional (el president del Parlament) va ser deposat i processat per presumpte criminal.     Ara hi ha eleccions. El candidat oficial és el fillastre del dictador difunt. No hi ha possibilitat de recórrer els resultats. No hi ha visats per als periodistes occidentals i només sis observadors internacionals hi hem pogut entrar. Invoquin Déu i Al.là que pugui tornar sa i estalvi a Espanya.     P. D. : És Turkmenistan (exrepública de l'URSS), país geoestratègic: frontera amb l'Iran i l'Afganistan i té el 30% de les reserves de gas de tot el planeta.[@more@]

Tweet

El web del programa radiofònic APUNTDEPETAR, http://www.apuntdepetar.tk , ha posat en marxa una enquesta sobre les properes eleccions locals del 27 de maig.  Concretament es pregunta sobre quina formació política es creu que guanyarà les eleccions al nostre poble.  A part de votar, també hi podeu deixar els vostres comentaris.  L’enquesta es troba a la pàgina principal i, un cop heu votat, podeu veure el resultat global i clicar sobre “enviar comentari” si voleu escriure-hi o clicar sobre “veure comentaris” si simplement heu decidit llegir el que ja ha escrit la gent.

[@more@]

Tweet

Llegeixo, a l’edició digital d’Els Tr3s Micos, el fragment següent de la noticia “Febre d’enquestes”, en la qual es parla de la publicada recentment per PORTADA i “d’una enquesta de paternitat desconeguda en procés”:   Enmig de tot això i tot just pocs dies després de fer-se publiques aquestes dades i opinions, segons ha pogut saber “Els Tr3s Micos” de diferents fonts, moltes llars de Caldes han rebut noves trucades telefòniques per fer una nova enquesta, aquesta però amb dades electorals i d’intenció de vot incloses, la paternitat de la qual, per ara, ningú s’ha atribuït. Indubtablement, la proximitat de les eleccions municipals i la formalització de les candidatures que recentment han anunciat alguns partits, han ajudat força a disparar les especulacions dels veïns de Caldes que observen amb curiositat, l’evolució dels esdeveniments.  Ningú s’ha atribuït la paternitat d’aquesta segona enquesta, però està en boca de molta gent que darrera d’aquesta estratègia política es troba Convergència i Unió (cosa que ja va passar fa quatre anys).  Jo no seré qui hagi de jutjar la paternitat de l’enquesta, ni diré directament que es tracta d’una maniobra de CiU. Però molta gent creu que és sospitós que quan et fan la trucada no et diguin per a quin mitjà s’està elaborant l’esmentada enquesta i, sobretot, el que estranya és el to i la intencionalitat que es pot entreveure a través de les preguntes i opcions de resposta.  Sempre, en dates pròximes a les eleccions locals, hi ha hagut aquesta mena d’enquesta i/o estratègia electoral, i en la majoria de vegades s’ha assenyalat a CiU…  Crec que, per fer callar moltes veus, CiU hauria de comunicar clarament que o bé no està al darrera d’aquesta enquesta anònima i que ha molestat a molts ciutadans pel seu format, pel seu to i/o manca de fonts d’informació, o bé hauria de dir clarament que es tracta d’una estratègia política pròpia per conèixer les seves possibilitats electorals i configurar el seu programa de Govern, cosa que seria molt diferent i que tota formació política té dret a fer.[@more@]

Tweet

Editorial d’El Periódico d’avui:     El PP està a punt d'aconseguir el seu primer objectiu previ per tornar al poder: fer irrespirable l'ambient polític. Els dirigents populars han convertit la seva legítima discrepància amb la política antiterrorista del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero en una deslleial aposta a tot o res en la qual estan disposats a utilitzar des de les víctimes del terrorisme fins als grupuscles d'ultradreta, tots ells convenientment agitats per certs mitjans que augmenten cada matí la seva agressivitat verbal en la mateixa mesura que disminueixen el seu respecte per la veritat.     L'últim pas en aquesta direcció el va fer el PP dissabte a l'utilitzar la manifestació convocada pel Foro Ermua per llançar una espècie de moció de censura de carrer contra Zapatero, decorada amb milers de banderes espanyoles, amenitzades amb diverses consignes ultres i tancada amb l'himne nacional. El recurs als símbols espanyols sembla remetre als vells deliris sobre l'anti-Espanya, que ens pensàvem que estaven feliçment superats. Però això, amb tot, no és el pitjor. Els estrategs del PP han decidit no donar ni un moment de tranquil.litat als socialistes en una matèria tan delicada com la recerca del final definitiu d'ETA. Al portar al carrer la política antiterrorista en termes viscerals aconsegueixen posar els terroristes en el centre del debat polític, un error que no és la primera vegada que es comet en aquest país.     A més a més, intenten amagar una realitat recent: que també el Govern del PP va mirar de negociar amb ETA el final de la follia terrorista. S'ha dit tantes vegades, que ja cansa. Però avui més que mai convé recordar que l'expresident José María Aznar va fer el seu intent, com era la seva obligació, i que per això va acostar presos etarres i va fer concessions als terroristes en el terreny semàntic.     És cert que el Govern tampoc ha sabut donar rèplica a una oposició que practica una estratègia assilvesestrada, finalitzada ja la treva, que estava cantada des que el PP va ordir la teoria de la conspiració de l'11-M. Zapatero va titubejar després de l'atemptat del 30 de desembre a Barajas: no va saber deixar clar davant l'opinió pública que el procés de pau quedava liquidat, no va aconseguir articular una proposta política de resposta immediata a la ruptura de la treva per part d'ETA i no ha contrarestat amb prou contundència la campanya interessada i fal.laç que l'acusa d'haver fet concessions als terroristes, una cosa que l'atemptat de Barajas desmenteix. Davant les falsedats, no n'hi ha prou amb el bonisme.     Entre els errors del Govern cal anotar el fet que l'etarra Ignacio de Juana Chaos pugui ser fotografiat a l'hospital, consumit per la vaga de fam, i que pugui fer declaracions al diari The Times. És discutible la decisió de l'Audiència Nacional de mantenir a la presó aquest etarra, però, independentment d'això, hi ha hagut una fallada en la vigilància penitenciària que només pot contribuir a sacsejar les files de la kale borroka, que ahir va fer un salt qualitatiu amb la brutal explosió de Barakaldo.     I en el deure dels governs democràtics –l'espanyol i el basc– s'ha de situar també l'espectacle que va oferir diumenge l'esquerra abertzale a l'escenificar en un frontó de Bilbao l'entrega de 18 dels 19 condemnats a presó pel Suprem per la seva pertinença a les organitzacions juvenils proetarres Jarrai, Segi i Haika. L'entrega voluntària dels pròfugs cadells d'ETA és un altre cop propagandístics que s'hauria d'haver evitat.     Arribats en aquest punt, sembla pueril reclamar des de les pàgines d'un diari la unitat dels partits democràtics davant dels violents. Queda clar que el PP no entrarà en el pacte polític que imposa aquest moment. El Govern socialista queda així abocat a establir aquest acord amb els grups minoritaris de les Corts –entre ells, el PNB– i a deixar aïllat el PP en una qüestió cabdal per a l'Estat democràtic. És un panorama que augura més crispació, menys possibilitat d'establir un debat polític que no tingui ETA al seu epicentre i, en definitiva, un pas més cap a l'inquietant i el fals miratge de les dues Espanyes irreconciliables.

[@more@]

Tweet

Article de Carlos Carnicero a ELPLURAL.COM:     La manifestación celebrada el sábado en Madrid consagra la pendiente del descrédito en que la política puede sumergirse en los plazos que quedan hasta las citas electorales. No fue una manifestación contra ETA sino contra el Gobierno, en la que la banda terrorista sólo fue el pretexto para una formidable operación de descrédito del presidente José Luis Rodríguez Zapatero.      Desde el principio de esta legislatura, el PP ha hecho su apuesta política sobre la negación de la legitimidad del presidente José Luis Rodríguez Zapatero para gobernar. Primero fue con la puesta en cuestión de la autoría del atentado del 11-M sobre el que proyectaron las sombras más siniestras, llegando a insinuaciones terribles sobre la instigación de la matanza de Atocha. Cuestionar la legitimidad del Gobierno es la herramienta para forzar un clima político en el que la idea de que los valores de España están en peligro sería el sustento de una operación de desestabilización institucional.      Ahora se sigue sembrando la sospecha sobre la lucha antiterrorista. Si antes se dijo que el Gobierno se había entregado a ETA, luego se explicó que ETA había reventado Barajas al no conseguir lo prometido. Ahora se lanzan insinuaciones de que el diálogo se ha retomado…      Es una historia agotadora en la que la irresponsabilidad del PP alimenta las posiciones de ETA y la hace más fuerte. No es razonable esta posición de Mariano Rajoy que además le aleja del centro político. Tiene derecho a criticar la política del Gobierno; no tienen ninguna legitimidad para que sus descalificaciones fortalezcan al terrorismo. Esa será su responsabilidad para la historia.      Nos esperan meses angustiosos hasta las elecciones municipales, primero, y hasta las generales, después, en las que por esta división –cuya principal responsabilidad, pero no única recae en el PP- se ha colocado a ETA en posición de controlar la agenda política. Si ETA ataca, se hará una lectura política; si no realiza atentados, también. ETA tiene una enorme capacidad de influir en los clímax electorales y sus dirigentes lo saben.     Ya no tiene credibilidad ningún llamado a la responsabilidad de la clase dirigente, pero la factura del descrédito de esta acción política, sobre todo por la parte del PP, puede ser demoledora para nuestro sistema democrático.

[@more@]

Tweet