Moviment independentista al Nord d’Itàlia

Mapa de la Padània, segons el partit independentista Lliga Nord. Com es pot comprovar, són les regions del Nord d'Itàlia.

Tancats dins del nostre país, observant els moviments independentistes i nacionalistes de casa, moltes vegades ens pensem que al nostre voltant hi tenim països units i sense cap tipus de dificultats de “convivència” nacionals o regionals.  Avui deixem de pensar una mica amb casa nostra, i traslladem-nos a Itàlia. Parlem de la Padània.  Padània és el nom que van donar els nacionalistes de la formació política Lliga Nord al territori del Nord d'Itàlia que volien independitzar de l’Estat italià.  Per què Padània ?  Doncs aquest nom prové de la vall del Po (llatí Padus), nom utilitzat sovint per a referir-se a la “pianura padana” en alguns textos de geografia. El terme va ser creat pel periodista Gianni Brera i popularitzat en els seus llibres per Indro Montanelli.  La Lliga Nord va proposar-se dur a terme la secessió del ric Nord d'Itàlia.  Va ser el líder de la força independentista i de dreta, Umberto Bossi, qui va donar a la regió el nom de Padània. El nou país tindria una bandera, un himne nacional, un parlament a Màntua i fins i tot es van arribar a organitzar unes eleccions per a un "Parlament del Nord", però sense cap reconeixement internacional, és clar.  L'òrgan de comunicació de la Lliga és el diari “La Padània.”  Cal dir que no hi ha massa acord sobre les fronteres exactes que “separarien” aquesta gran regió del nord d’Itàlia de la resta del país.  La llengua oficial és l'italià estandaritzat, tot i que a les fronteres són reconegudes com a minoritàries el francès, el francoprovençal, l'occità, l'alemany, el furlà i l'eslovè.  Però la Lliga Nord ha anat més enllà i lluny d’únicament reclamar la independència, i tot i que Padània no és un estat independent, el moviment polític va escollir com a himne nacional el "Cor dels esclaus hebreus" (Va pensiero) de l'òpera Nabucco de Giuseppe Verdi.  El “govern” i el “Parlament” disposen de banderes específiques. Hi ha també una “Guàrdia Nacional Padana” i els anomenats Voluntaris Verds.  Tot i aquest escenari que sembla que ens aboqui a una imminent independència del nord d’Itàlia, la realitat és una altra.  La Lliga Nord controla només el 5 % de les províncies italianes on està establerta (Sondrio, Varese i Como a Llombardia, i Treviso i Vicenza a Véneto). A les eleccions regionals del 2005 va treure el 10 % dels vots populars al nord d'Itàlia (15,8 % a Llombardia, 14,7 % a Véneto, 8,5  % al Piemont, 4,8 % a Emília-Romanya, 4,7 % a Ligúria, 1,3 % a Toscana i 0,0 % a Marques, mentre que el 2003 va obtenir el 9,3 % a Friuli-Venècia Júlia i el 6,1 % a la Província de Trento).  I cal explicar també que la Lliga Nord, independentista però també partit de dreta, ha arribat a presentar-se en coalició amb el partit de Silvio Berlusconi, així que també té representació al Parlament Nacional Italià.  Sense deixar de banda el seu objectiu independentista, la Lliga Nord s’ha decantat darrerament per l’augment de l’autonomia i la defensa per davant de tot de la Padània.  En definitiva, i sobre la secessió, tots els analistes i experts afirmen que en el cas hipotètic d'un referèndum sobre la independència de Padània, és molt probable que el resultat fos majoritàriament negatiu.  Tot i que, mai se sap.  Teniu més informació sobre la Lliga Nord, moviment de l’independentisme nord-italià, a http://www.leganord.org  .  Lega Nord per l’indipendenza della Padania” és el lema que dóna la benvinguda al web.  En aquest web trobareu ampliada tota la informació que us acabo de transmetre, així com els objectius, propostes i ideologia del partit de Bossi. Per cert, també hi teniu informació sobre les imminents eleccions legislatives italianes del 13 i 14 d’abril.

[@more@]



Comentaris tancats a Moviment independentista al Nord d’Itàlia

Afortunadament acabarem anant cap a les llistes obertes

Navego per internet i investigo a cadascun dels candidats que es presenten per la província de Barcelona “amagats” sota les sigles del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), formació que en principi votaré el proper 9 de març.  D’alguns no he de buscar massa informació perquè ja n’he pogut fer seguiment al llarg d’aquests 4 anys, però d’altres necessito saber més coses, sobretot més de la feina que han realitzat al Congrés dels Diputats i fora d’ell en cas de ser candidats per primera vegada o de no haver estat escollits diputats l’any 2004.  Bé, em passa el de sempre:  hi ha a qui votaria molt convençut, d’altres tinc molt clar que no es mereixen el meu vot i de la resta puc tenir sentiments diferents i fins i tot contradictoris, segons el temps que porten al Congrés, la feina que hi han fet, etc.  Però és clar, al final això és important?, no té sentit perdre-hi el temps, ja que el que votaré serà una “papereta” amb una llista de noms que, al cap i a la fi, és igual que siguin uns o altres. Només puc decidir votar, o no votar, una P, una S i una C, i no puc escollir votar o no persones com la Carme Chacón, en Joan Clos, la Meritxell Batet, en Manel Mas o la Lourdes Múñoz, per citar només uns exemples.   Només és això: una llista de noms, malgrat s’intenta camuflar amb una frase poc aclaridora i prou confusa com “diferents però units per un projecte comú”, recurs molt utilitzat pels polítics. És igual el que hagis fet com a diputat, no cal atabalar-se massa perquè el ciutadà no podrà passar comptes amb tu directament, cara a cara, persona a persona, diputat a diputat, analitzant feina per feina.  Això només canviarà quan arribin les llistes obertes al nostre país, cosa que evidentment no volen els partits de tota la vida, perquè això significaria l’ “adéu” a la poltrona de polítics que fa anys i anys que “no els treu ni Déu” del seu lloc, així com la mala imatge d’altres als quals se’ls podria qüestionar la seva feina.  Més d’un s’enduria una sorpresa si, per exemple, els ciutadans poguéssim escollir quins candidats del PSC volem que ens representin al Congrés.  Bé, de sistemes de llistes obertes n’hi ha de moltes tipologies i totes elles amb diferents característiques, però l’objectiu principal és que un ciutadà pugui votar “el candidat” o candidats directament, i no unes sigles amb tot un llistat de noms. El ciutadà ha de poder comptar amb el “seu diputats” o amb els “seus diputats.” No és fàcil aplicar un sistema de llistes obertes, però cal pensar-hi i actuar en aquest sentit.   Cal “humanitzar” la política, fer-la més propera.  El mateix sistema hauria de fer-se realitat a les eleccions municipals. I potser precisament les eleccions locals haurien de ser les primeres que “estrenin” l’esperat innovador sistema al nostre país.  Cal acabar amb la forma de funcionar dels partits tradicionals, cal acabar amb la política dels partits i crear la política de les persones.  Vivim nous temps, la crisi democràtica actual ens demana que avancem amb accions que ens facin donar un pas endavant en quant a creixement democràtic, proximitat cap al ciutadà i qualitat política.  De moment, em toca votar “llista” i em conformo amb les llistes parcialment obertes que es presenten al Senat.  Ai, el Senat! Un altre tema del qual parlaré properament, un cop més.   *Aquest article ha estat publicat a la pàgina principal del portal poliblocs.cat:  http://www.poliblocs.cat/article.php?permalink=les-llistes-obertes-significarien-ladeu-dels-poltics-apoltronats [@more@]



Comentaris tancats a Afortunadament acabarem anant cap a les llistes obertes

A Canal 9 parlen clar

El Partit Popular titlla de partidistes i manipuladores les cadenes públiques Televisió Espanyola (TVE) i TV3.  Jo no he escoltat mai una introducció d’un programa de debat com la següent, en una televisió pública. Bé, en tot cas el PP, abans de parlar, millor que es fixi amb altres cadenes de televisió públiques de comunitats autònomes on ells governen. Un exemple:   es tracta del programa PARLEM CLAR, de CANAL 9 (Televisió Pública de la Comunitat Valenciana http://www.rtvv.es ), presentat per la periodista Manu Ríos. Sense comentaris. Aquí el teniu: http://www.youtube.com/watch?v=ZJdG7ImFRlE&feature=related [@more@]



Comentaris tancats a A Canal 9 parlen clar

Els debats han de ser obligatoris

Alguns ens pensàvem que, fent un repàs a la història recent, finalment no hi hauria debat entre els dos candidats a la Presidència del Govern dels dos grans partits espanyols, PSOE i PP.  És una bona noticia, però seria també positiu per al sistema democràtic que a partir d’ara s’institucionalitzés “el debat”.  El darrer amb les mateixes característiques es va fer el 1993. He sentit a dir que a Estats Units fins i tot hi ha una Fundació que s’encarrega de la preparació de debats electorals. El que tenim clar és que a EEUU “eleccions” significa “debat, debat i debat.” En tot cas, no sé si el format nord-americà és el millor, però el que cal és que els debats siguin obligatoris, amb unes regles clares i que la seva celebració no depengui de la decisió dels partits. Ah, i si en són 12, millor que 2. A més debats, més possibilitats d’aprofundir en infinitat de temes i allunyar-se de la superficialitat de lemes, mítings i spots audiovisuals.   Bé, anem al tema que tenim més proper.  Els dos cara a cara entre Zapatero i Rajoy seran organitzats per l'Acadèmia de Televisió, qui donarà el senyal a tots els mitjans de comunicació que ho desitgin, siguin televisions, ràdios o mitjans digitals.  Les dates:  25 de febrer i 3 de març en horari de màxima audiència.  Per cert, per recordar-nos que no estem davant d’unes eleccions presidencials, Televisió Espanyola organitzarà un debat a 6. També seria bo que n’hi hagués més d’aquestes característiques.  L’inici és positiu i ara cal avançar de cara al futur, sobretot per no quedar-nos estancats, tal i com va passar l'any 1993.

[@more@]

Comentaris tancats a Els debats han de ser obligatoris

Josep Antoni Duran i Lleida

Malgrat sentir-me llunyà d’algunes de les seves posicions polítiques i ideològiques, sempre he considerat al dirigent d’Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida, com un dels polítics més sensats, realistes, propers, respectuosos i dialogants de la federació de CiU.  Per aquest motiu, crec que persones com en Duran i Lleida són necessàries a Catalunya i a Espanya, però no només com a polítics, sinó també precisament com a PERSONES. Des d’aquí vull manifestar el desig de tornar-lo a veure en actiu després del seu pas per l’hospital.  Ànims Duran ! Aquí us deixo amb el seu lloc web http://www.duranilleida.cat [@more@]

Comentaris tancats a Josep Antoni Duran i Lleida

La “coherència” del Partit Popular

Els populars no paren de criticar la suposada "incoherència" del PSOE, però recomano que mirin cap a casa seva abans de dir res dels altres. Exemple:  El Partit Popular quasi fa referència al “diable” quan el president andalús, Manuel Chaves, candidat del PSOE a la presidència del govern d'Andalusia, va dir que el seu partit havia inclòs en el  programa electoral per a les eleccions autonòmiques la proposta perquè la Junta es comprometi a promoure l'estudi de les llengües cooficials de l'Estat (català, euskera i gallec) al territori andalús.  Ara, però, és la presidenta de la Comunitat de Madrid, la “popular” Esperanza Aguirre, qui ha anunciat la creació d'un col·legi públic català a la capital d’Espanya. Sí, sí, ho ha dit Esperanza Aguirre durant el transcurs d’un míting a Lleida on, per cert, ha utilitzat algunes paraules en català al llarg del seu discurs.   La creació d’un col·legi no és poca cosa i, a més a més, Aguirre ha dit que l’objectiu és “oferir als pares que ho desitgin la possibilitat d'escolaritzar els seus fills en català, a partir del curs vinent”. Aquest centre escolar s’anomenarà “Presidente Tarradellas” i, malgrat tractar-se d’una “escola catalana”, tindrà les classes suficients de llengua castellana.  Bé, positives les dues propostes, no? O potser no ho veu així el Partit Popular?  No és més lògic i pràctic, fins i tot, fomentar i oferir la possibilitat d’estudiar les llengües cooficials, que no crear una escola exclusivament catalana?  Què diran ara els qui van criticar la proposta de Chaves? La d’Aguirre no es queda curta!  Bé, aquest tema no us recorda al debat de la reforma de l’Estatut de Catalunya i al de l’Estatut d’Andalusia?  Recordeu? Dos Estatuts pràcticament idèntics, però el català recorregut pel PP al Tribunal Constitucional, i l’andalús aprovat amb els vots del Partit Popular. D’això se’n diu incoherència total. I si són capaços de ser incoherents amb temes tan bàsics, no em puc arribar ni imaginar què pot passar amb els temes profunds i de més gran rellevància per a la ciutadania. 

[@more@]

Comentaris tancats a La “coherència” del Partit Popular

José Luis Rodríguez Zapatero, President del Govern espanyol: “Les meves filles van a un col.legi públic”

Ahir Zapatero va ser entrevistat a “casa d’un amic”. A “Can Gabilondo” (Cuatro), per entendre’ns. Bé, potser no tan amic, perquè el periodista Iñaki Gabilondo va intentar que el President no fes un discurs tan extremadament electoralista, positiu, ben estudiat, organitzat.  Vaja, que Zapatero anava amb la lliçó ben apresa, sabia el que havia de dir i usava qualsevol pregunta per deixar anar allò “fet” i el que “farà” amb el seu particular "talante", malgrat no arribés a contestar clarament alguna qüestió del periodista.  Això sí, la imatge de moderació, tranquil·litat, serenitat, proximitat, sí que la va tenir el candidat socialista i potser al cap i a la fi això és el que atrau més a un potencial votant.  El que dic, doncs, Gabilondo va intentar incomodar a Zapatero, igual com va fer amb Rajoy dijous passat, però el socialista no va transmetre cap símptoma d’incomoditat.    I de les preguntes, li dono un gran valor a la que va elaborar un espectador:  "Les seves filles van a un col·legi públic o a un col·legi privat?".  De seguida vaig pensar: Ja l’han "enxampat"! Evidentment la resposta serà “a un col·legi privat” i intentarà justificar-ho com pugui.  Doncs em vaig equivocar, per sorpresa meva i segur que la de molts espectadors.  "Les meves filles van a un col·legi públic" va contestar el president Zapatero.  Sorprenent, si més no tenint en compte que la majoria d’alts càrrecs i alts dirigents socialistes, grans defensors de l’escola pública, porten als seus fills a un col·legi privat, no donant massa bon exemple de la seva defensa i pensant-se que és millor l’escola privada que la pública (cosa que no és veritat.)  Amb aquesta sola resposta de tota l’entrevista ja en tinc prou ! Molt bé per Zapatero !  

[@more@]

1 comentari

El PP pot guanyar, però pot no governar

En cas de victòria popular, ¿algú s’ha preguntat si el PP podrà arribar a tenir prou recolzament com per escollir el seu candidat, Mariano Rajoy, president i perquè, posteriorment, aquest pugui formar govern?  És clar que ni PSOE ni PP obtindran majoria absoluta. És clar que un dels candidats dels dos grans partits necessitarà el recolzament dels diputats del seu grup, però també el d’altres grups. És clar que el PP no té gaires possibilitats de donar prous passos com perquè hi tingui confiança algun altre partit de l’arc parlamentari.  És clar que des de fa quatre anys ens trobem davant d’un escenari del “tots” enfront al Partit Popular. És clar, doncs, que després del 9 de març pot guanyar el PP, en vots i diputats, però pot no governar.  Possible és, gràcies al sistema parlamentari, i també és legítim. Ara bé, seria bo pel país que, havent guanyat el PP, no pogués governar?  Una situació com aquesta no aprofundiria encara més la divisió entre uns i altres i, per tant, faria créixer les posicions més extremistes?  Aquesta possibilitat existeix avui i ja n’hem sentit a parlar unes quantes vegades.  El PP ha estat sol, està sol i pot ser que segueixi sol després del 9-M. Però no és el mateix està sol havent perdut unes eleccions i ocupant les cadires de l’oposició, que està sol havent guanyat i ocupant les mateixes cadires.  A partir del 9-M sortirem de dubtes.

[@more@]

Comentaris tancats a El PP pot guanyar, però pot no governar

Estudiar per “ser”, no per tenir “èxit”

 

  Ahir reflexionava mentre escoltava la tertúlia que cada tarda “m’acompanya” durant el meu trajecte amb tren, de tornada a Caldes des de Barcelona:  la tertúlia de la darrera hora del programa que presenta Julia Otero a Onda Cero.  Els col·laboradors estaven parlant de l’educació en general, del nostre sistema educatiu en particular i de la decadència del sentit que té l’ensenyament sobretot des del punt de vista dels mateixos estudiants.  Els estudiants d’avui, i més dramàtic és quan ens referim als que estudien carreres universitàries, deixen anar frases com “estudiaré aquesta carrera perquè té més sortides”; “jo aquesta perquè es guanyen molts diners”;  “doncs jo em decanto per aquesta altra perquè vull tenir èxit i treballar d’això”.    No dic que tots pensin el que acabo d’afirmar, però deu n’hi do com ha crescut aquesta realitat en els darrers anys. I el pitjor d’aquest sentiment i d’aquests objectius ve més tard, un cop finalitzes els estudis:   el desencís que et pots arribar a emportar quan comences a tocar de peus a terra i et trobes davant de la realitat de la vida.  Si estudies per tenir èxit, estàs condemnat al fracàs precisament per esperar-te el que creus que pot arribar a ser (i la majoria de vegades no és.)  Si estudies per “ser”, per “créixer”, per “conèixer”, per “saber”,  per “entendre” la vida, el món, la societat, llavors ja hauràs aconseguit l’èxit, un èxit que s’anirà fent realitat en tot allò que vagis realitzant al llarg de la vida, estigui relacionat directament o no amb els teus estudis.  Encara que no ho sembli, l’èxit en allò que fas et vindrà donat gràcies a aquests estudis per “ser” que vas escollir per “aprendre” i no per “treballar” o “guanyar molts diners.”   I és més, si t’apuntes a la filosofia de l’ “estudiar per ser”, és molt més probable que et vingui l’èxit que molts s’esperen quan decideixen estudiar per altres motius més superficials i no relacionats amb la realitat, els quals poden arribar a patir una decepció preocupant, com ja he comentat.   Qui encara estigui a temps, li recomano l’ “estudi per ser”.  Jo és l’únic que vaig “provar” i, sens dubte, és el millor, ja que no tens res a perdre i molt a guanyar.[@more@]

Comentaris tancats a Estudiar per “ser”, no per tenir “èxit”

Immigració: un debat que intentem amagar perquè no sabem o no volem actuar ?

Portem molt temps parlant de la immigració, però superficialment i sense actuar en cap sentit. Ara que s’acosten eleccions “toca” parlar-ne més profundament.  És vergonyós, per dir-ho suaument, esperar a que s’acostin eleccions per a treure el tema com a seriós debat social. Però bé, davant del debat, avui us transcric un article que el Dr. Vicenç Navarro, http://www.vnavarro.org , que fou professor meu a la Universitat, va publicar a la revista Temas número 159 (clica sobre la paraula "SEGUEIX")

[@more@]  Los costes de la inmigración:     Uno de los problemas sociales que grandes sectores de las izquierdas en Europa están ignorando a un coste político elevado es el de la inmigración. La gran mayoría de partidos de izquierdas resaltan los beneficios de la inmigración, que son muchos (tales como estimular el crecimiento económico y demográfico del país) pero ignoran los costes que tal inmigración puede acarrear a corto plazo para los sectores más vulnerables de la población y que históricamente han sido los grupos que han apoyado en porcentajes mayores a los partidos de izquierdas. Estos costes no solo son económicos, que en sí ya son importantes (como la contribución de la inmigración a la estabilización, cuando no disminución de los salarios), sino también sociales: La mayoría de inmigrantes entran en el territorio español a través de los barrios obreros donde compiten con los trabajadores existentes en el país por puestos de trabajo, vivienda social, escuelas públicas, servicios sociales y otros recursos públicos. Es lógico, por lo tanto, que en un Estado como el nuestro, con gran inseguridad laboral (España es el país con mayor precariedad laboral en la UE-15, un 32% de los trabajadores tienen contratos temporales de bajo coste) y gran inseguridad social (España tiene uno de los gasto públicos sociales más bajos de la Unión Europea de los Quince), grandes sectores de la clase trabajadora se sienta amenazados por esta inmigración. Añádase a ello, los costes que conlleva a la población nativa el integrar a unas culturas distintas a las locales con valores que pueden incluso ser antagónicos a los existentes en la cultura recipiente. Ignorar estas realidades, como sectores de las izquierdas están haciendo, explica lo que ya está ocurriendo en varios países europeos, donde el votante trabajador que apoyaba antes a las izquierdas apoya ahora a las derechas, que utilizan directa o sutilmente un mensaje antiinmigrante. Esta situación se da con creces en la mayoría de países del sur y centro de Europa, donde los partidos de izquierdas están perdiendo grandes sectores del voto obrero que transfieren su apoyo electoral incluso a partidos xenófobos antiinmigrantes. No es racista el más ignorante sino el más inseguro.  Sería importante que nuestras izquierdas aprendieran de la experiencia de la socialdemocracia más avanzada en Europa, la sueca. Durante los años en los que había gran escasez de mano de obra, el gobierno sueco, resolvió este problema mediante la integración de la mujer al mercado de trabajo, lo que necesitó de la creación de una gran red de servicios públicos – escuelas de infancia y servicios domiciliarios – que permitieran a la mujer compaginar sus responsabilidades familiares (compartidas con su compañero) con su proyecto personal. Una vez tal incorporación tuvo lugar (el 82% de la mujer adulta sueca trabaja) se abrió el país a la inmigración, priorizando a la procedente de países con grandes afinidades culturales con Suecia como es Finlandia (la mitad de los inmigrantes proceden de aquél país).  Uno de los elementos más importantes que explican el éxito de la integración de aquella inmigración en aquel país fue la prohibición de salarios bajos por parte del Estado. El mercado de trabajo sueco está altamente regulado y no se permitieron salarios bajos. Y la otra medida que garantizó el éxito de las políticas de inmigración fue una política de vivienda universal, con vivienda pública (de elevada calidad) que competía con la privada y que estaba abierta a todos los sectores de la sociedad sin estar condicionada a la renta del solicitante. En total se construyeron 1 millón de viviendas en diez años (1965 – 1975) en un país que entonces tenía siete millones de habitantes. El gobierno conservador liberal sueco elegido recientemente está privatizando todas esas propiedades, facilitando la fragmentación social de la vivienda, desregulando a su vez el mercado de trabajo a fin de facilitar la aparición de un sector de bajos salarios, abriendo además el país al inmigrante económico, medida que va acompañada de otras medidas antisindicales.  En España, el mundo empresarial quiere que se facilite la inmigración pues quiere segmentar el mercado de trabajo. De ahí que la alternativa de izquierdas tuviera que ser un apoyo al inmigrante, (luchando para que toda persona que vive en el país tenga los mismos derechos, dificultando la polarización laboral y social) a la vez que desalentara y dificultara la inmigración como solución al problema de escasez de mano de obra. Es un error el promover la inmigración en mercados muy desregulados y con escasa protección social como es el español.

Comentaris tancats a Immigració: un debat que intentem amagar perquè no sabem o no volem actuar ?