EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

De què serveix embolicar-se amb la bandera espanyola quan no es té un projecte real i lligat a la realitat social d’Espanya ? Això és el que ha fet ara el Partit Popular.  Acaba d’inaugurar una campanya sota el lema “Somos España”.  I jo em pregunto:  on es diu el contrari ? No és un lema obvi ? Ens agradi o no, hi estiguem d’acord o no, vulguem una altra situació o sistema o no, ara per ara, Espanya és el que és i tots som Espanya.  Una altra cosa serà que en el futur ens establim un sistema diferent, ja sigui un Estat federal, confederal, estats independents, etc, però això ja formaria part d’un escenari completament diferent a l’actual.  Llavors potser si que tindria sentit una campanya d’aquestes característiques i que podrien abanderar els partits polítics a favor d’una determinada manera de veure Espanya.  El PP, però, crec que vol fer-nos veure i creure, ara, que ens trobem en aquesta situació de canvi de règim o de sistema.  Tot i que a mi només se’m passa pel cap una resposta al per què d’aquesta campanya:  la desesperació del PP davant d’un PSOE amb un projecte de país que tira endavant, ens agradi o no, i que està sent recolzat per una majoria d’espanyols, ens agradi o no, i també veig un PP preocupat per l’aparició de la nova formació política UPD, la qual pot atraure alguns dels votants més moderats dels populars.  I evidentment, a això hi podríem afegir la manca d’un projecte creïble per a la majoria dels ciutadans. [@more@]

Tweet

De què serveix embolicar-se amb la bandera espanyola quan no es té un projecte real i lligat a la realitat social d’Espanya ? Això és el que ha fet ara el Partit Popular.  Acaba d’inaugurar una campanya sota el lema “Somos España”.  I jo em pregunto:  on es diu el contrari ? No és un lema obvi ? Ens agradi o no, hi estiguem d’acord o no, vulguem una altra situació o sistema o no, ara per ara, Espanya és el que és i tots som Espanya.  Una altra cosa serà que en el futur ens establim un sistema diferent, ja sigui un Estat federal, confederal, estats independents, etc, però això ja formaria part d’un escenari completament diferent a l’actual.  Llavors potser si que tindria sentit una campanya d’aquestes característiques i que podrien abanderar els partits polítics a favor d’una determinada manera de veure Espanya.  El PP, però, crec que vol fer-nos veure i creure, ara, que ens trobem en aquesta situació de canvi de règim o de sistema.  Tot i que a mi només se’m passa pel cap una resposta al per què d’aquesta campanya:  la desesperació del PP davant d’un PSOE amb un projecte de país que tira endavant, ens agradi o no, i que està sent recolzat per una majoria d’espanyols, ens agradi o no, i també veig un PP preocupat per l’aparició de la nova formació política UPD, la qual pot atraure alguns dels votants més moderats dels populars.  I evidentment, a això hi podríem afegir la manca d’un projecte creïble per a la majoria dels ciutadans. [@more@]

Tweet

Original article de l’escriptor Frederic Menescal a El Periódico d’avui:  Benvolguda Doña Elena Francis, voldria rebre el seu intel.ligent consell sobre un fet que em turmenta. Veurà, sóc català i m'expresso en el meu idioma i en castellà. ¡Ah, també en francès! L'anglès, gràcies a Déu, l'ignoro. M'a- grada gairebé tota la gent, menjo gairebé de tot i no vaig a missa. En fi, em considero una persona normal. Però d'un temps ençà resulta que em volen refundar. El senyor Artur Mas, insisteixo, em vol refundar, i jo no l'hi he demanat. Bé, ni gairebé ningú. Si ho aconsegueix, ¿seré millor català? ¿Viatjaré més? ¿Sanejarà la meva consciència política? Em penso que no. Doña Elena, això no és viure. ¿Què faig: em deixo refundar o què?   Jo, que sempre voto a la contra perquè no surti el que més por em fa, em sento esgarriat. No vull abstenir-me, ni que m'enfundin; encara no.   He sentit que al senyor Mas el secunda el senyor Maragall; anem malament. ¡Doña!, ¿què faig? Perquè queden pocs mesos i el personal es desorienta. Digui'm alguna cosa, seré a la salada del Club Natació Barcelona. Moltes gràcies.[@more@]

Tweet

Avui s’ha presentat oficialment el nou partit polític Unidad, Progreso y Democracia (UPD) amb arguments i una definició de principis que recorda força als inicis de Ciutadans-Partit de la Ciutadania a Catalunya.  UPD parla de regeneració democràtica, de trencament del bipartidisme PSOE-PP, de revolució davant el sistema conformista i passiu establert,  parlen de valors d’esquerres però amb alguna pinzellada de liberalisme, parlen de defensa de la Constitució i critiquen els nacionalismes perifèrics.  Caldrà anar al fons del seu ideari i dels seus missatges, tot i que crec que inicialment serà prou ambigu com per unir esforços i, sobretot, els vots necessaris per aconseguir representació al Parlament espanyol a les eleccions generals de l’any vinent.  Una altra cosa serà veure com actua a partir d’aquestes eleccions.  L’aparició de Ciutadans va ser ràpida i acompanyada d’una bona estratègia de marketing, amb una posada en escena propera que cridava l’atenció i amb cares visibles conegudes i carismàtiques.  A més, es va beneficiar d’una situació política de cansament per part de la ciutadania. Ara bé, quan s’han hagut d’afrontar a la realitat, s’ha vist que Ciutadans és sinònim d’un il·limitat conglomerat de gent de diferent ideologia, que fins i tot fa impossible la viabilitat a llarg termini del mateix projecte de Ciutadans tal i com el vam conèixer inicialment.  Amb poc temps de vida, a Ciutadans ja han sorgit crítics, desercions i corrents internes d’opinió, a més d’alguna escissió.  A UPD em dóna la sensació que pot passar el mateix.  Ara s’uniran persones de diferents procedències, pensaments i amb diferents objectius, cosa que farà apropar a una base electoral heterogènia que fàcilment es podrà perdre si no es deixa clar, des d’un primer moment, què és, qui són i què faran els de la UPD, per així aconseguir una inicial base electoral prou sòlida com per preveure un futur amb protagonisme de la nova formació política.  [@more@]

Tweet

Editorial d’El Periódico de Catalunya d’avui:  La paraula anorèxia no fa referència a una forma extrema de primor i prou, sinó que és el nom d'una malaltia atroç que té uns efectes físics i psíquics sovint irreversibles. Els dos nus d'una jove malalta d'ano- rèxia, corresponents a la publicitat d'una marca de roba italiana, han provocat un enorme enrenou, i segurament en aquest cas, més que en cap altre, res és absolutament negre ni diàfanament blanc. És cert que les fotografies d'Isabelle Caro són més una descàrrega elèctrica que un exercici estètic, però potser la lluita contra la plaga no admet camins intermedis, sinó sacsejades que posin fora de perill els joves de temptacions autodestructives.  Seria pura ingenuïtat suposar que Oliviero Toscani, el fotògraf autor de la campanya, l'ha dissenyat sense pensar en la quota de popularitat que li procuren unes imatges escandaloses. Però també seria d'una ceguesa absoluta negar algun efecte dissuasori a la publicitat que omple els carrers d'Itàlia. Davant d'una moda promotora d'una primor esquelètica, de talles impossibles mostrades massivament per tots els mitjans, especialment els audiovisuals, la tècnica de l'impacte rotund, sense defensa possible, sembla una de les poques fórmules eficaces per neutralitzar el fenomen de les passarel.les ano- rèxiques, llevat d'honroses excepcions com la Cibeles.  En qualsevol cas, resulta bastant més escandalós el silenci ominós dels gestors de molts certàmens de moda, que estan lluny de sentir cap preocupació pels estàndards de salut dels nostres joves, que l'oportunisme publicitari. El primer afavoreix l'extensió de la plaga; el segon pot servir per rescatar-ne alguns del desastre.[@more@]

Tweet

Neix un nou diari en format paper.  En plena era dels mitjans de comunicació per mitjà d’Internet i dels gratuïts, un diari a nivell espanyol i d’informació general surt al carrer. Si no recordo malament, el darrer gran diari en sortir a la llum va ser La Razón.  PÚBLICO és el nom de la nova publicació, té un cost de 0,50 euros i fent una ullada ràpida s’observa que és força proper al PSOE i clarament contrari al PP. De fet, ja s’ha dit que vol ser la competència del diari El País.  Avui l’he comprat per fer-ne un primer anàlisi i de regal m’han donat una pel·lícula (Los lunes al sol).  Bé, més enllà del to de les notícies polítiques, us recomano donar-li un cop d’ull general i en cadascuna de les seves seccions.  A partir d’avui podreu trobar l’enllaç a l’apartat d’enllaços del meu Diari. Benvingut el nou diari i llarga vida, perquè aquest fet augmenta l’oferta periodística i la llibertat d’expressió al nostre país. http://www.publico.es/ [@more@]

Tweet

Podeu llegir, i comentar, el meu nou article d’Els Tr3s Micos (número 12). Aquí teniu l’enllaç a l’edició digital de l’article:  http://escomar.bloc.cat/post/4806/188675  [@more@]

Tweet

Comentari d’A.S. a l’article del meu Diari titulat La realitat i el “m’han explicat” (22/09/2007):  De gent inculta n'hi ha per tot arreu. És normal que després de la propaganda que s'ha fet tinguin aquesta visió del que passa a Catalunya, i més si no hi han estat mai. Nosaltres sabem que tot això no és cert, però gent que viu aqui també col·labora en donar aquesta imatge.  Hi ha molts pares castellanoparlants que tot i saber que això és una mentida s'han deixat convèncer que estan sent perseguits per parlar una llengua diferent, que són ciutadans de segona i que el castellà està en perill d'extinció.  Llavors com els fas entendre a aquesta gent que viu a Madrid, Sevilla o València que tot és mentida, quan les queixes vénen de gent que viu a Catalunya? [@more@]

Tweet

Article de Ramon Folch a El Periódico de Catalunya:  Anys enrere vaig pensar que calia teoritzar sobre les qüestions ambientals i sostenibilistes. Vaig escriure diversos llibres. Vaig constatar que la majoria dels meus lectors eren bellíssimes persones escassament relacionades amb la transformació a l'engròs de la realitat. Aleshores vaig fer per manera d'establir contacte amb els agents que realment la transformaven, és a dir, empresaris, financers i coses així. Vaig comprovar que estaven tan ocupats transformant que a penes tenien temps de llegir. I si llegien, no s'interessaven en assajos abstractes.  Vaig decidir treballar directament, doncs, amb aquests col.lectius transformadors. N'he après moltes coses. He trobat una receptivitat elevada en alguns i indiferència en altres (pocs, cada vegada menys). Paral.lelament, vaig fer notar als meus col.legues assagistes que hi havia quotidianitats imperatives, a més d'elucubracions intemporals. M'he adonat que alguns prefereixen els jocs de rol, com si la realitat fos una estranya anomalia.  "No hi ha res més pràctic que una bona teoria", va deixar encertadament dit el físic Alfred Whitehead. Una bona teoria, no una brillant especulació. No es pot actuar correctament sense haver pensat. Però no es pot pensar lúcidament si no és actuant. Una teoria és un corpus de pensament basat en la realitat. Fora de la realitat i de l'actuació no hi ha teoria, sinó digressió inconsistent.  Fins i tot els escolàstics eren d'aquest parer: "Nihil est in intellectu quod prius non fuerit in sensu". No es pot pensar sense haver experimentat.  Vivim una època de canvi que demana un nou marc teòric. No hi haurà sostenibilitat sense pensament sostenibilista. Però no el construirem fent volar coloms.[@more@]

Tweet

Ahir, com faig habitualment, escoltava la tertúlia de la darrera hora del programa de la Julia Otero a Onda Cero, quan una trucada d’un oient em va fer recordar que ni la realitat ben argumentada pot fer front al ja tan habitual “m’han dit, he escoltat, m’han comentat”.  La tertúlia girava al voltant de la cultura de l’esforç. Quan es va donar pas a l’opinió de l’audiència, va trucar un mestre valencià que, a més de parlar de la cultura de l’esforç, va fer esment del tema que es va tractar a la tertúlia del dia anterior:  les llengües a Espanya.  Literalment va dir que “és una vergonya que a Catalunya s’obligui a parlar en català als nens i nenes durant l’hora d’esbarjo i pels passadissos dels col·legis”.  En aquest punt, la presentadora, la Julia Otero, el va tallar per deixar-li clar que ella, com a ciutadana catalana i amb una filla amb edat escolar, li pot assegurar que no s’obliga, ni molt menys, a parlar català al pati i pels passadissos i que això només ho han esbombat molt mal intencionadament alguns mitjans de comunicació.   L’oient valencià va insistir que això era així perquè “ho havia sentit” i perquè “li havien explicat”.  És a dir, una explicació sobre la realitat envers una explicació sobre el que s’ha sentit, i encara semblava que guanyava la segona.  I per acabar-ho de rematar, el senyor va lloar el sistema lingüístic de dues línies a la Comunitat Valenciana (m’imagino que semblant al del País Basc, segons va explicar).  Bé, només cal veure la situació lingüística a Euskadi i a la Comunitat Valenciana per veure’n els resultats.[@more@]

Tweet