EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

L’ “empresa nacionalista” que tan bon “negoci” ha fet durant anys i anys a Catalunya, ara fa aigües quan s’entreveu que un projecte ben pensat i portat amb intel·ligència durant anys, comença a fallar.  El negoci basat en un nacionalisme moderat, caminant entre la crítica total contra Espanya i el pacte per a l’estabilitat i la moderació, caminant entre l’ambigüitat de posicions dels seus dirigents i del seu discurs durant tot aquest temps, ara s’està trencat sense remei clarament visible. Convergència Democràtica i Unió Democràtica han estat sempre partits molts diferents, tant ideològicament parlant com per la recerca de diferents objectius finals.  Només cal que feu un repàs dels seus estatuts, posicions ideològiques, objectius. Això sí, amb l’excusa de rebre una majoria suficient per a governar (bona i legítima excusa, per cert), CDC i UDC deixaven de banda les seves grans diferències amb l’objectiu de “salvar” Catalunya dia a dia gràcies al poder que tenien dins la Generalitat de Catalunya, més endavant com a clau del Govern espanyol i una important implantació municipal.  Ara bé, els tres ingredients de l’èxit d’aquesta empresa s’han esgotat, tres pilars amb els quals es sustentava el gran negoci.  Ara no hi ha motius per unir partits tan diferents com CDC i UDC. I cada cop n’hi haurà menys. Tothom sempre ha intentat trencar la relació entre ells, però la força de la unió, la legitimitat donada per les urnes, el poder i l’interès electoral podien amb tots els intents de destrucció.  Ara no cal que s’intenti, ja que la destrucció està venint sola.   No hi ha poder, no hi ha interessos comuns, no hi ha unió d’objectius, no hi ha unions personals, no hi ha interès electoral i hi ha recolzament electoral però insuficient.  Bé, sembla doncs que a les properes eleccions catalanes podem viure un interessant escenari que facilitarà encara més la pèrdua de la primera posició electoral d’un partit nacionalista com és CiU perquè, és clar, la divisió perjudicaria més a un partit que a l’altre, però acabaria perjudicant als dos, l’un (UDC) perquè segurament podria aconseguir poca representació, i l’altre (CDC) perquè amb quasi tota seguretat podria quedar-se com a segona força política més votada. Com ho veieu ?[@more@]

Tweet

Article de Jordi García-Soler a ELPLURAL.COM d’avui sota el títol “La posible ruptura de CiU”:   Aparentemente nadie quiere romper CiU pero su ruptura cada vez es más posible. Las ya endémicas tensiones existentes desde hace años entre los dos partidos que integran esta federación nacionalista –CDC, liberal, y UDC, democristiana- han llegado ahora hasta el máximo. Han pasado tan sólo cuatro años desde que Artur Mas sucedió a Jordi Pujol en la presidencia de la federación, y por tanto también como candidato de CiU a la Presidencia de la Generalitat, y todas las tensiones hasta entonces soterradas han explotado como nunca ante la opinión pública. Y lo han hecho en un momento particularmente difícil, a pocos meses de la celebración de las próximas elecciones generales, con CiU en la oposición en el Parlamento de Cataluña desde hace ya cuatro años, cada vez con menor poder municipal, comarcal y provincial, y apenas sin incidencia en la política española.    Desconcertado ya con la constitución del primer Gobierno de la Generalitat presidido por el socialista Pasqual Maragall e integrado por PSC, ERC e ICV-EUiA, Artur Mas se quedó perplejo cuando, tras unas elecciones avanzadas en las que CiU no alcanzó la mayoría absoluta, las izquierdas catalanistas volvieron a coaligarse e hicieron president al socialista José Montilla.    El desconcierto y la perplejidad se han impuesto en el seno de CiU, y en especial en la cúpula de CDC, en la que una nueva generación de dirigentes, de marcada tendencia soberanista, ha apostado por una radicalización de su nacionalismo con la esperanza de arrebatar votos a ERC y/o de llegar a un acuerdo con el partido presidido por Josep-Lluís Carod Rovira. De ahí que Mas, en un nuevo intento de recuperar fuerza y protagonismo como líder de CiU, ha lanzado su propuesta de “refundación del catalanismo” y de creación de “la casa común del catalanismo”. Una propuesta que no sólo ha sido rechazada por todos sus adversarios políticos –PSC, ERC e ICV-EUiA- sino incluso por sus socios de UDC, con Josep-Antoni Duran Lleida al frente, ya que todos ellos argumentan que el catalanismo siempre ha sido plural y debe seguir siéndolo. Duran Lleida ha tensado la cuerda al límite al aplazar su nominación como candidato de CiU en las próximas elecciones generales hasta que Mas defina su proyecto político, en la conferencia que ha anunciado para el próximo día 20 de noviembre.    Por si no bastara con todo esto, CDC ha acusado ahora a UDC, y en concreto a Duran Lleida, de “aburrir” al personal con la divulgación de las tensiones internas de CiU, y UDC les ha contestado acusándoles de “cinismo”. No parece ésta la mejor manera de limar discrepancias y diferencias. Ni de preparar una campaña electoral en la que CiU se juega su futuro.[@more@]

Tweet

Article de Pilar Rahola a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA d’avui:  Això és com allò del dentista: val més posar-s'hi sense preàmbuls, perquè, de mal, en farà. Després de tanta biografia, una ja sap quan fa amics amb un article, de manera que em col.loco el casc, i ho dic sense respirar: els 2.500 euros per cada nou fill, que han acordat al Congrés, em sembla una mesura populista i irresponsable. No només estic en contra d'incentivar la natalitat via talonari, sinó que em sembla una decisió que té com a únic objectiu comprar vots comprant voluntats. Vegem. En una societat que no ha resolt la inserció de la dona en el mercat laboral i que castiga la maternitat amb horaris impossibles, falta de guarderies i discriminació econòmica, aquesta decisió no resol res, i a sobre anima a empitjorar-ho tot. Més fills, però sense cap estratègia social per conciliar maternitat i feina.   A més a més, va en una direcció diametralment contrària a la planificació familiar, una vella conquista de la progressia d'altres temps. En un altre temps, les dones vam lluitar per controlar la nostra maternitat, i per aprendre a planificar-la. I ara que ens arriben masses ingents de dones emigrants, moltes de les quals són mares adolescents, sense cap criteri de planificació, el missatge que els enviem és que els pagarem per tenir fills. Per a algunes arribarà a ser una font d'ingressos. És a dir, lluny de fer pedagogia per a una maternitat responsable –tan necessària en alguns col.lectius discriminats–, el Govern sembla el butlletí oficial del Vaticà, animant a procrear sense pausa. Entendria polítiques socials més compromeses, beques més altes d'alimentació, transport escolar, una seriosa política familiar, però l'anunci dels 2.500 euros no és res de tot això. Només és un lema estrident, que desprèn un tuf electoral, i que fa surf sobre la superfície del problema. És populisme pur, del pitjor, perquè és, a més a més, irresponsable.   I, en el terreny ideològic, és progressisme retrògrad, tan ansiós per caure simpàtic, que acaba militant en la democràcia cristiana. Després d'això, que Zapatero fitxi Duran Lleida, que ara és un bon moment.[@more@]

Tweet

Valldignadigital es fa ressò, avui diumenge, de l’article “Cal una necessària REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA”, que vaig escriure i publicar el divendres 14 de setembre.  Aprofito per agrair a Valldignadigital aquesta referència i espero que cada cop siguem més els qui creiem que cal una autèntica REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA.  Aquí teniu l’enllaç directe http://molisimat.bloc.cat/post/2963/186280 [@more@]

Tweet

Valldignadigital es fa ressò, avui diumenge, de l’article “Cal una necessària REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA”, que vaig escriure i publicar el divendres 14 de setembre.  Aprofito per agrair a Valldignadigital aquesta referència i espero que cada cop siguem més els qui creiem que cal una autèntica REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA.  Aquí teniu l’enllaç directe http://molisimat.bloc.cat/post/2963/186280 [@more@]

Tweet

Avui us recomano escoltar el discurs del President de Cantàbria al Senat l’any 2005.  Miguel Ángel Revilla, del Partit Regionalista,  realitza un original, diferent, reivindicatiu, clar i fins i tot humorístic discurs.  Fou l’any 2005, però pel seu interès el podeu veure i escoltar a l’adreça següent:  http://www.youtube.com/watch?v=ItoEMMaEfFI   Dura 22 minuts, però val la pena, independentment de poder estar d’acord o no amb ell.[@more@]

Tweet

Començo a estar cansat que en aquest estimat país nostre es polititzi tot plegat i a vegades d’una forma que ratlla el surrealisme.  Qualsevol acció cultural, social, festiva, esportiva, econòmica, personal, col·lectiva, en definitiva, qualsevol acció o declaració és excusa per intentar-ho polititzar més o menys indirectament i amb l’únic objectiu de l’enfrontament.  Això sí, politització fixada només en dos “bàndols”, els bons i els dolents segons des del punt de vista d’on es miri.   Per què no som més seriosos i rigorosos en aquest país ?  Sembla que estigui dient una cosa òbvia, però veient el panorama, no ho és tant i cal repetir-ho les vegades que faci falta.  És molt trist i decebedor escoltar, llegir, observar i palpar crítiques per totes bandes, rebent els uns i els altres, moltes vegades sense arguments consistents i, el pitjor de tot, en moltes ocasions sobre temes que no tenen res a veure amb la política pura i dura, tot allunyant-se de la realitat que vivim els ciutadans.  Els polítics no se n’adonen que la gent estem farts de tot això, i ja no em refereixo únicament a nivell nacional o estatal.  Cal recordar que 800 persones de Caldes d’Estrac, per exemple, es van quedar a casa el dia 27 de maig (darreres eleccions municipals) i segur que no va ser precisament perquè aquesta gent no creu amb la democràcia.  Més dramàtica va ser l’abstenció i la passivitat a les eleccions catalanes del 2006.  No anem bé.  Apareixen partits en contra del sistema protagonitzat per les formacions tradicionals i que són les que precisament han fet perdre la confiança del poble davant d’aquest sistema establert.  Partits com les CUP, Ciutadans, Plataforma per Catalunya i el recentment creat Unitat, Progrés i Democràcia, i independentment de la seva ideologia i finalitats concretes, tenen com objectiu principal una necessària regeneració democràtica que, en tot cas, o es fa des de la moderació i el sentit comú, o les posicions i accions més extremistes s’aniran implantant a poc a poc dins la nostra societat. De qui serà la culpa llavors ?[@more@]

Tweet

Article de Carlos Carnicero a ELPLURAL.COM d’avui:   Vamos a extrañar a Josu Jon Imaz. Es un nacionalista sin complejos, partidario de la suma positiva: si todos se entienden, todos ganan. No ha querido asistir a la “competición por los discursos” en unos tiempos en que las ideas no sirven si no se convierten en eslóganes. Habla de la imposibilidad de un debate sosegado para “sostener liderazgos que no se cuestionen”. Esa música no tiene adeptos, porque el ruido sustituye a los acordes. Las melodías son demasiado sutiles para los oídos de nuestra política.    La renuncia de Imaz a la competición deja abierta la sucesión en el PNV. Imaz había adoptado un discurso claramente antiterrorista como condición previa a cualquier progresión nacionalista. Algo se moverá en Euskadi en unos tiempos en que el nacionalismo parece desbocado en Cataluña; la España democrática, progresista y ambiciosa en el mundo donde pudiera aspirar a poner en valor el tamaño que hemos alcanzado, no encuentra quien la defienda. Prácticamente el único nacionalista que apostaba por el entendimiento acaba de tirar la toalla.    Lo que más me ha impresionado de la renuncia de Josu Jon Imaz es su alusión a la “competición por el discurso”. Es una conceptualización clarísima del cáncer de nuestra democracia. Se hacen discursos, no reflexiones. Se promueve la propaganda como fórmula mágica de no decir nada. La exaltación de la ambigüedad no se puede poner en relación con la realidad. En eso se basa también el discurso nacionalista: los exabruptos no pagan peaje porque afortunadamente para quien los promulga no se llegan a poner sobre la realidad. Es gratis cada apuesta porque quien la hace confía en que nadie la va a aceptar y los demás callan para no crearse problemas.    Entiendo al presidente del PNV porque no es fácil la racionalidad en el universo del nacionalismo donde el que más grita más gana. Personalmente voy a extrañar a Josu Jon Imaz.[@more@]

Tweet

Darrers dos dies de Festa Major.  Ahir dilluns, a part dels inflables a Can Muntanyà que van fer gaudir a desenes de nens, es va celebrar la penúltima nit de Festa amb unes característiques especials.  No fou un ball popular tradicional.  A partir de les 11 de la nit, el grup La Portàtil FM ens va oferir un concert de danses populars.  Sincerament, sense ànim de criticar al grup, crec que no era ni l’hora ni el dia per a un tipus d’acte com el d’ahir.   A més, en el programa s’especificava que “amb tota seguretat ens farà passar una estona molt entretinguda amb el seu espectacle i ens ensenyarà a ballar danses populars”.  Doncs penso que no va ser ni una estona entretinguda, ni un espectacle i tampoc es pot dir que ensenyessin massa a ballar danses populars.  A part de tot això, la majoria de gent es trobava asseguda mirant com uns pocs intentaven gaudir de l’acte. És a dir, una mostra més que no era ni el dia adequat ni l’hora adequada i aquest fet va deslluir la bona música que portava La Portàtil. Tot seguit, però, la rumba catalana de La Pegatina ens va sorprendre de bon grat, tot i que potser es tractava d’un tipus de música i espectacle, això si que es podia descriure com espectacle, més dirigit a joves. Molt bo.  I avui, 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, s’ha dut a terme, com sempre, l’ofrena floral en memòria de Lluís Companys.  Per cert, no sé si algú recorda que Convergència i Unió s’ha estat, com a mínim els darrers 4 anys (segur que més), criticant al Govern socialista perquè el dia de la Diada no hissava únicament la bandera catalana de l’edifici de l’Ajuntament.   Doncs bé, avui ha estat la primera Diada amb CiU al Govern i de cop i volta sembla que ha canviat d’opinió i, complint la llei de banderes, ha mantingut totes les oficials hissades, l’espanyola inclosa, és clar, tal i com han demanat aquests dies el Partit Popular i Ciutadans-Partit de la Ciutadania. Què ha passat perquè es produís aquest canvi d’opinió per part de CiU ?   I per acabar la nostra gran Festa Major 2007, tenim concert de música catalana a l’Esplanada de Can Muntanyà i Havaneres amb el grup Port Bo al Parc Joan Maragall.[@more@]

Tweet

Ahir diumenge va ser un altre gran dia de Festa Major.  Les Puntaries no van decepcionar amb la seva trobada al Parc Joan Maragall, un goig per a tothom, fins i tot per qui les puntes no siguin del seu entusiasme.  El Brindis de Festa Major d’enguany va tornar a ser al carrer de l’Església, acollidor racó del nostre poble.  Centenars de persones van reunir-se davant la Biblioteca Can Milans per brindar per la nostra Festa.  La casa Can Milans va tornar a obrir les portes de l’històric celler (em va agradar tornar a veure una fotografia del meu avi fent el que va fer durant quasi tota la seva vida: diuen que un vi molt bo (jo no l’he provat mai perquè mai m’ha agradat el vi).  Alguns grallers i geganters vam animar la festa tot fent ballar el Nano, que fou molt benvingut pels presents.  Tal i  com va recordar la Núria Serra (Arrels Cultura), el brindis es farà cada dos anys en un carrer diferent.  I tal com va es va dir, l’any vinent serà el Carrer Major / Plaça Sant Antoni el protagonista del Brindis.  Per cert, un altre dels acollidors carrers de Caldes. Bona noticia també la que va donar a conèixer l’alcalde durant el seu discurs:  el proper brindis es farà a principis de la Festa Major, tal i com s’ha de fer un brindis, ja que precisament es brinda per una bona Festa Major.   Després del discurs de l’alcalde tots vam brindar amb les copes que es podien adquirir.  L’alcalde va parlar de brindis per la convivència, l’harmonia, però vaig trobar a faltar que tot el consistori estigués al costat de l’alcalde. I em refereixo a tots els regidors del Govern i de l’oposició, tots els regidors de l’Ajuntament, representants del poble.  Al final em començaré a creure que tot el que és normal en altres pobles, aquí serà una utopia.  Molt trist.  A la nit, l’impressionant i indescriptible Correfoc.  Crec sincerament que no hi ha paraules per descriure el que vam viure ahir.  És una sensació que només pot entendre qui el va viure “en directe”.  L’emoció va ser present en mi des del primer petard fins la darrera gota d’aigua.  Ahir Caldes era més viu que mai, ahir Caldes va tornar a deixar clar que un dels millors Correfocs del país, per no dir el millor, el tenim entre nosaltres.  Cada any dic que és impossible superar el darrer Correfoc, però he de confessar que ja m’he equivocat unes quantes vegades gràcies al gran esforç dels nostres Diables.  A la nit, final de festa amb l’orquestra Girasol amb un Can Muntanyà ple de gom a gom.  Però aquest dilluns continua la festa amb els inflables a l’Esplanada de Can Muntanyà i música i ball a partir de les 11 de la nit.  Demà, els actes típics de la Diada Nacional de Catalunya i darrer dia de la Festa Major. [@more@]

Tweet