INVERSIÓ EN RARES ‘EGONOTÍCIES’

Avui us recomano llegir l’article que escriu en Josep Maria Espinàs a El Periódico de Catalunya:

Què impressiona més, la realitat o la ficció? M’impressionen totes dues coses. Si es tracta de diners, per exemple.

Hi ha gent que no té ni cinc. I això passa molt a prop de nosaltres, que estem pensant en el pont de la Puríssima o de la Constitució, mentre hi ha qui pensa en un pont per poder refugiar-s’hi a sota –per dir- ho amb la metàfora habitual del desvalgut.

També és real la gent que té milions que li sobren. L’actor Tom Cruise s’ha comprat una màquina per fer ecografies. La seva dona està esperant un fill, i el pare està impacient per veure’l. Més que impacient, penso que està trastocat, perquè segur que compta amb un ginecòleg que, periòdicament, li deixa veure una ecografia de la criatura que va formant-se. Però Cruise no en té prou. I com que a més de no tenir-ne prou té els gairebé 180.000 euros que, diuen, costa la màquina, n’ha comprat una. Així pot anar fent ecografies sense parar.

Em pregunto si serveix de res tenir a casa una màquina com aquesta si un no és un metge especialista. Sí, deu servir perquè es parli d’un, i possiblement –sóc un malpensat…– perquè aquesta sèrie d’ecografies entrin en el mercat d’objectes de famosos.

Potser els compradors –en subhasta publicitària, és clar– d’aquestes ecos seran els mateixos que compraran un perfum que Mohammad al-Fayed, l’amo dels magatzems Harrod’s, a Londres, acaba de presentar en el seu prestigiós establiment. Jo vaig entrar a Harrod’s fa poques setmanes i vaig passar pel departament de perfumeria sense veure-hi cap novetat. Suposo que, ara, el lloc on hi ha l’ampolla de mig litre del nou perfum deu estar envoltat per agents de seguretat. Perquè cada ampolla d’Imperial Majesty –el nom és significatiu– costa 150.000 euros.

Un producte, doncs, de perfumeria ficció. ¿Tindrà compradors reals? No importa. Tom Cruise ha invertit en ecografies, i Al-Fayed en el perfum més car del món, simplement perquè no decaigui la fama. I tant serveixen l’esnobisme com l’amor patern.

[@more@]

Comentaris tancats a INVERSIÓ EN RARES ‘EGONOTÍCIES’

La puntualitat i el funcionament del país

Era l’últim dia de classe d’una assignatura de la Universitat. Era una classe de pràctiques que es duia a terme cada dimecres de 9 a 10 del matí i on llegíem textos de teoria política i en fèiem comentaris.

Cada dimecres, jo arribava a la Universitat a les 8.30 i anava al bar a prendre un cafè amb llet mentre llegia el diari i em posava al dia de tot plegat. A les 8.50 em dirigia cap a l’aula i a les 8.55 ja em trobava assegut a la cadira. A les 8.55 només érem uns 4 o 5 alumnes, d’un total de 60, i el professor, el qual es trobava assegut a la seva cadira fent les seves coses.

Un fet que em va tenir intrigat durant tot el trimestre és que el professor, a les 9 en punt, es situava dret davant la classe, amb un full en blanc, on hi anava apuntant alguna cosa cada cinc minuts, és a dir, a les 9, a les 9.05, a les 9.10, a les 9.15 i llavors deixava aquell full, recuperant-lo al final de la classe i tornant a apuntar alguna cosa.

Doncs bé, com deia, era l’últim dia de classe quan vaig sortir de dubtes del que hi havia apuntat en aquell misteriós full. El professor va començar l’última classe del curs amb aquesta frase: “Vaig a fer una mica de patriotisme fent-me una pregunta… ¿Com és possible que el país pugui anar bé si durant tot el curs només 4 o 5 alumnes de 60 es trobaven dins l’aula a les 9 en punt i els demés anaven arribant 5, 10, 15 o fins a 20 minuts tard o més?”. I el professor seguia filosofant: “A vegades em pregunto si aquestes petites coses són les que realment fan possible que el nostre país vagi com va”.

Tot seguit ens va mostrar unes estadístiques amb dades de la puntualitat o no dels estudiants durant tot el curs i el 80% de la classe es trobava en la franja de gent que arribava uns 10-15 minuts tard. Molt trist, sincerament, sobretot pel poc respecte que això demostra envers el professor i els estudiants puntuals i envers l’assignatura, la qual tenia l’horari establert de 9 a 10 hores i no, per exemple, de 9.15 a 10.

Però la trista realitat és que això no és únicament problema dels alumnes, ja que són els mateixos professors els qui arriben 10-15 minuts tard a les seves classes. Aquest “professor puntual” era l’excepció i penso, com ell, que aquestes petites coses són les que ens fan funcionar d’una manera molt peculiar en aquest país i són les que ens fan dir frases pessimistes com “aquest país funciona així, no hi ha remei”.

[@more@]

1 comentari

“El problema del PP de Cataluña” segons Aleix Vidal Quadras

Atenció! Aleix Vidal Quadras torna a l’atac! El que fou màxim dirigent del PP de Catalunya, candidat número 1 del PP català a les últimes eleccions europees i actualment vice-president del Parlament europeu, sembla que estigui fent campanya, des de fa temps, per tornar a la política catalana criticant el seu propi partit. A continuació podeu llegir el seu últim article que ha escrit al seu bloc:

La tesis central que gobierna la estrategia de la actual dirección del PP catalán consiste en ejercer una oposición al nacionalismo precavidamente moderada en el contenido y en las formas para atraer a los sectores tibios del electorado de CiU, a partir de la hipótesis de que sus votantes tradicionales no les abandonarán debido a la rigidez de un mercado político en el que no hay oferta a su derecha.

Por otra parte, sus dos principales responsables, el presidente y el portavoz en el Parlamento autonómico, por razones de historia personal, de trayectoria social y de formación intelectual, no perciben a los nacionalistas como enemigos ideológicos, sino, a lo sumo, como adversarios dentro de un catalanismo transversal en el que ellos se ven a sí mismos como la rama razonable y los demás serían los radicales.

Por tanto, sus diferencias con el resto de partidos del Principado son muchas veces de matiz o de enfoque, pero casi nunca de fondo o de concepto.

Este planteamiento suave explica posiciones insólitas como la de manifestarse inicialmente de acuerdo con la Ley Audiovisual que prepara el tripartito, su rechazo público a los análisis de Jaime Mayor Oreja sobre la relación entre los objetivos de ETA y el nuevo Estatuto catalán o su extemporánea reclamación de una reducción del papel de Ángel Acebes y Eduardo Zaplana en la cúpula de su organización.

En una intervención reciente en la Facultad de Ciencias Políticas de la Complutense, la representante del PP de Cataluña, la diputada autonómica Ángeles Olano, explicó a los estudiantes allí reunidos que el Estatuto vigente "aún tenía margen", pero que una vez decidida su reforma, su grupo no se oponía a la totalidad de la misma, sino a algunos de sus títulos que, entre otras cosas, "rompen la solidaridad con el resto de las Comunidades".

No se puede utilizar un lenguaje más cauto y menos beligerante frente a una monstruosidad jurídica y política como la elaborada por los nacionalistas con el fin de dinamitar la Constitución de 1978.

Esta voluntad de mantener lo que Josep Piqué llama la "centralidad" permite también comprender la actitud de prudencia mantenida por el PP de Cataluña durante el año y medio que duró el debate en ponencia de la reforma estatutaria.

A la salida de cada reunión, su representante, fuera Francesc Vendrell u otro diputado, o bien evitaba a la prensa o realizaba declaraciones de una blandura sorprendente.

El repaso de las hemerotecas de este largo período de gestación de una revisión constitucional de enorme envergadura sorprende por la pasividad de la formación política que, en principio, hubiera debido dar la voz de alarma con inequívoco vigor.

Semejante comportamiento era justificado por Piqué en Madrid con el argumento de que el acuerdo entre socialistas y convergentes no se produciría y ya que el asunto se iba a solucionar solo, era mejor adoptar un perfil plano y no incurrir en un desgaste inútil. Si esta aguda profecía era el fruto de un análisis equivocado o una argucia para evitar un conflicto que le resultaba incómodo suscita dudas razonables.

Ahora la plataforma Ciutadans de Catalunya, que animan Albert Boadella, Arcadi Espada, Francesc de Carreras y Xavier Pericay, entre otros, ha anunciado que su firme intención de convertirse en partido político para presentarse a las próximas elecciones autonómicas deriva de su constatación de que no existe en estos momentos en Cataluña ninguna opción electoral que combata de verdad al nacionalismo.

Lamentablemente, tienen razón. Por ello, es urgente que el PP catalán cambie de rumbo y le dé a su discurso vacilante una buena dosis de profundidad, dureza y rigor.

El nacionalismo identitario es, tras la desaparición del comunismo, la mayor amenaza a la libertad y a la paz que campa por el mundo. Esta corriente ideológica letal es impulsada en Cataluña por los integrantes del tripartito y por la federación que encabeza Artur Mas.

Para frenar su ofensiva hay que poseer un bagaje teórico y una firmeza ética considerables, y estar dispuesto a asumir riesgos y a soportar todo tipo de ataques e injurias. La técnica de cubrirse con un camuflaje que te haga aparecer como una variante edulcorada y temblorosa de la fiera a la que deseas derrotar provoca la desmoralización de los propios y el desprecio de los contrarios, además de ser el camino seguro hacia el fracaso.

[@more@]

2 comentaris

Oficio de separadores

Enric Sopena escriu un article, a Elplural.com, arran de l’acte que el PP ha convocat per demà en homenatge a la Constitució, que més que un homenatge es tracta d’un acte per fer-nos creure que la Constitució només és seva i només la defensen ells. Bé, jo personalment poso el meu gra de sorra i em declaro a favor de la Constitució, de la MEVA Constitució, malgrat no la vaig votar perquè no havia nascut encara. Amb això vull deixar clara la meva posició favorable a un text que ha servit molt pel desenvolupament democràtic d’Espanya, però em declaro també favorable de la necessitat de reformes amb l’objectiu d’adaptar la Carta Magna als nous temps. No podem permetre que un grup polític s’apropiï d’una Constitució que és de tots.

Oficio de separadores (Enric Sopena)

En la plaza del Sol, reaparecerá en público, rodeado de sus fieles, José María Aznar. Quien continúa siendo el verdadero hombre fuerte del PP –los demás son figurantes- ha decidido acudir a la cita. Aznar bendijo –en un acto de la FAES al que acudió la plana mayor del PP- las palabras de Rajoy y de Acebes mezclando soezmente el Estatut con ETA. Ésta es la última consigna de la campaña que ha puesto en marcha la derecha española contra la mayoría de los ciudadanos de Cataluña. Ahora resulta que la política catalana la tutela la banda terrorista.

Abrazados una vez más a la Constitución que, en el tiempo de su difícil gestación, rechazaba por escrito el propio Aznar, asistirán a la concentración “muchos de los que iban a la plaza de Oriente”, según la oportuna evocación del ministro Montilla. En el imaginario colectivo del conservadurismo hispano la plaza de Oriente fue el recinto sagrado donde, de cuando en cuando, se veneraba al Caudillo y se defendía a España de la conjura que contra ella preparaban sus enemigos: los rojos, los separatistas y los masones.

Atizar la hoguera de las bajas pasiones es un juego perverso y peligroso. Una cosa es oponerse políticamente al Estatut aportando argumentos y razones, y otra bien distinta montar una especie de tribunal del santo oficio patrio. Mientras, los gurús radiofónicos del odio y la calumnia alertan cada día contra la tentación secesionista catalana, alentada –dicen impertérritos- por Zapatero al que, textualmente, califican como uno de los principales enemigos de España.

La Constitución no se defiende lanzándosela a la cara en este caso de los catalanes. Fueron los grandes partidos catalanes de la época, desde los nacionalistas de CiU hasta los comunistas del PSUC, incluidos los Centristes de Catalunya-UCD y, por supuesto, el PSC, los que no regatearon esfuerzo alguno por construir la Constitución de todos. Donde, por cierto, cupieron todos. Incluso los empeñados en ejercer ahora el siniestro oficio de separadores.

[@more@]

Comentaris tancats a Oficio de separadores

L’històric CDS s’integra en el Partit Popular

El Centre Democràtic i Social (CDS), partit polític d’ideologia liberal, va ser fundat el 29 de juny de 1982 per Adolfo Suárez, President del Govern espanyol entre juny de 1976 i gener de 1981. És considerat com l’hereu de l’espai polític de la desapareguda Unió de Centre Democràtic (UCD), coalició que governà Espanya entre 1977 i 1982.

El mes d’octubre de 1982, el CDS celebra el seu I Congrés i es presenta a les Eleccions Generals del mateix any obtenint 600.000 vots i dos diputats. A les Eleccions Generals de 1986 obté un gran èxit electoral, aconseguint més d’1.800.000 vots i 19 escons, el que la converteix en la tercera força política d’Espanya. A les Eleccions Municipals, Autonòmiques i Europees de 1987, el CDS aconsegueix representació a 13 Parlaments Autonòmics, obtenint gairebé 6.000 regidors, 684 alcaldes, gairebé 200 diputats provincials i autonòmics i 7 eurodiputats.

El gener de 1988 ingressa a la Internacional Liberal, la qual canvia a petició del propi CDS la seva denominació per la d’Internacional Liberal i Progressista, sent triat President de la mateixa Adolfo Suárez. A partir de 1989 comença el declivi del CDS, ja que a les Eleccions Generals del 29 d’octubre de 1989 perd 5 diputats, passant de 19 a 14 i a les europees del mateix any passa de 7 a 5 eurodiputats. La pèrdua de vots i càrrecs públics aflora les tensions internes i després del fracàs a les eleccions municipals de 1991 Adolfo Suárez dimiteix com a President del CDS. Això aguditza la crisi, mentre molts dirigents i militants marxen al Partit Popular (PP), igual que gairebé tota la seva base electoral.

A les eleccions generals de 1993 el CDS només obté 415.000 vots i perd tots els seus diputats. Des de llavors és un petit partit sense representació a nivell nacional i autonòmic. A nivell municipal compte amb només 54 regidors a tot l’Estat espanyol.

Entre 1995 i 2002 canvia la seva denominació per la d’Unió Centrista, encara que torna a l’antic nom al celebrar el seu X Congrés l’octubre de 2002. A les Eleccions Generals del 14 de març de 2004 va obtenir 34.101 vots i cap diputat.

El XI Congrés Nacional, celebrat aquest novembre de 2005, va decidir la integració del Centre Democràtic i Social en el Partit Popular (PP), al qual passen a formar part els seus 54 regidors i 3.000 afiliats. Aquesta integració s’argumenta, per part del mateix CDS, pel fet que el PP defensa gran part dels ideals centristes i amb l’objectiu de sumar esforços.

[@more@]

5 comentaris

Convergència i Unió de Caldes d’Estrac ha de tenir presència als mitjans de comunicació públics

Aquesta reflexió em sorgeix a partir d’un comentari que em va escriure un simpatitzant de Convergència i Unió de Caldes a l’article “Èxit d’APUNTDEPETAR, un exemple de llibertat i pluralitat a Caldetes Ràdio”, el qual podeu llegir a l’apartat “Caldes d’Estrac, el meu poble”.

En primer lloc vull deixar clar que aquesta no serà la tònica habitual del meu Diari i em refereixo al fet d’escriure articles a partir dels comentaris que podeu escriure els visitants del bloc. Però aquest tema és un dels molts que hagués tocat més endavant i, per tant, aprofito ara per fer-ho.

La crítica que em fa aquest simpatitzant de CiU es basa en que jo menteixo perquè afirmo, en general, que els mitjans públics de Caldes no són controlats pel govern i que hi ha llibertat en els mateixos mitjans. Bé, doncs, per començar afirmo rotundament que aquest no és el missatge ni el contingut de l’article “Èxit d’APUNTDEPETAR, un exemple de llibertat i pluralitat a Caldetes Ràdio”. Només cal llegir-lo per comprovar-ho. En l’esmentat article em refereixo únicament al programa APUNTDEPETAR, en el qual participo, i a través del qual si que es mostra la llibertat que tenim els membres de l’equip del programa a l’hora de tractar qualsevol tema. Ni molt menys em refereixo a que existeix pluralitat en els mitjans públics. Precisament des del mateix programa APUNTDEPETAR hem denunciat moltes vegades la falta de pluralitat tant al butlletí municipal PORTADA com a CALDETES RÀDIO i hem defensat la presència del grup de CiU en aquests mitjans públics que paguem tots. I des d’aquest programa sempre hem parlat de totes les notícies que giren al voltant de CiU.

Per tant, remarco i ho repetiré les vegades que faci falta, que jo defenso la participació de CiU, com a grup amb representació a l’Ajuntament, als mitjans municipals que representen a tot el consistori, és a dir, a tot el poble.

Agraeixo la crítica d’aquest comentari perquè m’ha servit per deixar constància de la meva posició envers aquest tema, però cal deixar clar que la crítica en si no té res a veure amb el meu article, el qual només feia referència al programa APUNTDEPETAR de Caldetes Ràdio.

Per cert, abans d’escriure penso molt, m’informo i no dic mentides.

A continuació us reprodueixo el comentari que m’ha fet escriure aquestes quatre ratlles, el qual també podeu llegir al final de l’article “Èxit d’APUNTDEPETAR, un exemple de llibertat i pluralitat a Caldetes Ràdio”:

“De bon rollo eh !! però dir que l’Ajuntament de Caldes no controla els seus mitjans que paga, és com dir que la terra no dóna voltes !!. Potser amb en Freixas no es nota tant, però amb en Rangel !!. Hi ha exemples de programes fracasats per atrevir-se a criticar al lider !!. Ja ho crec !!. Només un exemple: mira les entrevistes que surten a la pagina del darrera del "Portada" i veuras que no hi ha ningú de CiU ni que es pugui considerar proper… Saps que Batlle va ser regidor durant 16 anys i mai el van entrevistar ni preguntar res, ni per la radio ni per la Portada, i ara a l’Arnó tampoc !! (nomes van participar en programes electorals i en unes tertulies (20 minuts al mes) que, curiosament, convidava politics per no parlar de politica … Per cert, a tu si t’han entrevistat i si que ja has has sortit al Portada, no ???
Vinga home, abans de dir coses pensa-les una mica, informa’t i no diguis mentides!!”

[@more@]

Comentaris tancats a Convergència i Unió de Caldes d’Estrac ha de tenir presència als mitjans de comunicació públics

“A propósito del patriotismo”

“A propósito del patriotismo”, l’article d’avui del sempre genial Carlos Carnicero a Elplural.com:

Hubo un tiempo en el que la derecha española simulaba el patriotismo. Siempre era la primera invocación para cualquier propósito, incluidas las tentaciones golpistas que eran cotidianas en el siglo XIX y a principios del XX, hasta que Franco las extirpó de un plumazo, institucionalizándose en forma de dictadura. Luego lo intentaron Milans del Boch y Tejero, que también invocaban que la patria estaba en peligro. Ahora la patria solo se defiende frente a los catalanes.

Estamos instalados en la paradoja de los que se amarran a la Constitución hasta tratar de apropiársela claudican en la soberanía nacional para regalársela a la primera potencia del mundo. Son los que nos metieron de hoz y coz en la guerra de Irak solo para hacerse la foto de Las Azores con la ensoñación de que esa claudicación nos haría jugar en “primera división”. Ahora, que ha pinchado la liga, y que la administración Bush roza los mínimos históricos de popularidad interna en la historia presidencial norteamericana, la derecha española protesta porque nuestro país ha firmado el más importante contrato de venta de armas de la industria española con Venezuela. Todo porque a Estados Unidos no le gusta la venta.

En corolario a ese disgusto de la derecha española, sería de agradecer que el ínclito Ángel Acebes pidiera a la administración norteamericana que suspendiera la compra de petróleo a Hugo Chávez, toda vez que el quince por ciento de las importaciones energéticas norteamericanas se hacen a Venezuela. Dinero líquido para un país que tanto les desagrada como para pedir que España se sume a un embargo de armas inexistente.

El Partido Popular ya no sabe que hacer para organizar su oposición. Para el señor Rajoy, prescindir de una venta de mil setecientos millones de euros para agradar al amigo norteamericano de José María Aznar, es una decisión inteligente. Solo falta que el presidente del PP visite las factorías y los astilleros en donde se fabrican las fragatas y los aviones y les explique a sus trabajadores que por no desagradar a la primera potencia del mundo podemos proceder al cierre de nuevos astilleros. Hubo un tiempo en que la derecha simulaba defender la soberanía española para tomar sus propias decisiones.

[@more@]

1 comentari

Els aspectes positius del Govern Zapatero

Avui, mentre m’estava prenent el cafè amb llet, com cada matí, he fet una ullada al diari “20 minuts”. A la pàgina 10, els experts Julián Santamaría, Carlos Barrera, Fernando Urbaneja i Xavier Ballart, parlen de les debilitats, amenaces, fortaleces i oportunitats del Govern Zapatero, que aviat farà dos anys que governa. Personalment he decidit fixar-me amb els aspectes positius, tot i que reconec que de negatius també n’hi ha.

El President Zapatero segueix tenint un avantatge important en quant a preferència dels espanyols, malgrat tot el que està caient, sobretot incentivat pel PP. Zapatero té un projecte de Govern molt sòlid que pot resultar molt convincent si s’articula i s’explica adequadament.

També es destaca l’aspecte positiu que fa referència als rèdits del nou talant propugnat, sobretot entre els joves; la política econòmica, la qual segueix generant creixement; i la pervivència de l’estratègia d’aïllament polític del Partit Popular, un aïllament que és provocat pel mateix PP.

És positiva la capacitat per a negociar amb els demés grups parlamentaris i també cal remarcar el lideratge indiscutible de Zapatero dins el PSOE, amb menys tensions internes que anys enrere, malgrat el PP fa tot el possible per fer veure problemes interns allà on no n’hi ha. La imatge de calma relativa del President també es destaca com una realitat positiva.

Després de parlar d‘algunes fortaleses, els experts esmenten diverses oportunitats, com la d’acabar amb el terrorisme i aconseguir la pau definitiva en un futur no molt llunyà.

La debilitat de l’oposició és palpable, ja que aquesta està portant a terme una acció radical i de pancarta i cada cop són més evidents les tensions internes dins el mateix PP alhora d’establir quina és la forma de fer una millor oposició. A més a més, Zapatero té la garantia de seguir essent recolzat per tots els grups de la cambra, ja sigui permanentment o de forma esporàdica, cosa que no té el PP, el qual s’està quedant cada cop més sol i fins i tot podem arribar a una situació on el PP no pugui governar mai, a no ser que aconsegueixi majoria absoluta, cosa difícil.

Zapatero també té l’oportunitat de tancar temes històrics com la configuració territorial i consolidar les polítiques que ha començat a desenvolupar.

Evidentment que el Govern Zapatero, com tots els governs, tenen amenaces i debilitats, però cal donar èmfasi a les fortaleses i a les oportunitats per tal de maximitzar-les, tot minimitzant i reconduint els aspectes negatius.

Aquí no esmentaré ni analitzaré els problemes del Govern Zapatero. Només en comento un: el principal problema és l’existència d‘una oposició ultraconservadora, la qual no només ha de defensar els interessos del centre-dreta sinó també els de l’extrema-dreta. Fan molt soroll, però el temps col·locarà a cadascú al lloc on li pertoca i ja podem preveure que, de seguir així, el PP estarà ocupant durant molts anys les cadires de l’oposició. La inexistència a Espanya de la separació dreta moderada – extrema dreta, fa que el PP estigui utilitzant accions, declaracions i postures radicals, creant-se cada dia més enemistats en l’àmbit polític i social d‘Espanya.

Aquesta oposició radical del “tot s’hi val” del PP i la falta de comunicació del Govern (tant interna com externa) ha fet possible la baixada en els últims mesos de la valoració el President del Govern. Malgrat això, la situació és perfectament reconduible i cal només, des del Govern central, explicar allò que es fa, com es fa i per què es fa, de forma clara i concisa. Pel tema de l’oposició del PP… doncs no cal fer-hi res, ja que ells mateixos s’aniran destruint políticament parlant.

[@more@]

3 comentaris

Èxit d’APUNTDEPETAR, un exemple de llibertat i pluralitat a Caldetes Ràdio

Així es caracteritza APUNTDEPETAR, com un programa on s’expliquen les coses tal com són. Llibertat, pluralitat, sense censura, són les bases al voltant de les quals giren cadascuna de les seccions del programa i també són els ingredients del seu èxit.

En Ramon de Clascà, la Mati López, en Toni Sánchez i en Marc Vergés posen les veus al 92.3 de la FM cada dijous de 19 a 21 hores. Caldetes Ràdio és escoltada per un gran nombre de persones durant aquestes dues hores dels dijous, sobretot pel fet que es diuen les coses clares i sempre amb un toc d’humor amb l’objectiu de fer passar una bona estona a l’oient i informar-lo. Les Notícies de Caldes i Les altres notícies d’en Marc Vergés, Les notícies musicals i la Llista de vendes d’en Ramon de Clascà, la Secció d’Assumptes Sentimentals de la Mati López, i l’espai musical Kalima’s Dream d’en Toni Sánchez, omplen les dues hores d’APUNTDEPETAR, un programa ja consolidat que va néixer el 16 d’abril de l’any 2003.

Cal tenir en compte que Caldetes Ràdio (www.comemissores.com/rcaldetes) és l’emissora municipal de Caldes d’Estrac i, per tant, és propietat de l’Ajuntament. Tots sabem fins quin punt els poders públics poden arribar a controlar els mitjans de comunicació públics. Però pel que fa a Apuntdepetar, només cal escoltar-lo per adonar-se que de control i censura res de res, ja que fins i tot si cal donar algun que altre toc d’atenció al govern municipal, del qual depèn la direcció de la ràdio, doncs es fa amb l’únic límit de l’educació i les bones paraules. Qui ho vulgui comprovar, que ho faci cada dijous de 19 a 21 hores al 92.3 FM.

[@more@]

1 comentari

El Dia Internacional contra la Violència sobre la Dona

ÁNGEL SÁNCHEZ escriu EL RETRAT d’avui d’EL PERIÓDICO i parla de SOLEDAD MURILLO, Secretària General de Polítiques d’Igualtat:

El Dia Internacional contra la Violència sobre la Dona ha servit perquè sapiguem que cada 18 segons una dona és agredida al món, com s’explica en una exposició inaugurada a Madrid dins de la campanya de sensibilització. La responsable directa d’aquesta iniciativa és Soledad Murillo de la Vega (Madrid, 1956), secretària general de Polítiques d’Igualtat del Ministeri de Treball i Afers Social, de la qual depèn, per exemple, l’Institut de la Dona.

Catedràtica de Sociologia a Salamanca i sense carnet polític, Murillo és una pionera en la investigació de tot el que està relacionat amb la igualtat de sexes i la conciliació de la vida familiar i laboral. En aquest apartat s’emmarca la futura ampliació del permís de paternitat a una setmana com a mínim.

Des que el ministre Caldera la va nomenar l’abril del 2004, Murillo s’ha bolcat en l’elaboració de la llei contra la violència domèstica, que, amb la seva discriminació positiva, pretén la funció pedagògica d’aconseguir que la violència contra les dones es converteixi en una cosa intolerable". La llei és vigent des del juny, però, per desgràcia, les agressions continuen.

[@more@]

Comentaris tancats a El Dia Internacional contra la Violència sobre la Dona