En una democracia de audiencias sólo hay lugar para que triunfen los partidos catch all

Avui us escric un assaig que vaig realitzar fa unes setmanes sota el títol “En una democracia de audiencias sólo hay lugar para que triunfen los partidos catch all o atrápalo todo”

La "democracia de audiencias", nacida a finales del siglo pasado y en situación de dominar el recién iniciado siglo XXI, nos refleja la creciente interrelación entre el sistema político democrático y el modelo de las audiencias televisivas. A continuación vamos a observar las tres razones que contribuyen a que éste sea el modelo dominante en un futuro inmediato; tres razones, la política, la sociológica y la comunicativa, a través de las cuales demostraremos como en una democracia de estas características solamente hay lugar para que triunfen los partidos catch all.

La razón a nivel político viene dada por la crisis de las ideologías. Esta crisis favorece el desdibujamiento del perfil de las propuestas políticas, lo que, unido a la complejidad creciente de nuestras sociedades, cada vez más heterogéneas, hace poco productivo plantear programas políticos detallados. Frente a los grandes proyectos programáticos de años atrás, se tiende a un ejercicio discrecional de la política. Como resultado disminuye el peso de las ideologías de los partidos y aumenta, en cambio, el protagonismo de los líderes y su capacidad para ganarse la confianza del público. La aparición de la denominada democracia de audiencias coincide con la conocida crisis de la representación política, aunque ésta surgió unos cuantos años más atrás. Los partidos han ido acumulando recursos pero cada vez se han ido distanciando más de los electores. Por otro lado, los militantes han ido perdiendo su carácter fundamental para los partidos, ya que el Estado garantiza su financiación y las nuevas tecnologías de la comunicación permiten la transmisión inmediata de los mensajes partidistas a los electores.

A nivel sociológico, desde hace años han comenzado a dejar de funcionar las correlaciones entre clase social y el voto. En las últimas décadas se habría constatado un perfil más variable de los votantes. Así se tiende a ver a los votantes cada vez más como una audiencia a la que ganar mediante campañas específicas, con reclamos estrella como la seguridad, la economía, el paro, etc. En vez de compromisos y vínculos fijos, se establece con ésta nueva “audiencia” una relación más flexible, usando los índices de popularidad y los sondeos de opinión para conocer en cada momento su estado de ánimo.

Y la tercera razón se basa en la comunicación: los procesos electorales y el ejercicio mismo de la política cada día están más influenciados por los medios de comunicación, con la consiguiente ganancia de peso de los recursos de la comunicación mediática y el marketing electoral. La privilegiada posición de control que ostentaban antes los ideólogos y funcionarios de partido estaría siendo progresivamente sustituido por la de los expertos y asesores de comunicación. La irrupción de los medios de comunicación de masas en la arena política inevitablemente fomenta un tipo de campaña más centrada en candidatos y en temas específicos que en programas.

Después de describir las tres razones, está claro que solamente los partidos catch all pueden aprovechar la actual democracia de audiencias para poder triunfar, utilizando la imagen, las frases impactantes, los candidatos con carisma, la no utilización de frases ideológicas y mostrarse, a través de todos éstos métodos, como un partido moderado y que se presenta como el representante de los intereses de todos los ciudadanos sin excepción.

De ahí la tendencia de los grandes partidos a reivindicar el centrismo político, ya que son los que más se benefician de la democracia de audiencias al tener a su alcance más recursos, sobretodo económicos y de influencia en los medios de comunicación. Vamos a verlo con el ejemplo de España: el Partido Popular (PP) y el Partido Socialista (PSOE) son partidos políticos que, aunque históricamente han tenido un fuerte componente ideológico, en los últimos tiempos han escogido el camino hacia el centrismo político para presentarse como partidos catch all, estrategia que los ha beneficiado en esta democracia donde los medios de comunicación y la superficialidad de la política a través de éstos tienen un destacado papel. Tendríamos de este modo, por el lado de la política democrática, un deslizamiento hacia el modelo propio de las audiencias mediáticas, donde el PP y el PSOE se caracterizan por: la desideologización del mismo partido, ya que los dos tienden a situarse en la ideología de centro; el fortalecimiento de los dirigentes del partido respecto a las bases, con una explotación de la imagen de Mariano Rajoy y José Luis Rodríguez Zapatero; y la búsqueda de un electorado amplio sin requisitos confesionales o clasistas, ya que ante la sociedad heterogénea intentan identificarse con todos los sectores sociales presentando un programa político lo menos detallado posible y con publicidad general, no específica, del mismo. La función de socialización de éstos partidos también pierde importancia y la movilización de las masas queda prácticamente reducida al momento electoral, ya que pueden aprovechar su enorme poder económico y mediático. En conclusión, los partidos “atrápalo todo” tienen garantizado el éxito en una sociedad enormemente heterogénea que se deja guiar cada vez más por los medios de comunicación.

[@more@]

Comentaris tancats a En una democracia de audiencias sólo hay lugar para que triunfen los partidos catch all

Cal prendre’s seriosament la Xina

Avui, us recomano llegir l’editorial del diari AVUI:

Un informe de l’OCDE ha revelat una dada històrica: l’any 2004 la Xina va desbancar els Estats Units com a primer exportador mundial de material tecnològic. Aquesta xifra ens hauria de fer reflexionar a tots plegats, especialment als membres de la Unió Europea, ara immersos en la discussió del nou pressupost comunitari. La xifra trenca un tòpic segons el qual el ritme de creixement de l’economia xinesa dels últims anys, superior al 10 per cent anual, es basa únicament en el baix cost de la seva mà d’obra. Això és substancialment així, però també és veritat que el govern xinès està forçant alhora una inversió superior en empreses d’alt valor afegit, com ara ha demostrat l’informe de l’OCDE. Quan aquesta tendència qualli, i sembla que ho comença a fer, serà l’autèntic despertar del gegant xinès llargament anunciat. Davant d’aquesta realitat, el que cal és replantejar-se l’estratègia europea que, malgrat haver creat un potent mercat únic amb una moneda comuna, continua sense ser la principal alternativa econòmica als Estats Units. Europa ha estat incapaç de fer el que la Xina ja està a punt d’aconseguir. I la manera de plantar cara no és per la via d’un proteccionisme més gran, com demanen alguns, sinó per l’aposta clara per la recerca i la tecnologia, com van proclamar ja fa anys els caps d’Estat i de govern reunits a Lisboa. Enfront de l’estratègia xinesa, l’única alternativa és aquesta i, a tot estirar, deixar de ser indulgents amb el règim polític que empara aquest creixement econòmic espectacular, que no va acompanyat de la corresponent obertura política.

[@more@]

2 comentaris

El multiculturalismo y el papel de los poderes públicos

L’estiu del 2004 vaig participar en el curs MUJERES EN SITUACIÓN DE EXCLUSIÓN SOCIAL: RECONOCIMIENTO DE DERECHOS Y ACCESO A LA JUSTICIA, de la Universitat Pompeu Fabra. Al final del curs vaig haver d’entregar un informe que girés al voltant d’aquest tema. A continuació us reprodueixo l’escrit que vaig presentar sota el títol "El multiculturalismo y el papel de los poderes públicos":

Un debate alrededor del papel de la mujer en nuestra sociedad, es el de si realmente existe una identidad de grupo de este colectivo. La noción de multiculturalismo abarca un concepto amplio de cultura, es decir, un heterogéneo grupo de colectivos que históricamente han reivindicado precisamente derechos colectivos y políticas específicas a raíz de su situación de minoría en la sociedad en la que vivimos. Grupos como los homosexuales, las minorías raciales, los grupos juveniles, los discapacitados, los pobres, entre otros, han destacado por su lucha constante por lograr el reconocimiento de la mayoría de la ciudadanía, de sus derechos y su igualdad respecto al resto de los colectivos los cuales por sus características, ampliamente aceptadas por todo el mundo, se han sentido desde un principio plenamente integrados en una sociedad que discrimina a lo que “es diferente”.

Esta breve reflexión quiere centrarse en este debate de si realmente las mujeres son un grupo minoritario, como los mencionados anteriormente, y qué papel deben jugar los poderes públicos en este sentido.

Un primer dato a destacar es el porcentaje de mujeres que hay en el mundo: nada menos que aproximadamente el 50% de los habitantes de la tierra son mujeres y, por lo tanto, no se las puede considerar como un grupo minoritario dentro de la sociedad mundial. Incluso en muchos países el porcentaje de mujeres es ligeramente superior al de los varones. Por lo tanto, una primera diferencia entre este colectivo y los demás (homosexuales, discapacitados…) es que el de las mujeres no se puede calificar como minoritario en cuanto al número de sus integrantes, cosa que si ocurre con los demás grupos.

Entonces, ¿por qué erróneamente en muchas ocasiones se trata a las mujeres como grupo minoritario? Es un error de vocabulario y en la mayoría de casos para camuflar la realidad de lo que se quiere decir: no se trata de una situación minoritaria sino de una situación de inferioridad, una situación que desgraciadamente se ha intentado inculcar durante muchos años desde una visión ignorante y machista. La palabra inferioridad es más despectiva e insultante y con el concepto “minoritario” se quiere suavizar lo que realmente se quiere decir.

La inferioridad no se refiere a la capacidad, sino a la no presencia o presencia mínima de la mujer en diversos ámbitos e incluso a la discriminación (representación política, sueldos más bajos, discriminaciones laborales diversas, etc.).

Dentro de los colectivos identificados como grupos, existe una cierta homogeneidad en sus características y, por lo tanto, es relativamente fácil y cuestión de voluntad política el llevar a cabo políticas para reducir la discriminación de estos colectivos e intentar lograr un acercamiento a la igualdad absoluta entre individuos.

Las mujeres no son un grupo homogéneo, al igual que el de los hombres. Por este motivo, las políticas para evitar que el multiculturalismo no sea malo para las mujeres, se hacen más complejas a la hora de elaborarlas y llevarlas a cabo. Muchas veces, lo que ocurre, es que con la excusa de lograr los derechos colectivos para las minorías en general, pues se disminuye la atención a las mujeres de estos mismos grupos minoritarios, es decir, se trata al grupo minoritario como un todo, sin tener en cuenta la diferencia de género.

Ante esta situación compleja, las Administraciones Públicas tienen un papel principal a la hora de llevar a cabo acciones para elaborar políticas eficaces y evitar que el multiculturalismo ascendente deteriore la situación de las mujeres en general y de las mujeres de los colectivos minoritarios en particular.

Pero, ¿son los poderes públicos los únicos protagonistas? Ni mucho menos. Para que una política tenga cierta viabilidad y eficacia, debe contar con un amplio número de actores-protagonistas. La acción unilateral del poder público es garantía casi total del fracaso de la política en cuestión.

Las políticas de discriminación positiva ya se llevan a cabo ante los colectivos minoritarios, pero sin tener en cuenta que en estos colectivos también hay mujeres. A parte, claro está, cabe llevar a cabo políticas para luchar por la igualdad de las mujeres teniendo en cuenta, como ya se ha dicho, la diferencia entre ellas.

La Administración, pues, debe liderar el proceso de elaboración y acción de unas políticas concretas, pero gobernando de forma horizontal, con un papel motivador, cooperador, junto a los distintos actores implicados: colectivos de mujeres de diferentes grupos minoritarios, grupos feministas de diferentes ideologías, mujeres de diferentes ámbitos a título individual, representantes políticos de diferentes ideologías, académicos e investigadores universitarios, psicólogos, educadores en general y, muy importante, la ciudadanía en general, ya que esta ciudadanía es la protagonista principal del progreso de una sociedad.

Un debate de tal magnitud no es sencillo y puede llevarnos a iniciar un proceso largo y tenso, pero es el único que puede garantizar el éxito de los objetivos iniciales.

Uno de los principales problemas es la participación ciudadana a la hora de cooperar. Según la Teoría de Olson, la ciudadanía solo participa en la provisión de un bien público/política pública, si el beneficio individual es superior a los costes de participar. Se observa claramente que el tema de lograr la igualdad mujer-hombre no conlleva a un beneficio directo individual para la persona que participa en la elaboración / provisión de políticas, sino que se produce un beneficio global de la sociedad y de su progreso. Por lo tanto, en estas políticas por lograr la igualdad, existe un componente ideológico, moral, de sentimientos, a la hora de participar. ¿Quién participará en un principio? Pues quien tenga un compromiso ideológico/moral, quien tenga a personas cercanas afectadas, etc. El resto de la sociedad tiene la información, pero es necesario que la Administración ponga de su parte a la hora de transformar esta información en educación, con el objetivo de poder llevar a cabo un necesario cambio de mentalidad en la ciudadanía y que, consecuentemente, ésta se implique más tanto en el proceso participativo como en el proceso de implementar y ayudar a tirar adelante determinadas políticas en beneficio de la igualdad y, en consecuencia, en beneficio del progreso global.

La Administración central tiene el papel de elaborar las políticas básicas generales, dirigidas a las mujeres en general y a las mujeres de colectivos minoritarios concretos en particular. Aunque puede producirse un estigma, son necesarias las políticas de discriminación positiva para romper con la exclusión de las mujeres.

Pero lo más importante es descentralizar la gestión de estas políticas a los gobiernos de las Comunidades Autónomas y de los municipios, ya que la proximidad a la realidad de cada zona es básica a la hora de obtener resultados concretos satisfactorios. Por ejemplo, no se deben implementar iguales políticas en una gran ciudad que en un pequeño pueblo, ya que se trata de dos realidades distintas.

La multiculturalidad, pues, puede ser malo para las mujeres, en el caso que la Administración actúe unilateralmente y teniendo más en cuenta a los colectivos minoritarios como un todo. Las mujeres no son un grupo minoritario ni homogéneo y cabe llevar a cabo acciones concretas y diferenciadas.

[@more@]

Comentaris tancats a El multiculturalismo y el papel de los poderes públicos

VERGONYÓS

L’editorial d’avui d’El Periódico fa referència a una notícia que no és cap novetat per ningú. Sota el títol “Tot a 1.000 euros”, la precarietat laboral és el tema central de l’article, on es remarca que els joves que tenen entre 16 i 35 anys competeixen per les mateixes baixes ocupacions tot i la seva formació diferent.

La denúncia que a Espanya hi ha un índex excessiu de precarietat laboral té una concreció molt il·lustrativa: dels més de quatre milions d’ocupats a Espanya amb sous inferiors als 1.000 euros, la gran majoria són joves d’entre 16 i 35 anys. Tampoc és cert el tòpic que això és degut a la seva falta de formació. Al contrari: com que les ofertes de feina són escasses, els joves llicenciats sense experiència estan competint amb els de la seva mateixa edat que no van acabar els estudis per diverses raons, perquè ja es conformen amb llocs amb menys possibilitats de promoció laboral.

A aquest col.lectiu se’ls denomina mileuristes, en al·lusió al salari màxim mensual de 1.000 euros que acostumen a cobrar. Si, com sembla, el fenomen afecta tota una generació, som davant d’una altra mostra del fracàs del nostre model socioeconòmic. La precarietat en la contractació laboral, més que els índexs de fracàs escolar o universitari, influeix en el retard de l’edat d’emancipació de la casa familiar. Per dissenyar una nova política social favorable als joves, és un punt de partida suficient, que s’ha de completar amb programes d’habitatge accessible i de suport decidit a la maternitat.

Per cert, arran d’aquest article, aprofito per recomanar-vos que llegiu el llibre “Bienestar insuficiente, democracia incompleta”, de Vicenç Navarro, on s’analitza críticament l’estat de benestar del nostre país.

[@more@]

4 comentaris

Caldetes fa 100 anys

Avui s’inaugura, a l’Equipament de Promoció Econòmica i Cultural de Caldes d’Estrac, una exposició que organitza l’entitat Arts i Lletres. Amb el títol de “Caldetes fa 100 anys”, l’exposició aplega un conjunt de plànols, croquis, dibuixos i fotografies de tema caldenc que pertanyen al fons documental de Jaume Comas i Solà. El senyor Comas ha decidit fer la donació al poble de Caldes de tot aquest material i per aquest motiu, que cal valorar molt positivament, la revista 3 Viles ha mantingut una conversa amb ell que tot seguit us reprodueixo:

-Vostè, senyor Comas, és un caldenc de soca-rel.

-Doncs sí. El meu avi patern, Jaume Comas i Miró, va arribar a la nostra vila a la primeria del segle XX procedent d’Arenys de Munt. A Caldes va conèixer i es va casar amb la meva àvia, Llúcia Grau Cortina. Jo crec que aquest meu avi, alcalde de la vila condecorat per Alfons XIII, és el més important dels Comas. D’ofici era mestre d’obres, i a ell es deu en bona part la construcció de les torres del passeig dels Anglesos. A més a més, va impulsar, juntament amb Josep Vives, els projectes turístics relacionats amb les platges i el casino.

-I el seu pare?

-El meu pare, Domingo Comas i Grau, nascut el 1905, va estudiar al col·legi de Santa Anna i Arts i Oficis a Mataró, es va casar amb Anna Solà i el 1931, mort l’avi, es va fer càrrec de l’empresa. Encapçalant una llista del Partit Radical (el partit de Lerroux), el 1934 va guanyar les eleccions municipals i va ser alcalde de la vila. El candidat derrotat era August Argimon, d’Esquerra Republicana de Catalunya.

-Arribem així a la tercera generació de contractistes d’obres: vostè.

-Jo neixo el 1930 i els meus pares em duen a l’escola Valldemia de Mataró, dels maristes. Hi faig estudis de comerç i el 1948 entro a l’escola d’aparelladors. Entre acabar la carrera i treballar per a una multinacional del ram de la construcció, no m’instal·lo definitivament a Caldetes fins aproximadament 1958, any en el qual continuo l’empresa familiar.

-I s’hi instal·la per continuar el negoci familiar.

-Fins al principi de la dècada de 1970, amb una plantilla de 50 treballadors, sobrevé una crisi molt forta. Quan veig que els fills no volen fer-se càrrec de l’empresa, tracto de fer una cooperativa amb el personal, però no me’n surto. Per aquest motiu, cap a 1980 plego de fer d’empresari i, fins a la jubilació, exerceixo lliurement la professió d’aparellador.

-Vostè, com l’avi i el pare, també ha tingut responsabilitats polítiques municipals.

-Exactament. Entre 1968 i 1979, amb Bonaventura Batlle i Martí Alsina al capdavant de l’Ajuntament, vaig ser tinent d’alcalde. I, ja a la democràcia, vaig ser regidor entre 1979 i 1983.

-Passem ara, si li sembla, a parlar una mica d’aquest seu fons documental.

-Per un costat està compost per una cinquantena llarga de plànols i croquis, la majoria de l’època del meu avi. N’hi ha un grup amb torres del passeig dels Anglesos, un altre, del Colón i un tercer d’edificis diversos, com el de les escoles. La majoria de dibuixos són dels arquitectes, però també n’hi ha del meu avi i del meu pare. Per un altre costat, el fons conté unes quantes dotzenes de fotografies antigues de Caldes, datades al tombant dels segles XIX i XX.

-I què ha decidit fer-ne, de tot plegat?

-Quan vaig saber que a la biblioteca de Can Milans s’hi estava reunint un fons històric i local, no vaig dubtar ni un moment que aquesta havia de ser la destinació de tot aquest material que m’ha arribat per via familiar. Així, doncs, tots aquests documents els cediré al poble.

Aquesta donació és de gran importància pel fons històric del poble de Caldes i el temps ens farà valorar encara més aquests documents. Us convido a visitar, durant aquests dies, l’exposició "Caldetes fa 100 anys" (Local de Promoció Econòmica i Cultural: dilluns a divendres de 9 a 14.30; dimecres també de 17.30 a 20; dissabtes i diumenges d’11 a 13; els dies 27, 28, 29 i 30 d’11 a 13; 25 i 26 de desembre tancat).

[@more@]

Comentaris tancats a Caldetes fa 100 anys

“Espanya és Catalunya”: intel·lectuals espanyols recolzen el procés estatutari

Desenes d’intel·lectuals espanyols han subscrit ja el manifest “Espanya és Catalunya”, promogut pel col·lectiu “No ens Resignem”, en el qual critiquen l’actitud del PP davant la reforma de l’Estatut i advoquen pel diàleg per aconseguir un text que satisfaci la majoria.

Encara que la iniciativa no està tancada i estudien adherir-s’hi cantants com Joan Manuel Serrat i Víctor Manuel, ja han firmat el text personalitats del món de la cultura com la directora de la Biblioteca Nacional, Rosa Regàs, i els escriptors José Luis Sampedro, Suso de Toro, José Manuel Caballero Bonald –últim Premio Nacional de las Letras– i Beatriz Gimeno, que presideix la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals.

Aquest manifest omple un buit que intel·lectuals i polítics catalans havien criticat. De fet, en l’acte organitzat per Òmnium Cultural a Madrid el dia de la presa en consideració de l’Estatut al Congrés es va trobar a faltar la presència d’intel·lectuals progressistes.

SENSE DRAMATISME

"No hi ha motiu perquè ens dolgui ni Espanya ni Catalunya", diuen els firmants del manifest. El text argumenta que no existeix "dramatisme" en el procés de reforma de l’Estatut ja que exigeix el consens del Parlament i el Congrés i un referèndum a Catalunya. Això és garantia que "no hi haurà imposicions unilaterals que poguessin qüestionar la unitat d’Espanya, l’autogovern de Catalunya o la igualtat" de drets.

El manifest també sosté que "autogovernar-se i organitzar adequadament la pluralitat de l’Estat espanyol i la interdependència dels seus pobles i nacions és el desig de la majoria dels ciutadans d’Espanya". Els intel·lectuals que avalen el text estan convençuts que "diversos sentiments d’identitat nacional –espanyola, catalana o una altra, diverses d’elles o cap– poden conviure democràticament i solidàriament" en espais comuns.

CONTRA LA MENTIDA

A més de demanar diàleg als diputats catalans i espanyols perquè, sense maximalismes, arribin a "acords raonables" sobre finançament i competències, els intel·lectuals critiquen el PP. Així, apel·len a no cedir davant "la demagògia dels que pretenen fer de la mentida i l’enfrontament l’eix de la seva acció política".

Segons el text, amb l’Estatut hi ha en joc "el sentiment mutu d’admiració i respecte i la pròpia continuïtat de les experiències de governs progressistes a Catalunya i Espanya". El col·lectiu “No ens Resignem”, impulsor del manifest, es va crear l’any 1996 per a l’entesa entre les forces d’esquerra.

Font: El Periódico de Catalunya 8-12-05[@more@]

Comentaris tancats a “Espanya és Catalunya”: intel·lectuals espanyols recolzen el procés estatutari

La degradació d’un servei públic bàsic: l’estació de RENFE de Caldes d’Estrac

Jo sóc un d’aquells milers i milers d’usuaris del servei de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE). Em considero un bon defensor del transport públic i predico amb l’exemple.

Avui em vull centrar amb l’estació de la RENFE de Caldes d’Estrac. Com a mínim cada dia la “visito” un parell de vegades i cada cop me n’adono més de la degradació que està patint l’edifici de la mateixa estació i la deixadesa dels seus voltants.

El tren és un dels principals mitjans de comunicació del municipi de Caldes i cada cop és utilitzat per més gent, sobretot en temporada estiuenca. Tothom qui veu per primera vegada l’edifici de l’estació acostuma a fer el mateix comentari: “Un poble tan maco i amb una estació que fa pena”. A més a més, aquesta estació es troba a l’entrada del poble venint des de Mataró i, per tant, no només la veiem els usuaris habituals i esporàdics, sinó que també la tenen a primera vista aquelles persones que passen amb el seu vehicle pel davant mateix. Per acabar-ho d’arrodonir, aquesta pena d’estació es troba a dues passes del relativament nou Parc Joan Maragall, l’Hotel Balneari Colón i el conegut Passeig dels Anglesos.

Tots sabem que la responsable és RENFE, però potser caldria una mica més de pressió per part del nostre Ajuntament perquè es facin actuacions el més aviat possible. Em consta que aquestes pressions s’han dut a terme, però realment s’ha fet o es fa tot el que s’hauria de fer? Cal pensar que és un dels nuclis del poble i únicament estem parlant d’actuacions mínimes per un mínim servei digne.

L’edifici mateix es podria dir que està caient a trossos, la part de dalt de l’edifici es troba inutilitzat i es va acumulant la porqueria a marxes forçades, ja que fins i tot hi ha les finestres obertes i hi entren els coloms, els quals ja la deuen sentir com a casa seva; i tant com a casa seva! Els mateixos coloms fan servir tota l’estació per fer les seves necessitats, provocant que ni et puguis asseure en un dels magnífics bancs que fa anys que no pinten, per no parlar del perill de relliscar per culpa de les necessitats que van deixant aquests coloms. El pas a nivell d’aquesta estació fa anys que es troba tancat, però l’incivisme de la gent fa que alguns segueixin creuant les vies, ja que les obres de tancament del pas simplement van consistir en posar unes barreres, deixant les rampes tal i com estaven. Ah! i si vas amb cadira de rodes, amb una cama trencada i crosses o et prou gran com perquè et costi baixar escales, oblida’t d’agafar el tren! El pas soterrani que comunica una via amb l’altra només té escales i l’entrada a l’estació també té uns petits esglaons d’impediment. Per cert, vergonyós que des del mateix servei de bar de l’estació et venguin els bitllets de tren; un dia vaig escoltar una senyora que va asseure’s al bar i va demanar el següent: “Posi’m un cafè amb llet amb un entrepà petit de formatge i amb un bitllet d’anada i tornada a Matró”. Vergonyós. Per cert, jo diria que som l’única estació que encara no té una màquina automàtica de venda de bitllets, la qual crec que seria més simpàtica que els treballadors actuals de l’estació.

Bé, segur que em deixo un munt de detalls, però és que cada matí m’hi fixo i em fa mal pensar el que molta gent pensa i diu: “Un poble tan maco i amb aquest servei tan penós en un dels principals mitjans de comunicació de Caldes”.

Jo seguiré utilitzant el tren i aquesta estació, esperant que algun dia, TOTS ELS RESPONSABLES, obrin els ulls i observin fins quin punt s’està deixant degradar la nostra estació de tren, és a dir, fins quin punt s’està deixant degradar un servei públic bàsic.

[@more@]

5 comentaris

Federico Jiménez Losantos critica fins i tot al Partit Popular (i no és la primera vegada!)

El director i presentador del programa LA MAÑANA DE COPE, Federico Jiménez Losantos, va escriure dilluns passat un article a LIBERTAD DIGITAL criticant durament al PP i, evidentment, fent referència al tripartit amb la seva “educació” que el caracteritza:

“La discriminación del español por el PP”

¿Hasta cuándo va a seguir el PP copiando la política discriminadora de Pujol, que es el modelo de todas las que han venido después? Dos lunares de tamaño considerable empañan, a mi juicio, el gran discurso liberal de Rajoy en la Puerta del Sol: la referencia elogiosísima a la Monarquía, cuando es más que evidente que el Rey no cumple el papel moderador que la Constitución le adjudica, ya que no protege a la media España perseguida por el Gobierno, y la defensa sin matices del Estado de las Autonomías, como si no tuviera nada que ver en la persecución creciente de ciudadanos españoles por razones lingüísticas o culturales. A eso se ha añadido el anuncio de que el PP va a denunciar las multas que padecen los comerciantes catalanes que rotulan sus establecimientos en castellano. ¿Coherencia? Con el discurso de Rajoy, sí. Con la política lingüística del PP, no.

Porque en las comunidades bilingües donde el PP ha gobernado (Galicia) o gobierna (Comunidad Valencia y Baleares), los padres castellanohablantes no pueden escolarizar en su lengua materna a sus hijos, desde la guardería a la Universidad, como sí hacen, por que pueden, los que quieren escolarizarlos en gallego o catalán (o valenciano) Y eso es una discriminación bastante más grave, a largo plazo, que la que sufren los comerciantes catalanes por no poner en su tienda “Autoservei Catalunya” en vez de “Autoservicio López”.

¿Hasta cuándo va a seguir el PP copiando la política discriminadora de Pujol, que es el modelo de todas las que han venido después? ¿Hasta dónde piensa extender Piqué su adhesión genuflexa a la política lingüística nacionalista, de CiU ayer y del Tripartito hoy, que discrimina a la mitad de la población desde la cuna hasta la sepultura de su condición ciudadana?

Que no se engañe Rajoy: no se puede volver al estado de las Autonomías tal y como funciona hoy, en ese ansia continua de competencias y ese creciente despotismo localista que lleva, por ejemplo, al nuevo Estatuto de la Comunidad Valenciana a discriminar a los castellanohablantes del mismo modo que lo hace el bodrio del Tripartito. Obras son amores y no buenas razones. Hay que predicar con el ejemplo.

A més a més d’aquest article, llegiu la notícia que va publicar ahir Elplural.com:

“Jiménez Losantos acusa a Rajoy de reprimir a sus bases”

“Es la primera vez que el PP se moviliza por esto, queremos hacer algo pero no. Es maricomplejines en estado puro". Son las palabras que dedicó ayer por la mañana Federico Jiménez Losantos al líder del PP, Mariano Rajoy. Según el periodista de la COPE, su discurso del sábado en la concentración en defensa de la Constitución es una prueba de la "la incoherencia de la clase política de la derecha, que no merece la base social que tiene". También ayer volvió a comparar al presidente del Gobierno con Hitler.

"La gente en la derecha tiene unas ganas locas de echarse a las calle, son ustedes del PP, ustedes don Mariano, los que están frenando esa movilización porque no la pueden controlar", explicaba Losantos en su editorial de ayer del programa La Mañana de la COPE. Lo que más le indignó del líder del principal partido de la oposición fue su discurso al que calificó irónicamente de "gran discurso hasta que lo lees con detalle".

A Losantos no le gusta que el PP haya moderado el debate en los útlimos días y que la concentración del día 3 se haya intentado controlar. "Pero si ustedes no se controlan ni a sí mismos, si usted no controla ni a Piqué ¿qué van a controlar? Déjense llevar por la base social que tienen que insisto vale veinte veces más que ustedes y no se la merecen”. El periodista de la COPE auguró además que este discurso "de febrero no pasa y que en marzo, tendrán que cambiar el guión”.

[@more@]

2 comentaris

Catalunya té un esperit fraternal i vol compartir el futur amb tots els pobles d’Espanya

El 6 de desembre del 1978 els ciutadans de l’Estat espanyol votaven a favor de la Constitució espanyola. Amb motiu d’aquesta efemèride, el president de la Generalitat de Catalunya ha fet balanç dels 27 anys de la Carta Magna i també n’ha apuntat els reptes que se li plantegen. Pasqual Maragall ha aprofitat el discurs institucional del Dia de la Constitució per elogiar-la, entre altres raons, perquè ha permès impulsar l’estat de les autonomies "dipositant una llavor" que ha donat uns fruits que, pel president, "cal adaptar a les noves realitats".

Segons aquesta premissa, Maragall ha admès que "els somnis compartits quan vam votar la Constitució encara no s’han acomplert del tot", cosa que s’explica perquè les demandes de la societat han evolucionat. El president advoca per consolidar la Carta Magna com el "fonament" sobre el qual edificar el futur, però adverteix que si aquest fonament no es posa al dia es contradirà l’esperit dels pares de la Constitució basat en el progrés. Es convertirà, ha sentenciat, en "un objecte de culte que petrifiqui un moment històric".

En aquest sentit, el president Maragall ha avisat que dedicarà tot el seu temps i esforç per fer possible aquesta actualització constitucional a les realitats actuals i pròximes. Entén, segons ha dit, que aquest compromís respon al desig majoritari del poble de Catalunya.

Un dels puntals bàsics de la dissertació del president ha estat, com s’augurava, la reforma de l’Estatut de Catalunya. Pasqual Maragall ha defensat fèrriament la validesa del projecte amb dos arguments, segons el seu parer, irrefutables: l’aprovació per part de gairebé el 90% del Parlament i el respecte a la jurisprudència constitucional. El mateix respecte és el que ara demana Maragall cap a la proposta catalana.

El president de la Generalitat ha deixat clar que l’objectiu del nou Estatut no és altre que millorar i reforçar l’autogovern. Si no pretengués redefinir el sistema de finançament ni augmentar les competències per garantir la seguretat i la cohesió social, ha dit, no valdria la pena haver-lo canviat.

Tampoc ha obviat els aspectes més simbòlics de la proposta estatutària que els diputats catalans van aprovar al setembre. Així, ha recordat: "Som una nació perquè tenim identitat nacional, personalitat pròpia, llengua, cultura i dret civil propis." Al mateix temps, ha recalcat que Catalunya té un esperit fraternal i vol "compartir el futur amb tots els pobles d’Espanya".

Les consideracions de Maragall sobre l’Estatut les ha rubricat fent una crida al respecte a una proposta que Catalunya ha fet "amb sentit d’estat".

Font: www.telenoticies.com

[@more@]

Comentaris tancats a Catalunya té un esperit fraternal i vol compartir el futur amb tots els pobles d’Espanya

Caldes d’Estrac, un poble amb alcaldes independents i socialistes des de 1979

Caldes d’Estrac, des de les primeres eleccions democràtiques després dels 40 anys de règim franquista, ha tingut com alcalde a persones que han encapçalat candidatures independents o candidatures del Partit dels Socialistes de Catalunya.

L’any 1979, la candidatura independent Nova Gent per Caldes, encapçalada per en Joan Rangel, va guanyar les eleccions, tot i que no per majoria absoluta. Rangel fou escollit alcalde. L’any 1983, Joan Rangel encapçalà altra cop una candidatura independent, llavors amb el nom Agrupació d’Electors per Caldes. Aquest cop, Rangel i el seu equip aconseguiren la majoria absoluta de 6 regidors sobre 9. L’Agrupació d’Electors per Caldes formà govern amb l’única regidora de CiU, quedant-se a l’oposició els dos representants d’Aliança Popular.

El 1987 fou escollit un altre alcalde independent: Albert Batlle. Batlle encapçalà la candidatura Units per Caldes i aquest grup aconseguí 3 regidors sobre 9, que juntament amb els 2 de Convergència i Unió van formar un govern de coalició, deixant a l’oposició als guanyadors d’aquelles eleccions amb 4 regidors: el Partit dels Socialistes de Catalunya de Joan Rangel.

L’any 1991 va ser el primer cop que fou escollit un alcalde socialista a la població de Caldes. Joan Rangel era la segona vegada que encapçalava la candidatura del PSC, tot i que era la quarta vegada que encapçalava una llista electoral. El PSC va aconseguir, en aquestes eleccions, la majoria absoluta de 5 regidors sobre 9. L’únic grup de l’oposició fou CiU amb 4 regidors, essent cap de llista l’anterior alcalde Albert Batlle.

El 1995 i el 1999, el PSC de Joan Rangel va tornar a treure 5 regidors davant els 4 de la CiU d’Albert Batlle. L’any 2003, a causa de l’augment de població, es passaren a escollir 11 regidors a l’Ajuntament de Caldes (fins llavors 9), i el Partit dels Socialistes de Catalunya, un cop més amb en Joan Rangel al capdavant, va augmentar la seva representació i passà a obtenir 7 regidors sobre 11, és a dir, la majoria absoluta. CiU de Caldes, amb en Joaquim Arnó com a cap de llista, va mantenir els seus 4 regidors.

El maig de 2004, Joan Rangel fou escollit Delegat del Govern central a Catalunya i va haver de deixar el càrrec d’alcalde de Caldes. El substituí Josep Maria Freixas, número dos de les candidatures que sempre ha encapçalat en Joan Rangel.

En definitiva, Caldes ha tingut tres alcaldes des de les eleccions de 1979. En tres mandats han estat alcaldes independents i en quatre, inclòs l’actual, han estat alcaldes socialistes.

Ara per ara els històrics han estat en Joan Rangel (1979-1987 i 1991-2004) i l’Albert Batlle (1987-1991), els dos líders que en els seus inicis varen començar al capdavant de formacions independents i que posteriorment es presentaren sota les sigles del PSC en Joan Rangel (1987) i sota les sigles de CiU l’Albert Batlle (1991). A les eleccions de 1987, 1991, 1995, i 1999, s’han enfrontat, com a principals candidats, en Joan Rangel i l’Albert Batlle. Batlle ja no es presentà el 2003, substituint-lo en Joaquim Arnó com a cap de llista de CiU; i en Joan Rangel es retirà el 2004, substituint-lo en Josep Maria Freixas com alcalde. Cal destacar que en Joan Rangel, primer com a independent i després com a socialista, sempre ha encapçalat la candidatura més votada en unes eleccions municipals al poble de Caldes d’Estrac.

[@more@]

3 comentaris