El periodista José Oneto acaba de treure al carrer el llibre 23F: LA HISTORIA NO CONTADA. Aquest mes de febrer farà 25 anys del Cop d’Estat de 1981 i en el llibre es descobreixen racons que havien quedat a les fosques fins fa poc. Precisament aquest llibre és el que m’estic llegint ara i ja puc afirmar que es tracta d’un treball recomanable, impecable, amb informació desconeguda fins ara i amb un llenguatge professional, però clar per tot tipus de lector.
Avui, El Periódico de Catalunya fa una entrevista a José Oneto, la qual us repodueixo a continuació:
En el periodisme de Madrid, José Oneto és un referent, i entre els amics, el company enginyós capaç d’animar qualsevol reunió, fins i tot un funeral. La seva experiència en el món de la comunicació és tan àmplia com els càrrecs que ha ocupat en diversos mitjans. Va ser autor del primer llibre sobre el cop d’Estat del 1981. Ara, reprèn el fil amb 23F. La historia no contada (Ediciones B) per descobrir racons que havien quedat a les fosques.
–¿Quedava molt per explicar?
–Sí, i encara en queda. Aquest deu ser l’únic país en què 25 anys després no hi ha accés a certs arxius.
–¿Què hi aporta?
–Intento reconstruir el puzle del 23-F aportant-hi elements nous, com el paper decisiu de part del Cesid, els serveis d’intel.ligència i, sobretot, José Luis Cortina, que era el cap d’operacions d’aquell organisme.
–¿Com va actuar?
–Va muntar tres centres operatius importants. Un, a la carretera de la platja a Madrid, des d’on va observar el desenvolupament de l’assalt al Congrés i l’arribada de Pardo Zancada. Un altre, al carrer Felipe IV, pròxim al Congrés. Allà va seguir des de dies abans tota la trama. Va muntar un tercer pis a la plaça de Castilla, molt a prop d’on es van reunir els colpistes durant mesos.
–¿I la trama civil del cop?
–Es va estendre un profund mantell de silenci al seu damunt. Aquella trama civil tenia una gran influència a les casernes, però en part continua oculta.
–Aixequi el vel.
–A la trama civil hi va haver determinats diaris molt lligats als sindicats verticals; sindicats que van estar implicats en successos molt sagnants durant la transició. Però tot aquell món que es movia al voltant d’El Alcázar i El Imparcial, s’ha mantingut bastant ocult.
–¿Eren molts?
–Segons càlculs de gent molt pròxima a l’exministre Alberto Oliart, en el cop van estar ficats entre 4.000 o 5.000 militars. I tots tenien al seu torn una sèrie de contactes amb persones que durant mesos van elaborar informes per al Rei buscant fer caure Adolfo Suárez.
–¿Per què va dimitir Suárez?
–Perquè sabia que arribava un cop. Va intentar evitar-lo dimitint, però el va accelerar al proposar Calvo-Sotelo. Allà és quan Alfonso Armada va perdre les esperances d’arribar al poder. L’autèntic significat del discurs de Suárez és: ‘No vull que la meva presidència sigui un parèntesi en la història d’Espanya’.
–¿Quins papers rebia el Rei?
–Informes, fins i tot d’alguns catedràtics, sobre un possible Govern de concentració presidit per un militar. Era el desembre del 1980.
–¿Com reaccionava Joan Carles?
–A partir de la moció de censura contra Suárez, el maig de 1980, es va produir una fractura entre tots dos; una escissió que va fomentar Armada, que havia abandonat la Zarzuela d’alguna manera per decisió de Suárez.
–¿Armada se’n volia venjar?
–Sí, i va arribar un moment en què la crisi va ser molt important. Suárez no s’entenia amb els poders fàctics. Estava barallat amb l’Església, especialment per la llei del divorci; enfrontat als poders econò- mics, als poders militars. I el Rei va manifestar a alguns militars, incloent-hi Armada, el seu disgust per tot això. Hi va haver un moment en què el Rei va dir textualment que estava fart de Suárez. No s’ha d’oblidar tampoc que el Cesid informava que es preparaven diferents cops d’Estat, entre ells el del 23-F.
–Era massa.
–El cop de Tejero, en certa manera, va avortar l’intent més dur. El dels coronels, que pretenia una junta militar. Però entre les moltes entrevistes que hi va haver entre el Rei i Armada, a la del 13 febrer, segons sembla aquest (ja ficat en la conspiració) li va dir que el cop de la Guàrdia Civil podia ser imminent.
–¿Quina va ser la resposta?
–El Rei el va comminar a explicar-ho al ministre de Defensa, el general Gutiérrez Mellado, que el va recriminar i el va advertir d’un correctiu.
–¿El Rei temia perdre la Corona?
–Crec que sí. Explico que el Rei, en un moment determinat, es va posar a plorar. Però després del 23-F és quan es produeix la gran consolidació de la Monarquia en la persona del rei Joan Carles, l’autèntic desfaedor del cop d’Estat.
–¿Per què va fracassar el cop?
–Perquè molts hi jugaven un doble paper. Perquè no va sortir la Divisió Cuirassada, perquè el que volia Tejero no ho volia Armada. El que Armada pretenia, una poltrona per a ell amb ministres civils, ho rebutjava Milans del Bosch, que defensava una junta militar. I a més a més, Tejero volia acabar amb la Monarquia.
Si voleu saber i conèixer més… molt més… us recomano que llegiu el llibre.
[@more@]
