EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

L’Article del Dia d’avui d’El Periódico de Catalunya el signa la vicepresidenta del PSC, Manuela de Madre:

El Partit Popular pot continuar per la via de la mentida i la manipulació, però que no s’esperi que tindrà el silenci com a resposta. Jo acuso el Partit Popular de mentir igual que ho va fer l’11 de març del 2004. Jo acuso el Partit Popular d’enfrontar els pobles d’Espanya. Jo acuso el Partit Popular de ser un perill per a la convivència cívica i en pau dels espanyols. Jo acuso el Partit Popular de buscar la crispació i el conflicte entre territoris per un pur interès electoral.

Dijous passat, es va iniciar el debat a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats sobre el projecte de nou Estatut de Catalunya. Tots sabíem que assistiríem a una jornada complicada, en la qual el debat polític, sempre intens al voltant d’aquest projecte, pujaria de to quan el Partit Popular prengués la paraula. I així va ser. Quan Mariano Rajoy va encendre el micròfon, va decidir escriure una pàgina més de la seva absurda novel·la de manipulació, mentida, falsedat i calúmnia. Per cert, aquesta novel·la, sens dubte protagonitzada per personatges d’una ambició sense límits, unida a una maldat desbocada, serà escrita pel senyor Rajoy des de l’oposició al llarg de molts anys, sota la mirada vigilant d’Aznar.

El Partit Popular, amb Mariano Rajoy al capdavant, convenientment flanquejat per la parella Acebes-Zaplana i Trillo –aquesta imatge, per significativa, no podia deixar de comentar-la–, ha vist que de l’Estatut de Catalunya se’n pot fer populisme i electoralisme barat, encara que això suposi enfrontar els pobles d’Espanya i, per tant, no pensa deixar escapar ni una sola oportunitat, i així és com va passar el dia 9 de març. El conjunt d’acusacions i acudits és ben variat, m’atreviria a dir que és heterogeni, però es fonamenta en una primera mentida que no pot deixar de ser contestada, i és la relacionada amb el terme nació al preàmbul de l’Estatut i el tractament que d’aquest tema en fa el Títol Preliminar del text. Mariano argumentava que tot l’Estatut es construeix sobre un fonament inconstitucional, que fa tremolar les parets de l’edifici comú que és Espanya, i aquest fonament és la consideració de Catalunya com a nació.

Encara que pot semblar increïble aquesta bel·ligerant posició entre les files populars, alguns exemples demostren que no sempre ha estat així. El 1993, Aleix Vidal-Quadras, dirigent poc sospitós de vel·leïtats nacionalistes, defensava i votava favorablement la consideració d’Els Segadors com a himne nacional de Catalunya, i no es va sentir en aquell moment ningú que digués que això trencaria Espanya, o que l’himne de Catalunya no es podia qualificar de nacional. El 2001, quan el líder del Partit Popular a Catalunya era Alberto Fernández Díaz, en l’aprovació de la llei d’arxius i documents votava favorablement termes com Arxiu Nacional de Catalunya, i la reivindicació de la "memòria de la nació". Sens dubte, els dirigents populars no es van equivocar en aquell moment, el que establien aquelles lleis era tan evident com el que pretén establir en aquests moments el nou Estatut, i no és res més que realitzar un reconeixement explícit de la singularitat nacional catalana.

Que el desvergonyiment que mostren alguns no té límits és un fet, i que el debat sobre el terme nació és artificial i té com a únic objectiu desgastar el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, també ho és. Així ho demostra una trajectòria política del Partit Popular català avalant reiterades vegades la consideració nacional de Catalunya i, no obstant això, fent ara d’aquesta qüestió un tema d’Estat, i amenaçant amb el fantasma de la ruptura d’Espanya per la seva inconstitucionalitat.

Si el Partit Popular ha desplegat durant la tramitació tota una estratègia al voltant del tema de la nació, no podem oblidar que el segon dels seus eixos de manipulació ha estat el suposat conflicte lingüístic existent a Catalunya. Dit sigui de passada, en aquest viatge ha anat ben acompanyat de la brunete mediàtica que el segueix des del 14 de març del 2004. En primer lloc, és imprescindible negar la principal: no hi ha cap conflicte lingüístic a Catalunya, aquest és un fet incontrovertible, i per comprovar-ho només s’ha de fer un tomb per qualsevol lloc de Barcelona, anar al cinema, veure la televisió o escoltar la ràdio. Un cop dit això, el que sí que hi ha a Catalunya és una llengua, el català, que requereix més protecció que una altra, l’espanyola, que és predominant als mitjans de comunicació, al cinema, al teatre i la lectura, i que, almenys fins al moment, és la primera llengua que adopten els immigrants.

La regulació que fa sobre l’Estatut no suposa cap canvi respecte de la llei de normalització lingüística aprovada l’any 1998. ¿Com es pot tenir la barra de dir ara, com va fer Mariano Rajoy a la Comissió Constitucional, que a Catalunya es limiten les llibertats en el sistema educatiu? ¿Com pot dir una cosa així qui va ser ministre d’Educació sense estremir-se? Si així ho cregués, ¿on era, doncs, la responsabilitat del llavors ministre d’Educació, Mariano Rajoy? ¿Com és que no va recórrer el sistema que, segons ell, limita la llibertat dels ciutadans de Catalunya en Educació davant del Tribunal Constitucional? La resposta és ben senzilla i per això és més que lamentable: la seva denúncia és falsa pel fet que és inventada, irreal, electoralista i maniquea.

Jo acuso el Partit Popular de boicotejar la vida democràtica per pur interès electoral.

Jo adverteixo el Partit Popular que, si continua d’aquesta manera, serà el màxim perill per a la unitat de la nació espanyola a la qual pertanyem.

[@more@]

Tweet

Després de quasi 5 mesos de funcionament d’aquest bloc, i tenint en compte les diverses peticions de molta gent, que m’han fet arribar tant personalment com a través de comentaris dins el meu Diari, m’he decidit obrir un nou apartat sota el títol EL CAFÈ DE CALDES.

EL CAFÈ DE CALDES pretén ser un espai de debat més obert sobre el poble de Caldes, independentment dels articles puntuals sobre temes concrets que pugui seguir escrivint a l’apartat CALDES D’ESTRAC, EL MEU POBLE. Dins EL CAFÈ DE CALDES sereu els mateixos comentaristes els que podreu proposar el tema de debat o opinar / reflexionar sobre qualsevol aspecte relacionat amb el nostre poble.

A la dreta del Diari podeu trobar, doncs, dins l’àmbit de CATEGORIES, l’apartat EL CAFÈ DE CALDES. Si cliqueu sobre de EL CAFÈ DE CALDES entrareu al fòrum obert de debat on hi haurà un únic article permanent, dins el qual s’expliquen unes regles mínimes pel bon funcionament del fòrum, i a través del qual podeu transmetre els vostres comentaris.

Però atenció! l’apartat CALDES D’ESTRAC, EL MEU POBLE, així com els altres apartats, segueixen actius, així que us animo a seguir-hi opinant.

Bé, només donar-vos les gràcies a tots els comentaristes, als de Caldes i als de fora de Caldes, tot i que els primers sou una gran majoria! I moltes gràcies també a tots els que llegiu els meus escrits, els quals també sou un nombre més gran dels que els comenteu. Unes dades: fins avui he escrit / transcrit 137 articles, s’han fet 540 comentaris i 6.719 lectures d’articles.

Tots plegats, doncs, contribuïm a enriquir aquest sistema democràtic en el qual vivim, mitjançant el diàleg a través de la pluralitat i la llibertat d’idees, opinions, reflexions… a través d’un mitjà que ens permet intercanviar paraules sense tenir en compte l’espai, el temps o el nombre de persones.

GRÀCIES.

Marc Vergés Ros.

[@more@]

Tweet

Aquest pretén ser un espai de debat obert sobre les ELECCIONS GENERALS DEL 2008. Per què el nom de “EL CAFÈ DE CALDES” ? Doncs perquè ens hem d’imaginar que ens trobem tots plegats al voltant d’una taula (virtual) d’una cafeteria (imaginària i virtual) del poble de Caldes. Hem quedat per prendre un cafè i parlar sobre tot allò que ens interessa als ciutadans sobre les eleccions generals, però amb un avantatge que només té aquest mitjà: és un punt de trobada de gent que potser d’una altra manera no seríem capaços de seure al voltant d’una taula i parlar, i és un incentiu per treure a la llum la realitat que ens envolta, basada en la pluralitat i la llibertat d’idees, opinions i reflexions, sense que això impedeixi el diàleg entre persones civilitzades. I un altre avantatge és que el nombre de participants és il·limitat i tampoc cal tenir en compte l’espai i el temps.

Només us demano que:

– Sigueu respectuosos amb els vostres comentaris.

– Sigueu respectuosos amb els comentaris dels demés.

– Cal educació i tolerància.

– Utilitzeu un vocabulari correcte.

– Utilitzeu arguments coherents

– No insulteu.

El meu objectiu no és censurar, però em prenc la llibertat d’anul·lar aquells comentaris que èticament estiguin fora de lloc, sobretot tenint en compte els criteris que us he demanat.

Endavant!

Que el debat ens enriqueixi com a persones.

[@more@]

Tweet

El dissabte passat, 11 de març, les televisions de Sèrbia i Montenegro (RTS-SRG) van elegir el que hauria de ser el representant d’aquest país al tradicional Festival d’Eurovisió 2006, el qual es celebrarà el proper 20 de maig a Atenes (Grècia). Tots sabem que en aquest concurs hi ha molt d’ingredient polític. El que sorprèn més, però, és que l’ingredient polític és més present internament en alguns països. Sèrbia i Montenegro n’és un exemple: Montenegro celebrarà d’aquí poc un referèndum d’independència i es dedueix que arran d’aquest fet s’ha produït la polèmica per escollir la cançó d’enguany que ha de representar a aquest país. Aquesta és la notícia extreta del web www.eurovision-spain.com :

Es curioso como de 24 canciones que había en esta final de Serbia & Montenegro vuelven a ganar los que representaron el año pasado en Kiev. El grupo No Name interpretará en Atenas "Moja ljubavi".

Si el año pasado hubo polémica con la decisión final, este año pues más de lo mismo y es que ni los cuatro miembros del jurado de Serbia han votado a canciones de Montenegro ni los cuatro miembros del jurado de Montenegro han votado a los de Serbia.

Todo ha estado pendiente de los grupos No Name y Flamingosi feat Luis. Ambos grupos eran favoritos, en el caso de Montenegro de los No Name y por parte de Serbia, Flamingosi feat Luis. Pues ni el jurado serbio votó a No Name ni el de Montenegro a Flamingosi feat Luis.

Al final 64 puntos para No Name frente a los 60 puntos Flamingosi feat Luis.

Una vez anunciado el resultado final el público presente empezó a tirar botellas al escenario y No Name abandonó el escenario mientras que Flamingosi feat Luis con su tema "Ludi letnji ples" y favorito por los serbios, repitió su tema.

Aleksandar Tijanic, de la televisión serbia, ha anunciado que la situación es muy díficil y que se van ha analizar las irregularidades, por ello hasta dentro de dos días no se anunciará la decisión final.

La situación es muy díficil dado que la televisión de Montenegro ha rechazado acudir hoy a la reunión convocada por la televisión serbia.

La televisión de Montenegro por su parte ha comentado que No Name han ganado gracias al jurado y televoto, pero señala que en las próximas 72 horas habrá una reunión con la televisión Serbia para analizar lo sucedido.

La RTS, televisión de Serbia, ha dado la posibilidad entre otras cosas de retirarse del festival por las irregularidades que ha habido en la final del país, donde no ha gustado el triunfo de No Name de Montenegro.

También hay una posibilidad de que se desestime las votaciones de los jurados de ambas televisiones y se acepte el televoto donde los serbios Flamingosi feat Luis serían los ganadores y esto obviamente será una satisfacción para la cadena serbia.

Por su parte, la televisión de Montenegro ha denunciado las agresiones que ha sufrido el grupo No Name durante la final, que tuvieron que ser escoltados por la polícia al salir del recinto donde se organizaba la final así como también fueron escoltados los cuatro miembros del jurado montenegrino.

La línea que están siguiendo todos los críticos con lo ocurrido ayer noche, revelan que la situación política que padecen ambos territorios, con un referéndum independentista por parte de Montenegro que se va ha celebrar el día después de Eurovisión, han hecho que se produzcan estos hechos.

En el caso de que la televisión serbia rechaze ir a Eurovisión, la televisión de Montenegro puede, si así lo desea, participar en Eurovisión dado que la RTCG si pertenece a la UER. Lo que hace falta saber ahora si la UER acepta a Montenegro.

Si voleu seguir informats sobre el tema, podeu fer-ho al web www.eurovison-spain.com

[@more@]

Tweet

El 17 de gener de 1999, Tele 5 va estrenar Siete vidas, sèrie que avui arriba al capítol 200. I per celebrar-ho emet un especial amb dos al·licients: hi intervenen tots els actors que han treballat en la comèdia i s’emet en directe, un autèntic atreviment tècnic i artístic inèdit en la ficció espanyola. A més, s’ha gravat una capçalera especial, un videoclip d’El Canto del Loco (intèrprets de la sintonia que en el seu moment va compondre Emilio Aragón).

A l’elenc actual (Cristina Peña, Yolanda Ramos, Leandro Rivera, María Pujalte, Santi Rodríguez, Anabel Alonso, Gonzalo de Castro i Amparo Baró) avui s’hi afegeixen els històrics Toni Cantó, Santi Millán, Carmen Machi, Eva Santolaria, Florentino Fernández i Blanca Portillo. També hi intervenen, però gravats, Javier Cámara i Paz Vega (immersa en el rodatge de la pel.lícula 10 items or less, a Los Angeles).

Aquest experiment en temps real exigeix un suport de producció i un desplegament tècnic de dimensions més grans: hi ha vuit càmeres (el doble del que és habitual) i una altra en una grua (un cap calent). A més, s’ampliaran les grades. "Seran part del xou, fet que li aportarà molta frescor; i aprofitarem el cap calent per mostrar com es fa Siete vidas, ensenyar el truqui", diu Nacho García Velilla, productor executiu i director del capítol.

A més, els guionistes han posat especial atenció en el fet que cada un dels gags tingui el segell de la sèrie: hi abundaran el desvergonyiment en les referències polítiques i l’acidesa en els seus particulars manifestos sociològics. Tot això per donar al capítol 200 un aire d’epíleg que, perquè els fans estiguin tranquils, no sembla, de moment, anunciar cap adéu. "Si fos per nosaltres, que seguís fins al 400", afirma Alberto Carullo, director d’antena de Tele 5.

Amb menys entusiasme, però amb la mateixa claredat, Velilla recorda que l’episodi 201 "ja està gravat i en queden quatre o cinc per tancar la temporada. I encara tenim triangles entre els personatges que s’han de resoldre. O sigui, que sí. Hi ha vida més enllà del 200".

Els responsables de la sèrie van començar a ordir l’especial abans d’iniciar la temporada. Així, en els primers capítols es va obrir una trama que avui esclata: el deute econòmic de Sole. Aquesta ha estat una constant cantarella (el personatge interpretat per Amparo Baró no deixa escapar cap oportunitat de recordar a tothom que està arruïnada). I avui es desenvolupa el tema: el banc es disposa a embargar-li el pis. Així que, avui, a les 22.00 hores a Tele 5: SIETE VIDAS.

Font: El Periódico de Catalunya 12/03/06

[@more@]

Tweet

Un simple espai en blanc, perquè sobren les paraules, serveix per recordar a totes les víctimes directes i indirectes d’aquell horrible atemptat, quan tot just avui han passat 2 anys d’aquella barbàrie.

[@more@]

Tweet

Aquest és un article de l’expresident del Govern espanyol, Felipe González, que publica avui el diari EL PAÍS:

En una coyuntura de crecimiento generalizado en Iberoamérica se están produciendo cambios políticos de significación y dimensión desconocidos. Fuerzas políticas no tradicionales, algunas de nuevo cuño, sustituyen a los partidos conocidos o tradicionales en la alternancia en el poder.

Los analistas, sobre todo en los últimos movimientos, ven contradictorias las tendencias considerando la bonanza relativa de la economía. Sin embargo, nada hay más lógico en las reacciones de los ciudadanos que expresan el hartazgo ante las políticas practicadas en los años posteriores a la recuperación de los sistemas democráticos, justo ahora que ven cómo un periodo de crecimiento debería darles oportunidades de participar en la distribución del excedente.

Las políticas posteriores a la crisis de la deuda de los ochenta estuvieron inspiradas en el llamado Consenso de Washington, decálogo de filosofía neoliberal con algunos contenidos sensatos, que tendía a garantizar la estabilidad macroeconómica, impulsar la liberalización mediante privatizaciones generalizadas y garantizar la solvencia de los deudores.

Realizadas sobre instituciones relativamente frágiles e ineficientes, las medidas neoliberales disminuyeron la capacidad de generación de capital físico y de creación de capital humano, además de congelar o hacer regresiva la distribución del producto por habitante. El resultado no podía ser otro que el rechazo generalizado de las poblaciones afectadas, incluyendo el riesgo de la vuelta a políticas populistas de cualquier signo ideológico.

A pesar de que se considera la situación actual como una oleada de cambios hacia la izquierda, que se puede prolongar en las confrontaciones electorales del año en curso, no creo que la calificación del fenómeno pueda o deba simplificarse. A riesgo de ser nuevamente mal entendido, insistiré en que los impulsos progresistas de gobiernos como el brasileño, el chileno o el uruguayo, por citar algunos ejemplos, no son homologables con otros del continente, más confusos en la práctica, independientemente de los discursos que se oyen.

Sí es cierto que los grados de incertidumbre ante los resultados electorales han aumentado, constituyendo una de las fracturas a las que me refiero. A la incertidumbre sobre quién resultará vencedor en los comicios, propia de todo sistema democrático, se añaden en muchos casos incertidumbres sobre el rumbo de la economía -no sólo de la macroeconomía- o sobre la orientación global del país.

El fenómeno no es extraño si se tiene en cuenta esa situación de hartazgo social acumulado en las dos décadas precedentes. Pero sí es delicado, porque el contenido de las reformas necesarias, incluso imprescindibles, para la mayor parte de los países de la región, no es previsible, generando problemas de falta de confianza en esa región emergente que necesita de todo el ahorro público y privado capaz de producir inversiones para el desarrollo.

En el fondo, América Latina dispone de todos los ingredientes para su definitivo despegue, para su tránsito de región emergente a región central. Nada de lo observado en los países exitosos de las últimas décadas falta en la región. Aun más, dispone de todo -recursos naturales y capacidad humana- en mayor abundancia que otros que han despegado con fuerza en la nueva era de la revolución tecnológica.

La oportunidad -una vez más- es clara, sobre todo si se tiene en cuenta que el precio de la mayor parte de las materias primas, impulsadas por la creciente demanda mundial, va a continuar alto. Si, como es deseable, los países de la región transforman ese potencial de recursos -renovables y no renovables- en capital acumulado para las reformas que se necesitan, se irán incorporando a la centralidad. Se necesita una masa crítica de pensamiento y acción que señale el camino de este proceso. Existe liderazgo político, intelectual y económico para producirla, como actualización para los desafíos del siglo XXI de aquellos creadores de ideas de la CEPAL.

Pero, junto a las fracturas de carácter social, producto del hartazgo ante políticas que no han llegado a las grandes mayorías, se pueden observar otras líneas de fractura, cuya significación es compleja.

El discurso político dominante, en el horizonte del bicentenario de las independencias nacionales, tiende a ser integracionista, pero la práctica revela distorsiones nuevas, o caminos que no indican la consolidación de modelos de integración regional.

Parece que la costa del Pacífico, por citar una tendencia, desde Chile a México, pasando por Colombia y otros, se está inclinando hacia modelos de economía más abierta, incluidos los tratados de libre comercio con EE UU, como si pesara más el área económica de la ASEAN, en tanto que en la costa del Atlántico, desde Venezuela hasta Argentina, predomina un discurso de rechazo a los tratados de aquella naturaleza, con modelos económicos de mayor intervención.

En la cordillera andina, el viejo proyecto de integración subregional está sometido a tensiones, como la salida venezolana hacia el Mercosur, o el acuerdo de Colombia con EE UU, además de los problemas específicos de integración de las comunidades indígenas en el quehacer nacional.

Junto a lo anterior, en los últimos años cobra fuerza la idea de una región suramericana como espacio de integración, diferenciable o separable de otra norteamericana que, al decir de los líderes que lo proponen, incluiría a México, con Estados Unidos y Canadá, y se proyectaría hacia el área Centroamericana y del Caribe. Esta teoría, que he oído con frecuencia en boca de líderes brasileños, contradice algunas de las tradiciones venezolanas o mexicanas más arraigadas, señalando una fractura semioculta para los observadores.

Estas tendencias no contradicen frontalmente una posible evolución ulterior hacia formas de integración regional, pero marcan unas diferencias que se interpretan como modelos relativamente antagónicos. Los que creemos en fórmulas supranacionales de integración regional, como ingrediente necesario para enfrentar con éxito los desafíos de la globalización, lo vemos como una amenaza de retraso histórico en el entendimiento de los países de América Latina.

Con estos y otros ingredientes de gran interés, vivimos un año de procesos electorales decisivos en un buen número de países de Iberoamérica que pueden configurar un mapa nuevo desde el punto de vista político. Esperar y ver, o trabajar y ver, sería la opción para el núcleo de líderes que puede crear esa masa crítica de pensamiento y acción que lleve a la región a un destino mejor.

[@more@]

Tweet

Ángel Sánchez fa el Retrat d’Arturo Pérez-Reverte a El Periódico d’avui:

Arturo Pérez-Reverte ha desenterrat els seus records dels 21 anys que va ser corresponsal de guerra (al desaparegut diari Pueblo i a Televisió Espanyola) i ha escrit El pintor de batallas, la seva nova novel.la.

Allunyat de l’espadatxí Alatriste (el seu personatge de l’Edat d’Or que l’ha cobert d’ídem), Arturo Pérez Gutiérrez (Cartagena, Múrcia, 24-11-1951) ha volgut recrear la desolació que va experimentar en els seus anys de reporter. "Jo he viscut l’horror en carn pròpia –recordava el 1993–. He cagat sang a Eritrea, he tingut malària a Moçambic, m’han trencat els ossos a cops de culata i m’han posat contra la paret per afusellar-me".

I fa uns dies, fins i tot es va atrevir a dir: "Jo no era un turista a la guerra com ho han pogut ser d’altres". ¿Territori comanxe? ¡Territori arrogant!

[@more@]

Tweet

El 4 de juliol de 2002, el llavors alcalde de Caldes Joan Rangel, l’aleshores president de la Diputació de Barcelona, Manuel Royes, i l’escriptor i biògraf de Picasso, Josep Palau i Fabre, varen signar l’acord per a la creació de la Fundació Palau, amb seu a Caldes d’Estrac. El museu ocupa actualment els antics edificis de Can Muntanyà i les Monges, on cal recordar que en un principi hi havia previst construir-hi un Hotel-Balneari (que bé ens ho recordava una pancarta que va estar-se mesos i mesos, anys també?, penjada a la façana dels antics edificis de Can Muntanyà i Les Monges).

Bé, la Fundació fou una joia caiguda del cel pel poble de Caldes. Aquesta fou la voluntat de Josep Palau i Fabre que, després d’un seguit de contactes, va escollir Caldes com a emplaçament idoni per crear-hi un museu que aplega el recull de la seva obra literària i biogràfica, així com també la importantíssima col·lecció personal d’obres pictòriques i escultòriques de diversos autors de renom internacional, d’entre les quals destaquen les del seu amic Pablo Picasso.

El 4 de maig de 2003 es va fer la inauguració oficial de la Fundació-Museu Palau i Fabre amb una gran i multitudinària festa. El centre ha esdevingut un dels equipaments culturals més importants de Catalunya. I Caldes, que ja té en la cultura un dels seus elements essencials, disposa d’un equipament idoni per a la consolidació de la vessant socio-cultural del poble.

Moltes han estat les activitats, exposicions i actes culturals que s’han fet ja des de la Fundació i us recomano visitar el seu web www.fundaciopalau.net i obtenir així més informació. Al web de l’Ajuntament de Caldes www.caldetes.org també teniu alguns enllaços directes a algunes de les activitats més actuals de la Fundació.

Encara és aviat per fer un balanç general del funcionament de la Fundació (tot just ara farà 3 anys des de la seva posada en marxa), tot i que no es pot negar l’esforç que s’està realitzant des de la mateixa direcció de la Fundació i des de l’Ajuntament de Caldes, per tal d’anar consolidant aquest enorme tresor cultural del nostre municipi. El temps dirà si el camí que s’està seguint és el correcte o si cal donar diversos i diferents impulsos pel manteniment, consolidació i creixement de la Fundació Palau i Fabre de Caldes d’Estrac.

[@more@]

Tweet

Aquest és l’article d’avui de Josep Pernau a El Periódico de Catalunya, en el qual parla de la Convenció Nacional del PP d’aquest cap de setmana passat:

Satanàs escriu l’agenda dels dirigents del Partit Popular. Una inspiració diabòlica va recomanar un marc preciós de disseny per a la convenció, que en absolut podia fer sospitar que s’hi sentirien vaticinis terribles sobre el futur que ens espera. Era la faula del llop amb pell de be, en versió d’interiorisme.

Tons suaus, acollidors. Més ataronjat que blau i amb poques gavines, com si se les hagués espantat amb unes perdigonades, per fer arribar a les masses el missatge que el partit ha canviat. ¿O era per evitar l’entrada al recinte de la grip aviària? Futbolins per distreure minuts morts i atraccions variades als estands de les Espanyes, amb cava català, fins i tot, al xiringuito del senyor Piqué, per deixar constància que d’aquells boicots ja no en queda res. Els senyors Aznar i Rajoy, asseguts a terra, completaven una imatge de relaxació i benestar, més aviat d’ambient campestre que no pas del dur asfalt d’una ciutat. Només faltava el detall d’un racó amb hamaques.

Tot exquisit, menys els discursos, carregats de presagis aterridors. El senyor Aznar anunciava que Espanya no sobreviurà a l’Estatut. Un es preguntaria què posaran en el lloc que ara ocupa al globus, però és que abans cal preguntar-se si no devia estar cridant els que, quan se senten aquests anuncis, apareixen amb un sabre, disposats a salvar Espanya. I el senyor Fraga completava el discurs amb paraules de comprensió per a Tejero i els altres colpistes del 23-F.

Es va confiar en l’astúcia de Satanàs, i no es van equivocar. Paraules enverinades, pronunciades en un marc rutilant. Formalment, tots de missa, però, ¿algú deu haver venut la seva ànima al diable? Per tal de tornar a governar farien qualsevol cosa.

[@more@]

Tweet