EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

Avui, l’editorial del diari EL PAÍS:

Los cerca de 150 países firmantes de la declaración final del IV Foro Mundial del Agua, clausurado el pasado jueves en México, han evitado incluir el agua como uno de los derechos fundamentales del ser humano, según proponían Venezuela, Cuba, Uruguay y Bolivia. Con criterio pragmático, la mayoría ha preferido avanzar propuestas que permitan alcanzar el objetivo de reducir a la mitad el porcentaje de la población mundial que no tiene acceso al agua potable y el saneamiento, y que es actualmente el 21,8% de los 6.420 millones de habitantes del planeta.

Hay acuerdo en considerar que a este reto global, común a todos los continentes, se le hace frente con más eficacia mediante acciones locales, promovidas por las administraciones e instituciones públicas. La vieja confrontación entre partidarios y adversarios de la privatización del agua ha quedado obsoleta. El propio Banco Mundial ha abandonado la defensa a ultranza de la privatización al revelar en sus estudios que los subsidios a las tarifas sólo benefician a las clases medias y altas que disponen de contadores. Hoy el debate se centra en una nueva cultura del agua orientada hacia la gestión más eficiente, la adecuación de las inversiones en infraestructuras a las necesidades locales, la preservación en cantidad y calidad de los recursos hídricos, su sostenibilidad y la reducción del consumo.

La delegación española, encabezada por la ministra Cristina Narbona, ha intentado tender puentes entre la Unión Europea y Latinoamérica para resolver litigios fronterizos y facilitar el intercambio de experiencias. Narbona lamentó que el marco preelectoral mexicano evitara un compromiso mayor en la declaración final. En España tiene que hacer frente a las campañas de las comunidades autónomas gobernadas por el PP contra su política del agua. La Comunidad Valenciana se gasta estos días más de un millón de euros en publicidad contra el vertido al mar del agua "sobrante" del Ebro. Un estudio de próxima aparición encargado por los propios regantes demuestra que no hubieran podido pagar el agua del trasvase. Tampoco están dispuestos a aportar su cuota a las desaladoras proyectadas en la costa. El derecho al agua termina en la cobertura de las necesidades básicas. ¿Hasta qué punto el conjunto de los contribuyentes debe pagar por una materia prima destinada a negocios privados?

[@more@]

Tweet

Llegeixo al diari electrònic LIBERTAD DIGITAL un titular que literalment diu així: El gobierno del PSOE reinicia el enfrentamiento civil en España i el signa Alberto Recarte.

Aquest és un exemple d’articles, opinions, reflexions i comentaris alarmants que es s’estan fent des de fa temps en alguns mitjans de comunicació d’aquest país. Missatges basats en el catastrofisme, la falsedat i la irrealitat, amb l’únic objectiu de desestabilitzar una situació immillorable, que és la que estem vivint actualment a Espanya des de diversos punts de vista: reordenació territorial i desenvolupament de l’Estat de les Autonomies, alto el foc permanent d’ETA, ampliació de llibertats de la ciutadania, economia en marxa, un Govern que ho basa tot a través del diàleg, l’acord i el màxim consens. Podríem dedicar milers de línies per a parlar de la situació positiva que estem vivint. Ara bé, malauradament hi ha mitjans que els agrada mirar cap una altra banda i intentar desprestigiar i fer desaparèixer tot allò que és bo per Espanya. Aquests mitjans, tant que defensen Espanya, sembla que a vegades busquin la seva destrucció i desprestigi.

Evidentment que respecto i defenso la llibertat d’expressió, però els éssers humans, i sobretot els mitjans de comunicació, hem de tenir un cert límit moral en aquest sentit i titulars com el que he escrit al principi d’aquest article o d’altres comentaris, reflexions, opinions pitjors, no fan cap bé a la situació actual i al futur de l’Estat espanyol. Una mica de responsabilitat sisplau. Malgrat tot, encara tinc l’esperança que el Partit Popular, el segon gran partit espanyol, no es deixarà portar per mitjans sensacionalistes i catastrofistes, i deixarà entreveure la seva responsabilitat d’Estat. Si no en tots els temes, si que en alguns en concret.

[@more@]

Tweet

El pes s’ha convertit en una obsessió. Un 27,2% dels espanyols (el 32,3% en el cas de les dones) reconeixen en l’enquesta nacional de nutrició, feta pública ahir, que ha fet algun tipus de dieta en els cinc últims anys. El més alarmant pels especialistes és que només el 60% dels règims es fan sota prescripció mèdica. Prescindir- ne pot resultar, en ocasions, "ineficaç i perillós" per a la salut.

La investigació, realitzada per l’Observatori de Nutrició mitjançant 2.506 entrevistes a majors d’edat, revela que els menors de 35 anys i les dones són majoritaris entre les persones que fan una dieta pel seu compte sense cap control. "És especialment preocupant el percentatge dels que segueixen una dieta per perdre uns quilos, de forma ocasional, de manera que l’efecte és mínim, i el d’aquells que tenen una malaltia crònica i la seva dieta hauria d’estar supervisada pel metge", va alertar Carlos Diéguez, president de la Societat Espanyola de l’Endocrinologia i Nutrició.

"El problema radica en la falta educació en nutrició. Qualsevol és capaç de donar una dieta, que promet efectes aprimadors ràpids, encara que sigui una barbaritat", va subratllar la presidenta de la Societat Espanyola de Nutrició (SEN), Ascensión Marcos.

Per Juan José Toharia, coordinador de la investigació i catedràtic de sociologia de la Universitat d’Alcalá de Henares (Madrid), els remeis alternatius en medicina també tenen un cert auge, encara que es tracti de creences totalment acientífiques. "Un 15% de la població espanyola, independentment del seu nivell cultural, creu en les medecines alternatives. És un fenomen purament ideològic", va advertir Toharia.

Diéguez va subratllar que la nutrició s’ha convertit en una preocupació mèdica i social, fins al punt que ocupa el segon lloc de les consultes sobre salut a internet. L’expert va destacar que els espanyols reconeixen en l’enquesta errors en la seva alimentació, com un escàs consum de verdures, fruita i peix, i carbohidrats. A més a més, mengen massa ràpid. Però, segons ell, el principal problema és que un percentatge molt baix (el 3,4%) considera que menja massa, quan les estadístiques mostren que més del 15% està obès. "S’ha de convèncer la gent que, a més de seguir una dieta equilibrada, la quantitat és important", va demanar Diéguez.

Ascensión Marcos, professora d’investigació del CSIC, va anunciar que un estudi coordinat pel seu departament de l’Institut del Fred revela un problema creixent de l’obesitat entre els joves de 13 a 18 anys. Segons aquest treball, que es farà públic en breu, el 19% de les noies i el 25% dels nois presenten seriosos i perillosos problemes d’obesitat, amb marcadors d’inflamació, que apunten risc de patir en un futur pròxim malalties cardiovasculars.

La investigadora va explicar que les noies acostumen a ser més conscients del sobrepès i prenen més mesures que els nois, encara que no sempre siguin les encertades i corrin el risc de caure en l’anorèxia o la bulímia.

"Aquesta generació pot viure molt menys que la nostra si no corregeix la seva alimentació, començant per desterrar el mejar escombraries i seguint per una dieta més equilibrada, acompanyada d’exercici físic", va advertir Marcos.

La presidenta de la SEN va anunciar que, veient els resultats, es projecta fer un tractament a un total de 204 adolescents en diversos hospitals espanyols per estudiar aquests problemes d’obesitat.

Font: El Periódico de Catalunya 24/03/06

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Esquerra Republicana està signant la seva defunció política a Catalunya. La ciutadania catalana vol estabilitat, tranquil·litat, moderació i pacte i aquesta és amb la premissa que han treballat el PSC, CiU, ICV i el PSOE a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats a l’hora de pactar el nou Estatut de Catalunya.

Catalunya no vol aventures, extremismes ni unilateralitats, i això ho ha demostrat sempre: el PSC i CiU són les dues grans forces polítiques en unes eleccions catalanes, i actualment al Parlament de Catalunya; i el PSC-PSOE arrasa a Catalunya en unes eleccions generals. El món municipal també es troba dominat per CiU i el PSC. Socialistes i convergents tenen sentit de la responsabilitat, saben el que és governar i saben que cal pactar per aconseguir una bona i positiva convivència, que és simplement el que demanden els catalans als seus polítics.

ERC ha comès un error i ho pagarà car. La imatge, es miri d’on es miri, és la d’ERC i el PP, els dos extrems, votant en contra d’un nou Estatut de Catalunya, un Estatut molt millor que el de l’any 1979 i, sobretot, adequat a la realitat actual del nostre país. El PP fa temps que s’ha marginat per culpa de la seva radicalitat. Ara és ERC el partit que cada cop tindrà un paper més difícil dins la política catalana, i també espanyola, ja que els catalans i catalanes, seguint amb la seva tradició, recolzaran majoritàriament el paper dels seus grans representants polítics, els quals es troben darrera les sigles del Partit dels Socialistes de Catalunya i de Convergència i Unió.

[@more@]

Tweet

NUMB3RS és una sèrie nord-americana que, produïda pels germans Ridley i Tony Scott, ha arribat a Espanya avalada pel seu èxit als Estats Units, Suècia, Austràlia, Alemanya, Holanda, Regne Unit, Israel i Islàndia. ‘*Numb3rs’ és un drama policial basat en la tasca d’un agent especial del FBI que recluta al seu germà petit, un prodigi de les matemàtiques, perquè l’ajudi a resoldre tot tipus de crims ocorreguts a Los Àngeles.

La sèrie, que treballa amb la premissa que "Els nombres no menteixen, les persones sí", demostra com la confluència del treball de la policia i les matemàtiques proporciona revelacions inesperades i dóna resposta als més complexos casos criminals. ‘*Numb3rs’ inclou, a més, diversos capítols inspirats en casos reals que el FBI va resoldre amb ajuda de les matemàtiques.

A més de la trama policial, també es posa molta atenció a la relació entre els dos germans i el seu pare , vidu des de fa poc i que viu amb el fill petit, el matemàtic. Una relació basada en la unió, la complicitat i la confiança. El germà gran, malgrat ja no viu amb el seu pare i el seu germà petit, es passa la major part del temps a la casa paternal.

Aprofiteu per gaudir, ara, d’aquesta sèrie, els dimarts a les 23.00 h a Antena 3, perquè tal i com es tracta a tot allò que no té una "súper audiència" no m’estranyaria que la facin desaparèixer aviat de la graella. Per desgràcia, l’important no és la qualitat, sinó l’audiència.

SI VOLEU SABER MÉS DE NUMB3RS entreu directament a:

http://www.antena3.es/a3tv2004/servlet/GestorWeb?opera=getFicha&idPag=1006&dest=/web/html/ficha/index.jsp

[@more@]

Tweet

L’editorial d’avui del diari EL PAÍS reflexiona sobre les accions vandàliques conseqüència del “macro-botellón” que es va organitzar a diferents ciutats espanyoles aquest divendres passat. Uns actes violents protagonitzats per “persones” immadures, mal educades, incíviques i sense respecte per la societat on viuen i per allò que els envolta. Vergonya aliena vaig sentir. Quina pena.

Lo que hace unos años comenzó como un fenómeno inquietante -la ocupación del espacio público por grupos cada vez más numerosos de jóvenes para consumir alcohol- ha derivado en un problema serio, porque ahora ya no se trata de reuniones más o menos espontáneas, sino de convocatorias masivas espoleadas por el acicate de la competencia. Aunque algunos de los elementos que intervienen en ellas puedan merecer cierta simpatía y comprensión -el derecho de los jóvenes a disponer de espacio para divertirse, su protesta por los precios de las bebidas en locales-, predominan los aspectos negativos y sus consecuencias son graves, como se ha visto en Barcelona y Salamanca.

En primer lugar, se hace una invitación explícita al consumo de alcohol con un peligroso mensaje implícito: beber para divertirse. Se refuerza la idea de que para pasarlo bien hay que recurrir a sustancias excitantes, en este caso alcohol, pero tal premisa es también aplicable a cualquier otra droga. Y aunque es cierto que muchos de los jóvenes que acuden se muestran moderados, también lo es que una parte importante cae en el abuso. Las encuestas del Plan Nacional sobre Drogas indican elevados consumos de alcohol entre los jóvenes a edades cada vez más tempranas, una tendencia que se refuerza con este tipo de mensajes.

El segundo aspecto negativo tiene que ver con la ocupación del espacio público. En Granada se optó por autorizar el macrobotellón en un solar con carpas. No se evitaron los efectos negativos relativos al consumo de alcohol, pero no hubo problema de orden público. En cambio, allí donde la concentración estaba prevista en un lugar habitado, se planteó un grave conflicto de intereses que las autoridades estaban obligadas a dirimir. La calle no es un espacio en el que se pueda hacer de todo -beber, orinar, gritar-, y menos en multitud, porque eso implica una apropiación del espacio público que vulnera los derechos de los demás. Pero lo que resulta más inquietante es que una parte minoritaria de jóvenes descontrolados no sólo necesiten alcohol para divertirse, sino que también recurran a la violencia. Así ocurrió en Barcelona. Eran sólo unos cientos, pero los que lanzaron objetos a la policía y ocasionaron destrozos convirtieron el barrio del Raval en una batalla campal que se saldó con 54 detenidos y 69 heridos.

[@more@]

Tweet

L’escriptor Alfredo Conde escriu sobre la moralitat a El Periódico de Catalunya d’avui, sota el títol "Rescatar la moralitat":

Fa molts anys, just després d’haver mort el meu pare, un antic amic seu, que s’havia responsabilitzat d’una qüestió familiar, va trair la confiança que el meu pare havia posat en ell i ens va deixar amb una mà al davant i una altra al darrere. La primera vegada que la meva mare es va trobar al davant d’aquell individu el va voler insultar amb el qualificatiu més apropiat. Després d’evidents i ímprobes esforços, després de dificultats que ja ens feien pensar no en un atac agut de tartamudesa, sinó fins i tot en una afàsia que derivaria en crònica, ja que aquest va ser l’interminable lapse de temps transcorregut des del primer intent, fins a l’expulsió del primer so intel·ligible, la meva mare va acabar insultant aquell individu anomenant-lo pel seu cognom. M’explicaré.

Posem que hi hagi algú amb el cognom de Mindundi; doncs bé, després d’haver advertit prèviament i repetidament que no trobava cap paraula que qualifiqués la seva conducta i de passar per la ja citada etapa de balboteig afàsic, la meva mare li va dir: "Sí que n’hi ha una: ¡Mindundi! ¡Ets un Mindundi!". En aquell moment, tota una saga familiar, tota la llegenda que envoltava els negocis d’aquella família, d’una solvència econòmica considerable, però sense el prestigi social que una mínima solidesa ètica requereix, va quedar al descobert i ho va explicar tot moltíssim més bé que qualsevol insult que hagués ressonat just, sí, però vulgar i potser inapropiat, fins i tot per defecte.

De persones com aquell Mindundi n’hi haurà sempre. Avui també n’hi ha, igual que també continuen existint paraules que qualifiquen fets i persones amb la contundència necessària. Però les càrregues semàntiques que, amb economia de mitjans i precisió extrema, les doten de la força que cada ocasió els reclama, han variat substancialment.

Fa uns dies, la meva dona havia d’haver dit “fill de puta” a un individu, a un Mindundi de la vida, d’aquests que sempre existiran i que tan llunyans estan de la condició dels fills de puta, que poden ser persones tan respectables com qualsevol altra.

Després d’uns breus i intensos intents, que em van recordar els de la meva mare, la meva dona es va pronunciar: "¡És un immoral, és un immoral!" i allò va sonar, com una bona definició, amb la precisió justa. Si li hagués dit fill de puta, com hauria semblat en un principi ("¡És un fill…" havien estat els començaments) li hauria fet un favor. ¿Què passa amb aquests temps, que encara són els de la meva mare, però en els quals ja són altres les paraules?

Quan algú diu d’una altra persona que és un fill de puta com una casa, o quan directament li diem a algú "quin fill de puta estàs fet", estem al·ludint al fet que, compte, aquesta persona disposa d’uns valors que s’hauran de tenir en compte perquè són dels virtualment necessaris per moure’s en societat. ¿Vivim doncs en un medi on la fillaputada és una moneda de canvi habitual que cotitza a l’alça? Ser un filldeputa se’ns ha tornat una cosa positiva. ¿O no? Tot fa pensar que sí, que en aquestes i no en altres és on som. El problema consistirà ara a saber si el cicle està al començament o ja està pròxim que en celebrem les exèquies.

Els temps van i vénen, s’emporten unes coses i unes altres, i tot se succeeix amb una seqüència de robatori i devolució, de devolució i robatori, en què el que s’ha robat i el que s’ha tornat es redueix sempre al mateix, ja que continua sent certa la sentència del clàssic que avisa que mai hi ha res de nou sota el sol. Hi deu haver, doncs, qui pensi que s’anuncia una etapa de moralitat exacerbada, i qui en temi una de fillaputada extrema i delirant. ¿Quina és la consideració justa?

L’altre dia quan "immoral" va sonar com una fuetada en lloc del filldeputa que ens hauria obligat, més que obligat, induït a pensar en algun valor positiu de l’individu en qüestió i, fins i tot, a reaccionar amb certa i oculta simpatia cap a algú que acabés de ser qualificat així, l’adjectiu immoral em va retreure a temps passats, a la literatura corresponent a etapes històriques molt llunyanes, a un sistema de valors que avui, amb tota l’evidència, no resultaria "operatiu". ¿Què passa?

Passa, potser, que durant un altre temps, potser el que va de la meva infància a la meva primera maduresa, van ser tants els moralistes, tanta la moralitat administrada que la paraula i el concepte van sortir prou mal parats perquè, durant dècades, desconfiéssim de qui en fes el més mínim ús. Encara dura. Són els hereus d’aquella gent més que de presumpta, de suposada moralitat extrema, els que encara es continuen arrogant el terme i disfrutant-ne. Per això convindria anar rescatant-lo de les seves mans. No els hem de dir Mindundis als fillsdeputa. Potser simplement se’ls ha de dir immorals, restant-hi els valors que determinades accepcions els hagin anat incorporant. Només així la moralitat regnant podrà ser la pretesa.

[@more@]

Tweet

Aquesta noticia es pot llegir avui a ELPLURAL.COM:

Afiliados del PP gallego piden mayor democracia interna

“El PP no debe tener miedo a la democracia interna porque es algo que anima a los militantes del partido”. Estas son las palabras del profesor de la Universidad de A Coruña y afiliado al PP, Diego Varela. El docente es el responsable de una web no oficial del partido de Mariano Rajoy en la que denuncian el retraso en la celebración de elecciones en diferentes órganos internos del grupo popular gallego.

En el foro, los usuarios vierten su opinión sin ningún temor de ser censurados, como podría ocurrir en la página oficial del PP. Una de las principales denuncias es que han pasado ya nueve años sin que se haya renovado a los dirigentes de las Nuevas Generaciones del PP en Galicia “cuando el estatuto del partido establece un plazo máximo de 3 años”, explica Varela.

En la misma línea, Varela denuncia los mismos retrasos para las gestoras “que se mantienen intactas, aunque deberían durar sólo 6 meses. Sin embargo, las elecciones no llegan”.

“Hace poco asistimos en el PP de Galicia a una sucesión modélica de Feijoó ocupando el puesto de Fraga. Sin embargo, en el resto de órganos locales y provinciales no sucede nada parecido”, señala el profesor.

Varela hizo hincapié en que “la democracia interna es una señal de buena salud y refuerza al partido en lugar de dividirlo como muchos pueden pensar dentro del grupo”.

Una de las actividades que desempeña el foro para publicitarse es la celebración del consurso miss PPdeG. Cada mes los usuarios escogen a una chica como imagen de la web como ejemplo de la democracia que no hay en el grupo popular. Esta iniciativa ya ha despertado algunas críticas entre los propios simpatizantes del PP, como un usuario que opina que “me parece de muy mal gusto, y no me parece propio de nosotros y de nuestra tradición que se asienta en las más firmes raices cristianas occidentales”.

Sin embargo, Varela explica que “en ningún momento ligamos la imagen de las chicas al PP ni decimos que son militantes. Solamente es un recurso para aumentar las visitas del foro”.

[@more@]

Tweet

Aquest és el discurs que el Secretari General del PSOE i President del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va pronunciar durant el segon aniversari de la victòria electoral del PSOE a les eleccions generals del 14 de març de 2004:

El 14 de marzo es para nosotros una fecha llena de fuerza, de recuerdo y, sobre todo, de futuro. Porque el proyecto del 14 de marzo es fuerte y tiene un enorme potencial en la sociedad española, a la que debemos agradecer tanto, cada día, por el apoyo que nos da.

Normalmente las efemérides tienen el riesgo de convertirse en un momento de autosatisfacción o de autocomplacencia, y desde mi punto de vista deben servir, precisamente, para poner la mirada en lo más relevante. Hoy recordar la victoria electoral del 14 de marzo de 2004 es ante todo hacer un gran acto de gratitud a la ciudadanía, al pueblo español, que hace dos años miró al futuro, dijo que quería cambiar y que apostaba por las reformas.

Son todos y cada uno de los ciudadanos, aquellos que nos dieron el voto, aquellos que están apoyando y que expresan su confianza en este proyecto, los auténticos protagonistas. Son ellos los que merecen el reconocimiento, los que, sin duda, van a saber impulsar y dar la fuerza necesaria para estos dos próximos años, en donde las cosas, sobre lo que ya se ha mejorado, van a mejorar aún más. Es mi compromiso y mi firme convicción.

La sociedad española es una sociedad con ganas, tiene la oportunidad y la fuerza de crecer, de crear y de convivir con tolerancia, paz, y cada día con más igualdad social. Esa es la razón de ser de nuestra tarea, el hilo conductor de nuestro proyecto político. Un proyecto que tiene en 2006 citas de gran trascendida para la esencia de nuestra forma de pensar, para el carácter más profundo de la sociedad española: tenemos dos grandes citas con la igualdad. Una con la igualdad entre los hombres y las mujeres, con la Ley de Igualdad, que tantas mujeres han deseado, exigido y apoyado, y que van a ver el fruto de su trabajo. Y tenemos otra cita por la igualdad con la Ley de la Dependencia, porque nadie es igual si no somos todos iguales en una sociedad madura, libre y justa. Vamos a hacer que todas las personas puedan tener derechos iguales, puedan tener el apoyo y la cercanía de la sociedad para desplegar su vida con dignidad.

Tenemos dos citas con la igualdad y a los socialistas y a la inmensa mayoría de los españoles la cita con la igualdad les produce ilusión, confianza y fuerza.

Además, tenemos en esta etapa y en este tiempo de reformas que culminar la conquista de lo que es gobernar España para la convivencia, el respeto a las identidades, el incremento del autogobierno de autonomías y municipios. En esta labor están muy empeñados Alfredo [Pérez Rubalcaba] y Alfonso [Guerra]. Alfonso, desde la Presidencia de la Comisión que va a culminar la tarea de reforma de los Estatutos.

Además, vamos a hacer que este país siga avanzando en el crecimiento económico y social. Los socialistas siempre nos hemos puesto tareas por delante, nunca hemos dicho que ya está todo hecho, nunca nos hemos conformado con la situación, aunque ésta sea positiva para este país, como sucede hoy.

En este tiempo que tenemos por delante de legislatura vamos hacer énfasis especial en los jóvenes y el empleo, en la vivienda, en nuestras universidades, en nuestra investigación… En todo aquello que nos garantizará crecer aún más, con más fortaleza y con más potencialidad de futuro.

Vamos a cumplir con la palabra dada, como hicimos desde el primer día que llegamos al Gobierno. Vamos a cumplir con los españoles, con el progreso del país. Vamos a cumplir con gobernar desde la tolerancia y desde el respeto y la contención, a pesar de lo que dicen algunos cada día. Pero la contención es también seña de identidad de un partido como el PSOE, decisivo en la historia de España, determinante en la transición democrática y que, desde luego, está dispuesto a servir con todo su empeño, con toda su entrega y su fuerza por el futuro de este país.

Vamos a cumplir con los compromisos sociales como estamos haciendo, vamos a cumplir con las esperanzas de muchos ciudadanos de ver un país en paz, cada día más libre, con más respeto a cado uno de los ciudadanos españoles. Un país que sea más respetado en el mundo por su fuerza, por su convicción, porque siempre está dispuesto a construir y no a destruir, en las relaciones internacionales, entre los pueblos y entre las culturas.

Vamos a hacer que este tiempo de tolerancia, de diversidad, de igualdad, sea fecundo para España.

Gracias pues, gracias a todos y, lo digo como lo siento, gracias especialmente a todas y, en nombre de todas, a Mª Teresa Fernandez de la Vega.

[@more@]

Tweet