Nacho Para parla avui a El Periódico sobre el nou programa de TVE “Odiosas”. Aquest espai és una mala còpia de Caiga Quien Caiga, però només format per noies. Veient el primer programa i les primeres audiències, ja es preveu com un nou fracàs de la televisió “Pública” espanyola, una TV que en els últims temps no viu els seus millors moments ni com a televisió de qualitat ni per bons resultats d’audiència. Com a mínim La 2 de TVE compleix el primer requisit, el qual també hauria de complir La Primera com a televisió pública que és:
Per què el llibre més llegit és la Bíblia i el programa més vist no és Pueblo de Dios?", preguntava una de les noies d’Odiosas, el nou magazín de TVE-1. ¿I per què un programa conduït per noies tan guais, amb un format tan àgil i actual, té números per morir abrasat a la graella de l’audiència?, deuen preguntar-se als passadissos de TVE. Hi ha una resposta per a les dues preguntes: el que no funciona, no funciona.
Ruixar amb l’encant d’Els àngels de Charly l’atreviment de Caiga quien caiga potser tindria sentit ajuntant Eva Hache, Patricia Conde i Yolanda Ramos, però no amb un càsting de belleses desnaturalitzades, prestes a recitar un guió monòton i insípid. És com si l’únic objectiu no fos cap altre que cobrir la quota de noies Farala de la tele pública per aprofitar el rebuf de Mujeres desesperadas, a anys llum en qualitat. Però a la caixa tonta no hi ha un terme mitjà. O ofereixes qualitat, o ofereixes vísceres, o ofereixes caspa.
Odiosas, com tants programes, es queda al mig, i per això és mediocre. Però té encerts estratègics destacables. La decisió d’escollir sis models de noia amb les quals pugui connectar un ampli ventall de mascles, del metrosexual al mascle, es veu realçada per la selecció d’homes entrevistats, capaços també d’interessar a femelles diverses: Ian Gibson, Ricky Martin, Fernando Tejero, Antonio Gala, Alfredo Urdaci, José Saramago i Willy Toledo van sortir el primer dia.
Només per veure reunits sota un mateix logo espècimens tan dispars mereixeria un esforç perquè l’espai no sigui devorat per les flames del share. Però ja fa pudor de cremat. Per implicar els intel.lectuals en el món dels pagerols, en un mal plagi de Caiga quien caiga, es necessita molt talent. I això és el que falta: "Aquí no hi ha talent ni coratge per fer una bona tele pública", li va dir el brillant hispanista Ian Gibson a una pètria reportera, més tediosa que odiosa.
[@more@]
