EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

La Trobada de Creadors que es celebra a Caldes des de fa set anys, presenta, enguany, algunes necessàries rectificacions d’errors d’anys anteriors.  Jo només n’esmentaré dues. L’una, és el fet de fer desaparèixer els actes que es feien de nit, normalment actuacions musicals d’artistes locals o de fora. Malgrat la seva bona qualitat, el nombre de públic no acompanyava la categoria de l’acte i habitualment es convertien en activitats per a un molt reduït cercle íntim que no lligava amb el que és aquesta festa: una festa oberta a tothom i que crida a la participació de tots. L’altra rectificació ha estat eliminar la caòtica clausura que es celebrava, l’últim diumenge de la Trobada, a la Sala Cultural.  Unes 200 o 300 persones s’aglutinaven en un local amb una capacitat màxima de 180. I en aquell acte, en una mateixa tarda, hi tenia cabuda l’espectacle dels nens de l’Escola, el Recital Líric de l’Agrupació de Pensionistes, un concert de piano i de flauta, els grallers de la Colla gegantera i la percussió dels Diables d’Estrac, entre altres artistes.  Tot plegat es convertia en un acte en què el caos era el protagonista.  Un acte de clausura que durava unes tres hores era, doncs, motiu suficient perquè la gent anés abandonant la sala fins quedar-se pràcticament buida.  Felicitats als que van decidir rectificar, tot i que hem estat anys aguantant tot això… I per altra banda, la Gran novetat i, per tant, única veritable novetat de la Trobada 2006, ha estat la Baixada de Creadors organitzada pel Casal de Joves.  Vehicles creats pels participants baixaran des de dalt de Caldes fins la Plaça de l’Ajuntament, amb tot l’espectacle que això comporta.  Per cert, aquesta idea ja la vam deixar anar els de l’equip del programa radiofònic APUNTDEPETAR a l’article d’Els Tres Micos Especial Festa Major 2006. Si voleu saber quins actes es fan durant aquesta Trobada, entreu a l’enllaç que hi ha a http://www.caldetes.cat i… a participar !

[@more@]

Tweet

Júlia Otero torna a TV3 (dimecres 21.35 hores), però aquest cop envoltada de nens gràcies a No em ratllis!, una de les últimes novetats de la temporada. L'objectiu del programa, segons la mateixa presentadora, no és més que "donar veu a nens de primària" perquè tractin "temes d'adults". 

Aquest format, que es basa en l'espai What kids really think, emès a la BBC, està estructurat a partir d'un tema central que es desenvolupa al llarg de cada programa. Alguns d'aquests temes són la monarquia, la religió i la família, assumptes sobre els quals els nens, segons Otero, "estan molt més informats del que els adults ens pensem". 

[@more@]

Tweet

Editorial del diari EL PAÍS: 

La idea de una Alianza de Civilizaciones, que lanzó hace más de un año el presidente Rodríguez Zapatero, tuvo ayer su primer desarrollo concreto en las propuestas de actuación que fueron presentadas en Estambul por el grupo de alto nivel encargado de elaborarlas. Es, en sí, un logro, sobre todo si detrás de este proyecto está la idea de que al terrorismo y a la intolerancia hay que combatirlos tanto con la firmeza democrática como con una buena política de alianzas, en vez de suscitar, como sucede con la idea de una guerra global contra el terror, la división entre países occidentales y la ampliación de las bases políticas de los terroristas. Más que una alianza, cuyos contenidos no acaban de explicarse, se trata de un marco en el que encuadrar una serie de medidas para colmar la falta de entendimiento cultural entre el mundo musulmán y el occidental e intentar "reducir el espacio de los fanáticos", tal como lo presentó el presidente del Gobierno español. De hecho, no hay ningún plan alternativo sobre ninguna mesa para lograr esos resultados, y de ahí el apoyo que ha suscitado, lo que no quiere decir que sea ni eficaz ni suficiente. Sabe en todo caso a poco, pues los fanáticos, incluso con un espacio mínimo, pueden hacer gran daño y contaminarlo todo. De momento, el ejercicio se centra en la dimensión musulmana y occidental, cuando otras culturas que representan a casi la mitad de la población mundial están también pidiendo paso. Los cuatro campos de actuación identificados por el grupo de alto nivel y que el secretario general saliente de la ONU, Kofi Annan, debe completar o modificar, antes de presentarlos a mediados de diciembre a Naciones Unidas son la educación (para evitar el desconocimiento mutuo), la juventud (no darle oportunidades es alimentar el caldo de cultivo de los radicalismos), las migraciones (que ya es un fenómeno global que afecta a todos) y los medios de comunicación. A este respecto, se pide a los profesionales desarrollar, articular y aplicar códigos de conducta. Hay que advertir, en cualquiera de los casos, que una cosa es promover el respeto y otra muy distinta e inadmisible es limitar la libertad y promover la autocensura. Es buena idea impulsar una historia de la humanidad en la que todos puedan estar de acuerdo, pero hay que contar que ni siquiera hay acuerdo sobre la europea, o incluso sobre la española. 

El lugar y el momento de la presentación de este plan son más que significativos. Por una parte, se amontonan los nubarrones sobre las perspectivas de ingreso de Turquía en la UE, paso que Zapatero apoya y que sí constituiría una verdadera alianza de civilizaciones, por la cual la Unión dejaría de ser un club cristiano (con más de 17 millones de musulmanes) y una gran sociedad musulmana como la turca entraría en el sistema de valores europeos, conservando su laicismo de Estado. Por otra, coincide con el anuncio por Zapatero de que en los próximos días presentará a la UE una iniciativa sobre Oriente Próximo que, efectivamente, se ha convertido en "el conflicto de los conflictos".

[@more@]

Tweet

Editorial d’El Periódico d’avui: 

El nombre de mares adolescents creix sense parar a la nostra societat i s'ha convertit en un fenomen preocupant. Al voltant de 500 noies d'entre 14 i 17 anys donaran a llum aquest any a Catalunya, una xifra que duplica la de fa 10 anys. La immigració, especialment la procedent d'alguns països llatinoamericans, explica, però només en part, aquest alt nombre d'embarassos d'adolescents. En algunes cultures no és tan estrany com aquí que una dona de 16 anys sigui mare. Tot i això, els especialistes subratllen les dificultats que tindran aquestes noies, perquè, encara que el seu cos estigui perfectament preparat per a la gestació, la personalitat adulta encara no està formada, i això després condueix a problemes emocionals per a elles i per als nadons. Aquesta mena de situacions es produeixen, a més, de forma més habitual en capes socials desafavorides. Informar convenientment els joves sobre les relacions de parella sembla el camí més indicat per frenar aquesta perillosa corba ascendent del nombre de mares molt joves. Però aquesta és una mesura a llarg termini. Els serveis socials i sanitaris realitzen per ara una meritòria tasca d'ajuda a les noies que es troben amb un nen entre els braços quan encara estan en edat de jugar amb les seves amigues. El problema, derivat en part de la multiculturalitat de les nostres societats, rau en el fet que aquests embarassos gairebé sempre condemnen les dones a abandonar els estudis per entrar en el mercat de treball per l'esglaó més baix. I en molts casos deixen aquestes noves famílies –poques vegades el pare segueix amb la mare després del part– en una difícil situació econòmica i social.

[@more@]

Tweet

El dissabte, el que havia de ser una gran concentració de rebuig a la nova reedició del tripartit, s’ha convertit en un acte ridícul de quatre convergents que, després de fer una campanya bruta, manipulada i amb l’objectiu de crear-se enemics per tot arreu, troben il·legítim (això si, moralment) l’entesa entre PSC, ERC i ICV.  El cartell més incoherent dels que vaig poder veure per TV, no l’únic, fou un que hi deia “FELIP V, PRIMO DE RIVERA, FRANCO, CAROD-ROVIRA”.  Ja no parlo dels insults basats en la xenofòbia que li dedicaven al futur President, José Montilla.  Tot plegat, per un autèntic profund anàlisi psicològic. 

Ningú dubte que les eleccions, en vots i escons, les va guanyar Convergència i Unió. Però ¿el nostre sistema polític diu que qui guanya les eleccions és qui ha de governar? No senyors !  El nostre sistema, el PARLAMENTARI, diu que els ciutadans únicament escollim els diputats que formaran part del Parlament.  No triem ni President, ni Govern, ni tan sols directament les persones que volem que siguin diputats, ja que les llistes són tancades.  Seguidament són els diputats del Parlament els que duen a terme l’elecció del President. En aquest cas, hi ha hagut un acord entre tres grups que sumen 70 diputats (Convergència i Unió només té el suport de 48 diputats). 

A més a més, tothom sap que una Entesa Nacionalista hagués estat perjudicial per Catalunya i no hagués fet res més que augmentar el desprestigi del nostre país i l’enfrontament Catalunya-Espanya.  A més a més, segurament els programes de CiU i ERC tenen punts en comú que es poden comptar amb els dits d’una sola mà.  A més a més, la primera opció de CiU fou pactar amb el PSC per tal de deixar arraconada ERC i, d’aquesta manera, anul·lar políticament als socialistes de cara a properes eleccions. 

CiU ha de recapacitar, reflexionar.  No val anar en “contra de” i anar dient que són els guanyadors de les eleccions i que per això els pertoca governar, quan van atacar de forma desmesurada a PSC, ERC, ICV i, amb més intensitat, al PP, fent el ridícul anant al notari. 

Catalunya no necessita una Entesa Nacionalista, sinó una Entesa Nacional, i Carod Rovira va dir una frase, el dissabte, molt significativa: “algú hauria de reflexionar quan vint-i-un diputats independentistes faran president a un català que es diu José i va néixer a Andalusia”.  Això és la Catalunya del present i del futur, això és la Catalunya social i nacional, dos conceptes que van plegats i que un pacte nacionalista hagués fet desaparèixer la vessant social.   

[@more@]

Tweet

Editorial del diari EL PAÍS d’avui:  

La detención del alcalde y varios concejales del municipio canario de Telde, quienes ayer entregaron sus actas, ha venido a demostrar la extrema debilidad, no exenta de sectarismo, de la estrategia del PP frente a los casos de corrupción urbanística que le afectan. A la vista de la extensión que ha alcanzado el fenómeno, harían bien sus dirigentes en no seguir escudándose en la consigna de que su partido ostenta el monopolio de la virtud, y demostrar, en cambio, con hechos y con palabras, que anteponen la honradez en la gestión a la condición de correligionarios de los cargos municipales imputados o bajo sospecha. 

Pese a los numerosos indicios de irregularidades en el Ayuntamiento de Telde que se acumulaban en los juzgados desde hace meses, el secretario general de los populares canarios, José Manuel Soria, aseguró hace tan sólo unas semanas que el actual alcalde, ahora en libertad acusado de cohecho, seguía siendo su candidato para las elecciones de mayo. Ése viene siendo el criterio aplicado en casi todos los casos, incluidos los numerosos que afectan en la Comunidad Valenciana a altos cargos imputados por delitos relacionados con el urbanismo. 

Los socialistas han tomado la delantera a los populares en la depuración de las responsabilidades políticas derivadas de la corrupción urbanística, reaccionando con mayor rapidez y contundencia frente a los casos que implicaban a sus militantes. Por eso harían mal respondiendo a la estrategia del monopolio de la virtud que ha seguido el PP con otra estrategia que, sin mayor ambición ni perspectiva, se limitase a reclamar para ellos el monopolio del rigor. Expulsar a los militantes sobre los que pesen fundadas sospechas de corrupción debería ser el comportamiento normal de todo partido democrático, no una baza de imagen. 

Aparte de mostrar diligencia en las sanciones, hay que desmontar el turbio y espeso tejido de intereses formado alrededor de los ayuntamientos y de sus competencias en la ordenación del territorio. La fiscalía y los jueces llevan tiempo haciendo su trabajo, a pesar de la insuficiencia de sus medios. Pero existe, además, una dimensión política del problema, relacionada con la regulación del suelo, la financiación de las corporaciones locales y de los partidos y, en último extremo, con la distribución territorial del poder. Para las elecciones de mayo, los ciudadanos tendrían que conocer las distintas propuestas.

[@more@]

Tweet

Acabo de llegir, a través del bloc d’Els Tr3s Micos ( http://escomar.bloc.cat ), que es durà a terme un homenatge al caldenc Miquel Navarro, mort el 25 d’agost de 2005, quan encara no tenia 50 anys.  Aquest merescut acte es farà a la Sala Cultural de l’Ajuntament el proper diumenge 12 novembre a les set de la tarda. Miquel Navarro fou una persona molt coneguda a Caldes i, personalment, li tenia molt d’apreci.  Tothom coneixia el seu bon sentit de l’humor.  Encara recordo com, des d’Apuntdepetar, vam fer-li un petit homenatge el mateix dijous 25 d’agost de 2005, dia d’emissió del programa de ràdio.  Aquell últim dijous d’agost ens havia deixat en Miquel i nosaltres ho vam sentir molt, sobretot perquè no feia ni un any que havia col·laborat al programa especial “12 hores d’Apuntdepetar” (2/9/2004), dins la secció “Tarda d’Humor”, juntament amb en Jordi Vergés.  Ell ens va animar a seguir amb el que estàvem fent i, sobretot, va oferir-nos la seva col·laboració totalment voluntària de cara al futur.  Malauradament, aquesta col·laboració no es podrà materialitzà mai. 

Des de l’àmbit més personal, jo també el recordo des de ben petit, quan la seva família i la meva sortíem plegats a fer excursions, a dinar o a passar l’estona.  En tinc molts bons records d’aquells temps. 

Bé, doncs, aquest homenatge l’organitza “Strak Col·lectiu de Representacions Teatrals”, companyia local amb la qual va col·laborar en Miquel. 

En Miquel Navarro va participar en moltes altres activitats públiques, com la d’activista cultural, sobretot durant la dècada dels 80, i la de regidor del Govern Local durant la legislatura 1987-1991.  Últimament, però, el podíem veure actuant meravellosament dalt d’un escenari.  Especialment recordada va ser la seva creació de l’Avi Xena, una filmació de la qual podrem gaudir en l’acte central de l’homenatge de diumenge.  La projecció, tal i com explica Els Tr3s Micos, anirà acompanyada d’altres recordatoris que han preparat els integrants del col·lectiu Strak, un acte recordatori i d’homenatge del qui fou un home apassionat de Caldes, enamorat de Caldes, amics dels seus amics,  dels nous i dels de tota la vida, d’un home que mai perdia el sentit de l’humor.   Una anècdota:  dia de les eleccions locals de 2003, Sala Cultural, recompte de vots.  En Miquel era interventor per CiU i jo pel PSC.  Davant el gran nombre de vots que estava obtenint el PSC al llarg de tot el recompte (recordo que el resultat final va ser PSC 7 regidors i CiU 4), a en Miquel li va sortir la següent frase, mostra del seu sentit de l’humor fins i tot en situacions difícils:  “Carai! Si seguiu així, fins i tot sortiràs tu de regidor… i això que no vas a la llista!” (referint-se a mi). 

Miquel, sempre et recordem, sempre et recordarem…

[@more@]

Tweet

Editorial d’El Periódico de Catalunya d’avui:

Garantir l’ordre acadèmic, protegir la feina dels mestres i deixar fora de perill la majoria de la comunitat escolar del xantatge d’una minoria violenta són objectius prioritaris després dels últims episodis de violència exercida per diversos estudiants contra professors. Seria una falta de realisme imperdonable considerar el cas de Sant Vicent del Raspeig (Alacant), on un adolescent va agredir un professor, un fet aïllat i extrem, sentida la queixa permanent dels mestres, la multiplicació de les situacions angoixants i, ben senzillament, la por que senten bastants docents cada vegada que han d’acudir al seu lloc de treball.

Més enllà del cas concret que ha donat peu a la convocatòria d’avui d’una concentració de representants sindicals dels mestres catalans a la plaça de Sant Jaume de Barcelona –una mestra sacsejada per la mare d’un nen que reclamava una beca–, el cert és que s’ha apoderat de l’àmbit educatiu un clima de permanent anormalitat en el qual, amb massa freqüència, ensenyants i alumnes es relacionen com si fossin membres de bàndols rivals. De tal manera que, en molt pocs anys, s’ha passat de l’escola franquista, autoritària i monolítica, on els càstigs físics no eren una excepció, a una altra en la qual qualsevol projecte pedagògic resulta sempre mediatitzat per totes les formes que es puguin imaginar d’indisciplina acadèmica.

La idea difosa per l’Administració que durant aquest últim curs no es donen més casos de violència contra els mestres que en anys anteriors, sinó que se’n té més coneixement com a resultat de la transparència informativa, pot ser veritat, però està ben lluny de neutralitzar el clima d’alarma social. I aquesta alarma no s’esvairà fins que es disposi d’un diagnòstic de les causes de la crisi i es comencin a aplicar solucions equànimes, operatives i que comprometin els pares en l’educació dels seus fills.

És impossible corregir de la nit al dia els casos de violència escolar que no són més que una prolongació de marcs socials conflictius: barris durs, famílies desestructurades, etcètera. En canvi, és urgent debatre sense embuts la conciliació entre la vida laboral i familiar dels pares, la influència en els menors dels herois audiovisuals, la necessitat de prestigiar la cultura de l’esforç i l’increment d’autoritat dels docents. D’això en depèn l’educació –en el sentit més ampli– de les generacions futures.

[@more@]

Tweet

He de reconèixer que, després de la sortida d’ERC del Govern català, jo vaig apostar per un gran pacte PSC-CiU. Aquesta inclinació pel Gran pacte m’ha anat desapareixent del cap arran d’observar la prepotent, insultant, manipuladora i superficial campanya que ha dut a terme Convergència i Unió. CiU ha anat a la desesperada perquè sabia que era necessari treure majoria absoluta, o no governava. No només els ha sortit malament l’estratègia, sinó que també s’han creat enemics per tot arreu i han perdut la confiança i la credibilitat davant la majoria dels ciutadans, i per molts anys crec jo! Cal recomanar a CiU que rectifiqui si no vol veure’s a les cadires de l’oposició durant una llarga temporada (no només de 4 anys). De moment, s’està creant una nova Entesa Nacional per al Progrés que sembla ser que es constitueix sobre unes noves i més sòlides bases, les quals estic convençut que serviran per crear un govern més cohesionat que treballarà pel que més ens interessa a la gent del carrer, sobretot ara que ja queda pel passat tot l’etern debat de l’Estatut. Per altra banda, sembla que ERC també ha madurat, cosa que em preocupava. Així, doncs, endavant i donem un marge de confiança al nou Govern.

[@more@]

Tweet

Amb aquest primer article, sota el nom “Cal mantenir les relacions socials, ja que això ens fa més humans”, vaig començar el llarg camí d’aquest Diari:

Diumenge 6 de novembre de 2005, el primer dia del meu Diari ! Les noves tecnologies han fet possible que les relacions socials hagin anat disminuïnt al llarg d’aquests últims anys i els blogs, que ara s’han posat de moda, són un bon mètode per mantenir un mínim de relacions humanes, malgrat no siguin directes, per tal d’intercanviar opinions, sensacions, pensaments, informacions, amb tots aquells que ho desitgin, fins i tot amb més gent del que seria possible si aquestes relacions no fossin a través de la xarxa. Gràcies per "visitar-me" i us convido a donar una volta pel meu espai, per tal que us informeu, opineu, critiqueu, amb l’objetciu principal d’incentivar l’intercanvi i la participació.

A partir d’aquest primer post, han vingut més de 360 articles, més de 1.500 comentaris, més de 20.500 articles llegits i, sempre, el Diari ha estat situat dins la llista dels “100 més actius de bloc.cat”. Per cert, el missatge del meu primer post segueix vigent…

Moltes gràcies a tots! Ara, a seguir aquest camí…

[@more@]

Tweet