EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

Article de Joan-Pere Viladecans a El Periódico de Catalunya:  "Aprengui anglès en 7 dies", "Deixi de fumar sense esforç", "Aprimi's mentre dorm"… Són temps de gimnàstica passiva i bici estàtica, de sofà, telemerda i pizza ràpida; de precuinats i llibres resumits. Ens proposen mil deures per fer sense esforçar-nos. Coses de la postmodernitat. Quan la mala consciència es va allunyar de la nostra vida, es va endur la cultura de l'esforç. Allò que diu que "com més gran és la dificultat superada, més satisfacció se n'obté", avui només és per a psicòlegs, filòsofs o desesperats. La realitat és una altra: tots alhora buscant el mínim esforç. Ens comuniquem per SMS, abreviatures i onomatopeies, tot molt simple. I ens empobrim perquè, abans, arribar a la simplicitat era qüestió d'artistes, de savis, de llarg i complex recorregut cap a l'essencial; ara la simplificació és d'indolents o de les màquines que alimenten la mandra. S'ha de tenir nassos per dir-li a un adolescent que s'esforci en la seva formació quan respira el contrari i els models socials mostren vagància, riquesa fàcil i falta de recursos personals. La pedagogia es complica.

[@more@]

Tweet

L’equip del PSC de Caldes, després d’haver parlat amb molts sectors de la societat civil caldenca, i d’haver-los escoltat, estem disposats a presentar-vos, enguany, un dels millors programes de Govern que els socialistes de Caldes han presentat en els últims temps.  Un programa ambiciós, però realista i treballat amb sentit comú i de la responsabilitat, convençuts que amb la confiança de la majoria dels caldencs podrem posar a la pràctica a partir de les properes eleccions.  Repeteixo, hem elaborat un programa amb SENTIT COMÚ, sabent allò que es pot fer realitat en un poble com Caldes i lligant la visió de futur amb molts aspectes del passat i del present, les arrels per mirar cap a un Caldes millor.  Aviat tindreu el programa de Govern a les vostres mans i el podreu valorar i comparar, un programa precisament pensat per un Govern sòlid i de progrés, que sap quines són les grans responsabilitats de governar un poble com Caldes. [@more@]

Tweet

El mateix Dia de Sant Jordi vaig fer aquesta reflexió a amics, familiars, companys i coneguts i per això transcric l’article de la periodista i filòloga Irene Boada (El Periódico 25/04/2007):  Si digués que m'agradaria que la Diada de Catalunya es traslladés al dia de Sant Jordi probablement molts rebutjarien el meu pensament pel fet d'haver estat una idea llançada per la dreta. Però seria un comportament absurd, perquè el fet que m'engresqui una de les iniciatives d'un partit concret no vol dir que necessàriament em senti propera a les principals idees que defensa.   Aquesta actitud poc inclinada a qüestionar els símbols identitaris pot prevenir d'aprofundir en molts aspectes clau que defineixen la Catalunya d'avui. En canvi, convé anar revisant els nostres signes identitaris i la nostra manera de definir-nos, de la mateixa manera que estem redefinint moltes altres qüestions que vénen de la tradició. Certament, convé revisar el fet de commemorar una derrota i preguntar-nos si realment això pot tenir conseqüències negatives sobre la nostra identitat i si, en el fons, no preferiríem identificar-nos amb una celebració i afirmació de la literatura, la cultura i, principalment, l'amor que simbolitza una rosa.

[@more@]

Tweet

Editorial del diari EL PAÍS d’avui: Los accidentes laborales constituyen un doloroso problema irresuelto en España. Igual que los accidentes de tráfico, ocupan la atención preferente de la opinión pública sin que las sucesivas administraciones democráticas hayan sido capaces de combatir una lacra que cuesta casi un millar de muertos y un millón de accidentados al año. El actual Gobierno negocia un acuerdo con los sindicatos y las empresas orientado a bajar la siniestralidad. Pretende reforzar la figura del delegado de prevención en las pequeñas y medianas sociedades, el grupo de empresas que en España cuenta, según las estadísticas, con el doble de probabilidades de las grandes de que sus empleados tengan un accidente laboral. El delegado de prevención, que ya puede elegirse hoy en las empresas de más de 50 trabajadores, no tiene facultad sancionadora, pero puede emitir recomendaciones o participar con la dirección de la empresa en preparar medidas de seguridad.   Sorprende que el universo laboral de las pequeñas y medianas empresas -más del 90% de las espa-ñolas- no contase hasta ahora con esa figura. Temen los empresarios, al parecer, que se convierta en otro poder sindical. Si el Gobierno confía en la eficacia del delegado de prevención, debería garantizar a las empresas que tal desviación no se producirá. A su vez, éstas deberían considerar como argumento de peso que un representante independiente contribuirá a mejorar su percepción de las causas de los accidentes, que están dañando la imagen social de compañías de sectores importantes, como el de la construcción, favorecido durante ocho años de legislatura del PP como motor casi único de crecimiento económico.   Coincide la negociación de ese gran acuerdo con la entrada en vigor de la ley que prohíbe a las constructoras contar con más de tres subcontratas y obliga a este tipo de empresas a contar con un porcentaje mínimo de trabajadores fijos. Es una regulación lógica, puesto que el 90% de los accidentes se producen precisamente en las empresas subcontratadas; y sin duda las nuevas limitaciones tendrán efecto a medio plazo. Pero los resortes principales que deben activarse para reducir la siniestralidad laboral tienen que ver con la vigilancia y la aplicación de las normas de seguridad laboral. Como en muchos otros ámbitos económicos, abundan las leyes y faltan medios y voluntad de aplicarlas. Ya es hora de que la Administración aumente el número de inspectores de trabajo y aplique tajantemente las sanciones que ofrece la ley. Si los agentes sociales no se creen las leyes, no cesarán los accidentes.[@more@]

Tweet

Avui, 22 d’abril, l’endemà del seu 90è aniversari, i amb la participació de diverses personalitats, es farà un homenatge a Josep Palau i Fabre a la Sala Cultural de l’Ajuntament, a partir de les sis de la tarda.   Amb motiu del 90è Aniversari de Palau, i com a mostra de reconeixement i de gratitud, l’Ajuntament va aprovar el seu nomenament com a fill adoptiu de Caldes d’Estrac.  Per altra banda, entre moltes de les activitats que s’organitzen aquests dies per a celebrar el Sant Jordi, avui destaca la Ludoteca Infantil “Guixot de 8” (11 h. Esplanada Can Muntanyà), amb jocs construïts amb material reciclat, una bona manera de començar a sensibilitzar als nens i nenes.  I ahir, dissabte 21 d’abril, es va dur a terme l’acte de lliurament dels Premis Locals de la Mostra Literària, una Mostra que enguany he pogut gaudir com a membre del Jurat.   Sense dubte, els treballs guanyadors han estat els millors que es van presentar, sense desmerèixer però la feina realitzada per tots els participants, la qual cal agrair.  La unanimitat de decisió entre els membres del Jurat, valorant la redacció, ortografia, gramàtica, contingut, presentació… es va fer palesa al llarg de tota la deliberació, després d’haver-se llegit els treballs presentats.  Des d’aquí cal animar, però, a que l’any vinent sigui més gent la que participi ! Escriure ens fa créixer com a persones.

[@more@]

Tweet

La política local sempre s’ha caracteritzat per ser la més propera al ciutadà.  Però no només ha de ser la més propera com a teoria òbvia, sinó que ha de ser la més propera a la pràctica.  Els avantatges que ens ofereix la proximitat ciutadana, ha de fer possible una relació intensa i constant amb el poble, sobretot en aquells petits, com Caldes, on aquesta proximitat es pot multiplicar per 5.  Diversos mecanismes de participació ciutadana poden ser aplicats en diferents àmbits i una comunicació i interacció Administració local – ciutadà pot ser més fluida, directa, eficient i positiva, que no pas la de les grans ciutats.  A Caldes, en aquest sentit, encara tenim molt per fer i ho podem aconseguir, utilitzant el gran potencial humà del poble, institucionalitzant mecanismes de participació i millorant i/o ampliant els sistemes de comunicació entre l’Ajuntament i la ciutadania.  A partir del 27 de maig, MÉS IL.LUSIÓ PER CALDES D’ESTRAC, NOVES IDEES.

[@more@]

Tweet

Article de Pepa Bueno a El Periódico d’avui:   Aragó ja té nou Estatut d'autonomia, que entrarà en vigor amb tota probabilitat el dilluns 23 d'abril, dia de Sant Jordi. El nou text, producte d'un ampli consens, permetrà a la seva comunitat, segons el president aragonès, competir en igualtat de condicions amb les seves poderoses veïnes mediterrànies o cantàbriques.   Marcelino Iglesias té ben greixat el discurs sobre la necessitat d'equilibrar territorialment dues Espanyes que no tenen res a veure amb la clàssica disjuntiva machadiana tan de moda avui. Iglesias parla de l'Espanya interior, que fa anys que s'està despoblant, que veu passar per les seves carreteres el progrés que sempre va a parar a un altre lloc, i l'Espanya costanera, especialment la mediterrània, beneïda pel clima i els ports de mar com històrica receptora de matè- ries primeres, indústries i població –treballadora, turística i migpensionista–. De Sevilla a Saragossa, la Península és un erm amb l'única excepció de Madrid, que té el poder com a principal pol d'atracció. Els diners d'Europa, les grans inversions públiques en infraestructures, les apostes polítiques, el desenvolupament rural, no han aconseguit crear teixit industrial i retenir població en aquests indrets.   Amb Aragó, ja hi ha cinc comunitats amb els seus estatuts aprovats, i aquesta setmana les Corts admetien a tràmit el de Castella i Lleó, unes de les comunitats paradigma d'aquesta dicotomia Espanya interior-Espanya costanera que planteja Iglesias. La pregunta llavors és ¿serviran les reformes estatutàries que estan en marxa per afrontar aquest desequilibri territorial? ¿Estan plantejades sota el prisma de solucionar els problemes no només d'autogovern, sinó de cohesió estatal que havien deixat sense resoldre els primers vint- i-tants anys d'autonomies? Potser plantejant-ho així alguns ciutadans entendran millor la necessitat de les reformes, aquests ciutadans als quals aquest procés deixa tan indiferents.   I és que la majoria de les vegades sembla que tot el problema consisteix a conciliar els interessos de 17 territoris, però sense una visió de conjunt que empenyi tota la nau en una direcció.[@more@]

Tweet

Aquest matí, escoltant la ràdio, he pogut sentir que el Govern català i el Govern espanyol han ajornat el traspàs de Rodalies RENFE per una manca d’acord sobre les inversions que han d’acompanyar aquest traspàs.  Puc entendre, i els ciutadans poden entendre, perfectament, que un traspàs d’aquestes característiques ha de venir-nos amb unes inversions mínimes, ja que si no fos així el traspàs seria la pitjor solució al “caos habitual” de RENFE.  El que si que no s’entén, és la paraula “ajornar” en tot aquest assumpte.  Un tema que porta anys i anys sobre la taula, un tema que vivim, o patim, milers i milers de ciutadans cada dia, un tema amb el qual molts han tingut molta i molta paciència… ara se’ns diu que s’ajorna per manca d’acord?  El tema estrella de la segona reunió de la Comissió Bilateral Generalitat – Estat havia de ser, precisament, accelerar el traspàs del servei de Rodalies RENFE al Govern català, tal i com s’especifica a l'Estatut d’Autonomia.  Els representants de les dues parts, encapçalades pel conseller Joan Saura i el ministre Jordi Sevilla, van acabar ajornant la constitució de la ponència que ha de tractar el traspàs.  "Necessitem més temps", va dir el conseller Saura després de la reunió.  I els ciutadans què?   Doncs molts també necessiten el temps que han perdut dalt d’un tren amb retard o en una estació i també necessitarem, tots plegats, de cara al futur, més paciència, paciència i paciència.  Increïble, però cert.[@more@]

Tweet

Editorial d’El Periódico d’avui:   Fa gairebé quatre mesos que el Congrés dels Diputats va rebre el projecte de llei de reforma del Codi Penal i ses senyories encara no han tingut temps per formular-hi les seves esmenes, el tret de sortida al sempre atzarós tràmit parlamentari. Diverses entitats i alguns diputats ja han advertit que el fet més probable és que a aquest ritme no es pugui aprovar en aquesta legislatura. Si és així, constituiria un rotund fracàs de l'Executiu i una gran frustració per a la societat, que veu cada dia com alguns conductors estenen el pànic a les carreteres sense que la justícia hi faci res.   El cas que avui donem a conèixer del conductor del camió que va matar dos joves de 21 anys a Cantàbria a l'envair el carril contrari i que ha estat condemnat únicament a 500 euros de multa és només l'últim d'una llarga llista de despropòsits judicials.   La política de seguretat viària del Govern tenia dos eixos legals: el carnet per punts –ja en marxa, amb resultats fins ara positius–, i la reforma del Codi Penal, que a més a més d'abordar altres àmbits de la vida ciutadana preveu presó per a la velocitat desproporcionada, les taxes d'alcohol més altes i la conducció amb el carnet retirat. Sense aquest canvi penal, assistirem cada vegada més a espectacles tan vergonyosos com el del veí de Vigo que ha perdut 113 punts, la llicència i encara continua circulant impunement.   El president del Govern hauria d'escoltar l'alarma social que han despertat les morts d'aquesta Setmana Santa per encapçalar personalment la lluita contra els accidents de trànsit i ordenar a qui competeixi la tramitació exprés dels articles de la reforma referents a la seguretat viària, com raonablement han proposat diversos col·lectius de víctimes i experts, així com el president de la comissió parlamentària de Seguretat Viària, Jordi Jané.   El Ministeri de Justícia ha mostrat poca predisposició a acceptar-ho, de manera que sembla que ha arribat l'hora que Zapatero faci realitat la promesa formulada durant la visita que va fer a la DGT envoltat de càmeres i micròfons, quan en els primers mesos del carnet per punts la mortalitat va baixar de manera espectacular. Allà es va comprometre a donar el màxim suport a totes les iniciatives encaminades a rebaixar el drama de les carreteres. És l'hora de complir la paraula donada. No hi ha res que l'hi impedeixi. Fins i tot el PP es mostra disposat a secundar-ho.[@more@]

Tweet

Programa 30 minuts, avui diumenge 15 d’abril, 21.45 h.TV3:   El professor Franz de Copenhaguen era -és?- un personatge de còmic que es distingia per la inutilitat de les meravelloses idees que explicava detalladament.   La seva herència semblen recollir-la ara algunes de les persones que treballen per evitar els efectes no desitjats del canvi climàtic: ara com ara, les seves idees enllacen directament amb l'esperit del professor Franz quant a l'espectacularitat de les propostes i la incredulitat que generen.   Tot i això, el treball que 30 minuts presenta aquesta nit atorga una pàtina de credibilitat a cinc projectes que, a primer cop d'ull, semblen autèntiques indiades.   A més d'explicar la situació de la climatologia mundial que recomana buscar solucions per evitar-ne la degradació, Cinc idees per salvar el món exposa propostes com ara posar un sol en òrbita que ajudi a escalfar la Terra, fer créixer artificialment el plàncton, intentar filtrar els raigs del sol, construir arbres artificials que refredin l'atmosfera i disparar grans quantitats de sulfur fins a l'estratosfera amb artilleria pesant.  FONT: DIARI AVUI 15/04/07[@more@]

Tweet