D'aquí pocs dies serem a 1 de setembre. Com passa el temps! Tal i com vaig prometre, el dia 1 tornaré amb energies renovades i un bloc també renovat, més interactiu, amb més seccions i espero que amb més participació per part teva. Si aquests dies veus canvis regularment al meu bloc, és precisament pel motiu de la introducció de novetats i de proves d'aquestes novetats. Gràcies, com sempre, per llegir-me i fins ben aviat.
[@more@]
Em dic Marc Vergés Ros, o simplement Marc, i vaig néixer el 6 de febrer de 1979. Des de sempre he viscut a Caldes d'Estrac (http://www.caldetes.cat), aquest meravellós petit poble que es troba al centre de la costa d'El Maresme. Diplomat en Gestió i Administració Pública per la Universitat Pompeu Fabra i Llicenciat en Ciències Polítiques per la mateixa Universitat, em considero pròxim a la socialdemocràcia i molt respectuós amb les diferents ideologies existents. Sóc força crític amb la política en general i amb moltes de les maneres de fer de polítics de tots els colors. Crec que no em cansaré mai de pensar, i sempre tindrà sentit dir, que hi ha una altra manera d'entendre la política, de fer política i sentir la política i que cal creure's que la política és necessària per organitzar-nos com a societat. En aquest sentit, doncs, em considero lliurepensador. Acostumo a dir el que penso sense deixar-me influenciar per res ni ningú, objectiu difícil en l’actualitat. Això sí, intento explicar-ho amb les millors paraules possibles. Com diu un conegut filòsof, pensar a favor d’un corrent o pensament concrets és molt fàcil, perquè tothom et donarà la raó. Però en canvi, pensar a contracorrent, ja no és tan fàcil, ja que sempre et trobaràs molta gent que s’oposarà al teu pensament. A més a més, el que pensa a favor d’un corrent no té cap preocupació i no se n’adona dels defectes que pugui tenir el pensament que ell estigui defensant, ja que ningú no li recrimina res. En canvi, si la situació passa a l'inrevés, un mateix se n'adona dels errors que pot estar cometent i que els ha identificat gràcies a una persona que tenia un pensament contrari al seu. Caldenc, maresmenc, català, espanyol, europeu i ciutadà de la terra, dues de les meves passions (a part de la Política amb majúscula) són la cultura popular i la comunicació, les quals gaudeixo gràcies a que sóc membre de la Colla de Geganters i Grallers de Caldes d'Estrac (des del 1991) i col·laborador de la revista Els Tr3s Micos de Caldes d'Estrac (des del mes de maig de 2006). Durant quasi 5 anys he corealitzat i copresentat el programa Apuntdepetar de Caldetes Ràdio (16/4/03 – 27/12/07). I des del mes de juny de 2006 treballo al Departament de Gestió Interna de Barcelona Media – Centre d'Innovació (Fundació Barcelona Media Universitat Pompeu Fabra). Aquest és un espai de reflexió, d'opinió, de diàleg, d'intercanvi d'idees, de transmissió de sentiments, d'informació i de comentaris personals. Et convido a donar-hi una passejada, tot esperant que gaudeixis d'aquest camí ple de paraules. També desitjo que les teves paraules facin més llarg aquest camí. Gràcies per visitar-me.
[@more@]
Amigues i amics, ara començo uns dies de relaxament, de tranquil·litat, de reflexió, de desconnexió de la rutina del dia a dia, després d’un any molt intens, però positiu i productiu, des de tots els àmbits i sentits. Aprofito, doncs, per deixar descansar també aquest bloc. A partir de setembre tornaré a actualitzar, amb energies renovades, el meu Diari. Us recordo que podeu seguir deixant els vostres comentaris en cadascun dels articles publicats. Bones vacances per qui en pugui gaudir i ens retrobem l’1 de setembre ! Moltes gràcies ! [@more@]
Ja podeu llegir i comentar el meu nou article de la secció El Balcó d'Estrac de l'edició número 11 de la revista Els Tr3s Micos. Aquí en teniu l'enllaç directe http://escomar.bloc.cat/post/4806/180017
[@more@]
Avui us recomano el darrer llibre: Per un sac d’ossos, de Lluís-Anton Baulenas: Un legionari a la força, una promesa, el rescat inversemblant d’uns ossos, un viatge sense retorn i una personalitat amb més escletxes de les que sembla. Genís Aleu promet al seu pare, en el llit de mort, que recuperarà les restes d’un amic seu enterrat de mala manera. És el 1941 i han de passar vuit anys, fins al 1949, perquè ho pugui intentar. Un dia, convertit ja en sergent de la Legió, abandona Melilla rumb a Barcelona –una ciutat grisa, dominada per la por, tenallada per la misèria de la primera postguerra–, la ciutat on va veure morir el seu pare primer i el seu millor amic després. La parada següent de Genís Aleu ha de ser Miranda de Ebro, on l’antic camp de concentració franquista s’ha convertit en un innocent Campament d’Instrucció de Reclutes. Gràcies a la seva condició actual de legionari podrà accedir-hi lliurement. El guien el desig de venjança i la necessitat de dur a terme la seva promesa. I aquí teniu la darrera cançó, la coneguda Me muero del grup La Quinta Estación, un grup espanyol que el seu èxit ha arribat al nostre país després de triomfar a Mèxic http://www.youtube.com/watch?v=ohc2iGOJfhM&mode=related&search=
[@more@]
Com a simpatitzant socialista, sincerament, crec que cada cop es fa més difícil entendre i recolzar uns socialistes que desautoritzen descaradament les organitzacions que configuren el mateix PSOE, un PSOE que sense aquestes organitzacions no seria res. Parlo evidentment del cas de Navarra. Avui, la direcció federal del PSOE ha dit NO a la proposta del Partit Socialista de Navarra de formar un Govern tripartit a l’estil català, però a la Comunitat Foral. El PSOE ha dit NO a un Govern entre PSN, Nafarroa Bai i Izquierda Unida. El PSOE ha dit NO a una majoria parlamentària que, com a tal, tenia el mateix dret i possibilitats de governar que la Unió del Poble Navarrès, la “marca” del PP a Navarra. Clarament s’ha apostat per una posició partidista, amb una mirada posada a les eleccions del proper mes de març. No s’ha apostat per un nou model per als navarresos, un nou model que, s’hi estigui d’acord o no, era plenament legítim i d’aquesta manera ho havien decidit una majoria de ciutadans i, doncs, una majoria de diputats. La mateixa legitimitat, és clar, que tindrà la UPN si finalment acaba governant. El debat, però, s’hauria d’haver basat amb els problemes reals del dia a dia dels ciutadans de Navarra, més enllà de les sigles que mal intencionadament han fet veure com a filles del dimoni alguns dirigents polítics. Quan parlo d’aquestes sigles em refereixo a Nafarroa Bai, perquè aquest ha estat el lamentable real debat. Nafarroa Bai, una coalició de partits nacionalistes que aposten clarament per la democràcia i per les normes establertes i que condemnen enèrgicament la violència, tot i que a vegades se’ns faci creure el contrari des d’alguns àmbits. Així, doncs ¿quin és l’argument real per dir NO a un Govern d’esquerres a Navarra? Per la mateixa regla es podria haver dit NO a un Govern d’esquerres a Catalunya o a una gran coalició com la de les Balears, no? Cosa que potser ja li hagués agradat al PSOE, però en el cas de Catalunya es va trobar amb un petit “problema”: el PSC té plena autonomia de decisió, malgrat a vegades algunes situacions i decisions fan pensar el contrari (¿en Maragall va plegar perquè ell va voler?). I el cas de les Balears… bé… segurament s’argumentarà amb el fet que no hi ha el tema del terrorisme de fons. Argument pobre i sense sentit. Jo, ara, no estic recolzant obertament el pacte entre PSN, Nafarroa Bai i IU, ja que això es tractaria d’un altre tema. El que estic recolzant és una decisió que havia pres una organització com el Partit Socialista de Navarra, que és qui coneix perfectament la situació del seu poble i el que és el millor, des de la seva perspectiva, de cara al futur, més enllà de la visió partidista que ha demostrat, malauradament, el Partit Socialista Obrer Espanyol. Cal recordar-ho: el proper mes de març hi ha eleccions generals, ETA ha trencat la treva no fa massa i Nafarroa Bai és una espècie de… ¿ bèstia negra ?. ¿ I als navarresos què és el que els interessa realment ? Tot plegat difícil de relacionar en un país normal per donar-li una mica de sentit a la situació. Però, ¿ som un país normal ? La resposta potser és NO, però els socialistes, com a històricament impulsors de reformes democràtiques, de la convivència, de la pedagogia entre els espanyols, de la igualtat, del benestar, de la llibertat i de la justícia, entre molts altres valors, hauria d’haver demostrat, ara més que mai, que ens anem acostant a un país normal i normalitzat des d’un punt de vista democràtic.
[@more@]
Ja en articles anteriors he fet referència a caldencs que han ocupat o ocupen llocs o càrrecs d’alta responsabilitat política, un orgull per tots els caldencs independentment de la ideologia de cadascun de nosaltres. Ara, l’ex regidora de CiU de Caldes (2003-2007) i gerent de CDC del Maresme, Susanna Romero, ha estat escollida consellera nacional del Maresme de Convergència Democràtica de Catalunya, en una assemblea comarcal que va escollir el nou president de CDC a la nostra comarca. I, per altra banda, l’ex regidora de Cultura (2003-2007) i actual portaveu del Grup Socialista a l’Ajuntament de Caldes, Rosabel Cantenys, és una de les conselleres del Consell Comarcal del Maresme, que es va constituir el passat 30 de juliol. El Govern del Consell el formen PSC, CiU i ERC, gràcies a un pacte que van arribar les tres forces majoritàries de la nostra comarca. Felicitats a les dues caldenques, bona feina pel que ha de ser l’objectiu del servei públic: l’interès general i, com no, bona feina per Caldes.[@more@]
Seguint amb aquesta secció especial per a donar-li un caire més estiuenc al meu Diari, avui us recomano el llibre “Bienestar insuficiente, democracia incompleta: de lo que no se habla en nuestro país”. L’autor del llibre, Vicenç Navarro, que fou professor meu a la Universitat, fa un anàlisi excel·lent de la situació i desenvolupament de la democràcia a Espanya, tot referint-se especialment als temes de benestar del nostre país. S’explica i es pot arribar a conèixer realment d’on venim, on som i cap on hauríem d’anar. Una bona crítica a la classe política i una bona lliçó per a ser conscients de la reforma que la classe política hauria de fer front per tal de garantir uns acceptables valors democràtics i de benestar social. També us deixo amb aquesta cançó: http://www.youtube.com/watch?v=G3tbyMVBe_I Vivo por ella cantada per Marta Sánchez i Andrea Bocelli.[@more@]
Avui us recomano un llibre autobiogràfic de Mario Onaindía, membre d’ETA primer i destacat dirigent del Partit Socialista d’Euskadi després. Un bon llibre per entendre una mica més la ja complexa societat i vida política basca. El llibre es titula “El precio de la libertad”. I avui us deixo amb la cançó: We Are The World http://www.youtube.com/watch?v=WmxT21uFRwM&mode=related&search= [@more@]
“Homenatge a Catalunya” és el relat personal de George Orwell sobre la seva experiència durant la Guerra Civil espanyola. La primera edició va ser publicada l’any 1938. Orwell va ser a Catalunya y Aragó des de desembre de 1936 fins al juny de 1937, quan el partit polític en el que es trobava (POUM) va ser declarat il·legal. És una impressionant obra que encara recordo com em va marcar durant l’època que ens el van fer llegir a l’institut, sobretot pel fet de tractar-se una obra basada en fets reals i, a més, relatada per algú que va viure la història que s’explica en primera persona. Des de llavors, no exagero si dic que me l’he llegit unes 5 o 6 vegades. Us el recomano. Més coses impressionants… el Harlem Gospel Choir http://www.youtube.com/watch?v=bXJpexY7FSU [@more@]
