Qüestió de prioritats i d’informació

El Govern socialista ja havia previst i acordat, amb els Diables d’Estrac, construir el local tan demanat durant anys per aquesta activa entitat caldenca.  Després de molts anys d’estar-hi a sobre i perseguir-lo amb força, els Diables ja veien la llum del necessari nou local per a un grup que ha de guardar molt material de tot tipus i que necessita d’un indret per a poder reunir-se, preparar activitats i assajar.   Ara, poques setmanes després de començar a governar el nou Govern, se’ns informa que s’aparca l’adequació d’un local per als Diables i es destinen els diners previstos per  a la compra d’un nou vehicle de la Policia Local.  Desconec si veritablement la Policia Local necessita un nou cotxe, i amb urgència.  Potser si que el necessita i la decisió de comprar-ne un és encertada.  Ara bé, ¿és acceptable que l’entitat directament afectada s’assabenti de l’assumpte al sentir rumors i declaracions de terceres persones, sense que el Govern, abans de prendre una decisió o d’explicar-ho més o menys públicament, no s’hagi dirigit en primer lloc a l’esmentada entitat?  Potser amb més informació, més transparència i més diàleg, fins i tot els Diables ho haguessin pogut arribar a acceptar, malgrat ja esperessin el seu desitjat local a curt termini.  Però no, les coses sembla que no s’han fet així.   I fins i tot si en cas extrem acceptem el que ha passat realment com a bo, cosa difícil,  ara ens podríem preguntar, lligant amb un altre tema, el següent:  ¿ com pot ser que es destinin uns diners inicialment previstos per a un local d’una entitat, per a l’adquisició “urgent” d’un cotxe de la Policia, argumentant que no hi ha diners per a fer les dues coses i, a la vegada, en un mateix Ple (el d’aquest dilluns dia 30 de juliol) s’aprovi un sou de dedicació exclusiva per a una regidora del Govern? ¿Com pot ser que, a més, s’aprovi un sou de dedicació exclusiva per a un càrrec de confiança de coordinador de comunicació, imatge i protocol?   Per cert, de 28.000 i 27.000 euros anuals respectivament.  ¿No hi ha diners?  ¿Però l’objectiu del nou govern de CiU no era realitzar polítiques destinades a la millora dels serveis i del benestar dels caldencs i no a polítiques d’aparador i que no serveixen de res?  Els Diables també són caldencs i són molt més que una simple entitat dins la societat caldenca i ara per ara se’ls denega un dret que fa molt temps que exigeixen i que ja es trobava encaminat amb l’anterior Govern socialista.  La Seguretat Ciutadana també és important i potser cal acceptar l’adquisió urgent del nou vehicle de la Policia Local, com a servei a la ciutadania.  Fins i tot seria acceptable un sou de dedicació exclusiva d’un regidor si l’Ajuntament de Caldes no tingués altres prioritats molt més importants.  Aquest últim cas no és així. L’Ajuntament del nostre poble té certes limitacions i si s’argumenta que no hi ha diners per comprar un cotxe de la Policia i adequar un local pels Diables, és una mostra d’aquestes limitacions i, per tant, no pots, al mateix temps, aprovar dos sous de dedicació exclusiva.  Bé, si que es pot, perquè així es farà, segur.  Ara bé, estarem atents a les explicacions i arguments que ens facilita el Govern sobre tots aquests temes més o menys relacionats entre si, tot esperant més i millor informació, sobretot de cara al futur.  Per cert, us recordo que el Ple d’aquest dilluns dia 30, com tots, són oberts a la ciutadania i, si no podeu assistir-hi, el podeu escoltar a través de Caldetes Ràdio 92.3 FM a partir de les 8 del vespre, en directe.  

[@more@]

Comentaris tancats a Qüestió de prioritats i d’informació

El SOPAR I GRESCA agafa el relleu de la BOTIFARRADA GEGANTERA

El 1996, 1997, 1998, 1999, 2000, 2001, 2002, 2003, 2004, 2005 i el 2006, la Botifarrada Gegantera ha tingut un gran èxit gràcies a les més de 500 persones que hi han participat i a l’esforç, a vegades sobrehumà, que hem fet els geganters.  Enguany, des de la Colla de geganters hem decidit apostar pel canvi i per la continuïtat.  Per la continuïtat de la festa gegantera que es celebra cada darrer dissabte de juliol, per la continuïtat del concepte d’activitat oberta a tothom i a l’aire lliure que portem realitzant des de fa 11 anys; i hem apostat pel canvi en quant a concepte del sopar.  Un piscolabis i pa amb tomàquet i embotit seran la base d’aquest primer SOPAR I GRESCA, un àpat típicament geganter, a l’igual que és la botifarra amb mongetes.  Com sempre, el ball popular i el sorteig de desenes de regals dels comerços de Caldes i dels pobles veïns seran l’acompanyament de la diada festiva gegantera.  Aquest serà, doncs, el dotzè any que els geganters organitzem aquest magnífic espectacle a l’Esplanada de Can Muntanyà de Caldes.  La cita:  dissabte 28 de juliol a partir de les 22 hores.

[@more@]

2 comentaris

No nos dejan ser españoles

Article de Jesús Nieto a ELPLURAL.COM d’avui:   Siempre tuvo esta patria esquiva y perra más símbolos que ideas. La historia, vetusta, del territorio nacional siempre ha sido prolija en guerras y pronunciamientos que, lejos de hacerse para conquistar el futuro, acaecieron por el irracional pavor al cambio que el hispano siempre ha mostrado. Los cambios históricos, sólo hay que leer la historia donde no ha puesto su bigotón el señor Moa, siempre han ocurrido al aire de la cerrazón y el empecinamiento de caudillos ridículos y visionarios líderes.    Más tarde la política dejó de ejercerse con los genitales, y los gobernantes del turnismo pusieron el seso al servicio del caciquismo y la corrupción: más o menos el fiel retrato de los ayuntamientos de hoy que perforan el suelo, no para encontrar la verdad de la historia, sino para prometer bienestar a base de abusivos aparcamientos subterráneos, como los de nuestro subsuelo matritense, cementerio del municipalismo y galería de rostro amable y derechizado.    Qué triste es esta historia nuestra, esta España que nunca nos apartó el cáliz de un Vallejo que vino con la tristeza de su Perú natal y recomendó, sabedor del futuro que nos aguardaba, que nos cuidásemos de la hoz sin martillo y del martillo sin hoz; que nos cuidásemos de la propia España. Tan perverso ha sido nuestro pasado que el sentimiento patriótico moderno es improbable en estos pagos. Hay quienes se cuelgan al hombro una banderita, repeinados, y debemos comulgar con que ellos fueron paisanos de los exiliados de la España peregrina, la patria que, Atlántico mediante, brilló mermada en letras e ideas.   No nos dejan que seamos españoles, pintan a quien no claudica ante Rajoy de traidor a la patria. Se les llena la boca – y la faltriquera – de españolismo y , en cuanto pueden, ponen el acento texano, los pies encima de la mesa en casa de Bush II "el Pacífico" e incluyen a Nixon en la lista de los Reyes Godos.    Queremos ser españoles sin que antiguas creencias vengan a imponer el pensamiento único de los cirios; sin que los obispos, con la promesa del Paraíso Eterno, propongan otra política de la que dicen las urnas o llamen a la sedición cuando la fotografía refleje la iconoclasia que siempre fue inherente al arte. No admiten provocación cuando la feligresía se les sale del redil y pasa por el filtro de la razón, y la guasa, los tótemes que durante toda la vida fueron intocables y sacrosantos.    Propongamos una nueva España de la razón y las luces. Una patria más allá del capote y la montera, de la unidad de destino y la luz de Trento. Confiemos en que la inocente portada de El Jueves no deba recurrir a lo icónico para encontrar la notoriedad pública: sería señal de que ya hemos dejado la Edad Media y, ahora, podamos aspirar a normalizarnos en Europa con las heridas de la historia cicatrizadas. [@more@]

Comentaris tancats a No nos dejan ser españoles

Un llibre i una cançó (2)

La política i els polítics es troben cada cop més desprestigiats per una majoria de ciutadans.  A partir d’aquesta realitat, us recomano llegir el llibre “En defensa de la política” de Bernard Crick.   Crick admet que la necessitat del compromís i la permanent lluita pel poder que caracteritzen la política ofereixen arguments als seus crítics, però afirma que la política és l’única alternativa al «govern per la força» que permet simultàniament la llibertat i l'ordre.  Crick defensa la política enfront de qui intenta identificar-la amb (i reduir-la a) ideologia, democràcia, nacionalisme o tecnologia. Diu que cap d'aquestes claus interpretatives fa justícia a la seva versatilitat ni a les seves veritables virtuts i potencialitats. Aquest llibre és un elogi optimista que ens incita a apreciar la política abans que sigui massa tard i la trobem a faltar.   També us recomano veure el següent vídeo de la cançó Para la libertad, interpretada per en Joan Manuel Serrat i en Miguel Ríos:    http://www.youtube.com/watch?v=ypi17YJmePY [@more@]

2 comentaris

Un llibre i una cançó (1)

A partir d’avui el meu Diari tindrà un caràcter més estiuenc i, de forma regular, us aniré recomanant llibres que m’he llegit o estic llegint i alguns vídeo – clips del moment o del passat. El presentador de TAL COM SOM, a COMRÀDIO, Jordi Sacristán, publicava l’any 2004 el seu primer llibre “Què vols ser quan siguis gran?” , un llibre d’històries d’escola i d’infantesa de vint personatges catalans, publicat per Rosa dels Vents.  Us el recomano.  I aquí teniu una cançó amb missatge, malgrat el mediàtic cantant que l’interpreta: http://www.youtube.com/watch?v=BhG52loOnN4

[@more@]

2 comentaris

Volant d’inèrcia

Article de Ramon Folch a El Periódico de Catalunya d’avui:   Inici del canvi… El Govern espanyol diu que el paquet de 80 mesures aprovades pel Consell de Ministres del divendres 21 de juliol són "l'inici d'un canvi de model de creixement, més sostenible i també més respectuós amb la salut de les persones i del planeta". Doncs malament rai. A aquestes altures no necessitem un inici de canvi, sinó redoblar esforços per guanyar l'excessiu temps perdut.   En la distribució de càrregues d'emissió de CO entre els països de la Unió Europea, Espanya es comprometé a situar-se només un 15% per sobre del nivell del 1990. El Regne Unit i Alemanya acceptaren reduir emissions fins a quedar-se un 8% per sota, i estan complint. Espanya no ha parat d'incrementar emissions i és a la vora del 50% per sobre del 1990. Cal alguna cosa més que l'inici d'un canvi, és obvi. "Canvi de model de creixement", diu. No: canvi de model. "Més sostenible", diu. No: sostenible, simplement i nogensmenys. "Més sostenible i també més respectuós amb la salut de les persones i del planeta", diu. No: sostenible ja comporta respecte per la salut de les persones, i quant al planeta, que el deixin tranquil, que no en som els zeladors ni podem ser-ho, perquè el planeta no està malalt, està com està i prou. Declaracions inquietants, per tant.   I és que el volant d'inèrcia mental manté el rumb en la vella orientació de sempre, malgrat retocs en la fraseologia (tanmateix anacolútics, com faig notar). I volant d'inèrcia, també, en la pròpia realitat, que és un transatlàntic gegantí molt mandrós a l'hora de maniobrar. Anem en direcció contrària, amb el rumb capgirat. Són 180 graus de virada per enfilar port. Els copets de timó no canvien res. Ens cal una maniobra decidida, o sigui prudent. Això, o bé perdre'ns mar endins.[@more@]

Comentaris tancats a Volant d’inèrcia

Entre la llibertat d’expressió, el dret a l’honor, la Monarquia i el recolzament a EL JUEVES

El jutge Del Olmo ha ordenat retirar dels quioscos i del seu web la darrera edició de la revista EL JUEVES, després que a la portada hi sortissin els Prínceps d’Astúries en una postura sexual explícita i fent mofa de la proposta dels 2.500 euros per nen nascut que tirarà endavant el Govern espanyol. Ara sorgeix un debat entre la llibertat d’expressió i el dret a l’honor. Aquests són drets fonamentals i el debat davant d’ells es produeix sovint quan apareixen alguns casos semblants al d’EL JUEVES a la premsa, televisió o ràdio. A continuació, us transcric l’article de Luis Solana a ELPLURAL.COM sota el títol “Soy monárquico y apoyo a EL JUEVES”:   La demostración de que los monárquicos somos muy escasos en España, es esta reacción de la Fiscalía del Estado y de la Audiencia Nacional ante una portada de EL JUEVES que se ha considerado delictiva. Luego dirán que hay muchos republicanos o que los monárquicos son representantes del conservadurismo más rancio. No se que opinan de todo esto en la Casa Real, pero estoy seguro que creen que el ruido que se va a producir es claramente inútil y negativo para la Institución.   Si se acuerda que la Monarquía es la forma de Estado que España considera conveniente adoptar, hay que saber cómo se maneja una institución mucho más compleja que la República. La República es muy fácil de entender, la Monarquía requiere un poco de estudio o de atención política.    Ser republicano es muy sencillo, porque la primera reacción política ante una doble oferta dice que lo mejor es lo que se puede elegir.    Pero, a veces, la Monarquía es mejor aunque sea más difícil de razonar políticamente.    España es un caso claro de situación política en la que su actual nivel de libertad hubiera sido imposible sin la Monarquía.   Lo que pasa es que la Monarquía, precisamente por la imposibilidad de elegir a sus representantes, tiene que soportar críticas que con la República no serían razonables.   Si un presidente de la República no te gusta, ya votarás a otro un día. Si un Rey no te gusta, tienes que poder reirte de él cuando sea menester porque poder elegir otro es imposible.  Esos fiscales y esos jueces que han decidido el secuestro de la revista EL JUEVES seguro que son unos magníficos profesionales, pero -me temo- que no son monárquicos ni saben en qué consiste la Monarquía.  Por la Monarquía, quiero que me detengan con EL JUEVES.[@more@]

1 comentari

Al Sr. Josep Piqué: el PP és el que és, com tots els partits

Josep Piqué ha dit prou.  Des de la seva entrada al Partit Popular català com a president de la formació, Piqué ha intentat donar un gir centrista i catalanista a un partit que tradicionalment no ha estat ni una cosa ni l’altra.  A més a més, Piqué ha intentat fer aquest gir en contra de molts dirigents a nivell espanyol, en contra de destacats dirigents del partit a Catalunya i, el que és més important, en contra de la majoria de la base social dels populars.  I els resultats electorals així ho han demostrat.  Piqué ha intentat fer del PP el que no és, no ha estat ni serà mai.   És interessant esmentar, en aquest sentit, el sorgiment de Ciutadans – Partit de la Ciutadania.  Un dels missatges principals de la formació es basa en el debat nacionalisme i no nacionalisme.  Ciutadans ha donat el missatge, i ha calat en certa mesura, de que el bloc nacionalista és format per PSC-ERC-CIU-ICV i el bloc moderat amb certes tendències catalanistes es troba format pel PPC.  Ells mateixos diuen que Ciutadans, doncs, és l’única força no nacionalista de Catalunya.  Fa temps ja vaig comentar que la línia que havia seguit el PP català era errònia pel propi partit i que tard o d’hora això significaria la recerca d’un líder català amb una postura més espanyolista i radical, més propera a les tesis del PP a nivell espanyol per recuperar així la base tradicional del vot popular.   El PP és el que és. Us imagineu que el PSC hagués intentat donar un gir independentista ? O que ERC intentés donar un gir conservador ?  Seria un fracàs i la pèrdua de la seva base social.  Doncs qualsevol estrateg amb una mínima visió de la realitat hauria pogut observar que un gir catalanista / centrista del PP perjudicaria al partit, no només a nivell de Catalunya, sinó també a nivell d’Espanya.  I només cal veure el que ha passat i el que passa.  [@more@]

1 comentari

Una “aventura per Espanya”

Avui m’he decidit obrir un nou bloc.  En aquest cas serà un bloc que escriuré únicament en llengua castellana i, per tant, que es dirigirà a tot l’Estat, amb temes més generals, sobretot enfocats a la política i al periodisme, sense descartar altres temes que em puguin arribar a interessar.  També l’utilitzaré per escriure la versió castellana d’alguns articles que segueixi “penjant” en aquest bloc i que trobi interessant traduir-los.  Bé, a veure com va aquesta “aventura per Espanya”.  L’adreça és http://lacomunidad.elpais.com/marcvergesros/  Igualment, però, seguiré actualitzant l'actual ![@more@]

1 comentari

Pedofília, l’essència de la maldat

Article de la periodista Pilar Rahola a El Periódico:   El mal existeix i, com va demostrar Hannah Arendt, radica en éssers d'una gran banalitat. Alguns dels arrestats en la magnífica operació policial contra la pedofília deuen ser éssers mediocres. També ho era Adolf Eichmann, l'home amb ulleretes que es pixava de por en el judici que li van fer a Jerusalem i que havia complert, amb freda meticulositat, les ordres de Hitler de la solució final. Ell, que havia conduït milions d'éssers a l'extermini, era un tipus banal.   ¿Quants, dels 66 detinguts per pedofília, deuen revestir la mateixa mediocritat moral, la mateixa brutal insignificança? La informació diu que tenen professions dispars, des de psicòleg fins a metge, arquitecte o zelador, però tots habiten en el mateix territori fosc de l'horror humà.   Amb un cervell tortuós, aquests individus han arribat a acumular milions de fotos de pobres criatures sense defensa possible, i la seva activitat penal, feliçment avortada, deixa una estela de sofriment infantil indicible. No m'imagino el dolor d'un nen usat per al deliri sexual d'un tipus, la seva terrible soledat, el seu esvoranc interior, la seva destrucció. I, quan les notícies ens parlen de milers de nens de totes les edats, fins i tot de nadons, usats per al mercat de la pedofília, la imaginació es converteix en un malson demoníac. Sense cap mena de dubte, el principal enemic de l'ésser humà és l'ésser humà.   Davant aquestes notícies, el sistema legal d'una democràcia revesteix una enorme fragilitat. Per descomptat, no es pot deixar el culpable sense drets, però, quan el culpable és un pedòfil, ¿on són els límits del dret? Permisos penitenciaris, reduccions de pena, tot el nostre cos penal es ressent davant un delinqüent que té com a base del delicte la infància, i llavors els límits deixen de tenir sentit. Per això la concepció d'una severitat penal extraordinària, per als delictes de pedofília, és una petició de justícia. Aquests delinqüents esbotzen la tendresa, destrueixen la infància, omplen d'horror la bellesa d'una criatura. Com a humans, pot ser que siguin banals. Com a delinqüents, són el mal en estat pur.[@more@]

Comentaris tancats a Pedofília, l’essència de la maldat