Abstenció

Comentari a l’article “Ha passat un any des de les darreres eleccions catalanes i ningú parla seriosament de l’abstenció, principal conseqüència del desprestigi i de la desconfiança política” (01/11/2007). Aquest comentari el va escriure “Catompa” el mateix dia 01/11/2007: Dius que la participació ha estat penosa, vergonyosa i ridícula. I sembla que la responsabilitat primera la fas recaure en la classe política. Vols dir que els primers responsables (que no vol dir culpables) no són els mateixos abstencionistes?  Alguna responsabilitat tindran, dic jo. En qualsevol cas sembla com si tant els hi fes qui surt escollit. Ja ho se, no totes les abstencions tenen el mateix origen.[@more@]

Comentaris tancats a Abstenció

Sra. Montserrat Nebrera, ens manca cultura de partits propers a la societat, però la majoria de dirigents de les actuals formacions polítiques encara no ho entén

Ahir vam viure un episodi més d’exemple de partits rígids, poc democràtics, allunyats de la ciutadania i mancats de llibertat d’expressió per als seus representants.  Montserrat Nebrera, diputada del Partit Popular al Parlament de Catalunya, va escriure un article en un format de carta oberta a Mariano Rajoy, transmetent-li que arran de la sentència de l'11-M cal tancar "la porta" que uneix el partit "amb el passat", entre altres paraules que anaven més o menys indirectament en contra de la posició marcada pel President del partit. Aquest article fou publicat a El Periódico d’ahir.  Un  diputat del PP al Congrés, també per mitjà d’un article a El Periódico, i l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, van anar cap a la mateixa direcció.  De moment, la que ha rebut més crítiques, des de les mateixes files populars, ha estat de diputada Nebrera.  El president del PP català, Daniel Sirera  va usar uns arguments típics de partits poc oberts a la societat, poc democràtics, conseqüència, evidentment, de l’actual sistema i funcionament dels partits del nostre país.  I d’exemples en podem trobar molts, en altres partits, i ja sigui a nivell estatal, nacional o local.  Sirera va utilitzar paraules com "buscar protagonisme mediàtic” i "no és acceptable que aboqui les seves opinions en els mitjans i no en els òrgans del partit”, afegint, és clar, un contundent “les portes estan obertes per a qui vulgui entrar, però també per a qui vulgui sortir".  En els òrgans del partit?  Això mateix! Tanquem-nos més en els despatxos i amaguem tot el possible a la ciutadania el que pensen els seus representants. Protagonisme mediàtic ? No. Proximitat a l’heterogeneïtat dels votants del PP.  O és que es pensen els Rajoy, Sirera i companyia, que el votant del PP és uniforme?.  Portes obertes? O sigui, fem fora com a representants dels partits a aquelles persones que realment, tocant de peus a terra, volen treballar pel ciutadà.   En definitiva, el que és normal en altres països, aquí segueix sent, pel que sembla, impossible. Després ens preguntarem perquè la gent “passa” de la política i dels polítics”.[@more@]

Comentaris tancats a Sra. Montserrat Nebrera, ens manca cultura de partits propers a la societat, però la majoria de dirigents de les actuals formacions polítiques encara no ho entén

Cap a la supressió de ritus inaugurals

Article de Josep Pernau a El Periódico de Catalunya: Que els suprimeixin. Que converteixin tots els talls de cintes inaugurals en una relíquia del passat. El polèmic desgavell de l’AVE, en resposta a una pregunta del líder popular Mariano Rajoy, ha permès a Zapatero proposar la supressió dels ritus inaugurals del tren d’alta velocitat previstos per a data més immediata, que són els de Barcelona, Màlaga i Valladolid. El president no és persona gaire donada a aquestes cerimònies, que ho són de vanitat i de cobdícia fins i tot en el cas de les avarades de vaixells. Si una decisió encomiable no l’ha suprimit, era costum entregar un esplèndid regal a la padrina de la cerimònia en qüestió, un costum que més d’una vegada va acabar amb estirades de monyo de dues primeres dames que es disputaven la supremacia del seu rang. Advertits a temps de l’estat d’ànim de les senyores, els convocants de la celebració tenien l’oportunitat de complaure-les amb un regal, que generalment era una joia. Després de l’experiència de caos de l’AVE, ara és el moment de suprimir rituals que no són d’aquest segle. La decisió dependrà molt també del tarannà de l’autoritat del moment. No sempre l’assumirà. Zapatero, en canvi, està per damunt d’aquestes minúcies revestides de transcendència. No recordo si ho va proposar fa ja quatre anys, a l’assumir el càrrec. El que sí que va anunciar va ser la supressió de primeres pedres, i em consta que ho ha complert. Són cerimònies que es podrien mantenir si el país fos més seriós. Si les pedres de la geografia espanyola poguessin parlar, sortirien a la llum primeres pedres que es van repetir i inauguracions fetes abans d’hora: les obres no s’havien acabat, però allà van quedar les plaques dels prohoms que van tallar la bandereta, estendard de la inutilitat.[@more@]

Comentaris tancats a Cap a la supressió de ritus inaugurals

Ha passat un any des de les darreres eleccions catalanes i ningú parla seriosament de l’abstenció, principal conseqüència del desprestigi i de la desconfiança política

El dia 1 de novembre de 2006 vaig escriure el següent en el meu  Diari:  El pessimisme i la desconfiança creixent que poden haver fet sentir-nos, en algun moment, els actuals polítics, han de transformar-se en una recuperació de la il·lusió, l’entusiasme i les ganes de participació per fer sentir la nostra veu. La democràcia té inconvenients, però actualment, malgrat és millorable, es tracta del millor sistema polític. Aprofitem els seus avantatges. Una elevada abstenció ens perjudicaria a tots, ara i de cara al futur. I el dia següent, 2 de novembre de 2006, vaig escriure aquestes quatre paraules:  Malauradament, la participació a nivell de Catalunya ha estat penosa, vergonyosa, ridícula. Prou de cridar a la reflexió sobre el tema! Calen fets, perquè no pot ser que, en una societat democràtica, més de la meitat de l’electorat es quedi a casa. Fem una mica d’autocrítica senyors de la classe política catalana ? Perquè aquí no han guanyat uns o han perdut els altres, aquí ha perdut la democràcia.   Ha passat un any i, independentment de la valoració global que es pugui fer de la tasca del govern i de l’oposició, el tema de la desconfiança política ha anat a pitjor i ningú ha parlat seriosament sobre com afrontar aquest gran problema que es va transformant amb una elevada abstenció i pessimisme ciutadà i un desprestigi de la política.  És tan senzill com preguntar-se: actuem i deixem de reflexionar ?[@more@]

Comentaris tancats a Ha passat un any des de les darreres eleccions catalanes i ningú parla seriosament de l’abstenció, principal conseqüència del desprestigi i de la desconfiança política

Un altre PORTADA és possible

Els caldencs ja hem rebut a casa el segon número del butlletí municipal PORTADA de la present legislatura. Cal descriure com a bona tàctica del nou Govern el fet de mantenir el nom de la publicació que va encetar un Govern socialista l’any 1992, així com donar-li continuïtat a la numeració.  També cal rebre positivament, com a novetat, el resum del que s’aprova en els Plens Municipals i la secció que permet expressar l’opinió dels Grups Municipals representats a l’Ajuntament.  Ara bé, si el PORTADA de l’era socialista en algun moment podia haver arribat a tenir uns certs tics partidistes, no sembla que el nou PORTADA hagi iniciat un camí diferent en aquest sentit, tal i com pregonaven que seria els dirigents de Convergència. Començant per la mitja pàgina en la qual hi escriu l’alcalde i continuant amb les notícies sempre fent referència a “l’actitud negativa i sense sentit” del PSC i a la seva “herència desastrosa”,  es fa difícil creure que PORTADA segueix sent una publicació que paguem tots els caldencs.  Amigues i amics, deixar un “trocet” de pàgina a l’oposició (que representa una part molt important dels veïns que van votar a les passades eleccions) no dóna dret a escriure la resta de la revista amb un to tan partidista com el que hem pogut llegir, per exemple, en aquest darrer PORTADA. I que consti que aquí no estic valorant, ni directament ni indirectament, l’oposició que està començant a dur a terme el Grup Municipal del PSC. Únicament faig referència al to d'una publicació que paguem TOT el poble. En definitiva, sembla que sigui difícil elaborar un butlletí municipal remarcant, precisament, la paraula MUNICIPAL, del municipi, del poble, de tots. No pot ser que el Govern de torn l’utilitzi com un canal de propaganda constant i de forma exagerada.  Un altre PORTADA és possible.[@more@]

Comentaris tancats a Un altre PORTADA és possible

Banderes

Article d’Arturo San Agustín a El Periódico de Catalunya:  Quan aquest diumenge aterràvem a l'aeroport del Prat, procedents de Roma, un dels meus veïns de seient em va dir: "Molt de tuteig, però entrepà i begudes de pagament".  El veí, envoltat com jo de persones que tornaven d'assistir a la beatificació de 498 espanyols al Vaticà, es referia al tuteig que utilitzen els professionals de la companyia Vueling. Tot sona a col.lega quan viatges en un dels seus avions. Fins i tot et diuen de quines ciutats són originaris tant el pilot com la resta del personal de vol. O sigui, que si no estàs gaire atent, el truc publicitari, que, com el tuteig, potser pretén projectar una imatge de proximitat, recorda els pilots d'Iberia. Ja saben: el comandant Luis Ángel de la Posta i Rodrigo de Peñaranda. O Federico Montes de Oca i Gallardo de Albada. Coses així. A Vueling la cosa és diferent, però sona igual. A Vueling diuen: el comandant Luis de Galícia o l'auxiliar Lourdes de Barcelona.  Diumenge, en el vol 5171 de Vueling, gairebé ningú deia la veritat. La beatificació més massiva de la història de l'església catòlica no va ser un acte fred sinó gèlid. Cosa que no es mereixien la majoria de les víctimes que hi van ser recordades. Ni tan sols es va omplir la plaça. Només a les portades d'alguns diaris predictibles s'ha explicat el que no va ser. I, dit sigui amb tots els respectes, l'escena més singular va ser la que va protagonitzar el ministre Miguel Ángel Moratinos, agenollat o gairebé agenollat. Moratinos té el cap polonès i, si se l'observa sense cap mena de rancor, recorda Joan Pau II. El ministre, agenollat o gairebé agenollat i, a la plaça de Sant Pere, només una petita bandera catalana i una altra de barcelonina, portades amb molta discreció. Les banderes espanyoles amb toro cantaven i les requetès manaven. Com les seves boines vermelles.  Totes les banderes són perilloses. N'és una prova que en el vol 5171 de Vueling vaig estar a punt de quedar enfilat en una d'espanyola. Era petita i la portava enrotllada un viatger que llegia Historias de reconciliación. A causa de l'estretor Vueling, una mica més i se'm clava el pal quan vaig decidir anar al lavabo.[@more@]

Comentaris tancats a Banderes

El Ple de les Ordenances Fiscals

Aquest dimarts, 30 d’octubre, hi ha Ple de l’Ajuntament de Caldes d’Estrac.  A les 20.30 hores s’iniciarà el debat sobre les modificacions que presentarà el Govern Local en relació a les Ordenances Fiscals pel 2008. De fet, aquest és l’únic punt de l'ordre del dia.  Després del debat, l’aprovació tirarà endavant, ja que només són necessaris els 6 vots dels regidors del Govern (CiU).  Recordeu que la sessió tindrà lloc a la Sala de Plens de l’Ajuntament i que es podrà escoltar per mitjà de Caldetes Ràdio 92.3FM. [@more@]

Comentaris tancats a El Ple de les Ordenances Fiscals

Gran novetat: un programa de divulgació científica a Tele 5 i els diumenges a les sis de la tarda

Un programa de divulgació científica “es cola” a les tardes de diumenge d’una televisió privada a Espanya. Increïble, però cert.  A veure si com a mínim serveix per augmentar una mica el nivell de qualitat dels productes de la televisió, sobretot dels que s’emeten en horaris considerats de màxima audiència.  ¡Clever! (Tele 5; 18.00 hores) és un programa de divulgació científica que presenten Emma García i Mario Picazo, amb la col·laboració de l'actor Manuel Gancedo.  L’objectiu és mostrar la ciència de la manera més pròxima i divertida possible.   El director del programa, Ricardo A. Solla, diu que la idea de l'espai és "que sigui rigorós, però que l'entenguin des del nen fins a l'avi".  ¡Clever!, provinent d’un format alemany, comptarà amb recursos per fer de la ciència un espectacle divertit. El programa tindrà tres experts:  un biòleg, un professor de microbiologia i un llicenciat en Ciències Físiques, amb la finalitat de vigilar el rigor i l'exactitud de les proves.  [@more@]

Comentaris tancats a Gran novetat: un programa de divulgació científica a Tele 5 i els diumenges a les sis de la tarda

El partido de Pasqual Maragall

Article que va publicar, ara fa uns dies, en Lluís Bassets, director adjunt del diari El País, parlant sobre Maragall i el Partit Demòcrata, fita difícil, no impossible, necessària i que clarament regeneraria la democràcia:    Hay lecciones políticas que no se explican con palabras, sino con comportamientos. Y hay comportamientos personales, formas de enfrentarse a los problemas de cada día, que sin ser directamente políticos incluyen un claro mensaje político. Creo que estos dos casos se dan en la decisión de Pasqual Maragall de utilizar su incipiente enfermedad para ofrecer una visión práctica de lo que debiera ser la ciudadanía, es decir, la actitud de todos y cada uno de nosotros en la polis, en la organización de los asuntos que a todos nos conciernen. Tiene que ver con un cierto sentido de la solidaridad y de la convivencia. Es una forma de poner la fama y el prestigio, incluso en lo que tienen de polémicos o controvertidos, al servicio de los otros, de la sociedad. Desacraliza al político, pero por el lado bueno, el que lo hace un igual, y sólo lo hace distinto y mejor por esta disposición a compartir su imagen pública por una causa de todos. Lo acerca a sus conciudadanos y lo aleja de las élites. Lo saca también de la despersonalización del marketing político y del encuadramiento y la disciplina militantes. Esos gestos sólo se pueden hacer con un gran sentido de la libertad y la responsabilidad individuales.    En el caso de Maragall, militante histórico del socialismo catalán, subraya la independencia de criterio y de comportamiento que siempre le ha caracterizado, en relación a su partido y a su ideario. Y eso es lo que nos permite leer sus errores como aciertos: prefirió equivocarse sólo a obedecer ciegamente al rebaño. No es sólo una virtud individualista: la política del futuro deberá ser así sino quiere dejar de ser política para convertirse en la inhibición de todos y en la muerte de la democracia. Como ciudadanos, cada vez menos admitiremos que sea un oscuro comité de un partido o un líder endiosado que se ha hecho con el poder en un esotérico congreso quien decida por nosotros. Querremos partidos abiertos, donde se pueda tomar la palabra e intervenir en la discusión y en la crítica de todo. De donde se pueda salir y entrar como de casa o de la biblioteca: que no sean cárceles sino espacios de libertad, de deliberación y de ciudadanía. Que no conviertan la militancia en otro patriotismo y a veces, que es todavía peor, en una complicidad anticiudadana para medrar y repartirse los presupuestos y los cargos: ahí están el germen y el abono de la antipolítica. Que sirvan para elegir a quienes queremos mandar a competir en las elecciones, pero nos dejen luego la libertad de elegir a quien queremos que gobierne. Que federen tendencias e ideologías alrededor de la opción más realista y conforme a amplias voluntades.   Maragall es quien mejor ha contado esta idea, la de los partidos americanos, con tendencias, con primarias y asambleas de base, abiertos, organizados para vencer en las elecciones. Empezó a ponerlo en práctica con Ciutadans pel Canvi, la formación paralela al PSC que le ayudó a ganar por votos, aunque no por escaños, las primeras elecciones autonómicas a las que se presentó en 1999. Ahora quiere formar parte del Partido Democrático que el centro y la izquierda italiana han puerto en marcha, con Walter Veltroni como líder, tras la experiencia de las primarias del 14 de octubre, en las que participaron más de tres millones y medio de ciudadanos. El presidente del consejo de ministros italiano, Romano Prodi, silenciosamente, ya le ha dado la razón: esta pasada semana asistió a la cumbre del Partido Socialista europeo en Lisboa, previa a la cumbre de de los 27, y fue recibido con los brazos abiertos. Antes su gente del Parlamento Europeo estaba en el grupo de los liberales y demócratas europeos: a partir de ahora estarán en el PSE, cuyo secretario general, el danés Rasmussen, ya ha anunciado que para el año próximo habrá que estudiar si se cambian las siglas y se adoptan las de Partido de los Socialistas y de los Demócratas europeos.   Maragall ha dejado la militancia en el PSC y se ha declarado militante ‘contra Eisenhower’. Estoy seguro de que son muchos, en Cataluña y fuera de Cataluña, en el ámbito del socialismo y mucho más allá, a derecha e izquierda, los que estarán interesados en atender a su reflexión y a sus propuestas sobre el Partido de los Demócratas Europeos. Vamos a seguirle atentamente.[@more@]

Comentaris tancats a El partido de Pasqual Maragall

L’eficiència o ¿què ens està passant?

Article del periodista Antoni Bassas a El Periódico:   Ni fent-ho a propòsit, el Ministeri de Foment, amb l'encara ministra al capdavant, hauria pogut trobar la manera de perjudicar més la vida quotidiana de la gent normal i corrent. El desastre que ha provocat ho pertorba tot: les hores de son i de lleure, el pressupost de les famílies per a desplaçaments, la productivitat de les empreses, la mobilitat general al matí i al vespre, i la confiança de la gent en els seus gestors públics. Han aconseguit passar de l' “hem de superar debats essencialistes i ocupar-nos dels problemes que realment afecten la gent" al "crearem un problema que realment afecti la gent".   I el pitjor de tot és que el malson no ha fet més que començar. N'hi ha per dies. Ja poden anar guardant la cinta i les tisores. Total, l'AVE ja no l'esperàvem per al 2007, sinó per al 1992. Metàfora de tot el que importa Catalunya a Espanya. I entre les conseqüències en cadena de fiascos com aquest o el del Carmel al seu moment, n'hi ha una, cap al final de la llista d'importància immediata, que és la baixada en picat del nivell del debat polític. ¿Els polítics han d'estar discutint de com es fa un tú- nel? ¿No val més que discuteixin de si pel túnel hi han de passar cotxes o trens? Potser aquesta obsessió pel problema concret amaga la falta d'idees o de valentia per impulsar debats sobre grans objectius de país.   Per això, l'altre dia gairebé caic de la cadira quan vaig llegir un text de Chesterton que, en la seva obra Herejes, publicada recentment per Acantilado, va escriure el 1905 aquestes clarificadores paraules: "Quan en un poble tot està passant per un període de debilitat i ineficiència, es comença a parlar d'eficiència. Igualment passa quan el cos d'un home és una ruïna: ell comença a parlar de salut per primera vegada. Els organismes vigorosos no parlen dels seus processos sinó de les seves metes. I no hi pot haver millor prova de l'eficiència pràctica d'una nació que el fet que parli constantment d'un viatge a la fi del món …. Danton no hauria dit que treballava per l'eficiència, sinó per la llibertat, la fraternitat i la igualtat".[@more@]

Comentaris tancats a L’eficiència o ¿què ens està passant?