EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

Article de Ferran Mascarell, al diari ADN d’avui, missatge del qual comparteixo totalment:   Quin plaer veure com es confronten els candidats demòcrates i republicans a EE UU. Els molts mesos de campanya electoral no hi treuen interès. Cada aspirant sintetitza les aspiracions i els somnis de diversos grups de ciutadans. La Clinton atrau les classes treballadores i mitjanes, compta amb el suport de l'aparell del partit i deixa anar llàgrimes quan les coses pinten bastos. L'Obama arrasa entre els sectors més moderns del país, arriba per igual al cor de blancs, negres i hispans, evita els tòpics i transmet frescor i convicció. Els seguidors d'ambdós comparteixen la ideologia de fons i es mobilitzen per acabar amb el relat conservador de la dreta. Qui guanyi governarà un màxim de 8 anys. Sigui qui sigui, la democràcia serà més forta.   A casa nostra la campanya electoral no pinta igual. No tenim l'oportunitat de triar els nostres representats. Una amnèsia col·lectiva ha fet oblidar les primàries que havien de democratitzar els partits polítics. Els aparells trien i prou. Les campanyes es fan, doncs, amb les cares de sempre; ens fan escoltar un reguitzell de promeses quasi impossibles de complir i al final es va a dipositar el vot per responsabilitat més que per convicció. Votem en funció dels tradicionals marcs polítics. Som de dretes o d'esquerres, catalanistes o espanyolistes. Però mai podem triar el factor decisiu, el factor humà, és a dir, la sinceritat, la fiabilitat i l'honradesa dels candidats. Per això molts no voten. El 9 de març tornarem a tenir Parlament, president, diputats i senadors, però no tindrem una política més representativa i transparent. No haurem resolt el primer problema de la democràcia: ser més democràtica i participativa.[@more@]

Tweet

Encara no s’han donat a conèixer oficialment les llistes que presentarà el Partit Popular de cara a les properes eleccions del 9 de març, però avui ja ha sortit a la llum una “bomba mediàtica”.  L’ex president d’ENDESA, Manuel Pizarro, ocuparà el número 2 de la llista del PP per Madrid, just després de Mariano Rajoy.  Però serà a partir del proper 17 de gener quan començarem a veure més clarament la composició de les candidatures de “l’alternativa”.  El PSOE ja ha presentat les seves llistes, a l’espera que el PSC ho faci en els propers dies, però el PP, amb una bona tàctica estratègica, ha esperat a fer-ho just després dels socialistes i, a poder ser, amb un sol dia, per així cridar l’atenció en solitari de tots els mitjans i fer que tothom esperi el dia 17 i el consideri com a dia “clau” d’un abans i un després dels populars.  Ara bé, a part de la incògnita de qui serà, per exemple, el cap de llista per Barcelona, València o Sevilla, tothom té la mirada posada a la llista per Madrid.  Hi haurà l’alcalde de la capital, Alberto Ruiz Gallardón?  No són pocs dins del mateix PP que no creuen amb una victòria electoral i, per tant, just després de les eleccions s’obriria una crisi en clau successora, i d’idees, dins del partit conservador.   Substituts d’en Rajoy ? Es parla de Ruiz Gallardón i d’Esperanza Aguirre, tot i que no són els únics.  Independentment de les preferències personals i del qui crec que seria millor per a una regeneració del PP, tots els números, poders i suports els té Esperanza Aguirre.  Però jo em pregunto: Esperanza Aguirre sense tenir escó  al Congrés, podria fer oposició?  Si Gallardón va a les llistes, ho tindria més fàcil per a la successió? O Esperanza Aguirre també anirà a la llista per Madrid, per tal de no ferir sensibilitats i evitar escenaris futurs negatius?  Sent realistes, Gallardón crec que té més suport a les files socialistes que no pas dins del PP i, per tant, difícil ho tindria tot i podent arribar a seure al Congrés dels Diputats.  Bé, i cal tenir en compte que, malgrat les enquestes i previsions, els populars encara poden guanyar les eleccions i governar.  D’aquesta manera tindríem Mariano Rajoy per uns quants anys més i fins i tot podríem veure, junts, Gallardón i Aguirre de ministres. La política és així.[@more@]

Tweet

El grup de teatre Strack del nostre municipi, Caldes d’Estrac, ha representat el seu darrer treball a la Sala Cultural de l’Ajuntament (dissabte 12 gener, 22 hores).  Ha estat una obra que jo la qualificaria de magníficament dirigida, perfectament escenificada i excel·lentment interpretada.  Aquesta no ha estat una obra més, ha estat “l’obra”, “l’obra” que ha trencat amb el tipus de teatre que, fins avui, hem pogut gaudir a Caldes realitzat per grups locals i amb el qual ja ens hi havíem familiaritzat.  Són tipus de teatre diferents i evidentment pot agradar més l’un que l’altre, o els dos.  "Venuts" és una comèdia escrita per Àngel Amazares, amb un inici i desenvolupament que et manté intrigat sobre el desenllaç final, un desenllaç inesperat que arriba després d’escenes còmiques, diàlegs que et fan reflexionar i una història original i amb missatge de rerafons.  Sens dubte cal felicitar a tots els qui han fet possible aquesta original obra i agrair l’esforç de molta gent que, desinteressadament, ha aconseguit que una Sala plena de gom a gom gaudeixi d’aquesta gran mostra cultural que és el teatre, i sense sortir de Caldes!  I un detall no menys important és el fet d’haver pogut seguir l’obra sense ni tan sols un insignificant soroll, fet que no acostuma a passar mai.  La companyia Strack torna a representar “Venuts” avui diumenge, 13 de gener, a les 19 hores.  I per molts anys !

[@more@]

Tweet

Després de molts anys de lluita i reivindicacions ciutadanes, el Govern local va tirar endavant el projecte d’un Complex Esportiu Municipal que l’Ajuntament de Caldes va inaugurar oficialment el dia 14 d'abril del 2003, essent alcalde del nostre poble el socialista Joan Rangel.  Tota una fita impensable d’arribar-hi anys enrere, però que finalment es va aconseguir amb grans esforços i una bona feina per part del Govern socialista.  Però bé, no cal ser un expert en el tema, ni tampoc cal entrar al fons de la qüestió per afirmar, des d’un punt de vista totalment objectiu, que el funcionament i la gestió del Poliesportiu Municipal han tingut força sotracs durant els seus quasi cinc anys d’existència, sent motiu de lluita ferotge partidista entre el PSC (al Govern entre 2003-2007 i ara a l’oposició) i CiU (a l’oposició entre 2003-2007 i ara al Govern).    L’alcalde de Caldes, Joaquim Arnó, ha convocat un Ple Extraordinari pel proper dimarts 15 de gener, a les 8 del vespre, amb l’objectiu de:  debatre la proposta i aprovar l'extinció de la concessió del servei del pavelló poliesportiu municipal per part de l'empresa Caldesport, SCP, així com la confiscació dels elements afectes del servei.  La finalitat és: recuperar la gestió del recinte esportiu que deixarà de ser objecte de concessió per passar a ser de gestió pública, excepte la zona del restaurant, la qual haurà de ser objecte d'un nou concurs d'adjudicació.   Sens dubte, el Ple d’aquest dimarts es preveu interessant i, malauradament, segurament s’hi escenificaran un cop més les intenses relacions, entre socialistes i nacionalistes locals, amb un tema prou important com és el d’intentar oferir, des del Poliesportiu municipal, un bon servei a la ciutadania, amb una bona gestió i un bon funcionament que faci possible que no es repeteixin les inseguretats i els mals de cap que s’han viscut aquests darrers temps.   Caldrà escoltar atentament la proposta del Govern i la posició del Grup Municipal Socialista al Ple del dimarts vinent, el qual també es podrà escoltar al 92.3 de la FM (Caldetes Ràdio). 

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

  Albert Rivera, president de Ciutadans, es presenta a les primàries per escollir el candidat número 1 per Barcelona de cara a les eleccions del 9 de març.

Els Estats Units poden ser criticats per molts motius, però l’exemple democràtic que ens ofereixen amb el gran “espectacle” de les eleccions primàries és, sens dubte, un model al qual cal observar per intentar acostar-nos-hi.  El sistema democràtic nord-americà és evident que té mancances, però les primàries, amb els seus inconvenients, són símbol de gran cultura democràtica.  A Espanya es va intentar fer alguna “cosa” semblant a l’estil de les primàries dels USA, però el que semblava una positiva mirada cap endavant, va acabar sent una còpia mal portada i pitjor finalitzada.  Per qui no ho recordi, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) va organitzar, de cara a les eleccions espanyoles del 2000, una primàries per escollir el candidat a la presidència del Govern, és a dir, el candidat número 1 per la circumscripció de Madrid.  Els que s’hi van presentar van ser Josep Borrell i el llavors secretari general socialista, Joaquín Almunia,  guanyant Borrell davant de tot l’aparell del partit i sent proclamat candidat per poc temps, ja que va dimitir al cap d’unes setmanes (diuen alguns que pel tema de la implicació, en un cas de corrupció, d’alts càrrecs del Ministeri d’Obres Públiques quan al capdavant hi havia el mateix Borrell;  n’hi ha d’altres que diuen que tot plegat va ser una maniobra per fer “desaparèixer” Borrell de l’escena política i deixar el camí lliure a l’aparell del partit socialista).  Bé, va funcionar “tan bé” aquest experiment, que cap partit s’ha atrevit a tornar a fer primàries ni per escollir el candidat a la presidència del govern, ni per caps de llista de província i en prou feines per candidats a l’alcaldia (les poques que s’han fet han acabat a “garrotades” no enteses ni pels aparells dels partits ni pels ciutadans i utilitzades pels contrincants).   Ara, però, qui torna a provar aquesta experiència és Ciutadans – Partit de la Ciutadania.  Aquesta formació semblava que hi entenia una mica de regeneració democràtica i que el procés de primàries seria un exemple a admirar per altres.  Doncs bé, s’inicia el procés, es presenten 5 precandidats per encapçalar la llista per Barcelona però, és clar, cap prou conegut.  Albert Rivera, líder de Ciutadans, dóna un cop d’efecte i diu que es presenta a les primàries perquè li han demanat, i a més anuncia que els altres candidats es retiren. Ep!  aleshores surt un dels candidats, Carmelo Rodríguez, dient que ell no s’ha retirat i criticant la posició de Rivera (l’aparell del partit).  I no sé com s’acabarà aquesta història.  Una predicció:  Albert Rivera serà candidat número 1 per Barcelona i una altra patada a la regeneració democràtica i a un dels seus millors exponents: les eleccions primàries.  En conclusió, primer ens cal cultura democràtica i després portar a la pràctica exemples concrets, no a l’inrevés.[@more@]

Tweet

Ara que s’acosten eleccions, un altre cop, i davant l’etern teatre de la permanent campanya electoral de partits i polítics, us recomano llegir aquest article de Cristina Fallarás, publicat al diari ADN d’avui:    La campaña electoral de aquí y la norteamericana, que vivimos -¡pobres!- como si fuera nuestra, han vuelto a dibujar en los labios de los comentaristas la frase recurrente: "Pues por lo que se ve, a los ciudadanos sí que les interesa la política".    Mira tú por dónde, parecen decir, creíamos que los ciudadanos eran tontitos, que estaban en Babia, y ahora resulta que no. Qué raros son los ciudadanos.   Tal es su ceguera, tal es la brecha que se ha acabado abriendo entre los gobernantes y sus electores. Y es que a los que parece no interesarles la política desde hace ya bastante tiempo es precisamente a los políticos, tan preocupados por su ombligo, por sus gestos estudiados de muñeco de feria, por el maquillaje y la claca. A ellos les preocupan los votos, los números. Y a los ciudadanos, claro, la política. Porque nunca ha dejado de interesarles. Lo que les ha terminado por hartar son el insulto fácil y la frase hueca.   Si un solo gobernante o aspirante apareciera en la escena política y hablara como hablan las personas, se moviera como un ser humano y, en lugar de repetir consignas vociferando a trompicones, diera la sensación -al menos la sensación- de que cree en lo que dice y de que aquello en lo que cree está por encima del número de votos-robot que reciba, si eso sucediera, se empezaría a cerrar la brecha que ha convencido a los analistas y sus jefes de que al ciudadano no le interesa la política. Semejante idiotez.[@more@]

Tweet

Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, FEIXISTA significa 1) Relatiu o pertanyent al feixisme 2) Partidari del feixisme o d'un règim dictatorial 3) Persona que s'imposa a les altres amb autoritarisme i violència. I, per altra banda, FEIXISME significa 1) Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la Primera Guerra Mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc. 2) Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. 3) Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup.       Aleshores, cada cop que veig pintades o declaracions que inclouen aquestes paraules, dirigides a partits o dirigents polítics concrets, em pregunto si realment qui les escriu o les diu en coneix el significat.  Aquesta afirmació no és una defensa concreta de cap partit ni dirigent, ja que s’ha arribat a dir feixista al Partit Popular i a Esquerra Republicana, passant per Ciutadans-Partit de la Ciutadania i el Partit Nacionalista Basc.  Democràcia és llibertat d’expressió i dins del marc legal hi tenen cabuda totes les opinions i visions del nostre entorn, sense voler imposar a la força la ideologia d’un sobre els altres. A un demòcrata se’l pot criticar de moltes maneres, però no se’l pot titllar de feixista.  

[@more@]

Tweet

El dissabte passat, 5 de gener, vaig poder tornar a gaudir de la Cavalcada de Reis del meu poble.  El recorregut era el de sempre i l'hora d'arribada dels tres Reis Mags d'Orient, amb les seves carrosses i acompanyants, havia de ser a partir de les 6 de la tarda. Es va fer més cas del “a partir” que del “a les 6 de la tarda”, ja que la comitiva reial no va entrar a Caldes fins les 19.30 passades, situació que va allargar, com sempre, la durada del recorregut i del lliurament de cartes per part dels nens. Però aquest any, a diferència del 2007, vam tenir la sort que no feia tant fred i l’espera potser no es va fer tan pesada.  La veritat és que l'hora d'inici és l'únic inconvenient que hi trobo a la nostra Cavalcada, sobretot pel fet de l'èxit que té, palpable per la gran quantitat de nens i nenes que vénen a donar la carta als reis un cop aquests arriben a la Plaça de la Vila.  Per cert, m’han arribat a les meves orelles que la intenció d’enguany era començar més o menys puntual, però problemes tècnics no ho van fer possible.   I que algú em corregeixi si m’equivoco, ¿però pot ser que no hi hagués cartells informatius del recorregut i hora de la Cavalcada?   I una de les novetats, i positives, d’aquest any:  per fi hem tingut un Baltasar autèntic! Bé, independentment del tema horari i dels cartells, cal valorar molt positivament la gran feina i l'esforç dut a terme per la Comissió de la Cavalcada de Reis, persones que, com sempre, de forma totalment voluntària, porten dies i dies treballant durament perquè tot estigui a punt la nit de cada 5 de gener. Moltes felicitats per a tots ells i, com no, també moltes felicitats per a tots els nens i nenes, pares i mares, avis i àvies, assistents a l'acte que fan possible que la festa dels Reis a Caldes sigui una de les més concorregudes i acollidores del nostre entorn més proper.[@more@]

Tweet